L’atur enregistrat a Nou Barris a l’agost d’enguany arribava als 13.616, més de 3000 que al gener del 2009. Des de que va esclatar la crisi del 2008, el districte de Nou Barris ha estat un dels més castigats de Barcelona, pel seu elevat nombre, pel seu creixement, per la rapidesa amb la que s’està expandint i per la seva estructuralitat.
Un atur d’elevada dimensió
Es previsible que a finals d’aquest d’any 2011 la quantitat d’aturats a Nou Barris superi els 14000, tenint present que l’agost és un dels mesos de l’any quan l’ocupació és més rellevant, contrastant amb el mes de març en què es produeix una activitat econòmica més feble. Tendència equiparable a la resta d’àmbits geogràfics comparats (Barcelona ciutat i província i Espanya). Per altre banda i preveient els anàlisi econòmics pel proper any, en quant s’anuncia una recessió, no seria gens estrany que les xifres poguessin disparar-se, la magnitud de la qual només obtinguem dades dels organismes oficials ja els posaríem a l’abast.
TAULA I
GRÀFIC I
Si comparem l’atur enregistrat amb la població de referència ens adonarem encara més de la notable dimensió de la tragèdia, tal com la mostrem en la taula II i gràfic adjunt. Atès que a l’any 2010 el percentatge era del 7,7%, (darrera dada oferta pel padró municipal).
Si considerem que la població al districte de Nou Barris a disminuït, tendència general de la ciutat i lògica pel context econòmic, i que la població en atur ha experimentat un increment notable, hem de consignar que actualment ens estem apropant al 10 % població aturada respecte als habitants censats, sense obviar la diferenciació que es pot donar en un districte tant heterogeni socialment com Nou Barris.
Només el districte de Ciutat Vella supera amb escreix aquesta xifra, però Nou Barris s’atorga la segona posició i en acceleració del fenomen. És a dir el districte de Nou Barris és el segon districte amb major població aturada en termes relatius i amb un creixement més ràpid d’aquest volum.
TAULA II
Un atur en accelerat creixement
Possiblement, una de les dades que més agreugen el fenomen de la desocupació a la ciutat i en especial al districte de Nou Barris, no és tant el seu volum actual, sinó el ritme amb el qual s’està accelerant i expandint. Per identificar-lo ens podem tornar a fixar en la taula I, on per a cada àmbit espaial, està assenyat en una columna el ritme d’augment prenent com a base 100 el gener de 2009, i que es visualitza amb més claredat en el gràfic I.
Una vegada més Nou Barris passa de l’index 100 al 135, Barcelona ciutat ho feia al 134, la província de Barcelona al 131 i Espanya al 124. Tot i que, el districte patia d’indexs inferiors envers la ciutat, és a partir de febrer del 2011 on encapçala el quadre comparatiu,i de forma especialment aguda, tal i com es fa palès en les línees de tendència, on la de Nou Barris és especialment inclinada i per tant d’acusat ritme de creixement.
Per facilitar la comparació del ritme en què l’atur a pres volada en el total de la ciutat, hem sistematitzat les dades de tots els districtes sense considerar la magnitud absoluta ja que les dades no són comparables, per això les hem operat en la taula III en termes relatius prenent com base una vegada més gener de 2009.
TAULA III
Nou Barris es destaca com un dels barris que superen el ritme de creixement de la desocupació a Barcelona, amb tot es destaquen districtes on l’acceleració de destrucció de llocs de treball ha estat més patent: Sant Andreu (140%) i sorprenentment Sarrià-Sant Gervasi (137%) i Eixample (136%), possiblement pel fet que partien de xifres més reduïdes i per tant disposaven de major recorregut que districtes tan castigats com a Ciutat Vella i el propi Nou Barrris.
No obstant això, aquestes dades apunten un fet especialment rellevant si el comparem amb el nivell de renda dels districtes, i és que l’atur ja està arribant a la classe mitjana. Si durant els inicis de la crisi, ja en el 2008, aquesta va colpejar al sectors de la construcció, sector on es treballaven especialment ma d’obra immigrada i no qualificada que principalment viu en els districtes esmentats (Nou Barris i Ciutat Vella).
En la mesura que els efectes destructors d’ocupació s’ha anat estenent a la resta dels sectors econòmics, afectant especialment a altres sectors de la població activa, generalment juvenils, però també a determinats estrats professionals de la classe mitjana, aquest atur s’ha anat desestacionalitzant, fent-se clarament estructural.
Un atur estructural allunyat de la tendència estacional
Quan indiquem estructuralitat ens estem fixant en què l’estacionalitat que tant ha marcat els ritmes d’ocupació en la ciutat i en general a l’estat espanyol, està deixant de ser-ho i se està fent crònic a totes les capes socials i al llarg de tot l’any. Aquest fet ens ha d’assenyalar un fet encara de major gravetat: hi ha més aturats, amb major creixement, al llarg de tot el període de crisi i per més temps, és a dir ja no és un fet agut, sinó que esdevé, avui per avui, en un fet crònic.
En la taula IV i gràfic adjunt es pot identificar aquesta tendència a través del coeficient de variació (CV) que tracta de mesurar el grau de dispersió o volatilitat de les xifres de l’atur que es donen al llarg de l’any i a la vegada permet homologar diferents magnituds per fer-les comparables.
TAULA IV
Un cop d’ull a aquest taula IV, ens demostra que la variabilitat en què la població en atur es dóna al llarg de l’any ha disminuït vertiginosament, passant en la ciutat de Barcelona d’un CV 6,6% a un 3,2% durant l’any 2010. Mentre major és el coeficient de variació major és la volatilitat en què es dóna el fenomen. No ens hem fixat en les xifres del present anys 2011 ja que encara la sèrie cronològica acaba a l’agost i per comparar-la convindria fer-ho a finals d’anys, però el percentatge ja apunta a un descens del CV a Barcelona encara més acusat (1.4%).
No cal dir que aquesta tendència és ampliable a la resta de districtes amb especial rellevància amb un increïble descens experimentat a Sarrià-Sant Gervasi (del 8,3 al 1,8), però no gens menys preables són les dades de Sant Martí (7 al 2,7), Sant Andreu (6,9 al 2,6) i Nou Barris (6,5 al 2,7).
No és gens aventurat preveure que aquestes procés d’estructuralitat s’anirà expandint en la mesura que l’estat del benestar i les institucions i organismes que li donen suport (educació, sanitat, administració pública) siguin desmantellats o almenys limitats. La qualitat d’ocupació que oferia aquest sector de servei potenciarà encara més l’atur com a fenomen estructural i de llarga durada, precisament per la impossibilitat de què altres sectors puguin absorbir l’excedent de treballadors que les recents retallades estan expulsant al mercat de treball.
Conclusions
Sens dubte, aquest darrer anàlisi de dades mostra un caràcter pandèmic del fenomen i el fa encara més perillós que l’elevat nombre d’aturats i el ritme en què ho està fent. La combinació entrellaçada de elevada magnitud, acceleració del creixement i cronicitat fan un veritable còctel explosiu per l’economia de la ciutat a curt termini.
Una expansió de les xifres d’atur restringeix la reactivació de la demanda interna i per tant contagia a la resta de sectors econòmics, els serveis en general i el consum en particular.
Per altre banda, si partim de la idea que són precisament en les zones de la ciutat on les xifres d’atur són més elevades on es donen les rendes familiars més baixes, podem una vegada més reafirmar que l’atur està castigant encara més a la població amb menys recursos econòmics. Només els districtes de Gràcia, Eixample, Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi obtenen uns percentatges inferiors a la mitjana de la ciutat. Això significa una desectructuració patent del teixit social, la qual cosa comportarà d’immediat i sense cap gènere de dubte en unes conseqüències ideològiques, polítiques i evidentment electorals de dimensions insospitades.
Finalment, aquest conjunt de dades, quadre i gràfics no ens pot fer ocultar unes circumstàncies especialment greus, darrera de les quals hi ha sofriment i calamitat humana. La manca de treball implica directament una reducció d’ingressos evidents, però de forma afegida un enrariment de l’àmbit familiar, una expansió del malestar psicosocial de la població, per no parlar dels més tràgics i visibles efectes, com són els desnonaments i el que aquests signifiquen quan veritable mort civil de l’individu una vegada ha estat afectat per la fallida familiar i endeutament perpetu.
Jordi Vilalta Fernàndez
Barcelona, 15 d’octubre de 2011
Departament d'Empresa i Ocupació. Generalitat de Catalunya
Elaboració del Departament d'Estadística. Ajuntament de Barcelona
Instituto Nacional de Empleo (INEM). Ministerio de Trabajo e Inmigración
