El passat dissabte dia 21 va tenir lloc com cada any en aquestes dates una nova "Clàssica d'estiu", és a dir, una nova edició de la tradicional marxa nocturna al parc de Collserola. Enguany ha estat dedicada a conèixer les fronteres del districte de Nou Barris però des de la muntanya. Cal recordar que al 31 de maig anterior es va fer la mateixa ruta però de dia. El punt de trobada va ser a les 21.30 del vespre a la plaça de Karl Marx, a la parada d’autobús del costat muntanya on tot just al darrera del mur es troba la masia de Can Sant Genís. Els company Jordi Sànchez i Arnaldo Gil van ser els encarregats de fer les explicacions pertinents. La primera parada, a pocs metres, va correspondre a la masia de Can Sant Genís, de la qual hi ha referències des del 1394 i que encara conserva la placa numèrica de masia de quan pertanyia al poble de Sant Andreu de Palomar. Cal recordar que el 1890 la casa fou adquirida per l'Hospital de la Santa Creu per a malalts mentals no perillosos. El 1936 es va reconvertir en Casa del Poble, retornant a l'hospital en la postguerra. El 1964 va funcionar com a escola i tres anys després s'hi va instal·lar la clínica infantil Stauros. Actualment funciona com a geriàtric.
La segona parada va correspondre a la masia de Can Masdéu, casalot del segle XVII erigit sobre una antiga domus romana adquirida per l'Hospital de la Santa Creu el 1901 per fer-hi una leproseria. abandonada des de l’any 1960 es va okupar el 2001. Actualment és una comunitat estable que aprofita tots els recursos que li dona el lloc, doncs han condicionat les antigues basses i mines per proveir se d’aigua, veïns de Nou Barris cultiven els seus horts i s’ha creat un punt d'interacció de Collserola.
La tercera parada va correspondre a l’hospital de Sant Llàtzer, propietat de la Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau construït dins l’antiga heretat de Can Masdéu. El 1929 es planificà la seva construcció per allotjar als leprosos que residien a Can Masdéu, ja que creien que la masia no complia unes bones condicions. El projecte, redactat el 1931 per l’arquitecte Vicenç Artigas i Albertí quedà paralitzat en esclatar la Guerra Civil i fins als anys cinquanta no s’acabà de construir. En aquell moment es decidí utilitzar-lo per acollir els infants malalts de tuberculosi. El 18 de desembre de 1955 s’inaugurà com a Sanatori de la Santa Creu i al 1974 tancà definitivament, restant abandonat sense cap ús. Actualment un vigilant hi resideix i es fa càrrec de que ningú entri ni l’okupi.
La quarta parada va correspondre a Can Rius, masia situada al terme municipal de Montcada i Reixac, a tocar del barri de Canyelles. La seva localització és estratègica ja que és la cruïlla entre la carretera del cementiri de Collserola, el camí de Sant Llàtzer i el passeig de les Aigües. No es tracta d’una antiga masia sinó d’una edificació del segle XX. Antigament disposava d’un molí del qual només es conserva la base de maons. Per aquest motiu, la masia també ha estat sovint coneguda com El Molí. La història d’aquesta casa continua sent una incògnita ja que no es sap ni l’any de construcció ni el nom de cap dels seus propietaris. Can Rius continua sent una casa habitada pels seus propietaris.
La cinquena parada va correspondre al Turó d’en Segarra, una muntanya de 326 metres d’altitud, essent així el punt més alt del districte de Nou Barris que separa els termes municipals de Barcelona i de Montcada i Reixac, a més d’ésser frontera entre els barris de Canyelles i de Torre Baró. Al seu cim hi ha instal·lada una antena de telecomunicacions i un cobert. És el punt d’encreuament de tres camins, un que es dirigeix al camí de Can Rius, un que et dirigeix al turó de Roquetes i un darrer que et condueix fins a la carretera Alta de les Roquetes. Per ara es desconeix l’origen del nom de Segarra i el nom dels propietaris.
La sisena parada va correspondre al Turó de les Roquetes, una muntanya de 304 metres d’altitud situada al barri de Torre Baró i no al de les Roquetes. Actualment es conserven les restes d’una antiga construcció que es creu dedicada a les telecomunicacions. A pocs metres del turó hi ha accés a una cova. Sobre la història de la finca on hi ha el turó sabem que el seu propietari fou Pere Falqués i Matas fins a la seva mort succeïda el 1826. Posteriorment el seguí el seu fill Gabriel Falqués i Saldoni que morí el 1878. A continuació l’heretà el seu fill Pere Falqués i Urpí, un reconegut arquitecte andreuenc que el va vendre el 1882 a Francesc Muns i Guardiola, que morí el 1885 i el seguí el seu fill Isidre Muns i Piqué. Després d’aquesta data desconeixem els propietaris.
La setena parada va correspondre al Castell de Torre Baró. Icona de Nou Barris, formava part d’un projecte inacabat de ciutat-jardí. L'any 1904 es va constituir la societat Compañía de la Urbanización de las Alturas del Noreste de Horta "Las Roquetas". L'edifici és obra de l'arquitecte Josep Torres Argullol. S’erigí entre 1915 i 1918, per bé que mai no es va habitar. Durant la Guerra Civil es va convertir en punt estratègic coordinat amb les bateries antiaèries del Turó de la Rovira. Als anys quaranta va ser buidat per dins pels veïns i veïnes que van vendre la seva fusta al mercat negre per tal de poder subsistir. A partir dels anys 70 es va reivindicar la seva recuperació, fins i tot el 1983 i 1984 es van fer acampades demanant la regeneració de la muntanya. Finalment, l'11 de novembre de 2014 l'edifici es va rehabilitar i obrir com a mirador i punt d'informació de Collserola.
La vuitena parada va correspondre al Pont dels Tres Ulls, al torrent de Calau, un aqüeducte de l'any 1915 i enterrat a finals dels anys setanta, pertanyent a l'aqüeducte Alt de Montcada, d'iniciativa municipal, i que mai no va entrar en servei. Tot i que existeix un projecte de recuperació d'aquesta icona de la Trinitat Nova, malauradament les obres es troben aturades.
La novena parada va correspondre a la caseta de l’aqüeducte de Dosrius. L'origen d'aquesta infraestructura es remunta a finals del segle XIX quan la societat Palau García y Compañía va adquirir entre 1857 i 1865 els drets sobre les conques de les rieres de Rialp i Canyamars per tal de conduir-les a Mataró. El 1868 es van traspassar els drets a la societat belga Companyia d’Aigües de Barcelona. A partir del 28 de març de 1871 va començar la distribució d'aigua des de la comarca del Maresme fins a Barcelona.
La desena parada va correspondre a la caseta de l’aqüeducte del Baix Vallès. Aquesta és una infraestructura en funcionament entre 1881 i els anys seixanta que, des de Barberà del Vallès i a través de Cerdanyola del Vallès per Sant Iscle de les Feixes, arriba a Barcelona tot travessant per mitjà de dos aqüeductes al barri de Ciutat Meridiana i de tres aqüeductes al barri de Torre Baró, tots ells actualment visibles i en bon estat de conservació. Finalitza al barri del Guinardó, al parc de les Aigües. Antigament eren també visibles els aqüeductes dels torrents de Campanyà, de Canyelles i de Can Carreres i el de la riera d'Horta, dels quals només se'n conserva un tros endinsat parcialment en un edifici d'habitatges, al torrent de Can Quintana.
L’onzena parada va correspondre a les runes del Xalet de la Trinitat, conegut també com la “Casa del Conte” o la “Casa de les Bruixes”. Inaugurat el 12 d’octubre del 1915, la idea inicial era d’erigir tot un conjunt de cases idèntiques o similars que havien de configurar una ciutat jardí a la falda de la muntanya. Els terrenys on fou construït llavors es venien a un preu molt econòmic, propietat de Manuel María de Sivatte, el principal promotor. No obstant, a causa dels problemes econòmics i les males comunicacions amb la resta de Barcelona van fer fracassar el projecte. Al voltant del Xalet eren habituals els aplecs, les ballades de sardanes o la celebració de festes. La casa fou habitada fins als anys setanta en què els seus propietaris van marxar.
Finalment, la dotzena i darrera parada de la passejada va correspondre a la Casa de l’aigua de la Trinitat Nova, obra de l'arquitecte Pere Falqués i dels enginyers Felip Steva i Joan Sitges, erigida entre 1915 i 1920 amb motiu d'una epidèmia de febre tifoide que va afectar a Barcelona l'any 1914 i que va obligar a modernitzar la xarxa de subministrament d'aigua a la ciutat. El 1969 fou connectada a la xarxa del riu Ter. El 1989 van deixar de funcionar per obsoleta i des del 2015 es convertí en espai cultural i cívic i centre d'educació ambiental.
Allà mateix el company Arnaldo Gil va fer el comiat del grup, el qual es va mostrar molt satisfet tant per l’itinerari com per la qualitat informativa de les explicacions. Per saber-ne amb més detall, us recomanem que adquiriu el número 160 del butlletí Petit Arxiu, elaborat pel company Jordi Sànchez i Ruiz.
