Presentat a l'Arxiu el llibre “La Barcelona fotografiada de Ginés Cuesta”

El passat dimarts dia 9 a les 19.00 h va tenir lloc a la seu de l’Arxiu (Espai Via Favència) la presentació del llibre “La Barcelona fotografiada de Ginés Cuesta”. A la taula dels parlaments van estar presents el company i president de l’Arxiu Jordi Sànchez i Ruiz, el José Oriol Guiu Ruiz i la Isabel Segura i Soriano. Entre el públic assistent hi estigueren, entre d’altres, amistats del Ginés, persones de l’equip tècnic encarregades de fer realitat del llibre, així com la dona del Ginés (la Regine) i les seves dues filles (l’Anna i a la Sara).

El Jordi va donar la benvinguda a tothom, tot dient que l’acte tenia una triple funció com a amfitrions, com a homenatge al Ginés Cuesta ortiz i com a homenatge a l’Arxiu perquè quan es treballava amb ell els feia sentir com a bons companys. Després, a mode de “trencar” el protocol, va cantar la cançó “Qué será” (original de José Feliciano del 1971). A continuació va explicar que el llibre feia temps que s’esperava i que havia estat força laboriós. La primera impressió que va tenir del Ginés era de persona molt seriosa però amb el temps va veure que no i que, fins i tot, s’ho va passar molt bé. Va recordar quan es va fer el llibre “L’abans Nou Barris” s’havia de fer una foto dels autors i, per aquest motiu, se li va oferir amb ell que la fes, amb el resultat de tota una llarga sessió fotogràfica a la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina on demanava als tres autors diferents postures.

El torn de paraula va passar al José Oriol Guiu Ruiz. Des de la direcció de Serveis Editorials de l’Ajuntament de Barcelona ell es va encarregar de coordinar l’edició del llibre i la seva distribució. Va explicar com havia estat el procés del llibre citant els noms de les persones de l’equip tècnic que estigueren presents en la presentació. La Isabel Segura va ser la que va portar la proposta i l’encarregada de fer la selecció de les fotografies. Va destacar que el text és molt interessant, del qual fins i tot es podria fer una pel·lícula. El llibre està estructurat en tres parts: els inicis, el seu trasllat a Barcelona i la seva tornada al seu barri. La dissenyadora anà a càrrec de la Judith, una noia molt jove que podia portar una visió nova i interessant. Aleshores ella va suggerir de fer una mica de trencament pel que feia al format, el tipus de paper i l’organització de les fotografies, tot plegat donant un aire de modernitat. S’ha volgut que el llibre no fos només de barri sinó de ciutat, capaç d’atreure a un públic més ampli i general. Per acabar va citar una frase del Ginés que diu “M’interessa la gent en els seus actes quotidians, que no per quotidians es repeteixen cada dia. Aparentment són idèntics, però si mires atentament i et poses a mirar amb intencionalitat descobreixes la bellesa. La bellesa l’has de buscar”.

Després va parlar la Isabel Segura, la qual va remarcar que darrerament l’Ajuntament de Barcelona ha apostat per fer llibres similars als del Ginés. En la part de disseny ell ja no hi era però en el contingut i en tot el procés previ a l’edició es va tenir contacte. El va conèixer el 2012 quan ella preparava el llibre “Dones de Nou Barris”. Davant les dificultats per trobar fotos interessants que s’ajustessin al seu projecte, en el moment de consultar el fons fotogràfic del Ginés va quedar impactada, entre d’altres coses perquè creia que hi havia unes quantes fotos que formaven part no només de la història de la ciutat sinó també de la fotografia de Barcelona. Ell Ginés va fer l’esforç de cercar la bellesa en la fotografia, fins i tot ens els barris perifèrics i suburbis (expressió que ella va reivindicar), mentre que d’altres fotògrafs famosos que no va citar tenien una visió més pejorativa. Per a ella fotos icòniques a nivell de Barcelona són la de la senyora Gertrudis (veïna de Verdum) i la del safareig de Verdum, imatges imprescindibles per entendre la història de la ciutat i la història de la fotografia. Una vegada es va aprovar el projecte per l’Ajuntament de Barcelona ella va començar a venir a l’Arxiu. Pocs dies després va haver la pandèmia de Covid-19, per la qual cosa va ser un context difícil. Es van fer força converses telefòniques. Tenia una manera de parlar sovint amb una gran profunditat i sensibilitat que la va impressionar. Va acabar recomanant el llibre no només pel contingut sinó també pel pensament que el Ginés transmetia al voltant de les fotografies.

Acabats els tres parlaments es va passar el torn de paraula al públic assistent. El company Josep Maria Babí va voler fer un petit recordatori de quan va arribar a l’Arxiu. Va ser a l’any 2011 de la mà de l’antic company Roberto Lahuerta perquè el Ginés va voler donar el seu llegar fotogràfic a l’entitat. La companya Marta Grau s’encarregà de redactar el conveni de cessió. Van ser anys emotius per a ell quan venia a fer la digitalització de les fotografies juntament amb la companya Carmen Ríos, dona del Josep Maria. Entre d’altres coses, era la primera vegada que veia les seves pròpies fotos digitalitzades i a l’ordinador. A tot això, la companya Marta Delclòs (especialista en exposicions) estava preparant una instal•lació per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona i que s’havia de presentar al Saló del Tinell on havien de presentar una sèrie de fotògrafs ja consagrats de Barcelona. Ella va veure el fons fotogràfic del Ginés i va seleccionar dotze imatges. El resultat va ser espectacular. També el va recordar en la seva aparició a les pel·lícules “El último sábado” i “La vida es maravillosa”, en la cerca d’una imatge femenina per a il·lustrar el llibre del Josep Maria “La Marta de Santa Eulàlia” (ell va fer la foto a aquesta persona, l’Alicia del Grup d’Història de Nou Barris), en la sessió fotogràfica al castell de Torre Baró de cara a la seva obertura al públic (la imatge panoràmica de 360º), en l’exposició fotogràfica a l’Oliva Artés (on el Ginés es va emocionar al veure una foto seva al costat de la del fotògraf Quim Manresa a qui tenia de referent) i en l’exposició de la Ramba i el Pla de l’Os, entre d’altres coses. Per acabar, va considerar que seria de justícia donar-li nom a un carrer, placeta o espai i va llegir una carta que va fer sobre l’Arxiu al qual va considerar com una segona família.

L’acte va acabar amb un fort aplaudiment del públic. El company Antoni Garcia Iranzo va cloure amb una cançó, tot dedicant-la al Ginés, a l’Arxiu, a la Regine, a l’Anna i a la Sara. Per aquest proper Sant Jordi el llibre estarà disponible en la parada que l’Arxiu tindrà a la marquesina de la Via Júlia. Si d’aquest acte en voleu saber més detalls, podeu consultar el vídeo penjat a la nostra pàgina de Youtube.

L’Arxiu fa una passejada per Collserola i el Besòs

El passat diumenge 24 de març va tenir lloc la ruta per Collserola que portava per títol “Corriols, pistes i camins. Caminem pel Besòs i Collserola”. El punt de trobada va ser a les 9.30 h a la seu de l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, a l’Espai Via Favència, on es va congregar el públic assistent. Les explicacions anaren a càrrec dels companys Arnaldo Gil i Jordi Sànchez i Ruiz.

En trajecte urbà la primera parada va correspondre davant del mercat de Montserrat, a la Trinitat Nova, actualment en procés de remodelació. Inaugurat l'any 1960 per prestar servei als barris de l'entorn. La seva fama de mercat barat va ocasionar que vingués a comprar gent d'arreu de Barcelona. Obra dels arquitectes Gelabert i Ribes, l'antic edifici contenia tres nivells comercials. Més endavant es va arribar fins a l'Escola Antaviana, nom que prové d'una paraula inventada d'un conte de Pere Calders. Ubicada al carrer de Nou Barris, al costat de l'Ateneu Popular de 9 Barris, va començar a funcionar a partir del curs 1994-95 i fou el resultat de la fusió de les desaparegudes escoles Ton i Guida i Pla de Fornells. El seu model pedagògic és considerat exemplar, entre d'altres raons, perquè fa una educació inclusiva, és a dir, integra amb normalitat alumnes especials o amb discapacitats. Uns metres més amunt el grup s'aturà davant l'Ateneu Popular de 9 Barris, un equipament cultural de referència a Nou Barris on es va desenvolupar la lluita més popular i emblemàtica del districte, succeïda durant el 1977. La destrucció de la planta asfàltica i l'ocupació de les instal·lacions durant 30 hores tot celebrant activitats culturals va tenir com a resultat la creació d'aquest centre cultural autogestionat, el qual acull des del 1999 l'escola de circ Rogelio Rivel que és un referent internacional. El 1994 es va reformar l'edifici i el 2010 manté l'aspecte actual.

Començant a enfilar mutanya amunt, a la banda corresponent al parc de Collserola es va passar davant d'un accés al túnel de la Fontsanta, posat en servei des de l'any 2011. Consta d'una complexa canalització formada per un túnel de 6 metres de diàmetres i gairebé 15 quilòmetres de longitud que connecta sota la falda de Collserola l'estació distribuïdora de la Trinitat Nova amb l'estació de la Fontsanta, al municipi de Sant Just Desvern, tot permetent la distribució de les aigües procedents del riu Ter amb el riu Llobregat. Pel camí de les Quatre Estacions i el carrer de Riudecanyes es va arribar fins el castell de Torre Baró. Tot just al costat hi ha un dipòsit subterrani d'aigua erigit entre el 1969 i 1973 (que connecta amb la nova xarxa del riu Ter) destinada a millorar la distribució d'aigua a Torre Baró i alimentar 22 fonts públiques més tres que es van instal·lar noves. Les dificultats per accedir a l'aigua corrent van provocar diverses lluites veïnals. Al barri no hi arribava l’aigua potable i les queixes no foren escoltades fins que el 1972 es va mobilitzar tot el barri de Ciutat Meridiana i Torre Baró tallant l'avinguda Meridiana. Arrel d’aquesta acció l’Ajuntament de Barcelona es va comprometre a canalitzar l’aigua fins a les cases.

Per la muntanya es poden apreciar trams de l'aqüeducte del Baix Vallès i, fins i tot, de l'aqüeducte de Dos Rius. El primer (de l'Empresa de Aguas del Bajo Vallés) connectava amb Barcelona des de Barberà del Vallès (1881) i és visible tant a Ciutat Meridiana (en dos trams) com a Torre Baró (en tres trams) i al parc Central de Nou Barris; mentre que el segon (de Palau, García & Cía) connectava amb Barcelona des de Dosrius (1871) i algunes restes són visibles des de l'avinguda de Vallbona. Ambdós van passar a mans de la Societat General d'Aigües de Barcelona i travessaven pel territori de Nou Barris (al barranc de Can Campanyà, al torrent de Canyelles i a la riera de Sant Andreu) fins el Guinardó.

Al barri de Torre Baró hi ha actualment el parc Apolo, un espai on antuvi va existir l'edifici del Mirador Apolo, erigit a l'any 1940 i que es convertí en una mostra representativa de la primera època de la urbanització del barri, amb la idea de projectar una ciutat jardí. El nom del mirador es degué a la presència d'una estatueta del déu Apolo, situada a la torre de la casa, ja que els seus primers amos eren amants de l'art clàssic. D'ús residencial, va passar a mans de diferents propietaris. Eren destacables les trames de bigues de fusta, els porxos de l'entrada i el balcó de la planta principal. Pels voltants hi havia un jardí, un pou, grans arbres i una font. A principis del mes d’octubre de l’any 1995 es va procedir al seu enderroc després que l’Ajuntament de Barcelona l’hagués expropiat un any i mig abans.

Deixant el sector de Collserola i endinsant-se per la banda del Besòs, al barri de Vallbona es poden apreciar diversos trams en superfície del Rec Comtal. L'origen, aparentment relacionat amb la reconstrucció de l’antic traçat de l’aqüeducte romà del Besòs, s'atribueix al comte Mir (954-966), germà petit del comte Borrell II, d'aquí que també la conducció es conegués com a Rego Mir. De fet no va ser fins a l'any 1076 que aparegué per primera vegada la denominació Rec Comtal (Aqüeductum Comitale). Durant el segle XI va ser conegut com a Rego Molinario degut a què al llarg del seu curs s'hi van instal·lar nombrosos molins. A partir del segle XIII el Rec Comtal va permetre l'increment dels conreus, la producció artesana i l'activitat dels molins. A partir del segle XIX el traçat del Rec Comtal va patir diverses modificacions degudes al creixement urbanístic i industrial que obligava a variar lleument el recorregut original. Vallbona és l'únic indret on encara transcorre en superfície, un tram del qual està integrat al parc. Al barri es conserven elements històrics relacionats amb aquesta infraestructura, com ara el Pont de la Vaca, d'origen medieval.

Limitant amb el terme municipal de Santa Coloma de Gramenet tenim el riu Besòs, amb un curs de 17,7 quilòmetres de longitud, que neix de la unió dels rius Mogent i Congost i desemboca a la mar Mediterrània a Sant Adrià de Besòs. Tot i que no conté molta aigua, algunes vegades ha protagonitzat desbordaments, com el del 1962. durant els anys 70 i 80 del passat segle fou considerat el tercer riu més contaminat del món. Finalment, a partir del 1990 i fins a l'actualitat això s'ha revertit. El 2004 es va inaugurar el Parc Fluvial del Besòs, que ha permès recuperar les lleres del riu com a espai natural i per al lleure ciutadà. Té una longitud de 9 quilòmetres i ocupa 115 metres quadrats de superfície. Inclou també zones humides i la desembocadura, i principalment s'ha pogut millorar la capacitat hidràulica del riu, l'estació depuradora de Montcada i Reixac, així com la qualitat ambiental i paisatgística.

Al mateix barri de Vallbona l'Associació de Veïns i Veïnes reclama un millor manteniment i neteja dels entorns de l’antiga granja del Ritz, alhora que s’ha denunciat l’aparició d’uns horts urbans il·legals molt a prop de la granja. Pel que fa a l’antiga granja, es reclama la seva rehabilitació i transformació en un equipament per al barri. Entre els barris de Vallbona i la Trinitat Vella trobem una de les Cases de l'Aigua més desconegudes, en bona mesura perquè encara es troba en actiu. Es tracta de l'Estació de Tractament d’Aigua Potable (ETAP), un conjunt encara en funcionament que s'inaugurà el 1891 com a central de bombament que aprofitava les aigües freàtiques del riu Besòs i completava els cabals dels aqüeductes de Dosrius i del Baix Vallès. Si bé inicialment la maquinària era a vapor, posteriorment es va substituir per l'elèctrica alhora que van millorar els tractaments antibacteriològics. Pertany a Aigües de Barcelona (AGBAR). Actualment la instal·lació està formada per quatre línies de tractament (una de nanofiltració i tres d'osmosi) que tracten l'aigua de l'aqüífer del riu Besòs i la provinent del Rec Comtal. Aquesta estació de tractament ha permès recuperar la captació de l'aqüífer del delta del riu Besòs, un embassament natural subterrani abandonat el 1995.

El final del recorregut va ser davant l’estació “Torre Baró-Vallbona” de Rodalies-RENFE, on es va procedir a fer el comiat del grup, a agraïr la seva participació en la passejada i a anunciar quines seràn les properes activitats corresponents al mes d'abril.

Celebrada la xerrada “El municipi de Sant Andreu de Palomar al districte d'Horta-Guinardó”

En l’anterior article relatiu a les activitats desenvolupades durant el març es va fer una breu referència a la conferència que portava per títol “El municipi de Sant Andreu de Palomar al districte d'Horta-Guinardó” celebrada passat dimecres dia 20 del citat mes entre les 19.00 h i les 20.30 h, al Casal d’Entitats Mas Guinardó (a la plaça de Salvador Riera, al barri del Guinardó) i que en la present entrada ampliarem. L'activitat, organitzada per la nostra entitat i pel Grup d'Estudis de la Vall d'Horta i la Muntanya Pelada "El Pou", va tenir com a ponent el company i president de l'Arxiu, Jordi Sànchez i Ruiz. Generalment durant el tercer dimecres de cada mes s'organitza una xerrada en la qual s'exposa un tema històric d’interès general, habitualment relacionat amb els barris del districte d'Horta-Guinardó, que inclouen una presentació audiovisual per part d’una persona coneixedora del tema en qüestió. És quelcom obert al públic i s’estableix un col·loqui final per intercanviar impressions. Aquesta vegada, amb motiu del 40è aniversari de l'actual divisió territorial de Barcelona en 10 districtes, es va explicar que l'actual districte d'Horta-Guinardó està configurat per la unió de fragments dels antics pobles de Sant Andreu de Palomar, Sant Joan d'Horta i Sant Martí de Provençals, per bé que es va centrar en el primer.

La presentació i benvinguda al públic assistent, al voltant d’unes 40 persones, va anar a càrrec del president d’El Pou, en Joan Corbera i Palau. La xerrada va anar acompanyada d’un PowerPoint per il·lustrar i fer més amenes i comprensives les explicacions. En Jordi Sànchez i Ruiz, en la seva benvinguda, va comentar que ell també és soci d’El Pou i que tant aquesta entitat com l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris conflueixen en la protecció del patrimoni històric i en la recuperació de la memòria històrica. La xerrada es va estructurar en quatre capítols: 1) El territori del poble de Sant Andreu de Palomar; 2) El patrimoni andreuenc; 3) Evolució històrica dels districtes de Barcelona entre 1897 i 1984; i 4) Els barris i heretats de Sant Andreu de Palomar a Horta-Guinardó.

En l’àmbit territorial, el Jordi va explicar que una part d’Horta i de la Font d’en Fargas, del districte d’Horta-Guinardó, formava part de Sant Andreu de Palomar i la part andreuenca d’Horta-Guinardó pertanyia a la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina. Una entitat de l’època com va ser l’Associació de Propietaris d’Horta i Santa Eulàlia de Vilapicina demostrà que els habitants de Santa Eulàlia estaven molt vinculats amb la gent d’Horta perquè altres territoris del poble andreuenc quedaven geogràficament més lluny.

Com a aspectes curiosos va esmentar que la senyora Maria Lapeira tenia una finca i que el nom “Turó de la Peira” seria una deformació de “Lapeira”, plantajant així si caldria canviar la denominació del barri. Va destacar que el carrer de Folc, actuialment tancat al públic, separava Sant Andreu de Palomar de l’enclavament de la Torre Querol, al passeig de Maragall, entre els carrers de Sant Alexandre i Petrarca, de manera que el carrer era una frontera entre Horta i Sant Andreu. Un element curiós encara existent són les restes d’una antiga placa de carrer que, tot i estar força malmesa, assenyala el nom de València i el Districte 5è del poble andreuenc. Actualment és el carrer del Duero.

Referent a l’evolució dels districtes municipals, el 1897 amb l’agregació de Sant Andreu de Palomar a la ciutat de Barcelona el poble va passar a ser el Districte 9è tot agregant el nucli de La Sagrera pertanyent al poble de Sant Martí de Provençals, que també va passar aquell mateix any a la capital catalana. El 1904 quan s’agregà el municipi de Sant Joan d’Horta a una meitat passà a formar part del Districte 9è, de manera que es convertí en el més gran de la ciutat. El 1924 s’agrega al Districte 9è una part corresponent al sector de la Sagrada Família i el 1949 es creà el districte 12è i es va definir així una nova frontera, el passeig de Maragall, una configuració administrativa que ens ha arribat fins a l’actualitat amb només lleus modificacions.

L’apartat de barris i heretats va ser el què més temps va acaparar per la seva complexitat i el gran volum d’informació al respecte. Les masies i els indrets als quals es va fer referència van ser, bàsicament: la Torre Querol (enclavament d’Horta), Can Sant Genís (l’única amb placa CC), Can Quintana (la rambla de Quintana és actualment el carrer de Feliu i Codina), les Cases de l’Arterà o de l’Artesà (ja existia una barriada d’onze cases des del 1740 i formava part de Santa Eulàlia de Vilapicina, al carrer de Dalmau amb Feliu i Codina), la Torre Miralles (es va fer una urbanització que amb la reforma administrativa del 1984 va passar a Horta-Guinardó, essent la plaça de Bacardí la més antiga de Santa Eulàlia de Vilapicina), Can Carabassa (la banda del passatge d’Espiell era de Sant Joan d’Horta), el carrer de Sant Agustí (després Aiguafreda, les escriptures confirmen que les cases erigides del 1843 a 1857 i les bugaderes eren de Santa Eulàlia de Vilapicina, no pas d’Horta), Can Fargas (malgrat el nom, la gran propietària va ser Montserrat de Casanovas), la Torre dels Pardals (al Guinardó, ubicada a l'illa del costat del passatge del Tinent Costa), Can Vintró (la família Vintró va ser una nissaga molt llarga i van crear moltes rajoleries), Can Bartra (un tros de la masia es va enderrocar per la construcció del passeig de Maragall) i el Castell de Mascaró.

Acabada la xerrada el públic assistent, molt satisfet per la qualitat de les explicacions i pel caràcter inèdit d’una part de la informació, va tenir l’oportunitat de preguntar i de fer comentaris personals. Un moment interessant de les intyervencions del Jordi va ser quan ell va remarcar que li agrada anar a l'Arxiu de Protocols i agafar informació de primera font, és a dir, de documents notarials per la veracitat del seu contingut, però que malauradament a Espanya hi ha una Llei del Notariat que impedeix de llegir documents que siguin de cent o menys anys, mentre que a d'altres països no hi ha tanta restricció.

L’acte, que va acabar amb un aplaudiment, va ser enregistrat pel company Arnaldo Gil, muntat pel company José María Medina i posteriorment penjat a la nostra pàgina de Youtube a disponibilitat de tothom qui vulgui saber-ne més detalls. El president d'El Pou senyor Corbera va fer el comiat i tancament de l'acte tot anunciant la propera xerrada per al tercer dimecres del mes d'abril.