divendres, 30 d’abril de 2021

L'Arxiu reprèn les Rutes per Collserola amb un itinerari de can Baliarda a can Lloses


El passat diumenge dia 25 va tenir lloc una ruta per Collserola, la primera després de més d'un any de no haver-se organitzat cap degut a la situació de pandèmia del Covid-19. Ara que les coses es comencen a suavitzar ha estat possible recuperar aquesta activitat per poder gaudir novament de la natura, descobrir el patrimoni i aprendre de la història que conté aquest pulmó verd de Barcelona. El punt
 de trobada va ser a les 9'30 h del matí a la plaça de Karl Marx, davant del mur de la masia de can Sant Genís. En total es van congregar una vintena de persones, una xifra de públic encara limitada però acceptable. Les explicacions del recoy van anar a càrrec dels companys Jordi Sànchez i Arnaldo Gil. Per l'ocasió es va repartir el butlletí "Petit Arxiu" número 138, a la venda per 2€.
Al punt de sortida es troba la masia de can Sant Genís, del segle XVII, que el 1890 fou adquirida a María Montserrat de Magarola per part de l'Hospital de la Santa Creu, passant-se a conèixer com a Granja de la Santa Creu. Aleshores va funcionar com a centre de tractament de malalts mentals no perillosos, essent una dependència més de l'Institut Mental de la Santa Creu. Durant la Guerra Civil es convertí en la Granja del Poble i es destinà a malalts tuberculosos. L'agost de 1938 es va instal·lar la Secció de Mobilització de l'exèrcit de terra. Durant la postguerra va recuperar la seva funció, al 1954 acollí una escolacomençaren les obres del col·legi de Santa Creu, i al 1967 s'inaugurà la Clínica Infantil Stauros. Actualment és una residència per a la tercera edat.
La primera parada va ser al torrent de Can Carreras, continuació del torrent de  Can Baliarda. De Can Carreras es conserva la masia i alguns carrers del barri desaparegut. La construcció del parc central de Nou Barris va transformar tot l'indret, conservant un tram de l'aqüeducte del Baix Vallés que antigament travessava l'actual ronda de Dalt per on avui hi ha una benzinera i, des de la qual, es pot observar el desnivell que existeix amb la llera del torrent. La barriada, amb la majoria de casetes de planta baixa, tenia petits conreus que donaven al lloc un aspecte de poble rural. Encara avui dia es pot observar el torrent que travessa els dos aqüeductes de l'indret.


En el vessant de la revolta de la carretera d'Horta amb la del cementiri, on es va fer una esplanada per emprar-la com a camp de futbol (actualment en desús), neix el torrent de Can Baliarda. Rep aquest nom pel fet que passa per terrenys de la masia que encara perviu al passeig de Valldaura. Actualment aquest torrent transcorre pel mig del petit barri de muntanya i, en arribar a la carretera Alta de Roquetes, es pot apreciar la seva llera entre aquesta i la ronda de Dalt. Aquest tros havia estat ocupat durant per uns horts il·legals, recentment destruïts. De resultes d'aquesta intervenció es pot apreciar una petita cova a la paret que va fer un dels propietaris per guardar les eines. Travessava la ronda de Dalt per la benzinera, canviant el nom per torrent de Can Carreras o de Can Quintana.
Al voltant del carrer de Logronyo es va arribar al barri de Can Baliarda, on es poden apreciar diferents cases de principis del segle XX construïdes entre el cementiri d'Horta i el torrent del mateix nom. Al segle XVIII la masia era propietat de la família Pradell. Al XIX passà a Francesc Baliarda i Pradell, després la vengué a Francesc Comes i Coll, va passar a la seva filla Victoriana Comes i Ameller i, finalment, al fill d'aquesta Josep Pinós i Comes, destacat pintor. En l'actualitat la masia existeix.
Enfilant cap amunt el grup va passar pel costat del cementiri d'Horta, edificat el 1867 en una finca d'Hermenegild Llauder i Bransi. La porta d'entrada principal va donar pas a una de nova que es va construir on avui dia la trobem. També va patir no fa massa anys una remodelació, la plaça de l'entrada, que va perdre el seu encant de poble. Aquest cementiri conté unes 1.300 sepultures i està parcel·lat en 4 espais de la mateixa mida. Els dos bancs de pedra de l'entrada envoltats de romaní fa que sigui un lloc tranquil que convida a meditar.


Enfilant muntanya amunt es van recórrer els terrenys on van haver els dipòsits de gas. Les bombones de gas de l’empresa “Catalana de Gas y Electricidad" van ser construïdes l’any 1967 en terrenys de l’urbanització Vallhonesta can Papanats, la qual va passar en un any de sòl urbanitzable a sòl no urbanitzable, per la qual cosa un grup d’uns 100 propietaris veient com perillaven les seves propietats, decidiren tirar endavant la construcció dels seus habitatges. Els dos dipòsits, una vegada buidats es va pensar en donar-los un ús, però finalment foren desmantellades el 2002.
Un indret singular són els gronxadors de Collserola. En temps de pandèmia, Collserola s’ha col·lapsat de públic usuari del parc que, davant la impossibilitat de sortir de la gran ciutat, ha vist en la serra una forma de gaudir del lleure. Des del mirador de Montbau hi ha unes magnífiques vistes. El gronxador del mirador de Mundet, té gravada la frase "un lloc on veure els teus somnis".
El grup va continuar la ruta per la carretera de les Aigües. Aquesta pista forestal és una antiga reivindicació de principis del segle XX que, de mica en mica, es fa realitat Ara molt coneguda i transitada, s'obre pas fins arribar al Castell de Torre Baró. Des de l'Arxiu fa temps que fem campanya perquè una vegada arribi al Castell, pugui continuar pel passeig dels Aqüeductes a Torre Baró o bé baixar fins a la Casa de l'Aigua de la Trinitat Nova.
La següent parada va tenir lloc al torrent de Sant Iscle, afluent per la dreta de la riera de Sant Cugat que neix a la vessant oriental del Turó d’en Fotja i recull les aigües de la serra d’en Ferrer, de la serra de la Ventosa i de la serra de Llagat, així com les dels seus afluents del torrent de can Catà i de can Coll unint-se a la riera de Sant Cugat. A la part més alta discorre junt al corriol una vall frondosa i humida. Només les dues fonts ens donen pistes d’aquest curs d’aigua que, fins una mica més a baix de la font dels Caçadors, no es manifesta com un autèntic curs d’aigua.


La ruta va continuar fins arribar a les fonts Vella de Can Ferrer i de les Heures, ambdues a poca distància l'una de l’altra, les trobem pel corriol que discorre al costat del torrent de Sant Iscle. Aquest corriol té esllavissades degut a les pluges que fan que el camí sigui una mica dificultós. Un paisatge idíl·lic on els arbres i els matolls abracen tota la vista i que amb dificultat deixen passar la llum del sol. En aquestes fonts humils gairebé no brolla l'aigua malgrat no haver arribat la calor de l'estiu.
L'itinerari va portar al grup fins a una altra font, la de Can Lloses, la qual deu el seu nom a la masia del segle XVI, reformada als segles XVIII i XX. Va ser propietat de la família Lloses fins que als anys 40 del segle passat fou comprada per Lluís Bertrand i Comes. Aquesta font, amb la seva gran explanada i els castanyers que hi ha, fou molt concorreguda a finals del segle passat, quan famílies senceres venien a dinar. Va ser restaurada pel Patronat de Collserola el 2009 fent un mur que envolta el sortidor de la font la qual ja no raja durant tot l’any. Situada al torrent de Sant Iscle, les seves aigües continuen pel rierol, podent-se apreciar diverses conduccions que aprofitaven les aigües enmig d’un paratge idíl·lic.
De camí cap a Barcelona es va fer parada a la font de Santa Eulàlia, la més coneguda d’aquesta banda de la muntanya per la seva bona ubicació i per rajar aigua durant tot l’any. És un petit oasi gràcies a la feina d’un grup de gent que ha tingut cura d’ella durant molts anys. Així podrem trobar als seus entorns tot tipus d’arbres i plantes en un lloc condicionat i netejat, amb la qual cosa és possible gaudir d’ella com la trobem avui dia. L’interior de la mina es va poder netejar i prendre mesures de protecció a principis de segle, gràcies a l’Arxiu.
Ja al terme municipal de Barcelona es va visitar breument la masia Can Masdéu, casalot del segle XVII erigit sobre una antiga domus romana adquirida per l'Hospital de la Santa Creu el 1901 per fer-hi una leproseria. abandonada des de l’any 1960 es va okupar el 2001. Actualment és una comunitat estable que aprofita tots els recursos que li dona el lloc, doncs han condicionat les antigues basses i mines per proveir se d’aigua, veïns de Nou Barris cultiven els seus horts i s’ha creat un punt d'interacció de Collserola.


La masia es troba a la vall de Can Masdeu, espai que encara conserva l'atractiu verge de la seva vegetació per la seva humitat i el curs del rierol que quan plou baixa ple fins desguassar al clavegueram a l’alçada del camp de futbol. La vall es divideix en tres parts: la torrentera que puja a mà dreta pel costat de la mina de Santa Eulàlia, la torrentera que segueix recta fins a can Rius i la torrentera que pujava fins a can Ferrer. Aquest és el paratge de naixement de la riera de Sant Andreu.
Sortint novament a la carretera Alta de les Roquetes es va fer el comiat del grup, el qual es mostrà molt satisfet tant per la passejada com per les explicacions. A mesura que l'actual situació excepcional millori s'aniran programant més rutes per Collserola.

diumenge, 25 d’abril de 2021

L'Arxiu inaugura l'exposició "Darrere els murs del Mental" i presenta el tercer "Llibre de Vida"

Dins de la Secció del Memorial del Mental, el passat dijous dia 15 a les 19.00 h va tenir lloc al vestíbul de l'Espai Via Favència (seu de l'Arxiu) la inauguració de l'exposició de dibuixos que porta per títol "Darrere els murs del Mental", un acte al qual es va aprofitar també per presentar el tercer "Lllibre de Vida". Com és habitual des de fa un any, es van prendre les corresponents mesures de seguretat amb motiu de la pandèmia de Covid-19 per al públic assistent, que va sumar una vintena de persones, entre elles antics empleats de l'Institut Mental de la Santa Creu. El company i col·laborador Arnaldo Gil va ser l'encarregat de donar la benvinguda a tothom i de fer la presentació. Va explicar que la present exposició és sobre dibuixos fets pels propis malats  residents a la Secció d`homes a l'Institut Mental de la Santa Creu, en la década de 1950 i 60 . Va remarcar que la importància d'aquests dibuixos no només resideix pels autors  que els van fer, sinó també per les tècniques que van emprar a l'hora de fer-los. Es tracta d'un material recuperat de la seva destrucció que es va poder salvar durant el procés de desmantellament del manicomi, un fons inèdit guardat com un veritable tresor de gran valor històric i que ara, per primera vegada, després de 40 anys, es comença a donar a conèixer al públic.


Alhora que s'inaugurava l'exposició, també es va presentar el tercer "Llibre de Vida", un exemplar únic i irrepetible fet per la Manuela García Gallardo, una de les pacients en règim diürn (de nit dormia a casa seva) de l’antic Institut Mental de la Santa Creu i Centre de Dia Pi i Molist, nascuda l’any 1931 i que va morir l'any passat. Com a curiositat es va esmentar que la seva història l'havia escrit en tovallons de paper. Arnaldo Gil ha estat qui ha  fet a mà aquesta obra d`art.
A continuació van parlar les persones que, antigament, havien treballat a l'Institut Mental de la Santa Creu i que la coneixien, Vicente Martín, Natividad Gil. Mercedes Hidalgo, companya i col·laboradora de l'Arxiu i encarregada de la secció anomenada Memorial del Mental, va destacar que tant l`exposició com el llibre contribueixen a que la societat tingui una altra manera de comprendre els trastorns mentals, els quals no anul.len totes les parts sanes de les persones.

 
- Fotografies Margarida Sànchez -
 
De la Manuela es va passar l'enregistrament d'una entrevista que li va fer la mateixa Mercedes. Sempre li agradava molt escriure, escoltava programes de ràdio i sempre apuntava les frases i coses que no volia oblidar Comprava paquets enormes de tovallons de paper per escriure-hi coses, fins que un dia la mateixa Mercedes li va plantejar per què no escrivia la seva història. Als escrits que va deixar parlava sovint de les dificultats que tenia, sobretot amb el tema d’aconseguir menjar. Ella era una gran cuinera, i sempre portava plats fets per ella. Es deixava estimar i cuidava molt a tothom, a tot el personal. Un aspecte interessant és la descripció que fa d'una època passada i de les dures condicions de vida als anys de la postguerra i a la fàbrica on ella treballava. Igualment ofereix un punt de vista molt positiu del Mental, on va valorar la sensació de tranquil·litat que allà es respirava i que oferien els patis enjardinats. El torn de paraula va passar al públic assistent. Els familiars de Manuela ens parlen del desencadenant del trastorn mental de Manuela, quan a prop de la data del seu casament, el promès li va comunicar que "s´anava amb una altra dona, els pares li posaven una botiga". Una altra participant va relatar una altra història.


Pel que fa a l'exposició, el recull de dibuixos pertany a set autors: Codina, Núñez, Solé, Blasgue, Parera, Calasaño i Sacristán. Actualment el dibuix i la pintura s'ha continuat al Centre de Dia de Pi i Molist, amb els anomenats "Tallers d'expressió, racó artístic i art teràpia".
En un dels plafons exposats hi ha un codi QR que convida als visitants a fer un qüestionari. Aquesta és la primera de les dues mostres previstes organitzades per la secció del Memorial del Mental. L'exposició és gratuïta, oberta i recomanable per a tothom, i romandrà visitable fins el proper divendres 28 de maig. Pel que fa a la història de la Manuela, és a disposició del públic el número 137 del butlletí "Petit Arxiu", on es resumeixen les seves interessants memòries que, alhora, ajuden a descobrir el món que va existir a dins del Mental.

Si voleu saber-ne més podeu veure la gravació de l'acte complet a través d'aquest enllaç del Memorial del Mental, clicant aquí: ttps://vimeo.com/541093825.

 

 

dimecres, 14 d’abril de 2021

L'Arxiu fa una xerrada sobre la Segona República a Nou Barris


El passat dimecres dia 7 a les 19.00 h va tenir lloc al vestíbul de l'Espai Via Favència (seu de l'Arxiu) la conferència que portava per títol "Nou Barris a la Segona República". L'acte, que va comptar amb l'assistència d'una vintena de persones, es va fer, com ara és habitual, sota les mesures de seguretat exigides amb motiu de la pandèmia de Covid-19. Alhora també es va emetre en directe des del grup de Facebook de l'entitat, on de manera virtual ho van poder veure altres persones que no tingueren l'oportunitat de fer-ho de manera presencial.
La presentació va anar a càrrec del company i president de l'Arxiu Jordi Sànchez i Ruiz, el qual va fer referència a què enguany es commemora el 90è aniversari de la proclamació de la Segona República espanyola, alhora que va agrair a tota la gent que seguia l'activitat, tant de manera presencial com telemàtica. La conferència, acompanyada d'un PowerPoint amb imatges de l'època per fer-la més amena, va anar a càrrec del soci de l'Arxiu Miquel-Antoni Roman i Pérez, que també és membre del grup d'ERC a Nou Barris i conseller de l'esmentat districte. La xerrada es va estructurar en quatre parts: context territorial, context demogràfic, context social i context polític.


Territorialment l'actual Nou Barris, al sector conegut com Els Afores, del Districte IX o de Sant Andreu, es trobava integrat dins la dinàmica de creixement demogràfic i urbanístic de la ciutat de Barcelona. Es podia establir una divisió en dos grans sectors ja amb símptomes de consolidació urbanística: el barri número 12 o de Santa Eulàlia de Vilapicina i el barri número 13 o de les Roquetes. El primer d'ells agrupava les barriades de Vilapicina, Can Peguera i Porta, i tenia major tradició urbanística, econòmica i social així com un major creixement en xifres absolutes, encara que més lent. Les Roquetes, per la seva banda, agrupava les barriades de Verdum, Charlot i la Prosperitat. A diferència de l'anterior, el creixement demogràfic i urbanístic va ser més accelerat i desordenat.
Demogràficament va ser un context on bona part de la població era gent provinent d'arreu d'Espanya i que van venir a Catalunya durant els anys vint del passat segle a treballar en les obres del metro, en obres públiques de la ciutat i en la construcció dels pavellons de l'Exposició Internacional de 1929. En la seva arribada a Barcelona, els emigrats anaven a una casa de lloguer o d'un familiar i, quan assolien certa estabilitat econòmica adquirien un petit terreny al territori de Nou Barris per construïr-se una casa.
En l'àmbit educatiu, la manca de centres públics escolars va motivar la inauguració de dues escoles: el Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos (1932) i el Col·legi Nacional Roquetes (1933). Socialment la població va desenvolupar un notable caràcter associatiu, i fruit d'això va ser la creació d'entitats veïnals, lúdiques, culturals i esportives. En l'aspecte econòmic, la majoria dels seus habitants eren de classe obrera i treballaven en el sector industrial.


Durant aquells anys, però, es van produir alguns episodis de violència, com ara l'assassinat del botxí de Barcelona el 9 de febrer de 1935 a la bodega Montferri, les detencions arran dels fets d'octubre de 1934 i les detencions d'anarquistes al 1935 al barri de Can Peguera, el segon nucli de més concentració anarcosindicalista de Catalunya.
Políticament i a nivell electoral els partits d'esquerres van ser els qui sempre van obtenir la majoria de vots, tant en les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 com en les autonòmiques de 1933 i les generals celebrades el febrer de 1936. Al territori de l'actual Nou Barris havien seus de partits polítics que reflectien l'existència d'un moviment social. Per part d'ERC existiren el Casal Català Republicà de Roquetes, el Centre Republicà Federal de la Prosperitat, el Centre Català Republicà de Verdum, l'Ateneu Català Republicà d'Horta i Santa Eulàlia i l'Avenç Obrer Català de Sant Andreu. I per part dels anomenats Radicals havien les seus del Círcol Republicà dels Afores de Sant Andreu i del Centre Republicà Radical dels Afores de Sant Andreu. Pel que feia al jovent d'ERC, disposaven del casal de la Joventut d'Esquerra Republicana d'Horta, que també agrupava Santa Eulàlia de Vilapicina. Igualment les dones tingueren un paper destacat en els partits polítics com a militants, alhora que podien ésser escollides com a regidores municipals i de districte.


Pel que fa a personatges populars, algunes persones destacades veïnes d'aquells barris van ser, entre d'altres, Josep Salat (botiguer), Joan Cordomí (metge), Salvador Alloza (carter) i Joan Ribas (mestre).
Acabada la conferència es va fer torn de precs i preguntes, on el públic assistent tingué l'oportunitat de preguntar, fer aportacions personals i expressar la seva opinió. L'acte va acabar amb un fort aplaudiment. Per saber-ne amb més detall sobre aquest període històric recomanem la gravació que s'ha fet de la conferència, la qual es pot visualitzar i escoltar al grup de Facebook de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.