divendres, 30 d’abril de 2021

L'Arxiu reprèn les Rutes per Collserola amb un itinerari de can Baliarda a can Lloses


El passat diumenge dia 25 va tenir lloc una ruta per Collserola, la primera després de més d'un any de no haver-se organitzat cap degut a la situació de pandèmia del Covid-19. Ara que les coses es comencen a suavitzar ha estat possible recuperar aquesta activitat per poder gaudir novament de la natura, descobrir el patrimoni i aprendre de la història que conté aquest pulmó verd de Barcelona. El punt
 de trobada va ser a les 9'30 h del matí a la plaça de Karl Marx, davant del mur de la masia de can Sant Genís. En total es van congregar una vintena de persones, una xifra de públic encara limitada però acceptable. Les explicacions del recoy van anar a càrrec dels companys Jordi Sànchez i Arnaldo Gil. Per l'ocasió es va repartir el butlletí "Petit Arxiu" número 138, a la venda per 2€.
Al punt de sortida es troba la masia de can Sant Genís, del segle XVII, que el 1890 fou adquirida a María Montserrat de Magarola per part de l'Hospital de la Santa Creu, passant-se a conèixer com a Granja de la Santa Creu. Aleshores va funcionar com a centre de tractament de malalts mentals no perillosos, essent una dependència més de l'Institut Mental de la Santa Creu. Durant la Guerra Civil es convertí en la Granja del Poble i es destinà a malalts tuberculosos. L'agost de 1938 es va instal·lar la Secció de Mobilització de l'exèrcit de terra. Durant la postguerra va recuperar la seva funció, al 1954 acollí una escolacomençaren les obres del col·legi de Santa Creu, i al 1967 s'inaugurà la Clínica Infantil Stauros. Actualment és una residència per a la tercera edat.
La primera parada va ser al torrent de Can Carreras, continuació del torrent de  Can Baliarda. De Can Carreras es conserva la masia i alguns carrers del barri desaparegut. La construcció del parc central de Nou Barris va transformar tot l'indret, conservant un tram de l'aqüeducte del Baix Vallés que antigament travessava l'actual ronda de Dalt per on avui hi ha una benzinera i, des de la qual, es pot observar el desnivell que existeix amb la llera del torrent. La barriada, amb la majoria de casetes de planta baixa, tenia petits conreus que donaven al lloc un aspecte de poble rural. Encara avui dia es pot observar el torrent que travessa els dos aqüeductes de l'indret.


En el vessant de la revolta de la carretera d'Horta amb la del cementiri, on es va fer una esplanada per emprar-la com a camp de futbol (actualment en desús), neix el torrent de Can Baliarda. Rep aquest nom pel fet que passa per terrenys de la masia que encara perviu al passeig de Valldaura. Actualment aquest torrent transcorre pel mig del petit barri de muntanya i, en arribar a la carretera Alta de Roquetes, es pot apreciar la seva llera entre aquesta i la ronda de Dalt. Aquest tros havia estat ocupat durant per uns horts il·legals, recentment destruïts. De resultes d'aquesta intervenció es pot apreciar una petita cova a la paret que va fer un dels propietaris per guardar les eines. Travessava la ronda de Dalt per la benzinera, canviant el nom per torrent de Can Carreras o de Can Quintana.
Al voltant del carrer de Logronyo es va arribar al barri de Can Baliarda, on es poden apreciar diferents cases de principis del segle XX construïdes entre el cementiri d'Horta i el torrent del mateix nom. Al segle XVIII la masia era propietat de la família Pradell. Al XIX passà a Francesc Baliarda i Pradell, després la vengué a Francesc Comes i Coll, va passar a la seva filla Victoriana Comes i Ameller i, finalment, al fill d'aquesta Josep Pinós i Comes, destacat pintor. En l'actualitat la masia existeix.
Enfilant cap amunt el grup va passar pel costat del cementiri d'Horta, edificat el 1867 en una finca d'Hermenegild Llauder i Bransi. La porta d'entrada principal va donar pas a una de nova que es va construir on avui dia la trobem. També va patir no fa massa anys una remodelació, la plaça de l'entrada, que va perdre el seu encant de poble. Aquest cementiri conté unes 1.300 sepultures i està parcel·lat en 4 espais de la mateixa mida. Els dos bancs de pedra de l'entrada envoltats de romaní fa que sigui un lloc tranquil que convida a meditar.


Enfilant muntanya amunt es van recórrer els terrenys on van haver els dipòsits de gas. Les bombones de gas de l’empresa “Catalana de Gas y Electricidad" van ser construïdes l’any 1967 en terrenys de l’urbanització Vallhonesta can Papanats, la qual va passar en un any de sòl urbanitzable a sòl no urbanitzable, per la qual cosa un grup d’uns 100 propietaris veient com perillaven les seves propietats, decidiren tirar endavant la construcció dels seus habitatges. Els dos dipòsits, una vegada buidats es va pensar en donar-los un ús, però finalment foren desmantellades el 2002.
Un indret singular són els gronxadors de Collserola. En temps de pandèmia, Collserola s’ha col·lapsat de públic usuari del parc que, davant la impossibilitat de sortir de la gran ciutat, ha vist en la serra una forma de gaudir del lleure. Des del mirador de Montbau hi ha unes magnífiques vistes. El gronxador del mirador de Mundet, té gravada la frase "un lloc on veure els teus somnis".
El grup va continuar la ruta per la carretera de les Aigües. Aquesta pista forestal és una antiga reivindicació de principis del segle XX que, de mica en mica, es fa realitat Ara molt coneguda i transitada, s'obre pas fins arribar al Castell de Torre Baró. Des de l'Arxiu fa temps que fem campanya perquè una vegada arribi al Castell, pugui continuar pel passeig dels Aqüeductes a Torre Baró o bé baixar fins a la Casa de l'Aigua de la Trinitat Nova.
La següent parada va tenir lloc al torrent de Sant Iscle, afluent per la dreta de la riera de Sant Cugat que neix a la vessant oriental del Turó d’en Fotja i recull les aigües de la serra d’en Ferrer, de la serra de la Ventosa i de la serra de Llagat, així com les dels seus afluents del torrent de can Catà i de can Coll unint-se a la riera de Sant Cugat. A la part més alta discorre junt al corriol una vall frondosa i humida. Només les dues fonts ens donen pistes d’aquest curs d’aigua que, fins una mica més a baix de la font dels Caçadors, no es manifesta com un autèntic curs d’aigua.


La ruta va continuar fins arribar a les fonts Vella de Can Ferrer i de les Heures, ambdues a poca distància l'una de l’altra, les trobem pel corriol que discorre al costat del torrent de Sant Iscle. Aquest corriol té esllavissades degut a les pluges que fan que el camí sigui una mica dificultós. Un paisatge idíl·lic on els arbres i els matolls abracen tota la vista i que amb dificultat deixen passar la llum del sol. En aquestes fonts humils gairebé no brolla l'aigua malgrat no haver arribat la calor de l'estiu.
L'itinerari va portar al grup fins a una altra font, la de Can Lloses, la qual deu el seu nom a la masia del segle XVI, reformada als segles XVIII i XX. Va ser propietat de la família Lloses fins que als anys 40 del segle passat fou comprada per Lluís Bertrand i Comes. Aquesta font, amb la seva gran explanada i els castanyers que hi ha, fou molt concorreguda a finals del segle passat, quan famílies senceres venien a dinar. Va ser restaurada pel Patronat de Collserola el 2009 fent un mur que envolta el sortidor de la font la qual ja no raja durant tot l’any. Situada al torrent de Sant Iscle, les seves aigües continuen pel rierol, podent-se apreciar diverses conduccions que aprofitaven les aigües enmig d’un paratge idíl·lic.
De camí cap a Barcelona es va fer parada a la font de Santa Eulàlia, la més coneguda d’aquesta banda de la muntanya per la seva bona ubicació i per rajar aigua durant tot l’any. És un petit oasi gràcies a la feina d’un grup de gent que ha tingut cura d’ella durant molts anys. Així podrem trobar als seus entorns tot tipus d’arbres i plantes en un lloc condicionat i netejat, amb la qual cosa és possible gaudir d’ella com la trobem avui dia. L’interior de la mina es va poder netejar i prendre mesures de protecció a principis de segle, gràcies a l’Arxiu.
Ja al terme municipal de Barcelona es va visitar breument la masia Can Masdéu, casalot del segle XVII erigit sobre una antiga domus romana adquirida per l'Hospital de la Santa Creu el 1901 per fer-hi una leproseria. abandonada des de l’any 1960 es va okupar el 2001. Actualment és una comunitat estable que aprofita tots els recursos que li dona el lloc, doncs han condicionat les antigues basses i mines per proveir se d’aigua, veïns de Nou Barris cultiven els seus horts i s’ha creat un punt d'interacció de Collserola.


La masia es troba a la vall de Can Masdeu, espai que encara conserva l'atractiu verge de la seva vegetació per la seva humitat i el curs del rierol que quan plou baixa ple fins desguassar al clavegueram a l’alçada del camp de futbol. La vall es divideix en tres parts: la torrentera que puja a mà dreta pel costat de la mina de Santa Eulàlia, la torrentera que segueix recta fins a can Rius i la torrentera que pujava fins a can Ferrer. Aquest és el paratge de naixement de la riera de Sant Andreu.
Sortint novament a la carretera Alta de les Roquetes es va fer el comiat del grup, el qual es mostrà molt satisfet tant per la passejada com per les explicacions. A mesura que l'actual situació excepcional millori s'aniran programant més rutes per Collserola.

Cap comentari:

Publica un comentari