El fenomen dels tramvies-escola del barri de Torre Baró, batejats pel
periodista Josep Maria Huertas Claveria al seu article de la revista Destino de
l’any 1967 com a “escuelones”, va ser un fet històric comparable al de països
subdesenvolupats. En canvi, però, es va donar a Barcelona ciutat, en ple apogeu
de l'anomenat "miracle econòmic".
Els barris de la perifèria obrera barcelonina i d'altres zones considerades
suburbials patien seriosos problemes d'equipaments educatius, ja que no hi havien
prou escoles i eren molts els nens i nenes d'aquells llocs que estaven sense
escolaritzar. Per resoldre el problema, la regidora falangista i presidenta de
la Junta Municipal d'Ensenyament, Montserrat Tey, va decidir optar per una solució
provisional mentre restava pendent la construcció de diversos grups escolars
allà on feien més falta. Es tractava d'unes barraques prefabricades cedides pel
Ministeri de l'Habitatge que funcionarien com a aules.
El barri de Torre Baró
es va convertir en un dels llocs agraciats amb aquesta solució. Ara bé, davant
la manca de pressupost i de disponibilitat fins i tot per aconseguir barracons,
es va optar per l'adquisició de dotze tramvies procedents de la companyia Tramvies
de Barcelona, que es desproveïren de motor, controla, tròlei i seients per
habilitar-ne el seu interior com a aules escolars, amb pupitres per a dos
alumnes cadascun, una taula, una pissarra per al professor i, és clar, els
corresponents mapes geogràfics d'Espanya i els retrats de Franco i José
Antonio. Aquesta solució va ser possible perquè la xarxa tramviària estava en
procés de desmantellament i sobrava material mòbil que mai més no tornaria a
circular. La cessió, gratuïta, va estalviar temps (per la seva ràpida instal·lació)
i diners. Cada tramvia tenia cabuda per a trenta alumnes, la qual cosa
significava una capacitat total per a uns 400 nens i nenes sumant tot el
conjunt allà emplaçat al costat del berenador de la Font dels Eucaliptus.
Inicialment, només es van matricular 270 alumnes. Havien dos models de
tramvies: els de la sèrie MT200 destinats per a la secció de nens, i els de la
sèrie 800, destinats per a nenes. El grup de dotze tramvies-escoles va ser
batejat com a Grup Escolar Sant Joan.
El número 7 del Butlletí Informatiu de Tramvies de Barcelona corresponent a
l’octubre de 1967 va treure un petit reportatge elogiant la “brillant” idea
d'instal·lar tramvies-escoles i que deia així: "A la barriada de Torre
Baró s’hi han instal·lat dotze tramvies retirats del servei que s'utilitzen en
el curs normal com a escoles d'ensenyament primari. D'això, la premsa en va
donar àmplia informació, però voldríem que quedés com un fet singular d'aquella
Barcelona que molts ignoren. Als barris extrems, que amb excessiva rapidesa
s'han anat poblant, convertint-se en autèntiques ciutats per la seva densitat,
manca aquest mitjà indispensable de l'escola per a formar els futurs ciutadans.
El fet que en aquest espai a mig urbanitzar ha pres el nom d'avinguda d’Escolapi
Càncer, assenyala amb precisió que s'ha entès el que ha d’ésser l'escola. No és
pas l'edifici el més important sinó allò que hi ha a dins, és a dir, professors
i alumnes. Les grans escoles de l'antiguitat clàssica es donaven als jardins, a
l'aire lliure. Aleshores, per què no es pot fer una cosa semblant avui en dia si
hi ha dificultats per a la ràpida construcció d'edificis? I així entenc que
aquests tramvies venen a resoldre, encara que sigui provisionalment, aquest
problema vital de Barcelona ".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada