El present article és el resultat d'una transcripció escrita de la conferència realitzada pel nostre col·laborador Ricard Fernández i Valentí el passat dilluns dia 10 de juny a les alumnes de l'Escola de Polítiques Socials i Urbanes (IGOP-UAB), amb seu al passeig d'Urrútia, nº 17, a Nou Barris. Volem agrair al professor Òscar Rebollo Izquierdo del Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona per haver dipositat la seva confiança en nosaltres, i l'Ateneu Popular de Nou Barris per haver facilitat el contacte. Esperem i desitgem en un futur molt proper noves col·laboracions similars.
El moviment associatiu a Nou Barris és relativament contemporani. Quan el seu territori pertanyia al municipi de Sant Andreu de Palomar només hi havia el nucli parroquial de Santa Eulàlia de Vilapicina i masies disperses que no van configurar cap tipus de moviment veïnal. La població era força escassa i l'única relació entre aquestes masies eren econòmiques i de llinatge familiar, però mai no van donar lloc a cap tipus d'associació o de cooperativa. No obstant això, hi havia dues entitats religioses que van permetre un tipus d'associacionisme mutual i cultural format per gent procedent de Santa Eulàlia de Vilapicina, Sant Andreu i Horta: el Centre Moral Eulalienc (del 1882) i el Casino Auxiliar Eulalienc (del 1903), amb finalitats religioses i morals però que desenvolupaven activitats culturals, educatives, teatrals i esportives, entre d'altres.
Només es coneixen dos casos històrics on es donaria la possibilitat d'intervenció veïnal per demanar millores per part dels habitants del nord de Sant Andreu, encara que tots dos fets caldria estudiar-los més exhaustivament per esbrinar fins a quin punt hi van participar. El primer va ser el 1880 per demanar una línia de tramvia de vapor que comuniqués Sant Andreu amb Horta a través de la rambla de Santa Eulàlia (actual passeig de Fabra i Puig); i el segon va succeir a l'any 1909, quan els regidors del Districte IX van fer gestions per demanar la construcció d'un baixador ferroviari de la companyia del Nord (actual estació de Sant Andreu-Arenal).
Els moviments veïnals pròpiament tal i com avui els coneixem no van aparèixer fins a la dècada del 1920, gràcies al desenvolupament de les primeres barriades obreres habitades majoritàriament per immigració d'arreu d'Espanya que va venir a treballar en les obres de construcció de l'Exposició Internacional de 1929, del metro i d'altres obres urbanístiques de la ciutat. Hi havia tres tipus de promocions urbanístiques: les promogudes per empresaris i emprenedors particulars que van comprar terrenys a molt baix preu per erigir habitatges d'una o dues plantes, com les de les barriades de La Prosperitat, Les Roquetes, Verdum i Charlot; les promogudes per societats cooperatives, com les cases del passatge de l'Esperança (de la Cooperativa de Cotoners) i les del passatge de l'Arquitecte Millàs (de la Cooperativa d'Empleats de Tramvies de Barcelona); i les promogudes per l'administració pública, com les cases barates de Can Peguera.
Aquestes noves barriades van donar lloc a un notable caràcter associatiu per defensar els interessos de la propietat urbana i aconseguir millores al barri. Fruit d'això va ser la creació d'entitats veïnals, lúdiques, culturals i esportives com la Societat d'Obrers i Auxiliar l'Estrella, l'Ateneu Familiar Artístic i Cultural, l'Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes, el Club Esportiu La Montañesa, el Club Esportiu Roquetas, la Unió Patriòtica de la Prosperitat, la Societat Coral l' Ideal d'en Clavé i els Amics del Verdum.
Personatge destacat que va donar nom a un barri va ser en Carmel Tusquellas Forcén (1894-1967), president de l'Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes entre els anys 1925 i 1927. Entre les seves accions va aconseguir la urbanització dels carrers mitjançant la instal·lació de voreres i llambordes, l'arribada de la xarxa elèctrica d'enllumenat, la instal·lació de fonts públiques i la dotació d'un sistema periòdic de neteja. Aquest singular personatge va ser més conegut per haver estat un actor que feia espectacles de toreig còmic, emprant el nom artístic de Charlot perquè anava disfressat com l'actor Charles Chaplin. D'aquest artista va sorgir el terme "xarlotada", que s'utilitzava per a definir no només una cursa còmica de braus sinó també per evocar una situació grollera, grotesca o ridícula.
Amb l'arribada de la Segona República, donat el caràcter obrer del nord de Sant Andreu, es van establir diversos locals de signe polític: l'Ateneu Català Republicà d'Horta i Santa Eulàlia (adscrit a ERC), el Centre Català d'Horta i Santa Eulàlia (adscrit a la Lliga Regionalista), la Societat Recreativa Familiar (després Cercle Republicà Democràtic i adscrit a la Lliga Catalana), el Centre Republicà Familiar de Sant Andreu (adscrit al Partit Democràtic Federal Català), el Centre Republicà Radical de les Afores de Sant Andreu (adscrit al Partit Radical Socialista), el Centre Català Republicà de les Roquetes (adscrit a ERC), el Centre Republicà dels Afores de Sant Andreu (adscrit al Partit Radical Socialista), i el Centre Republicà Federal de la Prosperitat (adscrit a ERC).
Fora de l' àmbit polític es coneix la fundació a l'any 1933 de la Penya Dràcula, que organitzava els carnestoltes del barri i va instal·lar uns pavellons de beneficència a Roquetes i Verdum.
Al barri de Can Peguera la CNT va tenir gran influència fins al punt d'esdevenir el primer nucli urbà de tot Barcelona i el segon de tota Catalunya de més implantació obrera amb afinitat a la ideologia anarcosindicalista després del barri de la Torrassa de L'Hospitalet de Llobregat. El punt habitual de reunió d'activistes, principalment anarquistes, era el bar bodega Munich, ubicat al número 37 del carrer d'Espinauga. En aquest barri residia bona part de l'equip de redacció del diari "Solidaridad Obrera". Un personatge destacat va ser Juan Manuel Molina Mateo "Juanele", conegut resident membre de la CNT, secretari general de la FAI i director del seu òrgan de premsa, "Tierra y Libertad".
Altres personatges destacats van ser Isidre Carandell i Portell (protagonista en la lluita per aconseguir autobusos per als barris) i Joaquim Valls i Martí (propietari de terrenys dels voltants de Can Dragó).
Acabada la Guerra Civil, la vida associativa va ser gairebé eliminada per la clausura forçosa dels centres socials, ateneus, casals, associacions veïnals i entitats polítiques. Així, per exemple l'Ateneu Familiar Artístic i Cultural va estar ocupat per la falangista Educación y Descanso, i l'Associació de Propietaris i Contribuents de les Roquetes va reprendre les seves activitats en 1942 però sota un control sever. Només les institucions eclesiàstiques van poder ressuscitar la vida social del barri gràcies a les activitats desenvolupades pels centres parroquials. Un exemple d'això va ser la tasca de l'Obra Social de Verdún i la Secció Esportiva Santa Eulàlia (S.E.S.E.) fundades a l'any 1944. El 1941 va néixer l'Associación de Pequeños Propietarios de la Urbanización de Torre Baró, i el 1949, fusionant-se amb la Cooperativa Vallbona, va constituir la Sociedad Cooperativa de Torre Baró, que publicava un butlletí i realitzava activitats, a més de defensar els interessos veïnals. El punt de trobada era el bar Los Cazadores.
En el si de l'Església hi havia una branca moderada que no simpatitzava amb el franquisme i que va desenvolupar un paper com a intermediària entre el veïnat i les autoritats del règim de cara a fer realitat les peticions veïnals. Aquesta Església més propera al poble va intensificar la seva presència mitjançant la visita regular de catequistes durant els caps de setmana, desenvolupant activitats religioses i impulsant tasques i obres socials que van ajudar en part a consolidar els barris. La construcció de guarderies i escoles i la creació de comissions de festes i esports van ser alguns exemples.
Durant la dècada de 1960 es van començar a forjar els fonaments dels moviments i les lluites veïnals que es desenvoluparien durant la dècada del 1970. El gran creixement de població i la forta especulació urbanística sobre unes barriades amb insuficiència d'equipaments va forjar el naixement d'una conscienciació social. La Ley de Asociaciones de 1964 va permetre major permissivitat d'associacionisme i alhora emparar-se sota un marc legal per poder desenvolupar les primeres reivindicacions veïnals. Havien les comissions de barri impulsades principalment per l'organització marxista escindida del PSUC anomenada Bandera Roja i per organitzacions catòliques independents. Paral·lelament, actuaven diversos nuclis clandestins que després passarien a formar legalment les associacions veïnals. L'eclosió d'aquests moviments va ser una conseqüència i una reacció davant la crisi urbana que es vivia fins i tot a nivell nacional, expressada com un corrent sociocultural, ciutadana i fins i tot política avançada que intentava la transformació d'una societat en crisi, de manera que la resolució de tots els problemes només podia passar per un canvi cap a un règim democràtic que semblava acostar-se. El principal factor que va originar aquests moviments va ser la reacció davant les actuacions urbanístiques aplicades que es derivaven del Pla Comarcal de 1953, que van generar una sèrie de conflictes provocats per les expropiacions d'habitatges, desplaçaments forçats de població, situacions catastròfiques o perilloses i la insuficiència de equipaments. Cal destacar la gestació d'una premsa de barri (de vegades clandestina) com un mitjà pràctic per difondre a la població les campanyes i els idearis de les associacions i entitats que les van fundar amb el propòsit de crear una consciència social i un moviment solidari.
L'origen de l'Associació de Veïns de 9 Barris es va haver amb motiu del projecte d'execució del Plan Parcial Torre Baró-Vallbona-Trinidad aprovat el 1969 per l'Ajuntament de Barcelona. Afectava 535 hectàrees i plantejava l'enderroc de 4.370 habitatges, donava prioritat a grans vies de circulació i a la creació d'espais lliures per al qual les immobiliàries disposessin de nous terrenys on construir pisos. Tot i haver reunit en una taula rodona als principals representants veïnals dels barris afectats i haver fet més de 3000 impugnacions contra el Pla, les converses no van donar resultat.
Per defensar-se d'aquest Pla tan agressiu, oficialment va néixer en data de l'11 d'abril de 1970 l'Associació de Veïns de 9 Barris, al barri de la Trinitat Nova, en una reunió celebrada al barracó del Centro de Vida Comunitaria para Todos. Com el seu nom diu, la nova associació estava formada i representada per nou barriades o seccions: Prosperitat, Verdum, Roquetes, Trinitat Vella, Trinitat Nova, Torre Baró, Vallbona, Guineueta i Ciutat Meridiana. A partir de desembre de 1971 van començar a editar un butlletí informatiu anomenat "Nueve Barrios" on quedaria reflectida la cronologia de totes les lluites. A més, cada barriada va editar també la seva pròpia revista com una separata de "Nueve Barrios" on s'aprofundia sobre lluites i reivindicacions concretes.
En el Ple municipal de 10 maig 1973 on es va presentar el Pla per a ser aprovat va tenir lloc l'entrada d'un centenar de persones al Saló de la Reina Regent de l'Ajuntament a mostrar davant l'alcalde de Barcelona la seva oposició. L'11 de maig següent, es va fer una manifestació silenciosa entre la plaça de Sant Jaume i al carrer de Ferran. Davant fort enrenou que es va produir, finalment, el Pla no va ser aprovat.
Paral·lelament a l'Associació de Veïns de 9 Barris també van desenvolupar una forta activitat veïnal les barriades de Santa Eulàlia de Vilapicina, Turó de la Peira, Can Peguera (Ramon Albó), Porta i Torre Llobeta, representades per l'Associació de Veïns del Turó de la Peira-Vilapicina-Ramon Albó, constituïda oficialment el 5 d'octubre del 1973 per defensar els interessos veïnals, especialment com a reacció al Pla Comarcal. Informaven mitjançant la convocatòria d'una Assemblea de Barri, unes reunions clandestines on participaven fundadors de CC.OO. Inicialment, les reunions es celebraven al local-teatre del S.E.S.E. sota permís de la rectoria. Més endavant, es va llogar un local al carrer d'Alloza, des d'on es van emprendre les lluites més importants.
Amb la fundació de l'Associació de Veïns de 9 Barris juntament amb l'Associació de Veïns del Turó de la Peira-Vilapicina-Ramon Albó, la dècada del 1970 iniciaria un nou rumb en la història de Nou Barris marcant un abans i un després, convertint les lluites socials en un referent històric i geogràfic més enllà dels límits de Barcelona. Tot això va comportar passar d'un poder polític i clerical a un poder veïnal, perquè aquests passarien a ser els constructors dels seus barris, els arquitectes socials d'una transformació dirigida a millorar la qualitat de vida de la ciutadania. La celebració de diverses assemblees veïnals (especialment als cinemes de barri), la realització de manifestacions i els talls de carrers, entre d'altres accions, centrarien les actuacions per demanar equipaments sanitaris, esportius, educatius i culturals, zones verdes i places, reparacions habitatges, millors comunicacions amb transport públic, la urbanització dels carrers, l'eradicació dels focus de barraquisme i la construcció d'infraestructures bàsiques, entre altres accions. Personatges destacats de les lluites veïnals d'aquells anys van ser Maria Àngels Ribas, Manuel Rodríguez, Andrés Naya, Manuel Vital i Maruja Ruiz, entre d'altres.
La lluita veïnal més representativa va ser la compresa entre els dies 4 i 5 de juny de 1977 contra la planta asfàltica i la conversió de les seves instal·lacions en un Ateneu Popular. D'alguna manera allò va simbolitzar la fi del franquisme i l'inici de la democràcia a Nou Barris, la derrota del model autoritari i el triomf del poder social. Com a equipament cultural producte del triomf popular i símbol de les lluites veïnals, es va definir com un gran centre on l'acció cultural i artística era l'eina de transformació social. Allà es van desenvolupar diverses activitats artístiques, culturals, socials i educatives dirigides a millorar la creativitat, la participació, la solidaritat i la cohesió social de les persones.
El 18 de gener de 1984 l'Ajuntament de Barcelona va aprovar la nova divisió municipal de Barcelona en 10 districtes. Nou Barris va passar a ser el Districte 8 de manera independent a Sant Andreu, que es va convertir al Districte 9. Agrupava els barris de Can Peguera (Ramon Albó), Canyelles, Ciutat Meridiana, Guineueta, Porta, Prosperitat, Roquetes, Torre Baró, Torre Llobeta, Trinitat Nova, Turó de la Peira, Vallbona, Verdum i Santa Eulàlia de Vilapicina. La Trinitat Vella va passar a formar part del districte de Sant Andreu.
Durant aquesta dècada la gent de Nou Barris va continuar les lluites iniciades als anys anteriors amb el propòsit d'aconseguir una millor qualitat de vida. Nombroses associacions veïnals i culturals ja existents, un cop legalitzades i en ple funcionament com a entitats independents l'una de l'altra, aconseguiren més força i major capacitat de decisió fins el punt de configurar un important teixit associatiu. Era evident el sentiment de pertinença dels seus habitants, ja que el territori havia forjat una sòlida personalitat. Gràcies a aquestes lluites veïnals, diverses associacions i entitats de barri enteses com a espais de lliure expressió ciutadana van anar obrint les portes perquè resultaven imprescindibles i fonamentals en la vida social d'unes barriades tan lluitadores. Una millor entesa amb les administracions democràtiques va permetre per fi fer realitat moltes coses que quedaven pendents. A poc a poc, els deutes amb els habitants de Nou Barris s'anirien saldant i el districte es començaria a integrar a Barcelona com un espai més de la ciutat per deixar de ser vist com un espai suburbial i marginal. En aquest sentit, es va intentar canviar el concepte tradicional de perifèria obrera.
Durant la dècada del 1990 i sobretot després de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992, van continuar les reivindicacions veïnals reclamant millores per als barris del districte, especialment la petició d'equipaments en general, que encara eren insuficients en relació amb la població existent. Bàsicament parlaríem d'equipaments culturals (biblioteques, centres de joves i gent gran i centres culturals), educatius (escoles bressol i escoles públiques), esportius (poliesportius), i sanitaris (ambulatoris i altres centres de salut). També es van intensificar les lluites per a la millora del transport públic (més línies d'autobús i metro), per a la construcció de nous habitatges socials i la rehabilitació d'altres existents, i per executar reformes urbanístiques encaminades a millorar la qualitat de vida dels seus habitants (illes de vianants, ampliacions de voreres, zones verdes i reducció de la densificació), entre d'altres coses. La transformació de Nou Barris ha portat a definir el districte com "la nova Barcelona" en contraposició a "la penúltima Barcelona", terme encunyat pels periodistes Josep Maria Huertas i Jaume Fabre.
Arribats al segle XXI, Nou Barris reflecteix tot el que s'ha aconseguit gràcies a les llargues i dures lluites veïnals, les quals no han cessat en cap moment sinó que prossegueixen perquè la renovació dels barris del districte és un treball continuat que les noves generacions han estat capaces d'heretar. La Coordinadora d'Associacions i Entitats és la institució popular que reuneix periòdicament i representa a totes les associacions i entitats diverses del districte per plantejar i resoldre problemes de manera conjunta. Una altra conseqüència de les lluites veïnals ha estat la creació dels anomenats plans comunitaris. Entenem per això una xarxa de propostes i actuacions promogudes per associacions veïnals i entitats amb la col·laboració d'alguns serveis i administracions públiques, que tenen com a objectiu esbrinar les necessitats i potencialitats en tots els àmbits (educatiu, sanitari, cultural, urbanístic, esportiu, etc ) per tal de progressar en la millora de la qualitat de vida col·lectiva dels barris. Actualment estan en marxa els plans comunitaris de Torre Baró-Vallbona, Trinitat Nova, Roquetes i Verdum, fet que demostra com el poder veïnal continua tenint força, veu i capacitat de decisió. Més recentment, amb la crisi econòmica, han sorgit moviments contestataris com "Nou Barris cabrejada DIU prou!" i plataformes contra els desnonaments que evidencien l'existència d'un relleu generacional a les lluites i els moviments veïnals a Nou Barris.
Ricard Fernández i Valentí
10 de juny de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada