El passat dijous dia 21 a les 19.00 h va tenir lloc a la seu de l’Arxiu la xerrada que portava per títol “Història del travestisme a la Barcelona del segle XX”. L’acte, que va comptar amb l’assistència d’unes 25 persones, va anar a càrrec de la nostra sòcia Sofia Bengoetxea i Sabaté, veïna del barri de Porta, una de les fundadores de l’Ateneu Popular de 9 Barris i membre dels Diables de Nou Barris entre 1981 i 1986. Actualment és activista transgènere de l'Associació Generem i membre d’En Femme, un espai d'acollida i d’acompanyament per a travestits i persones que estan donant els primers passos cap el canvi de sexe. La presentació anà a càrrec de la companya Montse Argente i l’ambientació musical a la guitarra per gentilesa del company José María Medina.
A mode de síntesi, la història s’inicia a la Barcelona del segle XX. Es puntualitza que de persones que no estaven d’acord amb el seu sexe i van voler canviar n’ha existit des de sempre, i que els termes travestit i transexual són modernes, dels anys 10 i 60, respectivament. Degut a la manca d’informació sobre dones que volien ser homes únicament s’ha fet referència al col·lectiu masculí que ha volgut canviar-se al sexe femení. A finals del segle XIX, el 1894 el Frégoli feia actuacions de transformisme.
Va actuar a Barcelona al teatre Principal. El Paral·lel es va omplir d’imitadors del Frégoli, com el Mirko, el Derkas, el Graells... Era l’única manera de poder expressar allò que sentien i tenien, a més de sentir-se reconeguts per la societat. Una altra artista va ser la Vianor, que va viatjar a l’Argentina i a Nova York i, des d’allà, va retornar a Barcelona aportant els estils artístics argentí i nord-americà de transformisme.
Molt popular va ser en Lluïs de Serracant, de nit transformat en la Flor de Otoño i que actuava als cabarets. Pel dia exercia d’advocat i era fill de burgesos catalans que vivia amb la seva mare vídua. A més, tenia un nuvi anarquista amb el qual compartí les seves idees.
De transformistes només se’n parlava en les cròniques de successos, però mai als mitjans de comunicació, i sempre es feia negativament. El Raval, aleshores anomenat popularment Barri Xino, passà a ser el barri d’oci barceloní i de la vida nocturna tot desplaçant en part al Paral·lel. S’obriren diverses sales de festa, essent la Criolla i Cal Sacristà les més destacades. L’ambient nocturn era molt liberal. Fins i tot espectacles pornogràfics com els de la sala Bagdad ja se’n feien.
Un testimoni de la Barcelona canalla dels anys 30 va ser l’escriptor francès Jean Genet. En un llibre seu titulat “Diari d’un lladre” hi ha un capítol on narra la seva estança a la ciutat i explica les seves experiències. A partir del 1934 es celebrava al Raval el concurs de Miss Distrito V i de Miss Barrio Chino, aquesta darrera de travestits.
Durant la primera etapa del franquisme els transformistes es van veure obligats a interpretar personatges masculins si volien continuar actuant als escenaris. Als anys 60 Barcelona (i Espanya) començà a sortir de la misèria i a créixer econòmicament. Creix el turisme i tornen a proliferar sales de festa. El 1966 arribà a Barcelona una companyia teatral anomenada Carrousel que venia a actuar procedent de Paris i que feia cabaret de transformisme. Actuaven a sales de festa com Gambrinus i Copacabana. A diferència d’altres transsexuals, aquests artistes estaven operats, la qual cosa va impressionar al públic. Era l’època de la Ley de Peligrosidad Social aprovada el 1970 que incloïa, entre d’altres, aquells que practiquessin la mendicitat, l'homosexualitat, el vandalisme, el tràfic i consum de drogues, la venda de pornografia, la prostitució i el proxenetisme, així com als immigrants il·legals i qualsevol que fos considerat perillós moral o socialment pel règim franquista.
Al costat de la Ley de Escándalo Público va ser usada de forma sistemàtica per a la repressió de l'homosexualitat i la transsexualitat en l'última part de la dictadura. El 1974 va arribar a Barcelona l’Ángel Pavlovsky, el qual va importar del seu país l’estil argentí de fer espectacles i cabaret. Ja als anys de la Transició s’imposà l’anomenat “destape” en tant que ja era més permissiu mostrar parts intimes del cos.
El 26 de juny de 1977 es va celebrar el primer orgull gai a Barcelona amb una manifestació a la Rambla. Es va demanar l’amnistia dels presos homosexuals. El personatge destacat del moment va ser l’Ocaña, el qual es va convertir en referent artístic i intel·lectual de molts gais i travestits. El 1978 va haver una escissió dins del Front d’Alliberament Gai de Catalunya creant-se la Coordinadora de Col·lectius per l’Alliberament Gai, que inclou també travestits i transexuals. Van crear un programa de necessitats d’aquest col·lectiu. Als anys 70 i 80 els gais i els travestits es deixen veure a través dels còmics (com els dibuixats pel Nazario) i revistes com ”Body”, “Party”, “El Víbora” i “Ajoblanco”.
El 1983 es va aconseguir modificar la Ley de Escándalo Público i eliminar-la definitivament sis anys després. A partir de 1985 es va acabar aquella Barcelona canalla, contracultural i transgressora dels anys 70.
Als anys 90 sorgí la primera associació de transsexuals amb un programa polític que recollia les reivindicacions de la gent “trans” d’aquella època liderades per la Natalia Parés i la Margarita Espejo, les quals foren les primeres transsexuals que van participar en unes jornades feministes estatals i que redactaren el primer esborrany del projecte de llei de drets de les persones transsexuals que acabaria essent la Llei d’Identitat de Gènere del 2007.
Acabada la xerrada, la Sofia va aprofitar l’ocasió per fer un homenatge a les víctimes de la transfòbia. El públic va respondre amb un fort aplaudiment i, posteriorment, es va conviodar a tothom a un aperitiu i a un refrigeri, cortesia de l'Arxiu.
Fotos: Pilar Escamilla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada