dimarts, 6 d’abril de 2021

Passejada de barri pels límits històrics d'Horta i Sant Andreu


El passat diumenge 28 de març va tenir lloc la primera passejada de barri de l'any dedicada a conèixer els afores del districte de Nou Barris. Aquesta vegada ha tocat el torn als límits històrics dels antics pobles de Sant Joan d'Horta i Sant Andreu de Palomar. L'activitat, la primera d'aquestes característiques que es fa amb públic presencial, ha comptat amb l'assistència d'unes 30 persones i s'ha fet sota les condicions de seguretat imposades amb motiu de la pandèmia de Covid-19. El punt de trobada va ser a la plaça de Karl Marx, davant del mur de la masia de can Sant Genís, on es va donar la benvinguda al grup. El company i president de l'Arxiu Jordi Sànchez fou l'encarregat de donar les explicacions a les parades, amb el suport complementari del company Arnaldo Gil.
A la plaça de Karl Marx es troba can Sant Genís, l'heretat de la qual era al poble de Sant Andreu de Palomar i en una petita part a Montcada i Reixac. A la façana de la masia es conserva una rajola amb la indicació 32 CC, un codi situat en totes les masies i construccions aïllades que ens indica que era la Casa de Camp núm. 32 del nomenclàtor de Sant Andreu de Palomar. És l'única rajola que es conserva d’aquestes característiques. El 1890 es vengué l’heretat a l’Hospital de la Santa Creu el qual l'interessà adquirir l’aigua de les mines que hi passaven i que havien de donar servei al manicomi. A partir dels anys vint la masia va començar a ser coneguda com a Granja de la Santa Creu. Des del 1935 pertany a la Congregació de les Germanes Hospitalàries de la Santa Creu.
Continuant el recorregut pel camí Antic de Sant Llàtzer es va arribar fins a la carretera Alta de les Roquetes, un dels elements que, juntament amb el Xalet de la Trinitat i el castell de Torre Baró, existeixen de la fallida ciutat jardí que la Compañía de la Urbanización de las Alturas del N.E. de Horta-Las Roquetas volia construir a principis del segle XX. Manuel Maria Sivatte i Llopart, propietari de l’heretat de la Quadra de Vallbona, era el president de la companyia. Els problemes per a la seva construcció s’iniciaren des del principi, és a dir, 1904, degut al fort pendent pronunciat de la muntanya i als problemes legals per fer-la passar per finques que no eren de la seva propietat. Es preveia d'una amplada entre 10 i 12 metres més les cunetes i havia de permetre l’arribada del tramvia a la part més alta de la ciutat jardí. La carretera havia d'enllaçar amb la carretera de Cornellà a Fogars de Tordera, ara passeig de la Vall d’Hebron. El seu traçat s’hagué de modificar en diverses ocasions i les obres duraren més de 10 anys.
Pel carrer d'Scala Dei el grup va enfilar fins al cementiri d'Horta, erigit en terrenys de can Cortada, a tocar amb el terme municipal de Sant Andreu de Palomar. Inicialment la porta d’accés es situava al carrer de la Font Baliarda fins que a mitjans del segle XX es va traslladar al seu punt actual. S’inaugurà l’any 1867. En el passeig central del cementiri es conserva una creu de pedra del 1880, donada pel marquès de la Vall de Ribas, on hi ha la inscripció: “lo dedica al pueblo de S. Juan de Horta”. 
Travessant a l'altra banda del passeig de la Vall d'Hebron s'arribà fins a can Sitjar Gran, força antiga, doncs una pedra del balcó de la masia hi ha gravat l’any 1576. A principis del segle XIX era propietat del baró de Segur, Magí Antoni de Vilallonga i Grimau, però a conseqüència de la Guerra del Francès (1808-1814) començà a acumular deutes per les males collites i la baixada de les seves rentes. Aquesta situació el portà el 1823 a vendre l’heretat als germans Serafí i Antoni i Vicent Bacigalupi i Litta. L’heretat limitava amb el terme municipal de Sant Andreu de Palomar, mitjançant l’heretat de can Quintana, i una quarta de terra situades al poble de Sant Joan d’Horta. Disposava d’una mina d’aigua, dues premses i sis bótes de vi. Al pati de la masia existia una altra casa petita. Els germans Bacigalupi parcel·laren i mantingueren la propietat fins el 1838 que la van vendre a Pere Pau Costa. El 1845 es vengué a Maria Francisca Casas, i la seva família la mantindrà fins el 1855 quan es vengué a Joan Carsi i Plana, soci d’una fàbrica tèxtil de Monistrol de Montserrat. Aquesta família serà la que reformà la masia i la convertí en segona residència. Els seus hereus la mantingueren durant diverses generacions fins que, a mitjans del segle XX, la dividiren en habitatges, tal i com es manté a l’actualitat. L'interior del casalot disposava de menjador, cuina, bodega, tres habitacions, golfes amb un terrat i corral. Hi havia també una tartana, un carro i mules. A la seva mort la masia passà al seu fill Joan Carsi i Brunet, més endavant l’heretà el seu germà Josep i després la seva filla Magdalena Carsi i Figueras que es casà amb el seu cosí, Joan Alcoverro i Carsi. Ella morí el 1920 i el seu vidu residí a la masia fins a la seva mort el 1931.


Continuant pel carrer del Canigó i el passeig de Valldaura es va fer aturada a can Baliarda, propietat de la família Pradell al segle XVIII. Francesc Pradell morí el 1760 i la masia passà a la seva filla Teresa. A principis del segle XIX el propietari fou el seu fill Francesc Baliarda i Pradell que, per culpa de la Guerra del Francès contragué deutes que l’obligaren a hipotecar la finca el 1815 i, posteriorment, a vendre-la. El nou propietari fou l’advocat Francesc Comes i Coll. A la seva mort, el 1835, heretà la seva filla Victoriana Comes i Ameller, la qual reformà la masia i la transformà en torre senyorial, i el 1875 amplià l’heretat comprant la finca Plana de Cortada que limitava amb la seva. Al morir el 1890 heretà el seu fill Josep Pinós i Comes, pintor del qual cal destacar les obres pictòriques realitzades en els jardins de la masia. El 1916, a la seva mort heretaren els seus fills Rafael, Pilar i Concepció. Actualment els hereus hi continuen vivint.
Pel carrer d'Eduard Toda i el parc de la Unitat s'arribà fins a terrenys de la desapareguda masia de can Sitjar Xic, els orígens de la qual són desconeguts. Al primer terç del segle XX el propietari era Romà Macaya i Gibert, la família del qual residia al Palau Macaya de la rambla de Catalunya, però passaven els estius a la masia que havien transformat en una torre senyorial. Fou empresari i director de diverses societats com ara la Compañía Barcelonesa de Vapores Trasatlánticos, Ferrocarriles de Montaña a Grandes Pendientes i la Sociedad Anónima "El Tibidabo". També per herència familiar posseïa cinc cases al carrer de Piferrer de Sant Andreu de Palomar. El seu fill Jordi va llogar la masia durant un temps al polític Alejandro Lerroux. Posteriorment ocupà la masia el militar Severiano Martínez Anido que fou governador civil de Barcelona. A finals de la dècada dels 70 la masia i els seus terrenys passaren a mans de l’Ajuntament de Barcelona que l’enderrocà per urbanitzar el Parc de la Unitat.
Prosseguint pels carrers del Pintor Josep Pinós, Doctor Letamendi i Eduard Toda  fins al torrent de Can Mariner es va fer referència a les desaparegudes masies de can Quintana i ca n'Albareda. La primera estava situada en el passeig Universal, a l’altura del camí Font d’en Quintana. Els propietaris eren la família Quintana. El darrer de la nissaga fou Josep Maria España i Orteu que la vengué el 1902 als terratinents Pere Borràs i Trinxant i Climent Guix i Sabadell, els quals planificaren la urbanització de tota l’heretat venent en solars i obrint els carrers del Canigó, Congrés, Doctor Letamendi, Londres (ara Hedilla), Priorat (ara Porrera), dos carrers principals que seran la rambla de Quintana (ara Feliu i Codina) i el passeig Universal, a més dels solars que donen a la carretera d’Esplugues (ara passeig de Valldaura). D'altra banda, ca n’Albareda era una masia que a inicis del segle XIX era propietat de la família Sabila. El 1812 passà al matrimoni format per Rosa Jordà i Joan Gebelly els quals la van vendre tres anys després al marquès de Palmerola. El 1854 la comprà Manuel Megino i Ferrer, qui també comprà la finca del costat per parcel·lar i formar els carrers de Sant Tomàs (dedicat al seu fill Tomàs), el passatge de Santa Teresa (ara carrer de Palafox, en homenatge a la seva filla Teresa), el carrer de l’Aliança (ara Consorts Sans Bernet) i el carrer d’Horta. El 1881 va morir i la propietat passà a la seva filla Teresa que inicià la urbanització del sector on era la casa-torre, creant-se els carrers de Megino (ara Chapí), Catalunya (ara Salses), Unió (ara Rectoria) i Sant Bernabé. Poc després, el 1884, al morir Teresa sense descendència la masia passà a ser administrada pels seus hereus de confiança.
Pels carrers de la Galla i d'Horta s'arribà al pilar d'aigua de la mina de can Travi, al costat de la qual hi ha una font pública. És el tercer pilar dels quatre que existeixen de la mina. El nom de can Travi prové del seu propietari, Josep de Travy i Casanova, advocat de Puigcerdà establert a Sant Joan d’Horta. El 1857 s’associà amb el constructor de mines Josep Jordà per fer una mina d’aigua que anés des de la seva propietat fins al poble de Sant Andreu de Palomar, on hi ha el 4t pilar del carrer de Cartellà cantonada amb el carrer de Pitàgores. Llavors s’inicià la venda de les 40 plomes d’aigua de primera classe que tenia la mina. Actualment la mina segueix en servei pels seus socis, tot i que ja no arriba aigua al darrer pilar.


Ben a prop hi ha la plaça de les Santes Creus, abans plaça de la Constitució o plaça Major que canvià a la denominació actual el 5 de setembre de 1907. Allà hi va haver l'Ajuntament del poble, ara un edifici de serveis municipals. També ens trobem amb la masia de can Gras. La plaça és l’origen del nucli urbà de la barriada nascuda com a diferenciació del nucli de Sant Genís dels Agudells. Al bell mig hi ha una rèplica de la font de Canaletes de Barcelona, regalada el 1904 pel Consistori barceloní en el moment de l’agregació del poble de Sant Joan d’Horta a la ciutat. 
Tot travessant el carrer del Tajo el grup va continuar pel carrer del Duero i la plaça de Bacardí, on ben a prop hi havia can Castellà. La plaça de Bacardí pertanyia a Santa Eulàlia de Vilapicina i era la més antiga del barri. El 1867 Alexandre de Bacardí i Janer comprà l’heretat de la Torre Miralles i en pocs dies l’Ajuntament de Sant Andreu de Palomar aprovà el seu projecte d’urbanització. Al mateix any s’inicià la venda de solars de l’heretat. Tots els noms dels carrers de la Torre Miralles es dediquen a la família Bacardí. El 23 de gener de 1991 s’aprovà el “Pla Especial de Protecció del Conjunt Urbà de la plaça de Bacardí” per protegir aquest conjunt històric. La casa del carrer de Sant Alexandre núm. 39 forma part de la urbanització de l’heretat de la Torre Miralles que desenvolupà Alexandre Bacardí i Janer a partir del 1867. El 1876 establí a cens el solar núm. 20 de la seva urbanització a Miquel Castellà i Roig per 25 pessetes anuals i es comprometé a tenir construïda totalment una casa abans d’un any. Al morir el 1891 heretà el seu fill Antoni. Avui en dia aquesta casa encara conserva una antiga placa amb el nom de “calle de Valencia”, molt malmesa pel vandalisme, que ens indica que la zona formava part del districte 5è o barri de Santa Eulàlia de Vilapicina, del poble de Sant Andreu de Palomar.
Continuant pels carrers del Duero i de Sant Alexandre el grup va arribar fins el passeig de Maragall, davant l’antiga torre de can Querol, antigament situada en un enclavament del municipi de Sant Joan d’Horta a dins de Sant Andreu de Palomar. És del segle XVIII i fou destinada a usos residencial i agrícola. A inicis del segle XIX la família propietària, els Gener, quedà arruïnada i la casa anà a mans dels seus creditors. Rafael Valldejuli i Vila, com a síndic dels creditors, administrà la propietat. El 1871, després de la seva mort els seus fills, Elena, Joan i Antoni passaren a administrar-la conjuntament amb Joan Puget i Gomis. El 1913 el jutjat declarà com a propietaris a Antoni Valldejuli i Ameller i als hereus de la seva germana Elena. Al mateix any Antoni Valldejuli decidí en el seu testament de crear “una llar per a matrimonis ancians que no tinguessin fills” a constituir un cop haguessin mort les seves filles Dolors i Elena. Aquestes compraren la part dels seus cosins i esdevingueren úniques propietàries. Durant la Guerra Civil la casa fou col"lectivitzada i convertida en seu de la FAI. Ja a la postguerra la torre fou retornada a les dues germanes. Elena morí el 1943 i Dolors el 1956. Aleshores el projecte de la fundació es va dur a terme el 1959 amb la fundació a can Querol de la Residència Valldejuli per a gent gran, actualment a mans d’un patronat i de la Comunitat de Religioses Hospitalàries de la Santa Creu. 
Travessant el passeig de Maragall i enfilant el carrer de Granollers s'arribà fins al carrer d'Aiguafreda, de titularitat privada i format per la unió dels patis de les cases allà edificades, les quals també tenen accés pel carrer de Granollers. El carrer està urbanitzat sobre l’heretat de can Carbassa del poble de Sant Andreu de Palomar. El 1709 l’heretat va ser comprada per Francesc Folch, després el va seguir el seu fill Francesc i, després d’aquest, la seva filla Llúcia, casada amb Josep Ignasi Carabassa. A partir d’aquest moment l’heretat ja es conegué amb aquest cognom. L’heretat continuà a mans de la seva filla Llúcia, casada amb Antoni Pi i Cantallops. El 1803 va vendre la propietat a Josep Anton de Gispert i Augirot, la família del qual la va vendre després al matrimoni format per Antoni Gorgas i Rosalia Carbonell. El 1844 la filla dels propietaris, l'Agustina, va signar els capítols matrimonials amb Joan Pau Juncosa i els seus pares els van cedir la propietat de can Carbassa. El 1907, amb l’agregació dels pobles del Pla a Barcelona, el carrer canvià de nom a Recadero, el 1908 a Mèxic, el 1913 a Fornells i, finalment, el 1915 a Aiguafreda. El carrer s’urbanitzà al llarg de les dècades dels 40 i 50 del segle XIX. Enguany el veïnat s’ha oposat a un pla municipal que preveu l'enderroc del conjunt històric.


El recorregut va prosseguir pel carrer dels Agudells, el passatge de Gabarnet, el carrer de Pedrell, la rambla del Carmel, els carrers de Montserrat de Casanovas i de Maurici Vilomara fins el passeig de la Font d'en Fargas, on es va fer una aturada davant l'antiga font i berenador. L’any 1900 el matrimoni de Pere Fargas i Sagristà i Montserrat de Casanovas i Fernández de Landa van construir una petita cova a la font que tenien dins de la seva propietat de can Fargas (abans can Pujol). Durant uns anys l’aigua de la font es va comercialitzar. També es va construir un berenador amb un quiosc modernista que esdevingué un popular indret de gran afluència de públic per fer-hi fontades i aplecs. A partir de la dècada dels anys 70 del segle XX l’espai entrà en decadència. El 1976 es va construir un restaurant i es va enderrocar part del quiosc modernista. El 2010 va tancar definitivament. Des de llavors resta a l’espera que es remodeli i torni a ser punt d’interès de la ciutat i del districte d’Horta-Guinardó.
Pel mateix passeig de la Font d'en Fargas avall es va passar per davant del Casal de Can Fargas, un centre cultural municipal. La casa és del 1928 i obra de l’arquitecte Adolf Florensa i Ferrer. Antigament esdevingué local social de la Cooperativa de Periodistes i seu social de l’Asociación de Propietarios de las Barriadas de Fargas, Mulasa y sus Entornos.
Al final del carrer es va sortir novament al passeig de Maragall, punt i final del recorregut, on es va explicar la història de la masia de can Fargas, originàriament de Santa Eulàlia de Vilapicina però després del barri de la Font d’en Fargues, al districte d’Horta-Guinardó. L'edifici s'inicià en una torre romànica de defensa del segle XI. La seva construcció va començar al segle XIV i fins el segle XVIII va passar per diversos propietaris. Almenys des del 1735 Josep Pujol i Móra posseïa terrenys en aquesta zona. Després de la seva mort l’heretà el seu fill Josep que la mantingué fins a la seva mort el 1788 i després el seu fill Josep el qual, al morir el 1820 sense descendència, deixà la masia a la seva germana Maria Francesca, casada en primeres núpcies amb Antoni Casanovas i Girona i en segones amb Jeroni Puig i Amigó. En canvi deixà can Pujolet al seu cosí Miquel Pujol i Padró, fet que originà una guerra judicial entre els dos cosins que no finalitzà fins el 1841 quan Maties Casanovas i Pujol signà un conveni amb Miquel Pujol i Padró. Aquest s’instal·là a viure a can Pujolet fins a la seva mort el 1863 i succeït pel seu nét Josep Baltà i Pujol, el darrer membre de la família Pujol de can Pujolet ja que la vendria a Isidre Molins i Valls. Maria Francesca Pujol i March morí el 1832 i heretà el seu fill Maties. Al morir el 1842 el succeí el seu fill Maties, el qual morí poc després el 1848. La seva vídua Maria Micaela Borràs i Valls passà a ser la propietària però hi renuncià a favor del seu cunyat Baltasar de Casanovas i Bacardí. Al morir el 1892 la masia passà a la seva filla Montserrat, responsable de la urbanització del barri a principis del segle XX i casada amb Pere Fargas i Sagristà. A partir d’aquell moment la masia fou coneguda com can Fargas. Al morir el 1848 deixà les seves propietats als seus fills Baltasar i Santiago. Finalment la seva filla Ofèlia Rosselló i Wall vengué can Fargas el 1997 poc abans de la seva mort. Actualment és una escola de música.
Allà mateix al passeig de Maragall es va fer el comiat del grup, el qual es va mostrar força satisfet tant pel recorregut com per les explicacions. Per a l'ocasió es va posar a la venda el número 136 del butlletí "Petit Arxiu", on explica més detalladament i de manera més extensa cadascuna de les parades i la història dels elements a descobrir que aquí hem resumit.

Cap comentari:

Publica un comentari