dijous, 2 d’abril de 2020

ABRIL. S'inaugura la primera fase del Parc Central de Nou Barris


El dissabte 24 d'abril de 1999 a la nit va tenir lloc la festa d'inauguració oficial de la primera fase del nou Parc Central de Nou Barris. L'acte va comptar amb veïns i veïnes dels barris dels voltants, autoritats com l'alcalde de Barcelona Joan Clos i el regidor del districte Antoni Santiburcio. Allà mateix va fer una actuació a les 22.00 h. el grup teatral Els Comediants titulada "Lluna creixent", un espectacle concebut expressament per aquest nou espai. El parc, obra dels arquitectes Carme Fiol i Andreu Arriola, es va desenvolupar als voltants dels terrenys de l'antic Mental i de l'antiga barriada de Can Carreras. Es van invertir uns 1.000 milions de pessetes per urbanitzar 77.986 m2 de superfície. En el seu disseny es va pensar tant en el trànsit con en el moviment de persones que habitualment fan ús dels equipaments: Seu del Districte de Nou Barris, biblioteca Zona Nord, tresoreria de la Seguretat Social, caserna de la Guàrdia Urbana i Fòrum Nord de la Tecnologia (Cibernàrium). També es va plantejar com un recinte sense camins principals, ni direccions marcades, on el verd i l'aigua són els grans protagonistes. El parc inclou zones verdes, arbrat, unes escultures de fusta en forma de pèrgoles, àrees de passeig, zones esportives i espais per a jocs infantils. Hi ha, a més, quatre fonts ornamentals. L'any 2003 es va finalitzar la segona fase del parc, de 88.652 m2 i el 2007 la tercera, de 10.615 m2, tot travessant e passeig de Fabra i Puig i arribant fins a la plaça de Karl Marx. Precisament al mateix 2007 el parc va rebre el premi internacional d’arquitectura International Urban Landscape Award, un guardó instituït pels organismes Eurohypo AG, Topos i Architecture and Whonen que premia la regeneració d’espais urbans tenint en compte criteris de sostenibilitat i d'innovació.

Foto: Àlex Garcia (La Vanguardia)

dilluns, 23 de març de 2020

Un record per a Joan Cuadrench i Ignasi Catalán


Aquests dies de confinament hem tingut la trista noticia de la mort de dues persones que han estat representatives de la història de Nou Barris i que tingueren en comú la lluita contra les injustícies i les desigualtats socials. Ens referim a Joan Cuadrench i Aragonès i a Ignasi Catalán i Antolín. El primer, malauradament, ha caigut víctima del coronavirus als 77 anys d'edat el passat divendres dia 20. Nascut a Barcelona el 1942, va exercir de capellà tot definint la seva trajectòria a la vida parroquial als nuclis perifèrics i populars. A Badalona va treballar activament als barris de Llefià i Pomar, i al Terrassa al barri de Can Palet. Igualment també va impulsar cursos d’aprenentatge de català i campanyes de normalització lingüística per aconseguir que els seus parroquians disposessin de recursos per accedir més fàcilment tant al mercat laboral com a l’oferta pública de feina. Es convertí en rector de les parròquies de Sant Sebastià de Verdum (el 2001) i de Santa Maria Magdalena a les Roquetes, indrets des d'on va promoure el treball conjunt entre parròquies i capellans dels barris. El 2008, amb motiu del 50è aniversari de la parròquia de Sant Sebastià, es va publicar un llibre sota la seva coordinació titulat "Sant Sebastià de Verdum. Mig segle d'una parròquia de barri".


En aquest treball van participar diverses persones, entre elles el company i col·laborador de l'Arxiu Ricard Fernández Valentí el qual va escriure el primer capítol relatiu a la història del barri de Verdum. Entre els anys 2012 i 2018 fou vicari episcopal amb l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach, coordinant les parròquies de la zona nord de la ciutat de Barcelona, i arxiprest de la demarcació Trinitat-Roquetes. Al barri de les Roquetes, immersos en la crisis econòmica i financera, va impulsar la creació del DISA, un servei de distribució d’aliments per a les famílies més necessitades. També estigué vinculat al Pradó, una família d’espiritualitat apostòlica que aplega capellans, religiosos i laics dedicant-se a l’evangelització, principalment en ambients obrers i populars. Des de feia alguns anys s'havia fet soci de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, i ja al següent any d'haver-se donat d'alta se'l va declarar soci honorífic. Entre els anys 2016 i 2017 va participar als actes de commemoració del 50è aniversari de la parròquia de Santa Maria Magdalena. Fins al final de la seva vida va continuar actiu amb iniciatives per als joves com el Cateclub, l'atenció a persones malaltes i en l'impuls al projecte de reforma de la parròquia de Sant Sebastià.


D'altra banda, la figura d'Ignasi Catalán i Antolín ha tingut una trajectòria molt important que cal reivindicar i col·locar allà on mereix. El seu traspàs, el passat dissabte dia 21 no ha estat pas pel coronavirus sinó per causes naturals. Tenia 93 anys d'edat. Va néixer al barri de la Trinitat Vella, a Barcelona, el 1927, quan aleshores aquell petit nucli urbà únicament era conegut com la Trinitat, doncs la Trinitat Nova no existia sinó que als terrenys on ara hi ha blocs d'habitatges abans eren camps de vinyes. El seu pare treballava amb una piconadora en la pavimentació de la carretera de Ribes, i per allà la seva família va comprar uns terrenys on es va fer la casa. Els habitatges eren generalment d'autoconstrucció, amb molt pocs veïns i veïnes que es coneixien i s'ajudaven entre ells. Quan va esclatar la Guerra Civil van construir un refugi antiaeri, on també hi participaren persones d'altres indrets propers en un gest de companyonia. Ja a la postguerra degut a què havia agafat d'una església una bandera falangista i la va retallar, fou detingut i empresonat 15 dies a la presó Model. Comptava aleshores 17 anys d'edat, però tot i això de ben jove tenia molt definides quines eren les seves idees polítiques. De més adult va entaular amistat amb líders veïnals com el Manuel Vital (de Torre Baró) i el Cirilo Poblador (de Vallbona). El contacte amb ells el va influir decisivament de cara a participar en les lluites socials dels barris. Tots tres van veure la necessitat de crear una entitat que aglutinés gent dels barris. Així va néixer l'associació de veïns a la Trinitat Vella, en un local d'uns joves situat rere la presó. Allà començaren a planificar coses importants.


Quan es va constituir oficialment es van reunir metòdicament per planificar què s'havia de fer. Una de les primeres prioritats era la construcció d'un col·legi, ja que molts infants es trobaven sense escolaritzar. La lluita va fer realitat l'actual escola Ramon Berenguer. Juntament amb el Manuel Vital i el Cirilo Poblador plantejaren la creació d'una associació que representés als barris més afectats per l'especulació. Ho van demanar al Govern Civil, si bé al principi van denegar-lo quan a la sol·licitud deia que era per lluitar. Aleshores canviaren el text de la petició dient que l'objectiu era col·laborar amb l'Ajuntament de Barcelona i llavors la van aprovar. Així va néixer l'associació de veïns del sector Vallbona-Torre Baró-Trinitat. Corria l'any 1970. De cara a fer difusió es va redactar el primer número del butlletí. Com que el títol de l'entitat no tenia força va comptabilitzar quans barris havien, i al veure que havien nou va decidir titular al butlletí "9 Barrios". El subtítol deia "Hoja informativa de la Associación de Vecinos del sector de Vallbona-Torre Baró-Trinidad, que comprende también los barrios de Verdun, Roquetas, Prosperidad, Canyelles y Ciudad Meridiana". La conquesta del metro va ser una de les seves grans lluites. Els veïns i veïnes van anar a ocupar l'andana central de l'estació "Torras i Bages" a aturar el servei uns 10 minuts. Una altra gran lluita va ser aturar el Pla Parcial Vallbona-Torre Baró-Trinitat ocupant el Ple de l'Ajuntament malgrat els intents de la policia d'impedir-ho. Una de les darreres vegades que va ser vist en persona fou el passat 9 de març de l'any passat, en l'acte de descoberta de la placa en homenatge al moviment veïnal de Nou Barris, ubicada a l'avinguda d'Escolapi Càncer, al barri de Torre Baró.


Joan Cuadrench i Ignasi Catalán han estat dues grans persones que, tot i haver-nos deixat, viuran per sempre en la memòria històrica de Nou Barris per la seva bona feina i personalitat. Els recordarem juntament amb tots aquells personatges que als llarg d'aquesta darrers 50 anys han ajudat a fer de Nou Barris el districte que és ara. Aquesta pandèmia no ens aturarà.

Fotos: Amador Expósito, Arquebisbat de Barcelona, Associació Comissió per la Recerca i la Divulgació de la Memòria de Trinitat Vella, Pilar Escamilla.

dimecres, 18 de març de 2020

MARÇ: l'aqüeducte de Dos Rius comença a distribuir aigua fins a Barcelona


El 28 de març de 1871 l'aqüeducte de Dos Rius va començar  a subministrar aigua des de la comarca del Maresme fins a Barcelona. Al seu pas per l'actual districte de Nou Barris (aleshores encara del poble de Sant Andreu de Palomar), des de Santa Coloma de Gramenet, la infraestructura travessava el riu Besòs per l'estret del Rec Comtal, entre la Trinitat Nova i Torre Baró, per mitjà d'un sifó de fundició d'un quilòmetre de longitud amb 100 metres de cota màxima i 20 metres de mínima. Des d'aquest punt fins a la riera d'Horta, amb un altre sifó de fundició de 97 metres de cota màxima, la conducció comprenia quatre viaductes: al barranc de Can Campanyà, entre les Roquetes i la Trinitat Nova; al torrent de Canyelles, on després es construiria el parc de la Guineueta; a la riera de Sant Andreu, entre les actuals ronda de la Guineueta Vella i rambla del Caçador; i al torrent de Can Quintana, al carrer dels Pirineus. També comprenia sis sifons de maçoneria i un de ciment més un pas amb mur.


Entre 1890 i 1897 amb l'entrada en funcionament de la Central del Besòs, un elevador impulsava de 18.000 a 22.000 metres cúbics diaris d'aigua captada de l'aqüeducte de Dos Rius. L'elevació de les aigües es feia per mitjà d'un sifó. A la muntanya de Torre Baró hi havia, a més, una petita estació elevadora destinada a abastir els barris situats a més altitud, capaç de bombejar fins a 2.700 metres cúbics al dia. Anys després les instal·lacions es desenvoluparen amb més captacions al riu Besòs, la construcció de nous dipòsits al barri del Guinardó (de 16.000 metres cúbics) i un altre a la muntanya Pelada. El 1910 subministrava a Barcelona de 20.000 a 40.000 metres cúbics diaris. A partir de 1967 per la seva obsolescència va deixar de funcionar, per bé que la distribució quedà compensada amb l'entrada en funcionament la moderna xarxa d'abastiment d’aigües del riu Ter. Malgrat això, en l'actualitat en algunes seccions continua el transport d'aigua, fet que es reflecteix en determinats trams encara visibles al districte de Nou Barris.


L'origen d'aquesta infraestructura es deu a la societat Palau García y Compañía la qual entre 1857 i 1865 va adquirir els drets sobre les conques de les rieres de Rialp i Canyamars per conduir-les a Mataró. Però les dificultats econòmiques van portar a cedir els drets de la concessió als empresaris Miguel i Julio Costa el 16 de maig de 1865, els quals els traspassaren a la Compagnie des Eaux de Barcelone el 12 de desembre de 1868. Les obres de construcció, sota la supervisió dels arquitectes belga Mr. Vuigner i Manuel Valera, van consistir en la construcció d'un llarg aqüeducte de 47,786 quilòmetres de longitud fins al barri del Guinardó (llavors del poble de Sant Martí de Provençals), on s'enmpaçaren dos grans dipòsits destinats a evitar les interrupcions del servei en cas de reparació o reforma de les galeries d'absorció o conducció. Aquest indret va ser posteriorment enjardinat i batejat com a Parc de les Aigües.


Allà s'hi va construir la Casa de les Altures, una residència particular d'estil neomudéjar, obra de l'arquitecte Enric Figueres, per a Nicolau Reculez Chevaliez, director de la Compagnie des Eaux de Barcelone. L'obra de la infraestructura va tenir un pressupost total de 4.588.000 francs belgues.

Fotos: Carme Martín, AHRNB.