divendres, 8 de novembre de 2019

Presentat el monogràfic de l'Arxiu que commemora els 60 anys de metro a Nou Barris


El passat divendres dia 25 a les 19.00 h va tenir lloc a la sala d'actes del Centre Cívic Can Basté la presentació del número 3 de la col·lecció "Els monogràfics de l'Arxiu" que porta per títol "60 anys de metro a Nou Barris", escrit pel company Ricard Fernández i Valentí. L'acte va comptar amb l'assistència d'una vintena de persones, entre d'altres gent de Nou Barris i també aficionats als transports públics. Per part de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris estigueren presents les companyes i companys Montse Argente, Eugènia Álvarez, Montserrat Massot, Lourdes Ferrando, Arnaldo Gil, Antonio Silva, Joan Termes i Antonio Pascual, aquest darrer com a encarregat de les vendes del nou butlletí. Per als qui ho desconegueu, la col·lecció "Els monogràfics de l'Arxiu" va ser creada l'any 2015 per poder publicar aquells articles temàtics d'història local que per la seva extensió resulten difícils d'incloure a la revista semestral "L'Arxiu" però que tampoc són tan llargs fins el punt d'editar-ne un llibre. És aquí on es va decidir un format tipus butlletí amb una extensió variable d'entre 40-50 pàgines. Recordem que, de moment, els títols apareguts han estat els números 0 "Terres de l'Hospital Mental" (gener 2015), 1 "Història del castell de Torre Baró" (abril 2016) i 2 "L'aigua a Nou Barris: infraestructura i patrimoni" (novembre 2017).


La presentació i xerrada va anar a càrrec del mateix autor, el qual, amb l'ajut d'un PowerPoint que il·lustrava el contingut del monogràfic, va fer una explicació sintetitzada de la seva estructura i dels capítols que resumeixen la història del metro a Nou Barris, des de la inauguració del tram "Sagrera-Vilapicina" el 21 de juliol de 1959 fins arribar als nostres dies. La introducció fa una invitació a la lectura d'aquesta història i explica la importància de conèixer-la perquè és alhora una història de lluites veïnals que va fer possible l'arribada d'aquest sistema de transport als barris perifèrics populars on tant feia falta. Un total de 26 capítols relaten els antecedents, l'arribada de la primera línia de metro, les reivindicacions per fer arribar altres línies als barris, els Plans de Metro, les lluites veïnals contra els preus abusius de les tarifes, la creació de la Plataforma Pro-metro a Nou Barris i les seves accions, la inauguració de noves línies, la situació present i els reptes de futur.

 

Una segona part o apèndix fa una descripció de les instal·lacions (estacions i cotxeres) del metro a Nou Barris i una breu referència al sistema de conducció automàtica (ATO) que va funcionar a la línia II (actual L5) entre 1961 i 1970 i que fou peoner a nivell mundial, així com un repàs fotogràfic al material mòbil passat i present. Un aspecte que es va destacar en diferents moments és que les estacions de metro de Nou Barris són de les més modernes de tota la xarxa i que han estat les primeres a aplicar noves tècniques constructives i nous sistemes d'accessibilitat, de seguretat i d'explotació com, per exemple, les estacions situades a gran profunditat (40-50 metres sota terra) accessibles per mitjà de ràpids ascensors que accedeixen per un gran pou cilíndric des del vestíbul (L3 i L11), vestíbuls de grans dimensions per evitar la claustrofòbia i decorats amb elements artístics (L3 i L11) mampares de seguretat a les andanes (L11) i trens sense conductor de funcionament automàtic (L11), peculiaritats que, posteriorment, s'han aplicat en la L9 i L10 de metro.

 

Alguns aspectes com les tarifes, l'oferta, l'explotació i condicions de treball, característiques del material mòbil o descripcions detallades de les obres de construcció s'han ignorat per evitar una extensió excessiva del relat i la incorporació d'un llenguatge massa tècnic. No ha estat aquesta la intenció sinó que s'ha emprat un llenguatge senzill i amè que fa del monogràfic una obra recomanable i divulgativa per a tot el públic en general. En definitiva, s'ha plantejat com el millor resum possible per aquelles persones que desconeixen per complet aquesta història. S'inclouen també nombroses fotografies que il·lustren aquest treball i fan més agradable i comprensiva la lectura. L'elecció de les imatges ha estat feta amb cura tot procurant citar l'autoria de totes i cadascuna d'elles per tal d'evitar possibles problemes legals.


D'aquest butlletí, que té una extensió de 44 pàgines, s'ha fet una edició limitada de 100 exemplars, i en funció de l'èxit de vendes se'n farien més edicions. Qui estigui interessat a adquirir un exemplar pot dirigir-se a la seu de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, a l'Espai Via Favència (Via Favència, 288A), els dimarts i els dijous, de 18.00 h a 20.00 h i comprar-lo al preu de 3€ per als socis i sòcies de l'entitat, o al preu de 5€ per a la resta de públic.

dimecres, 23 d’octubre de 2019

Celebrada una passejada pel barri del Congrés


El passat dissabte dia 12 va tenir lloc la passejada pel barri dels Congrés que anualment es celebra en el marc de la Festa Major del Congrés. El punt de trobada va ser a les 11.00 h a la plaça del Congrés Eucarístic amb Felip II, i va tenir com a guies el Ricard Fernández i Valentí que col·labora tant a l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris com a l'Arxiu Històric del Congrés-Indians, i el Ricard Sas i Filella, historiador que col·labora en aquesta segona entitat i és soci de l'Associació de Veïns del Congrés-Indians. Enguany ambdós arxius han decidit de participar conjuntament tant en la definició de la ruta com en l'elaboració del butlletí "Petit Arxiu".
El punt de sortida va coincidir amb l'indret on hi ha la primera pedra, col·locada el 30 de maig de 1953. El barri està delimitat pels carrers de Ramon Albó, Riera d'Horta, Concepción Arenal, Cienfuegos, Puerto Príncipe i Alexandre Galí. Ocupa 16,5 hectàrees i compta amb poc més de 13.000 habitants. La seva creació vingué motivada per l'impacte del XXXV Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona, sumat a l'intent de resoldre el problema de l'habitatge. Fou iniciativa de burgesos industrials i financers d'inspiració catòlica representats per l'Associació Catòlica de Dirigents i l'Església.


El 8 de gener de 1952 es constituí el Patronat de les Vivendes del Congrés Eucarístic, entitat que va estructurar les bases jurídiques, econòmiques i socials per a la construcció del nou barri. El 18 de març següent van signar un manifest per donar a conèixer el projecte a la ciutadania i aportar quotes fundacionals de 100.000 pessetes. La plaça és el centre neuràlgic del barri, punt de trobada veïnal i de celebracions. Està coronada amb quatre torres a cada cantonada més un conjunt de blocs d'habitatges complementats amb patis interiors i espais verds. El traçat dels carrers, sent l'eix vertebrador el carrer de Felip II, es va pensar per a integrar els barris circumdants. El procés de construcció va finalitzar el 1967, amb un total de 2.772 habitatges, 315 locals comercials i 229 edificis. Els arquitectes van ser Josep Soteras Mauri, Carles Marquès i Antoni Pineda. El pressupost va ascendir a 391 milions de pessetes dels quals 30 foren aportats directament pels socis fundadors.
Travessant la plaça es va arribar a la parròquia de Sant Pius X, el principal temple religiós del barri. El nom es deu en homenatge al Papa Giuseppe Melchiore Sarto. La primera pedra fou col·locada el 20 d'octubre de 1960 i s'inaugurà a l’any 1963. És obra de l’arquitecte municipal Josep Soteras Mauri.


El nou edifici, pressupostat en uns 8 milions de pessetes, té una superfície de 1.750 m2. i una capacitat per a 800 persones. L'estructura és una gran nau que forma una volta de canó suportada per mitjà d'arcs parabòlics de formigó armat entrecreuats. La coberta i la base es separen per una franja de vitralls que atorguen il·luminació interior. La planta baixa és d'obra vista. L'interior inclou una petita capella del Santíssim situada a un lateral al costat de l'entrada de la parròquia. Hi ha una torre de 45 metres d’altitud destinada a campanar, però no disposa de campana degut a què no es va fer prou recaptació al barri per col·locar-la. La creu que la corona va ser instal·lada amb l’ajut d’un helicòpter. A l'esquerra del temple es troba l'escola Arrels. Iniciativa del Patronato Escolar els orígens es remunten el 1960. De caràcter religiós, era coneguda com a Institución Teresiana per a nenes. A partir del 1981 es va cedir la titularitat a la Societat Limitada "Arrels", fet que va suposar el canvi de nom del col·legi. Des d'aquell moment es va especialitzar en educació preescolar i EGB, eliminant la segregació de nens i nenes. S'ha dedicat a l'escolarització dels alumnes procedents de l'entorn del barri, i actualment imparteix educació infantil i primària. I a la dreta del mateix temple hi ha l'institut La Salle Congrés, inaugurat el 1959 pels Hermanos de la Salle. Inicialment escola per a nens, posteriorment incorporà l'oferta de batxillerat superior i l'oficialitat i el mestratge en Mecànica i Electrònica.


La Llei d'Educació del 1970 va replantejar l'enfocament acadèmic, creant-se un nivell d'EGB i BUP. S'optà pel règim de concerts plens, així els alumnes podien gaudir de gratuïtat o semigratuïtat dels 6 als 17 anys. A partir del 1981 va passar a especialitzar-se en educació secundària i va acabar amb la segregació de nens i nenes. Des del 1994 s'imparteix el batxillerat en totes les seves especialitats.
Continuant pels carrers del Cardenal Tedeschini i del Cep varem arribar fins a l'antiga seu de l'escola Pompeu Fabra, nascuda l'any 1959 com a Cooperativa Escolar Pompeu Fabra. El centre es va basar en les propostes de l’escola activa catalana començant com a llar d’infants i després com a escola. Va ubicar al carrer del Cep l'ensenyament primari i al carrer de Felip II la llar d'infants. El 1968 amb motiu del centenari del naixement de Pompeu Fabra l’escola adoptà aquest nom. El 1970 s'inscriví com a Cooperativa Cultural Pompeu Fabra formant part del Col·lectiu d’Escoles Privades per l’Escola Pública Catalana. El 1987 s’integrà a la xarxa d’escoles públiques. Des del curs 2003-2004, després de llargues reivindicacions, va estrenar un nou edifici al barri del Indians, entre els carrers de Concepción Arenal i Olesa.


Sortint novament al carrer del Cardenal Tedeschini es va arribar fins a la masia de Can Ros o de Ca l'Armera, l'existència de la qual és, com a mínim, del 1671. Des d'inicis del segle XVII era propietat de la família Paguera, i a mitjans del segle XVIII va passar a mans de la família Ros. Maria Micaela de Borras de Casanovas es casà el 1829 amb Joan Antoni de Paguera Bayllet, el 1837 va enviudar i contragué matrimoni amb Maties Ramon de Casanovas, morint el 1867. El seu cosí Joan Baptista de Ros i Molins heretà les propietats i després ho va fer el seu fill Joaquim de Ros i de Càrcer. El fill d'aquest, Ignasi de Ros i de Puig, s'hi refugià durant la Guerra Civil. El 1942 la masia fou restaurada i condicionada com habitatge permanent, restauració feta pel seu fill Joaquim de Ros i de Ramis, juntament amb Francesc d'Asís Viladevall. El juny de 1947 va morir Ignasi de Ros i de Puig, deixant en herència la propietat als seus vuit fills i la casa al seu fill Joan, el qual vengué els seus terrenys al Patronato de Viviendas del Congreso Eucarístico. La masia presenta tres cossos i una coberta a quatre vessants. La façana principal conserva restes d'esgrafiats. El cos lateral dret té una galeria a l'alçada del primer pis, i l'altre cos les estances pròpies i l’habitatge dels masovers. Gairebé a tocar la façana principal hi ha adossada la capella. 


Darrera la casa es conserva una bassa d'aigua on s'hi abocaven les aigües de caràcter medicinal d'una mina procedent d'Horta. A la planta baixa hi ha el rebedor i al primer pis uns gabinets articulats al voltant d'un rebedor octogonal. L'horta era coneguda i sovint hi anava la gent a comprar verdures. Les vinyes eren destacades i la família recollia les rendes de la producció. També es donava una plantació de moreres com aliment pels cucs de seda que criaven. Un aqüeducte subterrani transportava les aigües a les terres d'un propietari de Sant Martí de Provençals i era administrada segons els seus usos, per això encara es conserva la torre d'aigua que la bombejava. A mitjans dels anys 90 els cellers i magatzems han estat transformats en el restaurant Tasca i Vins.
Prosseguint pel carrer de Concepción Arenal es va arribar a l'illa ocupada per l'antic Canòdrom Meridiana. Construït entre 1961 i 1964 i conegut com "el casino dels pobres“, és obra dels arquitectes Antoni Bonet Castellana i Josep Puig Torné, i rebé el Premi FAD d’Arquitectura el 1964. L'edifici té una estructura parabòlica de 107 metres de longitud i de dues plantes. L'estructura d'acer ofereix una imatge esvelta i lleugera. La planta és lenticular, molt transparent i dóna al conjunt l'aspecte d'unes ales d'avió. El sostre de la planta baixa inclou les grades al centre i terrasses laterals. L'empresa que el gestionava disposava d'un altre canòdrom al carrer de Llençà, el Pabellón.


Mentre va ser actiu es convertí en punt de trobada i de relacions socials. Allà s'hi van celebrar campionats nacionals i internacionals. Va ser el darrer canòdrom d’Espanya i va tancar el 2006. Malgrat les reivindicacions veïnals per destinar l'edifici a usos culturals, ha acollit un centre de creació d'empreses. Però el solar on hi havia la pista juntament amb les pistes de tennis del costat s'han reivindicat per a la construcció d'equipaments.
Travessant el carrer de Pardo es va entrar als actuals jardins de Vèlia, que antuvi van albergar el Club patí Congrés, nascut el març de 1959. Integrava el patinatge, l’hoquei patins i la secció de bàsquet Mare Nostrum, la qual rebé el suport de l'empresa tèxtil Cotolene. La secció d'hoquei desaparegué entre el 1967 i el 1978, reapareixent de la ma de l'ex-jugador del Barça Lluís Zuriaga. La secció de patinatge artístic ha estat una de les més premiades amb nombroses campiones de Catalunya, Espanya i Europa. Als anys vuitanta, degut a protestes veïnals dels habitants de l'illa, el Club va traslladar-se el 1987 a les pistes de l'escola Pegaso, a la Sagrera. Després d'anys d'abandonament, actualment hi ha uns jardins interiors.


Travessant els carrers de Vèlia i de Cardenal Tedeschini el grup va fer aturada als jardins de Massana, formats per dues placetes laterals i una de central. El nom es deu a l’existència d’una bòbila anomenada Can Massana. El fet que sigui una illa oberta reflecteix l'aplicació de l'experiència pilot del corrent arquitectònic anomenat "Ciutat Oberta" sota el lema "Sol, aire i vegetació", consistent en la configuració d'illes obertes amb habitatges, jardins, zones de jocs infantils i equipaments diversos. Allà mateix va existir el camp de futbol, els orígens del qual es remunten al 1957 quan es creà l'equip de futbol Club Deportivo Viviendas del Congreso, gestionat pel mateix veïnat del barri. El 1958 es va enllestir el camp constituït en el Comité del Campo de Deportes de VCE. Dintre del futbol base va participar en diferents categories. La temporada 1972-73 aconseguí el subcampionat de la Copa Barcelona i el subcampionat d’Espanya en categoria d’alevins. A partir del 1976 s'inicià un conflicte entre el club i els propietaris del pati interior. Finalment, el 29 de juliol de 1983 el club es va traslladar malgrat les lluites veïnals que van acabar en càrrega policial contra els qui s'hi van oposar al desmantellament del camp. Després d'anys d'abandonament, el 1999 s'hi van construir uns jardins i s'arreglaren les placetes laterals.


Sortint de l'interior de l'illa i creuant el carrer de Sant Pasqual Bailón s'arribà fins a la placeta interior que acull Can Clariana Centre Cultural. Inicialment l'edifici fou únicament la seu de l'Associació de Veïns del Congrés-Indians. Constituïda el 27 d'abril de 1969 com a Associació de Veïns VCE-Can Ros, nasqué amb motiu d'un conflicte degut al dubte sobre qui havia de pagar uns desperfectes d'uns habitatges, el veïnat o bé el Patronat. El principal objectiu de l'associació ha estat plantejar i solucionar els problemes del barri. El 1970 va començar a editar un butlletí per als socis. Els anys 70 les reivindicacions anaren encaminades a millores urbanístiques i a arreglar la situació legal dels habitatges. Els anys 80 foren de conflictes, els anys 90 estigueren marcats per la crisi econòmica i l’envelliment del barri, i a partir del segle XXI es va procedir a una modernització de l’entitat, alhora que s’aconseguiren moltes de les reivindicacions pendents. L’1 de juliol de 2017 es va inaugurar la remodelació de l’edifici convertit en Can Clariana Centre Cultural, un espai on es desenvolupen activitats culturals.
Baixant pel carrer de Felip II, travessant el pas de Sant Tarsici i continuant pel carrer d'Alexandre Galí es va arribar a la darrera parada de la ruta, davant la seu de l’Agrupació Congrés.


Fundada el 1956 als números 20-22 del carrer de Federico Mayo (actual Alexandre Galí), inicialment es denominà Asociación de Padres de Familia de San Pío X fins al 1960 que canvià el seu nom per l'actual. Primer va ser sala de cinema i punt de trobada per tal que la gent del barri es pogués conèixer i integrar. D’aquestes trobades s'anaren formant les seccions de teatre, l’esbart, una coral, els escacs i el tennis taula. També s’hi feien xerrades, cursos, fòrums, etc. L’any 2007 fou guardonada amb el Premi Sant Andreu per la seva dedicació al barri fomentant l’associacionisme. Actualment hi ha les seccions del grup de teatre La Trapa, l’esbart Joventut Nostra i el tennis taula. Acabada la passejada el públic assistent va expressar la seva satisfacció. Igualment es va agrair la inestimable col·laboració de les dues entitats. Per als qui ho desconeguin, l'Arxiu Històric del Congrés-Indians forma part de l'Associació de Veïns del Congrés-Indians sota el nom de Vocalia de Memòria Històrica, i ha nascut el 2015 amb el propòsit de recuperar, estudiar i difondre la memòria històrica de dues realitats ben distintes com són el Congrés i els Indians, alhora que vol defensar un patrimoni històric que, tot i existir, actualment l'Ajuntament de Barcelona no el té catalogat.

Fotos: Ricard Fernández i Ricard Sas.

dissabte, 19 d’octubre de 2019

Celebrada la passejada literària "Contes i relats del patrimoni"


El passat divendres 11 d'octubre a les 20.00 h del vespre va tenir lloc la passejada de barri titulada "Contes i relats del patrimoni". L'activitat, que va comptar amb l'assistència d'una trentena de persones, està emmarcada dins les Jornades Europees de Patrimoni. Aquesta és una iniciativa conjunta del Consell d'Europa i la Comissió Europea en la que participen cinquanta estats europeus signataris de la Convenció Cultural Europea. Es tracta d'unes jornades de portes obertes amb l'objectiu de promoure l'accés al patrimoni cultural. El programa, de periodicitat anual, ofereix generalment durant un cap de setmana de setembre o octubre l'oportunitat de visitar monuments, museus i zones d'interès cultural, obrint les portes al públic. Enguany s'ha aprofitat l'ocasió no pas per fer una visita a un edifici patrimonial sinó per donar a conèixer el fons documentals de l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, concretament la biblioteca i col·lecció local de Nou Barris. Aquesta vegada i per mitjà d’una passejada s’ha intentat mostrar a través d'una selecció i tria de llibres el patrimoni de Nou Barris des d'una perspectiva literària i creativa.


El punt de trobada ha estat a la plaça Major de Nou Barris, davant la Seu del Districte (antic edifici del Mental). La presentació va anar a càrrec del company Arnaldo Gil i, a més d’ell, van participar en les explicacions i les lectures literàries el Josep Maria Babí, la Montse Argente, la Marta Grau i el Ricard Fernández.
L’escenari de l’antic Institut Mental de la Santa Creu va portar a fer referència a la novel·la “La comisaría Norte”, de José Luis Romero, la qual tracta la història d’un sotscomisari de nom Sebastià Orozco que és traslladat a la comissaria Nord, la més espartana de la ciutat, enclavada en les restes d'un antic manicomi i en un barri conflictiu de Barcelona. Per Orozco, l'horitzó més pròxim és la jubilació, no obstant això, el personatge acabar per acceptar la nova destinació.
Uns metres més avall el grup va fer aturada al final del carrer del Doctor Pi i Molist, on es va fer referència a l’obra “La Marta de Santa Eulàlia” escrita pel nostre company Josep Maria Babí.


La història narra la singular i entranyable vida del personatge de la Marta, que serveix de base per reflectir la realitat històrica d'un període molt important d'unes barriades de Nou Barris alhora que és un homenatge a totes aquelles generacions que van viure, gaudir i patir les grans transformacions que es van dur a terme des de la Guerra Civil fins a l'actualitat. El grup va continuar pel carrer del Doctor Pi i Molist fins el passatge del mateix nom. Davant la fleca del Padró es va tornar a referir a l’esmentada novel·la llegint-se un altre fragment. Des d'allà es va continuar pel carrer de Pere d'Artés fins al Centre Cívic Can Basté. L’obra que millor tracta aquest espai és “Sombras del Turó” d’Andrés Martínez, un llibre de contes amb el fil conductor del barri del Turó de la Peira, a la Barcelona dels anys 60 i principis dels 70. En ell no hi ha bons ni dolents, sinó que tots són personatges que segueixen el paper assignat pel destí. L'autor pretén submergir als lectors en el món màgic de la seva infància i primera joventut, a través de les atmosferes i els fantasmes del passat, envoltats per una boira subtil de misteri.


Després es va enfilar passeig de Fabra i Puig amunt fins arribar a la cantonada del carrer de Rosario Pi. La novel·la “El Turó de la Peira” de la Lluïsa Julià esdevé una biografia sobre la figura de Maria Mercè Marçal, escriptora amb una de les obres poètiques més àmplies, malgrat la seva curta vida. El llibre s’endinsa en el recorregut i vivències personals de la poeta, una part ben important de les quals van tenir lloc al Turó de la Peira.
Travessant el passeig de Fabra i Puig i caminant pel carrer d’Amílcar es va arribar fins a la plaça de Santa Eulàlia, on el llibre “La Marta de Santa Eulàlia” va tornar a ser el referent.
A continuació es va anar pel carrer dels Amics i Joan Alcover per creuar l’avinguda dels Quinze fins als jardins de Can Xiringoi. I quina millor novel·la per representar aquest espai que “El somni de la ciutat” d’Andrés Vidal (pseudònim de Màrius Mollà), un relat que es desenvolupa a la Barcelona convulsa de 1914.


El protagonista, en Dimas Navarro, fill d'immigrants, es nega a acceptar el seu destí com a mecànic a les cotxeres del tramvia d’Horta. En la seva aspiració per escalar socialment, en Dimas aconsegueix guanyar-se la confiança d'en Ferran Jufresa, l'ambiciós hereu d'una de les famílies de joiers més importants de la Ciutat Comtal. Tot i així, no té en compte un seriós obstacle: l'atracció que sent per la Laura, la germana petita d'en Ferran i una noia avançada al seu temps, que compagina la feina a l'obrador amb la col·laboració al taller de la Sagrada Família de Gaudí. Traïció, lleialtat, amor i odi, passió i venjança hi conflueixen.
Pujant pel carrer de Felip II es va arribar fins a la plaça de Can Sitjà. L’obra “Sitjana” d’Andrés Martínez gira al voltant de les vivències de Rafa, un nen veí del barri, que troba entre les ruïnes de Can Sitjà, un món misteriós que alberga secrets inesperats. El creixement desordenat de la ciutat que es va produir a la postguerra va ocupar entre altres, la zona de les masies que havien estat les cases d'estiueig de la burgesia catalana, com és el cas de Can Sitjà que va ser la major i més prestigiosa d’elles.


Des de la veïna plaça del Virrei Amat i el passeig de Fabra i Puig es va girar pels carrers d'Arnau d'Oms i Piferrer fins fer aturada al Centre Cívic Can Verdaguer. L’espai, que ens evoca el desaparegut món rural, va servir de teló de fons per parlar de l’obra “El Col·legi de la Bona Vida”, de Rafel d’Amat i de Cortada, baró de Maldà. El treball, escrit al segle XVIII, excel·leix per la seva extensió, per la riquesa de dades, pel seu do d’aguda i finíssima observació dels fets, per la seva comunicació oberta, espontània amb el lector, amb el qual sembla que dialogui o que conversi, i per la seva arrelada catalanitat. I, sobretot, per haver sabut fer tot això amb unes possibilitats mínimes de llengua.
Continuant per l'avinguda de Río de Janeiro i el carrer dels Garrofers es va arribar fins a l'entrada del cementiri de Sant Andreu. Allà es va fer referència al conte “La casa de la bruja, Cordelia y el fuego fatuo” del nostre company Josep Maria Babí, editat al número 76 de la revista "L'Arxiu".


Pels carrers de l'Escultor Ordóñez i d'Eduard Tubau el grup es va aturar davant la ja tancada bodega Montferry. Un altre conte del mateix autor i company de l’Arxiu titulat “La colla del pont” i que forma part del llibre “Contes i relats de Nou Barris” va servir per ambientar l’escenari d’un local que es va fer famós el 1934 per l’assassinat del botxí de Barcelona. El llibre també inclou relats escrits pel Ginés Cuesta i el Carlos Navas, i es va plantejar com un recurs per recuperar una part de la memòria oral que corria perill de passar desapercebuda. En definitiva, contes i relats que en endinsen en un passat immediat dels barris.
Finalment es va sortir a la plaça de la República, la darrera parada de la ruta. L’espai va servir per parlar del llibre “Ciudadanos de tercera” de José Maria Rodríguez Méndez, el qual també és conegut per haver escrit “La batalla del Verdun”, obra teatral del 1960 que reflecteix la temàtica de la gent d'aquest barri a l'època. Es va estrenar a Barcelona al teatre Candilejas l’any 1965 i se’n va fer una adaptació per a TVE l’any 1974.


El públic assistent es va mostrar satisfet per la passejada, aquesta vegada força diferent pel fet de relacionar els espais històrics del districte amb la literatura i perquè, a diferència de les altres, s'ha celebrat al vespre en comptes de pel matí com és habitual. L'abundància literària relativa a Nou Barris és actualment prou gran com per possibilitar de fer més itineraris similars.