dijous, 14 de maig de 2020

Can Valent, un patrimoni en perill


La masia de Can Valent, també coneguda com Can Pere Valent, al barri de Porta, es troba en un lamentable estat de degradació fins el punt que perilla la seva estabilitat. El passat mes de febrer, des de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, el taller d'Història de Porta i l'Associació de Veïns/es de Porta s'ha denunciat la manca d'acció en matèria de preservació. Les façanes i el sostre continuen perdent pedres degut a aquest abandonament, sumat als actes de vandalisme habituals. Hi ha gent que s'emporta les antigues pedres a mode de trofeu o de record, i el mal estat d'algunes parts ocasionen perill de despreniment. És per això que hem demanat que s'executi urgentment la rehabilitació o, com a mínim, els treballs que garanteixin salvar l'estructura de l'edifici. Malgrat que no s'està fent res, el 3 de maig de 2019 el Plenari del Consell Municipal del Districte de Nou Barris va aprovar l'adquisició de la masia per alliberar-la de possibles usos funeraris i l'execució d'una primera rehabilitació pressupostada amb 750.000 euros. L'actuació comportaria eliminar els afegits i deixar novament l'estructura original, incloent la consolidació d'elements com cobertes, murs perimetrals i forjats, l'execució dels serveis bàsics i la delimitació dels espais que acolliran els futurs usos. Aleshores s'estudiaria quins usos se li podrien donar, que ja no estarien vinculats als serveis funeraris, i s'acordarien sota consens veïnal. Des del Districte s'ha justificat la manca d'actuacions perquè resten a l'espera dels resultats del procés participatiu del Pla d'Actuació Municipal i el Pla d'Actuació del Districte i els pressupostos participatius, i que per tant no hi ha un calendari definit.


Ara no pretenem explicar en el present article la història de la masia, doncs ja ho hem fet en nombroses ocasions. El què volem és engegar una forta campanya de conscienciació dirigida a salvar aquest patrimoni històric de Nou Barris, únic i irrepetible, abans sigui massa tard, tal i com anys enrere varem fer amb el castell de Torre Baró.
La degradació d'aquest casalot, del segle XVI i erigit sobre una antiga torre del segle XII, no és recent. De fet es va iniciar ara fa més de cinquanta anys. Al morir el seu darrer propietari, el jardiner Sebastià Padrós, la seva vídua va vendre la masia a la constructora Sala Amat, la qual va iniciar treballs d'enderroc, Però després de rebre una negativa de l’Ajuntament de Barcelona van haver de reconstruir les parts derruïdes, per bé que feren amb materials moderns.
Fins el 1985 s'emprà com a magatzem, moment en què l'Ajuntament de Barcelona la va expropiar, restant doncs abandonada i a la sort dels actes vandàlics. Amb la intenció de recuperar-la, es va catalogar dins el Catàleg de Patrimoni Historicoartístic de la Ciutat de Barcelona amb el nivell de protecció C, és a dir, com a Bé d'Interès Urbanístic, salvant-se d'un possible enderroc.
Des de l’any 1992 associacions i entitats veïnals reclamaren la rehabilitació de Can Valent com a equipament per al barri. Per part de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris varem defensar la seva preservació i recuperació, tot atorgant-li un ús social, pedagògic o cultural.


No obstant, el fet que la masia estigui al costat del cementiri de Sant Andreu va condicionar el seu ús, la qual cosa obligava a descartar qualsevol proposta no relacionada amb els serveis funeraris. L’any 1997, malgrat el nivell de protecció, es va projectar el seu enderroc a canvi de construir-hi un tanatori. El veïnat es va oposar al pla i a un altre projecte municipal que obria una altra porta al cementiri i suposava traslladar 140 nínxols. La intensa campanya del veïnat de Porta i Sant Andreu va aturar els projectes. El 2008, fins i tot, va haver una proposta de convertir-la en una escola bressol, idea que tampoc no prosperà.
Des del febrer de 2016 l'Assemblea d'Aturats i Aturades de Nou Barris a través del Pla Buits va impulsar un hort urbà que gestiona l'Associació de Veïns/es de Porta i les entitats Porta'm a l'Hort, Plataforma 500x20, Transforma Porta i ASSIA Associació de Salut i Agroecologia. Tots aquests col·lectius reivindiquen la rehabilitació de la masia per acollir una escola d'horticultura urbana i una aula d'educació mediambiental.


La recuperació de la masia de Can Valent és objecte d'interès del grup d’arquitectes de Nou Barris, els quals fan una trobada cada tercer dilluns de mes per compartir i debatre diferents reptes dels barris del districte. Anualment celebren la Festa d’Arquitectura i enguany l'han dedicat a reivindicar l'esmentada masia. Cal recuperar-la no només com a patrimoni històric sinó també com una inversió de futur perquè ajudaria a la descentralització, contribuiria i estimularia la regeneració urbana, revaloraria el barri, es convertiria en una icona, fomentaria la memòria històrica del territori, es conservaria una obra arquitectònica única i irrepetible, permetria usos socials diversos, resultaria econòmicament rendible, contribuiria a fomentar la igualtat entre els barris i ajudaria a cohesionar-los tot establint vincles històrics, socials i culturals. Nou Barris ha estat sempre un districte exemplar fins i tot a nivell internacional en la recuperació i reutilització del patrimoni com a factor de regeneració, cohesió i integració dels barris populars. Per això és important que ciutadania i administració local es posin novament a treballar conjuntament, malgrat que ara passem per un moment difícil a conseqüència de la pandèmia del coronavirus. Aquesta podria ser la darrera oportunitat per salvar definitivament aquest símbol del passat rural i d'una època de l'antic poble de Sant Andreu de Palomar.


Fotos: Arnaldo Gil (AHRNB)

dijous, 7 de maig de 2020

MAIG. Quan la "reina de los cloaqueros" visitava les Roquetes


Durant els anys 60, al mes de maig de cada any, la vicepresidenta de l'Asociación Española contra el Cáncer, Maria Marta Moragas Montis, visitava el barri de les Roquetes, on era popularment coneguda com la "reina de los cloaqueros". El motiu d'aquest sobrenom era que, coincidint amb la campanya de donatius per la lluita contra el càncer, s'instal·laven en diversos barris de Barcelona unes taules amb gent voluntària on tothom qui volgués fes un donatiu. Ella presidia la taula de la Rambla, però a l'endemà anava de visita als barris que tenia designats per comprovar quina havia estat la recaptació. I concretament a les Roquetes, la seva presència va coincidir tot just en el moment en què els veïns i veïnes construïen ells mateixos la xarxa de clavegueram, és a dir, entre 1963 i 1967. Heu de recordar que aquesta iniciativa és una fita històrica batejada per l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris com "Urbanizar en domingo". La popularitat d'aquesta dona de la burgesia va arribar fins el punt que tothom l'anomenà la "reina de los cloaqueros", la qual cosa, per cert, a ella no li molestava, tot al contrari, perquè tenia bona relació amb la gent d'allà malgrat les diferències de classe social.


La Maria Marta de Moragas Montis va ser qui organitzà per primera vegada la campanya de recaptació contra aquesta cruenta malaltia, a partir de l'any 1958, coneguda com a "Día Mundial del Cáncer". Apart d'aquesta campanya que es celebrava el maig de cada any, havia també l'anomenada "Fiesta de la Banderita" que es celebrava als mesos de novembre, també per recollir fons en la lluita contra en càncer. Esposa del doctor Ricard Moragas Gràcia, també participà en recolectes per acabar la construcció del temple de la Sagrada Família. Acabat el franquisme desaparegué temporalment, si bé després reaparegué a la vida pública participant en presentacions literàries.
En l'actualitat aquesta recol·lecta anual es celebra cada mes de juny, i les taules ja no estan presidies per dones de l'alta burgesia, generalment mullers dels homes addictes al règim.

Fotos: Pérez de Rozas (La Vanguardia)

divendres, 1 de maig de 2020

50 anys de la fundació de l'Asociación de Vecinos de 9 Barrios


L'associació de veïns i veïnes que va donar nom a un districte i, alhora, va marcar un punt d'inflexió en la història dels barris del nord de Barcelona, compleix mig segle. Al llarg de la seva existència esdevingué un agent fonamental a l'hora de jugar un paper clau enfront els grans poders de decisió, atorgant un paper diferent i decisiu als processos de renovació i desenvolupament urbà. La seva fundació es degué com a conseqüència d'una mancança de serveis i equipaments i també a l’aparició d’una consciència crítica amb les males condicions de vida.
El territori que avui coneixem com a Nou Barris i que majorment formava part del Districte IX o de Sant Andreu, era als anys 60 un espai urbanísticament zonificat, d'estructura discontínua que dificultava tant la connexió entre els barris com la configuració de l'espai com a punt de trobada, d'intercanvi i de comunicació. Les noves barriades, principalment polígons d'habitatges, s'havien dissenyat amb de manera compartimentada i segregada, definint un model d'organització espacial que trencava les relacions socials existents.
Tot plegat va motivar la mobilització d'un grup de veïns i veïnes reivindicant que els planejaments urbans proposessin un seguit d'espais, equipaments i serveis que no només satisfessin les necessitats dels ciutadans sinó que també potenciessin la convivència i comunicació entre ells. El principal objectiu era resoldre els efectes negatius de l'aplicació de determinats models urbans per tal de donar als seus residents la qualitat de vida i els serveis que necessitaven i que, alhora, donaven vida als barris. La finalitat de tot plegat era millorar la vida d'aquestes i les seves relacions amb el veïnat.


De seguida la majoria dels habitants dels barris respongueren favorablement a aquests moviments, donant-los suport i/o participant en les seves assemblees, gairebé sempre clandestines. El seu èxit es va basar en la reivindicació d'aquelles coses que realment eren compartides per la majoria de la població i que legitimaven la seva feina davant el conjunt del veïnat i enfront l’opinió pública. En definitiva, van ser l'expressió d'una voluntat ciutadana d'intervenir en la realització i construcció del propi entorn urbà.
Aquest moviment social a Nou Barris es va caracteritzar per la seva heterogeneïtat, és a dir, es barrejaven, per un costat, velles generacions amb ideologia consolidada procedents de moviments socials, polítics i sindicals anteriors a 1939; i per una altra, noves generacions amb un buit ideològic i sense cap experiència en mobilitzacions.
El 1964 va entrar en vigor la Ley de Asociaciones, la qual cosa va facilitar la creació d'associacions i entitats veïnals legals amb els instruments necessaris per poder treballar i planificar com calia. Va ser aleshores quan els líders veïnals Ignasi Catalán (de la Trinitat Vella), Manuel Vital (de Torre Baró) i Cirilo Poblador (de Vallbona) plantejaren la creació d'una associació que representés als barris més afectats per l'especulació. La primera junta, celebrada a principis del 1970 va agrupar als esmentats líders veïnals i també a  d'altres com Enrique Sijas, Antonio Flores, Maria Àngels Ribas i Joan Catafal. L'objectiu era la consolidació d'un gran moviment social urbà organitzat capaç d'intervenir en el procés de transformació urbana denunciant problemàtiques i promovent canvis o oposant-se a ells.


L'espurna que va motivar la seva creació fou el projecte d'execució del Plan Parcial Torre Baró-Vallbona-Trinidad aprovat el 1969 per l'Ajuntament de Barcelona. Afectava 535 hectàrees i plantejava l'enderroc de 4.370 habitatges, donava prioritat a grans vies de circulació i a la creació d'espais lliures per al qual les immobiliàries disposessin de nous terrenys on construir pisos. Tot i haver reunit en una taula rodona als principals representants veïnals dels barris afectats i haver fet més de 3.000 impugnacions contra el Pla, les converses no van donar resultat.
Finalment, el 9 de febrer de 1970 es va constituir l'acta fundacional de la nova associació i el dia 14 dels corrents, al barri de la Trinitat Nova, en una reunió celebrada al barracó del Centro de Vida Comunitaria para Todos, es va fer una presentació de l'esmentat Plan i del guanyador del concurs d'idees. A partir d'aquella taula rodona i del problema que presentava l'aplicació d'aquell projecte urbanístic va haver una estreta col·laboració entre els barris de la Trinitat Vella, Trinitat Nova, Vallbona, Torre Baró i Roquetes. Això va culminar amb la fundació de l'Asociación de Vecinos del sector de Vallbona-Torre Baró-Trinidad. L'11 d'abril següent el Govern Civil de Barcelona la va legalitzar, si bé al principi van denegar-la quan a la sol·licitud deia que era per lluitar. Aleshores canviaren el text de la petició dient que l'objectiu era col·laborar amb l'Ajuntament de Barcelona i llavors la van aprovar. De seguida van donar suport altres barris del nord de Sant Andreu que compartien problemàtiques similars i objectius comuns, tot plegat debatut per mitjà de les anomenades Comissions de Barri, clars precedents de les associacions veïnals que serviren per començar a estendre les lluites socials i forjar una consciència de barri.


Abans del 1964 esdevingueren com a plataformes clandestines. En alguns casos, però, en comptes de Comissions havien grups de veïns i veïnes conscienciats políticament i organitzats.
A partir de desembre de 1971 van començar a editar un butlletí informatiu anomenat "9 Barrios" on quedaria reflectida la cronologia de totes les lluites. El nom es degué a què s'englobaven nou barris del nord de Sant Andreu: Vallbona, Ciutat Meridiana, Torre Baró, Trinitat Vella, Trinitat Nova, Roquetes, Verdum, Prosperitat i Guineueta. Poc després s'hi afegiria Canyelles. El subtítol del butlletí deia "Hoja informativa de la Asociación de Vecinos del sector de Vallbona-Torre Baró-Trinidad, que comprende también los barrios de Verdun, Roquetas, Prosperidad, Canyelles y Ciudad Meridiana". A més, cada barri va editar també la seva pròpia revista com una "Separata de 9 Barrios" on s'aprofundia sobre lluites i reivindicacions concretes. Aquesta premsa de barri va ser fonamental i decisiva  per informar sobre els problemes dels barris, sobre les accions veïnals i com a plataformes de denúncia, de suport reivindicatiu i de difusió.
En el Ple municipal del 10 maig de 1973 es va presentar el Pla per a ser aprovat. Aquell dia tingué lloc l'entrada d'un centenar de persones al Saló de la Reina Regent de l'Ajuntament de Barcelona per mostrar davant l'alcalde de Barcelona la seva oposició. L'11 de maig següent, es va fer una manifestació silenciosa entre la plaça de Sant Jaume i el carrer de Ferran. Davant el fort enrenou que es va produir, finalment, el Pla no va ser aprovat.


La dècada dels 70 iniciaria un nou rumb en la història de Nou Barris marcant un abans i un després, convertint les lluites socials en un referent històric i geogràfic més enllà dels límits de Barcelona. L'objectiu principal era recuperar drets socials i recuperar l'espai urbà per a la ciutadania. Tot això va comportar passar d'un poder polític a un poder veïnal, perquè aquests passarien a ser els constructors dels seus barris, els arquitectes socials d'una transformació dirigida a millorar la qualitat de vida de la ciutadania. La celebració de diverses assemblees veïnals (especialment als cinemes de barri), la realització de manifestacions, les ocupacions d'espais i els talls de carrers, entre d'altres accions (exposicions, concursos, segrestos, actes festius...), centrarien les actuacions per demanar equipaments sanitaris, esportius, educatius i culturals, zones verdes i places, reparacions habitatges, millors comunicacions amb transport públic, la urbanització dels carrers, l'eradicació dels focus de barraquisme i la construcció d'infraestructures bàsiques, entre d'altres accions. Després d'Ignasi Catalán va ostentar la presidència el Manuel Vital i després la Maria Àngels Ribas. Amb la modificació dels Estatuts, el 31 de desembre de 1974 l'entitat va passar a adquirir el nom amb el qual ja es coneixia popularment: Asociación de Vecinos de 9 Barrios.
Fins al 1975 va haver un període d'unitat, reforç, expansió i consolidació on es van reivindicar per als barris les necessitats bàsiques. El fet d'apostar per un estil més participatiu, democràtic i solidari va contribuir a debilitar l'estructura de poder municipal franquista. Clarament va quedar reflectit que les coses anaven vers un altre camí. El 1973 fou nomenat Enric Massó nou alcalde de Barcelona. Aquest, amb la pretensió de ser més dialogant, va plantejar l'elaboració d'un llistat o inventari sobre quines eren les necessitats de cada barri. El 1974 va haver una incorporació amb la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), creada dos anys abans.


El període de 1975 a 1977 va ser més dinàmic respecte a l'anterior. Les lluites veïnals es van anar consolidant fins el punt que els veïns i veïnes es convertiren en els nous agents del procés constructiu dels barris. Això vol dir que tot projecte urbanístic seria analitzat i avalat pels moviments veïnals. Les reivindicacions creixien considerablement tot fent una major dinamització cultural, política i cívica. Enfront l'aprovació del Pla General Metropolità, el març de 1976 es va plantejar l'anomenat Pla Popular, sorgit com a reacció per reclamar els terrenys pendents de construcció per a equipaments públics. Es reivindicà l'urbanisme dels barris i la participació democràtica en la seva construcció. El concepte de ciutat es veié com un conjunt integrat i descentralitzat. El Pla Popular era un pla urbanístic fet des dels propis barris, sota el consens de tots els veïns i veïnes i l'ajuda de tècnics i assessors de les entitats.
En el període de 1977 a 1979 es legalitzaren els partits polítics i hi hagueren les primeres eleccions democràtiques. Amb l'arribada de Josep Maria Socías a l'alcaldia de Barcelona milloraren les relacions entre els moviments veïnals i l'Ajuntament. Va ser una etapa de recuperació d'espais per a equipaments públics i d'inauguració d'equipaments diversos. La lluita veïnal més representativa va ser la compresa entre els dies 4 i 5 de juny de 1977 contra la planta asfàltica i la conversió de les seves instal·lacions en un Ateneu Popular. D'alguna manera allò va simbolitzar la fi del franquisme i l'inici de la democràcia a Nou Barris, la derrota del model autoritari i el triomf del poder social. Com a equipament cultural es va definir com un gran centre on l'acció cultural i artística era l'eina de transformació social. Allà es van desenvolupar diverses activitats artístiques, culturals, socials i educatives dirigides a millorar la creativitat, la participació, la solidaritat i la cohesió social de les persones.


El període de 1979 a 1986 va estar marcat per un replantejament de les accions veïnals, considerant que abans d'emprendre accions calia prèviament establir diàleg amb les administracions, ja que els seus mandataris havien estat escollits democràticament. Amb l'arribada a l'alcaldia de Narcís Serra, es van desenvolupar els Plans Especials de Reforma Interior (PERI) de cara a recollir i fer realitat les demandes veïnals per les quals s'havia lluitat. El 18 de gener de 1984 es va aprovar la divisió administrativa de Barcelona en 10 districtes. El Districte IXè Nord passaria a ser el Districte 8 o de Nou Barris, el qual va agrupar els barris de Can Peguera, Canyelles, Ciutat Meridiana, El Turó de la Peira, La Guineueta, La Prosperitat, La Trinitat Nova, Les Roquetes, Porta, Torre Baró, Vallbona, Verdum i Vilapicina i la Torre Llobeta. En canvi, la Trinitat Vella passaria a formar part del Districte 9 o de Sant Andreu. A mode de curiositat, esmentar que Nou Barris havia de dir-se Zona Nord, però l'oposició veïnal va pressionar perquè el nou districte s'anomenés, finalment, Nou Barris en record de l'associació que va canviar la història del nord de Sant Andreu. Amb la descentralització de la ciutat s'aposta per donar respostes locals i fomentar la participació ciutadana.
Les associacions veïnals dels 14 barris que constituïen el districte de Nou Barris van anar agafant cada vegada més autonomia. Per aquest motiu, l'Asociación de Vecinos de 9 Barrios es va transformar en la nova Coordinadora d'Associacions de Veïns i Entitats de Nou Barris.


La formen les diferents associacions de veïns i veïnes de Nou Barris i les entitats a nivell de districte 9 Barris Acull, l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, El Bidó (gestió de la l'Ateneu Popular de Nou Barris) i l'associació 500x20. Es reuneix el darrer divendres de cada mes per tractar els problemes i situacions comuns, amb el propòsit de fer força comuna, conèixer els nostres veïns i veïnes més propers i les seves problemàtiques, i tenir una veu contundent i unitària al districte. Paral·lelament a l'Asociación de Vecinos de 9 Barrios hi hagueren altres moviments reivindicatius que, d'alguna manera, van complementar i reforçar les accions socials dels barris del nord de Sant Andreu. L'exemple més destacat va ser l'Asociación de Vecinos del Turó de la Peira-Vilapicina-Ramon Albó, constituïda oficialment el 5 d'octubre del 1973 per defensar els interessos veïnals, especialment com a reacció al Pla Comarcal. Com diu el nom de l'entitat, englobava els barris de Santa Eulàlia de Vilapicina, Turó de la Peira, Can Peguera (Ramon Albó), Porta i Torre Llobeta. Informaven mitjançant la convocatòria d'una assemblea de barri clandestina on participaven fundadors de CC.OO. Inicialment, les reunions es celebraven al local-teatre del S.E.S.E. sota permís de la rectoria. Més endavant, es va llogar un local al carrer d'Alloza, des d'on es van emprendre les lluites més importants. Altres col·lectius destacats que tingueren un paper clau van ser el moviment obrer, el moviment estudiantil, el moviment feminista i un sector de l'Església contrari al règim franquista. Però de tots aquests és millor parlar-ne de manera més extensa en properes xerrades.


El present article procedeix de la videoconferencia feta pel company Ricard Fernández Valentí el passat dijous 30 d'abril al grup de Facebook de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.

Fotos: Andrés Naya, Arnaldo Gil, Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, Associació per a la Recerca i Divulgació de la Memòria Històrica de Trinitat Vella, CEDOC (Fons Viladot), Craigie Horsfield (Fons MACBA), Kim Manresa, Loli Galán.