divendres, 27 de novembre de 2020

L'Arxiu fa una passejada virtual pels barris de Vilapicina-Torre Llobeta i Porta


El passat diumenge dia 22 va tenir lloc una nova passejada de barri celebrada d'acord amb les restriccions establertes amb motiu de la crisi sanitària. És per això que només van fer presència les persones encarregades de fer les explicacions, en aquest cas la Montse Argente i l'Arnaldo Gil, i com a persones convidades l'Albert Villacampa (president de l'A.V. Porta) i una representant del Grup de Dones de Porta. La passejada es va fer de manera virtual, enregistrada i retransmesa en directe pel grup de Facebook de l'entitat. L'itinerari, efectuat pels barris de Vilapicina-Torre Llobeta i Porta, tingué com a objectiu commemorar el 50è aniversari de la fundació de l'Asociación de Vecinos 9 Barrios.
El punt de sortida a les 10.00 h del matí va ser a la plaça de la Torre Llobeta, on la Montse Argente va procedir a fer la presentació. A continuació l'Arnaldo Gil va parlar sobre l'Associació de Veïns i Veïnes de Vilapicina-Torre Llobeta i la masia de Torre Llobeta. La primera, amb seu social al carrer de Santa Fe, fou fundada el 1963 i ja a l'any 1972 es federà com a associació veïnal en la Federació de Veïnes i Veïns de Barcelona, sent el seu president Josep Maria Sintes. Va continuar en funcionament de manera independent malgrat la creació de l'A.V. Ramon Albó, Turó de la Peira i Vilapicina Amb la creació del Districte de Nou Barris s'integra a la Coordinadora d‘Associacions de Veïns i Entitats de Nou Barris. Pel que fa a la Torre Llobeta, la masia és del segle XV. A finals dels anys 60 del passat segle va estar a punt de ser enderrocada quan al seu costat es construí l'escola Joan Maragall, però gràcies a les lluites veïnals es va salvar, per bé que la Guàrdia Urbana la va desallotjar perquè l'associació de veïns i veïnes l'havia ocupat. El 1983 obrí rehabilitada i convertida en centre cívic municipal.


A través del carrer de Cartellà i l'avinguda dels Quinze es va arribar als antics terrenys de les cotxeres de Borbó, inaugurades el 1901 amb motiu de la posada en servei del tramvia de Barcelona a Horta. Entre 1947 i 1951 es van modernitzar arran d'unes inundacions i el complex passà a conèixer-se com a cotxeres de Borbó. L'any 2003 deixaren de funcionar i, després d'una llarga lluita veïnal, el 2010 s'inaugurà el centre sociosanitari i, més tard, el poliesportiu i la biblioteca. El 2015, al costat del carrer de Costa i Cuxart, hi ha els jardins de Can Xiringoi, batejats així a petició de l'Arxiu en record de la masia que va cedir els seus terrenys per fer la cotxera de tramvies. L'esmentat carrer de Costa i Cuxart, igual que Cartellà, segueix el curs de la riera d'Horta, la qual ocasionava inundacions els dies de forta pluja. Per aquest motiu, el 6 de setembre de 1978 el veïnat del barri es va manifestar i va aconseguir que l'Ajuntament de Barcelona procedís a fer les canalitzacions pertinents per evitar nous desastres. En relació a l'avingua dels Quinze, esmentar que, antigament havia estat el camí antic de Sant iscle, després passeig del Mariscal Jofre i, des del 1942, avinguda de Borbó. El nom dels Quinze es deu a què a la cruïlla entre aquesta avinguda i el passeig de Maragall el preu del bitllet del tramvia d'Horta valia 15 cèntims de pesseta, la qual cosa va popularitzar el nom en aquesta fita que ens ha arribat a l'actualitat.
Pel carrer de Felip II amunt es va arribar fins a la plaça del Virrei Amat. La part baixa, a petició de l'Arxiu, va canviar el nom a plaça de Can Sitjà, en record a la important masia que allà hi va haver i on va fer estances Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà. La plaça es va dissenyar el 1917 i s'inaugurà el 1931 com a plaça de Salvat Papasseit. Durant el franquisme canvià a Virrei Amat, i des de fa anys es reivindica la recuperació del nom original.


La ruta va prosseguir pels carrers de Santanyi, Porta, Escultor Ordóñez i Maladeta, on es troba l'escola Splai. Aquest centre educatiu obrí el 1965 com a "Estudios Generales Esplai" al carrer de Valldemossa. Després de patir problemes econòmics el va comprar el Ministerio de Educación y Cìencia per 20 milions de pessetes. El 1981 l'APA i l'A.V. Porta aconseguiren que esdevingués una escola de la Generalitat. Després de moltes accions, s'obrí una nova escola el curs 1986-87 al carrer de la Maladeta.
En aquest mateix carrer es va fer referència a l'enderroc l'any 2004 d'unes cases antigues de planta baixa, el solar de les quals es subhastà a cinc immobiliàries. Paral·lelament el veïnat va netejar els terrenys i al seu lloc va fer un horts. L'últim intent de desocupació va ser a l'octubre de 2018 quan els operaris de l'empresa Barcino intentaren fer-los fora. També l'empresa Núñez i Navarro els va denunciar i portar a judici, tot i que no van comparèixer. Aquests horts van protagonitzar la primera iniciativa ciutadana de Nou Barris que finalment no va prosperar.
Ben a prop, pel carrer de l'Escultor Ordóñez es va arribar fins a la plaça de Sóller, recentment remodelada. Aquest indret nasqué quan el Pla Parcial de 1966 declarà el solar com a espai públic Aleshores per compensar a les immobiliàries es va permetre l’edificació amb més altura del previst inicialment. La plaça esdevingué un gran descampat ple de runes, raó per la qual L’A.V. Ramón Albó, Turó de la Peira i Vilapicina va començar a reivindicar la plaça. El 1980 van començar les obres les quals van finalitzar el 1983, Allà es va inaugurar el Centre Cívic Porta-Sóller el 1994.


Baixant per la plaça de Sóller fins al passeig de la Ciutat de Mallorca s'arribà fins a l'escola Palma de Mallorca, aconseguida en un moment de diverses lluites a Barcelona per aconseguir equipaments educatius. De tot aquest moviment ens va quedar el llibre "Escuelas en Lucha" del Col·lectiu Caps de Setmana. La Vocalia d'Ensenyament de l'A.V. Porta va començar les lluites per aconseguir l’escola Sóller, actual Escola Palma de Mallorca. El 1976 en assemblea de barri es va decidir d'ocupar uns locals comercials buits que hi havia al barri, acció que donà lloc a l'esmentada escola. Allà mateix es va parlar de l'A.V. Porta i de l'Ateneu la Bòbila. La primera, nascuda el 1971 i amb seu a l'escola Splai, compartí als seus inicis les reivindicacions amb l'A.V. Ramon Albó, Turó de la Peira i Vilapicina, la qual va instal·lar la seva seu social a Porta. El 1977 es feren les primeres festes majors que reforçaren la identitat del barri. D'altra banda, l'Ateneu la Bòbila rep el nom en record de l'antiga bòbila que hi hagué en aquest indret. Quan el Centre Cívic Porta-Sóller es traslladà a Can Verdaguer els locals buits van ser reivindicats. Per poder-lo gestionar es va generar la federació d’entitats Transforma Porta, formada per l’A.V. Porta, Casal de Joves, 500×20, Scouts Creu del Sud i l'Assemblea d’Aturats i Aturades de Nou Barris. L’espai va ser rebatejat com Ateneu la Bòbila i va obrir el 2015.
Pel passeig de la Ciutat de Mallorca i el carrer de Piferrer el grup va fer aturada davant la masia de Can Verdaguer. Del segle XVI, fou el darrer mas de Barcelona a cessar la seva activitat rural, concretament el 1987 quan es van expropiar els terrenys per urbanitzar-los. El 2006 l'Ajuntament de Barcelona adquirí la masia per restaurar-la i reconvertir-la en centre cívic municipal, reobrint al públic el 2013. Com a curiositat, esmentar que al pati hi ha l'antiga premsa de vi que es va poder salvar a petició de l'Arxiu.


Creuant el carrer del Pintor Alsamora, ja a l'avinguda de Río de Janeiro, s'arribà a la masia de Can Valent. Actualment en estat ruinós i en perill de desaparèixer, data aproximadament del segle XVI o XVII, essent el seu últim masover Sebastià Padrós. A la seva mort fou adquirida per l'empresa Sala i Amat, que va intentar enderrocar-la, però el 1985 la va comprar l'Ajuntament de Barcelona, moment en què començà la seva degradació per abandonament malgrat els projectes de rehabilitació. L'Arxiu porta temps fent campanya per salvar l'edifici. També al costat de Can Valent hi ha uns horts urbans engegats al 2016 per l'Assemblea d'Aturats i Aturades de Nou Barris, dins el Pla Buits de l'Ajuntament de Barcelona.
Continuant per la mateixa avinguda, al costat mar trobem el parc esportiu de Can Dragó. Inaugurat el 1990, inclou zona verda, una pista d'atletisme, un poliesportiu, una piscina i un camp de futbol. El 2001 s'inaugurà l'hotel Ibis i el centre lúdic Heron City (actualment Som Multiespai), el 2005 el centre comercial El Corte Inglés (el qual anuncia el seu tancament) i el 2007 l'edifici d'oficines Meridien..
La darrera parada va ser als habitatges dels antics terrenys de Renfe-Meridiana, coneguts popularment com el "Bronx". L'any 1977 l'alcalde Socias va adquirir uns terrenys per erigir un conjunt d'habitatges inaugurats el 1984 que van servir per acollir als antics barraquistes de Santa Engràcia, Francesc Alegre i d'alguns expropiats del mateix barri. Durant anys es va lluitar per la seva dignificació. Cal mencionar que la comissió veïnal del Centre Cultural Pablo Picasso va editar durant un temps la revista "La Chispa".


Acabada la passejada virtual, la gravació ha quedat enregistrada i és de consulta pública per a tothom al grup de Facebook de l'Arxiu. Per a l'ocasió s'ha editat el número 133 del butlletí "Petit Arxiu", el qual es pot adquirir al nostre local a l'Espai Via Favència.

dimecres, 18 de novembre de 2020

NOVEMBRE. El Turó de la Peira destapa el problema de l'aluminosi

Imatge de l'esfondrament del bloc d'habitatges del Turó de la Peira.
Foto: Marcel·lí Sàenz

Ara fa 30 anys, la història del barri del Turó de la Peira va canviar definitivament. La matinada de l'11 de novembre de 1990 un bloc d'habitatges situat al número 33 del carrer del Cadí va patir un esfondrament parcial amb el resultat d'una veïna morta, l'Ana Rubio, i dos ferits greus. Això va confirmar una sospita que els veïns i veïnes portaven temps debatent. A més, ja s'havien donat casos similars anteriorment a Barcelona, com ara l'enfonsament d'una casa el 1972, al barri de Gràcia, o el despreniment d'uns balcons al carrer de la Reina Amàlia el 1975, al barri del Raval. A més, el 1986 la Generalitat de Catalunya ja havia comunicat als col·legis professionals de les possibles patologies perilloses que patien els edificis construïts entre els anys 1954 i 1964.
Poc abans de la tragèdia, el 1988, l'aleshores president de l'Associació de Veïns de Turó de la Peira, José Molina Ayala (soci de l'Arxiu) va deixar el seu càrrec per obrir un despatx d'advocats, on va assessorar gratuïtament a molts veïns i veïnes que ja alertaven de problemes com ara trencaments del sostre, la paret o la cornisa de casa seva. L'esmentada associació va forçar unes reunions amb l'Ajuntament de Barcelona i amb l'arquitecte dels blocs del barri, en Romà Sanahuja i Bosch (1907-1996), per tal de fer un informe. Aquest home, que havia estat arquitecte municipal durant la dictadura franquista i home molt influent, era mal recordat en aquella època perquè cobrava molt cares les reparacions dels edificis i cobrava suplements de lloguer. Després de les reunions no va haver resposta, va passar un any en silenci i, finalment, es va consumar la tragèdia que va destapar definitivament el fenomen de l'aluminosi que durant tant de temps les administracions havien amagat.

Interior d'un bloc d'habitatges del Turó de la Peira apuntalat. Foto: Arxiu Betevé

Un total de 15 blocs i 4.000 habitatges erigits entre 1953 i 1961 s'anaven desfent perquè patien aquesta patologia. L'aluminosi és una afecció del formigó deguda al tipus de ciment emprat per a la construcció d'edificis. El ciment aluminós, amb una gran quantitat d'alúmina que forjava més de pressa, es feia servir en la fabricació de certes bigues. Amb el pas del temps el formigó es feia menys resistent i més porós posant en perill l'estabilitat de l'edifici. Aquest material ja havia estat prohibit a països com ara Alemanya, Dinamarca Finlàndia, França, Noruega i Suècia. Per a la construcció dels blocs del Turó de la Peira es va emprar ciment d'aquestes característiques subministrat per Ciments Molins, la qual el 1928 havia comprat la patent a la francesa Lafarge. A Espanya no va ser fins el 1968 que es va elaborar una normativa que requerís una justificació especial per al seu ús, i no es va prohibir definitivament fins al 1975 arran d'uns importants sinistres ocorreguts al Regne Unit.
La mateixa nit de l’esfondrament hi va haver una manifestació de cinc mil persones que denunciaven la negligència de les administracions i de l'arquitecte Sanahuja. A les parets de les cases del barri es van fer pintades de "Sanahuja assassí" i "No més morts al Turó". El cas va anar a judici i en Sanahuja va assumir el deure moral com a constructor dels habitatges, per bé que no va col·laborar tal i com havia promès. El 1993, el jutge d'instrucció número 1 de Barcelona va decretar el sobreseïment lliure i arxiu de la causa judicial oberta per depurar les responsabilitats, quedant l'assumpte sense culpables.

Un carrer del Turó de la peira, on s'observen els nous blocs (esquerra) i els antics
remodelats (dreta). Foto: Arxiu Vilaweb

Entre 1990 i 2005 molta gent del barri va haver de marxar de les seves llars (provisionalment en hotels o bé reallotjats als nous habitatges erigits a l'illa dels antics tallers d'autobusos) i d'altres hagueren de malviure temps amb les seves cases apuntalades. Algunes, fins i tot, no ho van superar i van acabar morir "de pena". En la reconstrucció del barri es van enderrocar cinc blocs en molt mal estat i se'n van edificar vuit de nous. La resta es van haver de rehabilitar completament. Les despeses de la remodelació del barri van anar a càrrec de les administracions però també una part de la butxaca dels veïns i veïnes. En l'enderroc dels blocs afectats es va descobrir la vergonya: només un dels edificis tenia fonaments, i a dins els murs hi havien ficat de tot per a omplir-los com ara trossos de càntirs, pantalons, palla, gorres dels paletes i calçat. A més, les bigues de ciment aluminós havien estat fabricades allà mateix, en una bòbila habilitada. 
En l'actualitat, però, el barri ha guanyat en qualitat de vida, doncs s'han remodelat molts carrers i places, a més d'aconseguir-se nous equipaments com ara un ambulatori, transport públic, una escola, un poliesportiu i dos centres cívics. L'any 2015, amb motiu dels 25 anys del succés, la periodista Laura De Andrés Creus (sòcia de l'Arxiu) va publicar un llibre titulat "Vides apuntalades. 25 anys d'aluminosi al Turó de la Peira" (Universitat Oberta de Catalunya. Reportatges 360º. Barcelona, 2015) on s'explica detalladament la història d'aquest succés que enguany compleix 30 anys. Un exemplar dedicat per la mateixa autora es troba a la biblioteca de l'Arxiu i és de consulta pública per a qui estigui interessat a saber-ne més.

D'esquerra a dreta: José Molina (advocat i antic pressident de l'A.V. Turó de la Peira),
Antonio Silva (actual president de l'associació) i Laura De Andrés (periodista
i autora del llibre "Vides apuntalades. 25 anys d'aluminosi al Turó de la Peira").
Foto: Consuelo Bautista

dimecres, 11 de novembre de 2020

Exposició de pintures d'en Xavier Flor Escriche a l'Arxiu


Des del dijous dia 5 d'aquest mes de novembre es pot visitar al vestíbul de l'Espai Via Favència (seu de l'Arxiu) l'exposició pictòrica d'en Xavier Flor Escriche. Per motius de seguretat, dos dies abans es va fer una visita prèvia amb la gent que col·labora assíduament a l'Arxiu i que va participar en el muntatge de la mostra. I el divendres dia 6 van estar presents l'autor de les pintures, en Xavier Flor Escriche, acompanyat dels seus familiars i amistats més properes. Més endavant es preveu fer una presentació virtual de l'exposició pictòrica en directe al grup de Facebook de l'Arxiu i que romandrà penjada per a la seva consulta pública.
L'autor de les obres va signar en el llibre d'honor de l'entitat i, entre d'altres coses, va explicar que alguns dels seus quadres els ha regalat a familiars, amics i a metges del MIR que ha tingut com a residents. El resultat és una mostra de 45 quadres (del total dels 68 que va arribar a pintar) que resumeix les seves diferents etapes com a pintor, totes elles influïdes per les circumstàncies de la seva vida. Les pintures, figuratives, són una retrospectiva de la seva feina des dels seus inicis artístics fins a l'actualitat.


Per als qui no conegueu al Xavier Flor Escriche, aquest home va néixer a Barcelona el 1960. El seu pare era mestre industrial de fusteria mecànica i la mare modista i mestressa de casa. El seu germà va estudiar magisteri especialitzat en educació física. Sempre li va agradar dibuixar, segurament seguint la tradició de dibuixant del pare en la seva feina. Tenia un taller al Poblenou, lloc on sempre ha viscut tota la família. A l'estudiar COU va decidir d'estudiar medicina, doncs de petit admirava molt al seu pediatra “en Joan“. Des de la seva infantesa, coneixia el barri de la Prosperitat on tenia uns oncles al carrer de la Flor de Neu on ara viuen els cosins. Periòdicament passava algun cap de setmana al barri on va veure construir l'avinguda Meridiana. En la seva infantesa, concretament en un càmping del Montseny, va guanyar premis de dibuix ràpid. En les festes del Poblenou començà a participar en algun concurs de dibuix i va exposar diversos del seus quadres en l’espai compartit de "La Caixa" de la rambla del Poblenou. El primer quadre el va pintar en aquarel·la i paper el 1976 (als 16 anys) però d’aquest actualment no en tenim coneixement.


La seva carrera com a pintor aficionat la va desenvolupar del 1976 al 1984 (primera etapa). Posteriorment, quan va finalitzar la seva tesi doctoral l’any 2005 va retornar a aquesta afició i que fins aquell moment no havia pogut reiniciar per la família i per la medicina (segona etapa del 2005 fins la data actual). En aquest nou període i en la escola d’art de la rambla del Poblenou conegué al seu mestre de pintura Josep Maria Moreno Flórez, qui li ensenyà la importància de la llum i dels reflexos en el quadres. La carrera de medicina la va començar als 16 anys a la Universitat Autònoma de Barcelona, essent allà els primers anys i després a l’Hospital de la Vall d'Hebron. La duresa d’aquests anys es va reflectir en les seves obres amb els colors emprats. Un cop ja era metge als 23 anys d'edat va treballar a diferents llocs i va preparar l’examen MIR per poder optar a una plaça en l'especialitat de medicina familiar i comunitària. Als 30 anys d'edat i després d’unes oposicions assolí plaça fixa al CAP Chafarinas, el qual als primers 5 anys s’ubicava a la Trinitat Vella, però ell ja visitava la meitat dels seus pacients i, a més, fent domicilis setmanals per la Trinitat Nova i la Prosperitat.


Va passar 12 anys de la seva vida anant a Saldes, a prop de la muntanya del Pedraforca, on va poder pintar i inspirar-se amb la tranquil·litat de l'entorn. Aquest temps va ser el seu segon estudi de pintura. Des de fa anys que viatja apassionadament amb la seva nova parella Sílvia a països com Islàndia, Noruega, Suècia i al continent africà. Ella li aporta inspiració, confiança i energia per abordar nous temes, darrerament el nòrdic glacial (etapa glacial). Aquest contacte amb el països abans esmentats ha fet que en els darrers quadres abordi la temàtica del gel glacial, els ossos polars i les aurores boreals. Actualment està treballant amb un gran quadre de blocs glacials, fruït del seu últim viatge. Avui en dia és metge especialista en medicina familiar i comunitària, tutor i coordinador docent al CAP Chafarinas; doctor en Medicina "Cum Laude“ per la Universitat Autònoma de Barcelona amb el treball "Estudio de la patologia asmàtica en el equipo de Atención Primària Chafarinas 1999-2003"; i professor associat mèdic a la Universitat Autònoma de Barcelona al Departament de Medicina.


És membre del grup de respiratori de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària des de l’any 1995; ex-professor i membre del comitè pedagògic científic del màster en atenció primària CAMFIC ICS Fundació Robert UAB; ex-professor en el màster de patologia respiratòria crònica avançada a l'hospital de Sant Pau i a l'hospital Universitari Vall d’Hebron. Ha publicat diversos articles en revistes mèdiques, guies i protocols i algun llibre en el tema de respiratori, especialment l'asma en l'atenció primària. També ha fet diverses comunicacions i presentacions a congressos sobre la mateixa temàtica. Des del 2019 és soci de l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.
La present exposició és gratuïta i oberta per a tot el públic en general. Romandrà fins el proper dia 27, per bé que es podria prorrogar fins al desembre degut a què s'estan donant hores de vista de cinc en cinc persones i ja està tot ple fins el proper dimarts dia 17. Les visites són concertades amb cita prèvia per telèfon (932768997) o bé per correu electrònic (arxiuhistoric@yahoo.es). Recordeu que caldrà complir totes les normes de prevenció sanitàries com ara l'obligatorietat de portar mascareta, guardar la distància mínima de seguretat de 2 metres i fer ús del gel hidroalcohòlic.


Finalment també us volem dir que, si voleu saber-ne alguna cosa més i conèixer amb més detall la present exposició, us recomanem que adquiriu a la nostra entitat el butlletí "Petit Arxiu" número 132, dedicat al present pintor i a la seva obra. La primera edició, de 30 exemplars, ja s'ha esgotat i ara traurem a la venda una segona edició, a la vostra disponibilitat.