diumenge, 27 de maig del 2012

La Torre Llobeta al 1962-64



Tal com era ara fa cinquanta anys. Són fàcilment identificables els trets més significatius malgrat que la torre (amagada) no havia començat la seva segona vida. De bòbila, n’hi havia gairebé a cada barri degut a l’afany constructor de l’època.
Però us volíem parlar una mica del carrer de Cartellà que, amb la seva prolongació com a carrer de Costa i Cuixart fins l’avinguda de Borbó, esdevingué la rambla del barri: les inundacions del setembre de 1978 per les fortes riuades, van obligar als veïns a tallar el trànsit a Borbó, davant de les cotxeres. I és que aquest fenomen no era la primera vegada que es produïa encara que no pas amb aquella intensitat. Afortunadament, entre els veïns previnguts, no es produí cap víctima. Fins i tot, van forçar al alcalde Socías-Humbert a visitar les destrosses. Aquest es va comprometre a buscar solucions (que passaven per la construcció d’un col·lector amb més capacitat i ampliar la xarxa de clavegueram), per la qual cosa va demanar ajut al llavors governador civil José María Belloch Puig (pare del actual alcalde de Saragossa).

La fàbrica, que es veu en primer terme, va tenir poca vida laboral, però, més amunt, a l’alçada del número 87, on avui hi ha un popular supermercat, estava establerta un altre fàbrica molt més “sensible” en diríem avui. Era la “Unión Químico-Farmacéutica”. Fundada al 1936, va ser el primer fabricant de penicil·lina al Estat espanyol, antibiòtic declarat “d’interès nacional” el 1948. També va tenir la concessió exclusiva de la fabricació d’opiacis, estupefaents precursors de la morfina, droga emprada legalment en medicina com analgèsic en el tractament del dolor. Però la insalubritat de les primeres matèries (l’empresa proporcionava llet als treballadors per combatre possibles intoxicacions degudes a la manipulació de fulles d’opi), mals olors, inflamabilitat, riscos d’explosions… van fer que l’empresa, també degut a la creixent població del barri, al constant perill de riuades i a les lògiques necessitats d’expansió, adquirís una altra fàbrica a un polígon industrial del Vallès Oriental, a tocar de la carretera N-II i es traslladés a principis dels 80, encara que mantingué un servei d’autobusos per portar el personal des del carrer de Cartellà, emplaçament de l’antiga fàbrica, fins el nou centre de treball.

Josep Maria Babí Guimerà


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada