Durant bona part del segle XIX, l’escassa població compresa entre l’est d’Horta i el nord de Sant Andreu efectuava els seus desplaçaments peu o amb carruatges. Els infants anaven de casa seva a les escoles dels municipis de Sant Joan d’Horta i de Sant Andreu de Palomar, i els pagesos venien els productes alimentaris que obtenien de les seves terres als mercats de Barcelona, Sant Joan d’Horta i Sant Andreu de Palomar. Qui disposava d’un carruatge en propietat l’emprava per a les activitats comercials o industrials i rarament prenia passatgers. Durant els caps de setmana i dies festius algunes famílies empraven els seus carros per anar a la muntanya de Collserola a celebrar “aplecs” i “fontades”. Algunes informacions asseguren l’existència de tartanes que desenvolupaven funcions interiors, com per exemple la dels metges que anaven a visitar els malalts tant als nuclis urbans com a les masies aïllades, el carro del repartidor d’aigua que es proveïa d’aigua de les fonts d’Horta i les Roquetes, el de les bugaderes, etc.
En aquells temps, el mitjà de transport principal era el de tracció animal. Els serveis regulars de passatgers amb cavalleries efectuaven trajectes intermunicipals i tenien com a punt de partida la ciutat de Barcelona. A l’encreuament dels camins de Sant Iscle (de Barcelona a Sant Cugat del Vallès) i de Vilapicina (de Sant Andreu a Horta) existia el nucli de Santa Eulàlia de Vilapicina, del qual destacaríem l’hostal de Ca n’Artés, del segle XV, on els passatgers i els traginers s’hi allotjaven per a menjar i descansar durant la nit i fer reposar els cavalls.
El temps de viatge era llarg i lent. La gent amb poder adquisitiu llogava una posta si no disposava de vehicle propi. Alguns problemes que existien en els viatges eren les rodes trencades, cavalls que es posaven malalts, i l’estat d’inseguretat dels camins pels bandolers que assaltaven les diligències. Per això, sovint els carruatges anaven escoltats per escopeters. La sol·licitud i adquisició del bitllet s’aconseguia per mitjà d’un mosso de fonda o d’hostal anomenat bitlletaire.
La principal i única via que permetia la circulació regular de cavalleries malgrat el seu lamentable estat de conservació era la carretera de Ribes. A l’alçada de l’antiga Torre del Baró havia un portatge, és a dir, un avantpassat dels peatges d’autopista on calia aturar-se i pagar una suma de diners per a poder prosseguir el viatge. Estaven regits per arrendataris que procuraven treure’n d’ells el màxim rendiment possible. Amb el producte obtingut, que no era gaire, l’Estat mantenia el cos d’enginyers civils i atenia la conservació dels camins i carreteres. Pel que sembla, els altercats eren habituals en aquest punt perquè la majoria dels majorals passaven sense satisfer-lo.
Els serveis regulars procedents de Barcelona que passaven per la carretera de Ribes i s’aturaven a la Torre del Baró eren diversos. Els ordinaris fixos amb destinació a Granollers sortien cada dos dies de l’Hostal de l’Alba, al carrer dels Carders. De l’hostal del Vallès, al carrer de Sant Agustí Vell, sortien dues vegades a la setmana els traginers que anaven a Vic i una vegada a la setmana els qui anaven a Puigcerdà. De l’Hostal de Sant Antoni al carrer dels Flassaders, sortien una vegada a la setmana els de Prats de Lluçanès, dues vegades a la setmana a Moià, i de l’Hostal del Pilar al carrer de la Vora del Rec, una vegada a la setmana amb destinació a la Cerdanya. Enfront la Seca o Casa de la Moneda sortien dues vegades a la setmana els traginers que anaven a Vic i a Folgueroles. De l’hostal de Puigcerdà, a l’Arc de Sant Crist del carrer de la Tapineria, sortien diligències a la comarca de la Cerdanya. De l’hostal de Vic, al carrer de Carders, sortien les diligències amb destinació a Vic. I de l’hostal de Montserrat, al carrer dels Assaonadors, sortien dues vegades a la setmana galeres també a Vic.
Algunes fonts asseguren que a l’any 1854 existien serveis regulars d’òmnibus entre Barcelona i Sant Andreu de Palomar. El bitllet valia 24 cèntims. Entre Barcelona i Sant Joan d’Horta hi ha constància que a l’any 1857 havia una línia servida amb òmnibus que valia 30 cèntims el viatge i una altra feta amb tartana, a 27 cèntims. Totes dues línies eren propietat dels senyors Jaume March i Francesc Oliva. Havia dues sortides diàries (llevat els dies de pluja) des del Portal Nou a les 9:00h i a les 14:00h i tres des d’Horta a les 7:00h, a les 12:00h i a les 17:00h. Altres informacions parlen d’una tarifa establerta a 18 cèntims l’any 1884 i una altra a 30 cèntims l’any 1888. També circulaven cotxes i tartanes als indrets on havia establert un servei discrecional. Els vehicles havien de portar, segons un acord de l’Ajuntament de Barcelona de l’any 1880, una tarifa segellada per l’Alcaldia i situada a l’interior dels vehicles.
La figura encarregada de dirigir els vehicles eren els traginers, després anomenats ordinaris. Tenien la funció de transportar al llom dels “matxos aparellats” petits embalums i encàrrecs. De vegades acceptaven acompanyar a viatgers si els hi sobrava una mula o un cavall. Eren gent molt hàbil a l’hora de conduir i que, en temps de guerres, sabien anar pels camins menys perillosos. Prestaren excel·lents serveis per carreteres i camins insegurs, i gràcies a ells les mercaderies arribaven intactes a la seva destinació. L’any 1835 fou popular el “Met de Moià”, un traginer per herència i tradició familiar. Durant les guerres carlistes fou persona de confiança del Govern, el qual el creia fidel als carlistes. Per això, va gaudir d’un document especial per a què no fos molestat quan feia els seus viatges. Efectuava trajectes regulars a Caldes de Montbui i a Sant Feliu de Codines. Al seu vehicle portava les mercaderies i li confiaven els enviaments, i a baix preu admetia viatgers.
Generalment, molts pagesos, comerciants i industrials, si volien fer un viatge, feien ús del seu propi carruatge i així els desplaçaments eren de franc. Els carruatges emprats més habituals eren uns vehicles lleugers de dues rodes, amb tir llarg, com les cistelles o cadires, galeretes, berlines cotxets “bombés” i les anomenades “mitges fortunes” que eren les preferides de les classes mitges. El vehicle més típic era la tartana, vehicle llevantí i barceloní per excel·lència i sovint emprat per a trajectes curts. Usaven un tendal de lona. L’aparició dels òmnibus (serveis regulars més econòmics) va propiciar la decadència de les tartanes. Llavors els traginers es van oposar per la competència que els representava, i els deien “gavatxos”. Les classes acomodades viatjaven amb les seves carrosses, entre elles el Baró de Maldà, quan venia a estiuejar al Col·legi de la Bona Vida (Can Sitjar), a Santa Eulàlia de Vilapicina.
L’arribada del ferrocarril va generar el recel dels traginers per la competència que els feia, i continuaren amb els seus serveis regulars però la manca de rendibilitat els va obligar forçosament a desistir i progressivament a suprimir serveis. Per això, molts traginers i ordinaris van començar a emprar el ferrocarril per a efectuar les seves gestions, essent això l’inici de la desaparició de les tartanes.
Ricard Fernández i Valentí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada