Localització territorial del barri de Verdum a Nou Barris i l’origen d’una denominació singular
El territori del barri de Verdum, és actualment un espai triangular d’unes 32 hectàrees de superfície delimitat pel carrer de l’Artesania, la Via Favència i la Via Júlia. Té una població d’uns 15.000 habitants i una densitat de 474 habitants per hectàrea. Geogràficament, es troba al centre de Nou Barris, un districte fundat l’any 1984 i format pels barris dels Afores de Sant Andreu de Palomar. Limita al nord amb Roquetes, al sud amb Prosperitat, a l’est amb la Trinitat Nova i a l’oest amb la Guineueta. Històricament, podríem diferenciar fins a quatre barris: Charlot (delimitat aproximadament per la Via Júlia i els carrers d’Almansa, Góngora i Artesania), Verdum pròpiament dit (delimitat aproximadament per la Via Júlia, la Via Favència i els carrers del Mas Duran, Viladrosa i Almansa), les Cases del Governador (delimitades per la Via Favència i els carrers del Mas Duran, Viladrosa i Almansa) i l’Obra Sindical del Hogar (delimitada per la Via Favència i els carrers de l’Artesania, Ponce de León, Almagro, Góngora i Almansa). Els dos primers es van construir durant les dècades de 1920 i 1930 i inclouen edificacions d’anys posteriors fins i tot modernes, i els dos següents s’erigiren el 1952 i 1954, respectivament.
Pel que fa al terme “Verdum”, l’origen del nom ja es va encunyar a mitjans de la dècada de 1920, però no seria fins la dècada de 1950 que es començaria a oficialitzar per distingir aquest sector comprès entre la Prosperitat i Roquetes. D’una banda, es diu que el nom provenia en homenatge a la batalla de Verdum i, d’una altra, perquè per aquells terrenys havien uns ocells anomenats verdums.
El territori de Verdum als seus inicis. Un espai inhabitat
El territori que avui dia coneixem com a barri de Verdum es localitza a la part septentrional de la serra de Collserola, concretament a la seva falda, essent doncs un terreny amb importants desnivells que en alguns casos arriben fins el 39%. Més amunt i ben a prop hi ha el turó de les Roquetes, amb una cota de 305 metres d’altitud sobre el nivell del mar. Segles enrere, i de fet no en fa tants, el paisatge estava format per camps i boscos que resultaven un perllongament natural de la muntanya vers el pla de Barcelona, sovint interromputs per torrenteres carregades d’aigua quan plovia, especialment durant els mesos de tardor. I és que per allí mateix naixien els afluents que convergien a la riera de Sant Andreu i els dels torrents de la Font d’en Canyelles (sota dels actuals carrers de l’Artesania i Font d’en Canyelles) i del Dragó (sota dels actuals carrers de Batllori i d’Argullós).
Inicialment hem de parlar d’un espai inhabitat i sense cap mena d’urbanització, un lloc de pas ocasional per a la gent que anava a la muntanya, com pagesos i excursionistes, i de vegades també pels fugitius, essent un bon lloc per amagar-se de les autoritats persecutores.
A nivell administratiu, pertanyia a la ciutat de Barcelona, però amb l’ocupació de Felip V la nova administració va donar la independència als territoris del nord de la capital catalana que esdevindrien en el seu conjunt la vila de Sant Andreu de Palomar, la qual s’estendria des del riu Besòs per l’est fins la serra de les Roquetes al nord, fent frontera amb els municipis de Sant Joan d’Horta a l’oest i Sant Martí de Provençals al sud aproximadament pel desaparegut camí veïnal d’Horta. Verdum, doncs, passaria a formar part de Sant Andreu, l’Ajuntament del qual, l’any 1871, va establir una divisió municipal en cinc districtes. L’espai comprès entre Sant Joan d’Horta, Cerdanyola del Vallès i Montcada i Reixac fins a la posterior frontera que van establir les vies del ferrocarril de la companyia del Nord a partir de 1862, van formar el Districte Cinquè o dels Afores, que a la seva vegada englobava dues grans barriades: Santa Eulàlia de Vilapicina i les Roquetes, separades clarament per la carretera de Cornellà a Fogars de Tordera. Verdum, doncs, pertanyeria al segon.
Durant el segle XIX, les activitats humanes s’anirien intensificant i l’acció de l’home es començaria a fer notar progressivament fins el punt de transformar el paisatge. Una part dels boscos es talarien per a l’obtenció de fusta i es repoblarien amb pinedes, oliveres, garrofes i figueres, i molts camps s’aplanarien per al conreu de l’horta i de la vinya. I és que per a Sant Andreu, els Afores eren un gran espai per a explotar econòmicament i estendre’s en el futur. Amb el Reial Decret de 20 d’abril de 1897, Barcelona va agregar el municipi, que es va convertir en el Districte IXè, i les Roquetes esdevindria el barri 13è.
El primer poblament. Els barris de Verdum i de Charlot
Al iniciar-se el segle XX, Verdum continuà essent un espai inhabitat malgrat l’aprofitament rural dels seus fèrtils terrenys. Mai no s’ha conegut l’existència d’alguna masia, possiblement degut al pendent del sòl que desaconsellava la seva construcció. En canvi, a partir de l’any 1917 van començar a proliferar fins a una vuitantena de barraques de vinya, denominació atribuïda a unes senzilles casetes de fusta on els pagesos que conreaven la vinya les habitaven temporalment durant l’any, i servien per a guardar els estris de treball i aixoplugar-se de les inclemències meteorològiques. Això es convertí en la llavor del primer assentament humà sobre Verdum, tot i que va durar ben poc perquè, d’una banda, la fil•loxera i el potencial de les vinyes de les comarques vallesanes i del Maresme el van convertir en un conreu marginal i, d’una altra, perquè s’iniciarien les primeres urbanitzacions amb carrers i cases.
Respecte la segona raó, el nord de Sant Andreu va començar a viure una etapa d’apogeu constructiu que va portar l’arribada de nova població, sobretot immigrants d’arreu d’Espanya que van venir a treballar en les obres de construcció de l’Exposició Internacional a celebrar l’any 1929. Les Roquetes fou l’indret on va acollir un major percentatge de nouvinguts perquè el preu del sòl era més barat i, com a resultat, es va enregistrar un major nombre de llicències de construcció que no pas a Santa Eulàlia de Vilapicina. Per tant, les barraques de vinya donarien pas al primer desenvolupament urbà, i ja a mitjans de la dècada de 1920, el territori de Verdum va veure les primeres construccions entre els carrers de Viladrosa, Joaquim Valls, Batllori, Quaranta Metres (Via Júlia) i Seixanta Metres (Via Favència). Aquest nou barri situat entre la Propseritat i Roquetes se’l batejaria amb el nom de Verdum. A l’altra extrem, delimitat per la carretera de Cornellà a Fogars de Tordera, la riera de Sant Andreu, la masia de Can Borràs i el torrent de la Font d’en Canyelles, es va erigir la barriada anomenada de Charlot, promoguda per Carmel Tusquellas, conegut popularment com a Charlot.
Totes dues urbanitzacions presentaven una estructura urbana quadricular d’illes que contenien casetes de planta baixa. La majoria de carrers estaven sense empedrar, eren polsegosos, fangosos i sovint intransitables especialment quan plovia. Les rieres i els torrents que encara circulaven per la superfície dificultaven l’avenç de les urbanitzacions, amb el consegüent perill de riuades per la manca d’una xarxa de clavegueram. Molts carrers no disposaven d’enllumenat elèctric ni d’aigua corrent. Els habitatges tenien una superfície d’entre 40 i 70 m2. Les façanes eren senzilles, amb poca o cap decoració, d’uns sis metres de longitud. En algunes façanes hi havia incorporades imatges religioses, i d’altres algun ornament de pedra o de ferro, petits mosaics i fins i tot amb elements modernistes. A l’interior disposaven de cuina, menjador, tres habitacions més un lavabo i un safareig a la part posterior; de vegades fins i tot de patis interiors amb jardinet o hortet. Algunes cases i especialment les torretes tenien rellotges de sol, i d’altres van evolucionar amb la incorporació de botigues, balcons més solemnes, baranes als terrats, accessos independents a la planta pis, etc.
Infraestructures i serveis durant les dècades de 1920 i 1930
A nivell d’infraestructures, les principals comunicacions es feien per la carretera de Cornellà a Fogars de Tordera, construïda a finals del segle XIX i urbanitzada l’any 1908, que connectava els municipis de Cornellà i Fogars de Tordera per la part alta de Barcelona. Era un passeig polsegós i sense urbanitzar que va servir per als desplaçaments interurbans dels vehicles de tracció animal i posteriorment de motor. A causa de la seva posició urbana i topogràfica, no va donar lloc a cap parcel·lació o edificació. La construcció va anar a càrrec de la Compañía de las Alturas del Noreste de Horta “Las Roquetas”. L’any 1927 fou batejat com a passeig de Valldaura. Amb l’apogeu urbanitzador s’obriren noves vies. El carrer de Casals i Cuberó unia la barriada de Charlot amb Verdum, i el carrer de Quaranta Metres (abans passeig de la Muntanya) es perllongava a través del carrer de Portallada, delimitat entre la riera de Sant Andreu i el torrent de la Font d’en Canyelles que impedien una connexió. L’any 1927, amb la urbanització del passeig de Verdum i la seva connexió amb els passeigs del Doctor Pi i Molist i d’Urrútia, la barriada de Charlot va sortir de l’aïllament amb la resta de Barcelona. Una altra infraestructura important fou l’aqüeducte de Dosrius, en funcionament des de l’any 1871 i que circulava aproximadament per l’actual Via Favència, des del riu Besòs per l’estret del Rec Comtal, entre terrenys de l’actual Trinitat Nova, Torre Baró i el parc de la Guineueta fins el parc de les Aigües, al barri del Guinardó. Els equipaments i serveis eren escassos i la majoria es localitzaven fora del barri. Mancaven centres industrials, essent els més propers els tallers ferroviaris de la companyia del Nord, la bòvila emplaçada sobre l’actual plaça de Sóller, la cotxera de tramvies, la fàbrica El Tint i el laboratori F. Pau i Cia. Aquests centres industrials eren el lloc de treball de la majoria dels habitants de Verdum, els quals s’havien de desplaçar a peu de la casa a la fàbrica. A nivell educatiu no havien escoles. Totes quedaven allunyades, o bé a Horta o bé a Sant Andreu. A Santa Eulàlia de Vilapicina n’havia alguna però eren concertades.
A nivell associatiu, la institució més emblemàtica es va fundar el 18 d’octubre de 1925, sota la denominació Defensa de la Propiedad urbana de las Afueras de San Andrés del Palomar, per iniciativa d’uns propietaris de terrenys. Posteriorment, es denominà Asociación de Propietarios y Contribuyentes de las Roquetas. El local el tenien al Forn de Verdum, al carrer del Mas Duran. Tenien com a principal objectiu la d’organitzar-se per a millorar els serveis i la urbanització dels seus barris. Les seves accions anaren encaminades a què l’Ajuntament de Barcelona assumís la gestió dels carrers amb la cessió dels terrenys per a la construcció de nous vials, i a executar directament les obres més urgents. A més, van realitzar diverses campanyes per interessar al conjunt de propietaris les activitats de l’associació. Entre 1925 i 1927 fou president Carmel Tusquellas “Charlot”. Altres institucions d’interès s’emplaçaven fora dels barris, però els seus habitants mantenien importants relacions socials i participatives, com l’Ateneo Familiar Artístico y Cultural, l’Agrupació Coral Verdum l’Ideal d’en Clavé, el Club Esportiu Muntanyesa de futbol i la font de Canyelles. En l’aspecte religiós, tant Charlot com Verdum pertanyien a la Tinença Parroquial de Sant Andreu de Palomar, després Parròquia de Santa Engràcia.
A partir de 1931, alguns carrers van canviar la seva denominació, com el de Quaranta metres que va passar a dir-se Carles Marx, i el de Seixanta Metres, que es denominà Juli Garreta.
Els anys de la postguerra
Els anys de la postguerra foren especialment durs. El creixement de la població i del procés urbanitzador es va estancar. Tothom es coneixia i es vivia un ambient de poble, de caire molt popular. L’Ateneo Familiar Artístico y Cultural fou apropiat per la Falange per convertir-lo en Educación y Descanso, l’any 1942 es va restablir sota el vist-i-plau del nou règim franquista l’Asociación de Propietarios y Contribuyentes de las Roquetas, amb seu a la Via Júlia tocant amb la Via Favència, i el 1946 va ressorgir la Societat Coral l’Ideal d’en Clavé, amb seu a la Via Júlia, 201-203. Les condicions de pobresa eren extremes, i la població patia fam. L’any 1943, l’església va crear l’Obra Católica de Verdún en un antic bar i sala de ball. Poc temps després va organitzar un club infantil en una línia apostòlica i de caritat, amb l’objectiu que els infants del barri anessin al cinema o al ball i així evitar-los mals camins, doncs a l’any 1946, el 50% no estaven escolaritzats i aquesta era una solució a evitar que estiguessin pels carrers. El nou règim va canviar alguns topònims, rebatejant el carrer de Carles Marx per Via Júlia, el carrer de Juli Garreta per Via Favència, el carrer de Rússia per Santa Engràcia i el carrer de Charlot per Pare Rodés.
Les Cases del Governador
El 27 de maig de 1952, Barcelona preveia acollir el XXXVè Congrés Eucarístic Internacional, on bona part dels actes es ferien a la nova plaça de Pius XII, a l’avinguda del Generalísimo Franco (Diagonal). Però per això, calia donar bona imatge i eliminar el barraquisme d’aquella zona. És per això que es van projectar per arreu de la ciutat tot un conjunt de cases molt econòmiques destinades a acollir als barraquistes de l’esplanada de la Diagonal en espais de terreny sense urbanitzar on el preu del sòl fos barat. A Verdum, el 27 de setembre del mateix any, l’Ajuntament de Barcelona va ordenar la pavimentació de diversos carrers de la zona per a la construcció de 400 habitatges “ultraeconòmics” sota el patrocini del Govern Civil. És per això que reberen la denominació de Cases del Governador. Es van erigir 901 habitatges, repartits en un conjunt format per 41 blocs que acollien pisos dels quals 65 eren de 19,58m2, 763 de 20,28m2, 65 de 29,26m2 i 8 de 35 a 50m2 de superfície, dividits entre un menjador-cuina, dues habitacions molt petites i un wàter sense dutxa. Ocupaven un espai de terreny que antigament havia estat propietat de la Montañesa. L’arquitecte fou el mateix que va dissenyar el penal de Burgos, d’aquí el seu peculiar aspecte interior similar als passadissos amb celes de càstig. Els materials de construcció eren molt dolents, fent-se servir ciment aluminós, prohibit a països com França. Les cases també foren popularment conegudes com a “Casitas de papel” Per a rentar la roba, existien uns safareigs comuns consistents en un porxo tancat amb quatre grans basses d’aigua, dues per a ensabonar i dues per a esbandir. L’estructura del nou barri es va fer al voltant d’una plaça a la manera d’un poble, batejada amb el nom de Pare Lluís Artigues.
A l’abril següent, els blocs es van començar a ocupar tot i que la inauguració oficial no es va fer fins el 10 de juliol de 1953. A l’acte van assistir l’alcalde de Barcelona, Antoni Maria Simarro, el governador Civil, Felipe Acedo Colunga, l’arquebisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, altres autoritats i força públic encuriosit. Com a anècdotes, el mateix governador civil va agrair en el discurs inaugural la col·laboració d’un grup d’empresaris tèxtils per les seves aportacions econòmiques, i va donar un premi de 250 pessetes a la veïna que tingués millor arranjada casa seva.
L’Església va fer acte de presència al barri amb visites de seminaristes i catequistes els caps de setmana que participaren en la construcció d’un barracot a la Via Favència, al lloc on després hauria l’escola Ton i Guida. Allí es feia catequesi i cerimònies, tot i que alguns diumenges es feia a la plaça del Pare Lluís Artigues i a l’encreuament de la Via Favència amb el carrer d’Almansa. També venien al barri les senyores de les conferències de Sant Vicenç Paül, que organitzaven reunions i sermons i repartien menjar als assistents.
El sistema de vida era casernari, doncs havia un cap de la Guàrdia Civil per a controlar tot el conjunt d’habitatges més un per a cada bloc que vigilava la neteja i el comportament del veïnat i evitava que ningú que no estigués censat s’hi pogués quedar a viure, doncs per a viure-hi calia tenir un carnet especial de residència. En cas contrari, se’ls vetava el pas.
L’Obra Sindical del Hogar
Després de les Cases del Governador, els constructors públics i privats continuarien la seva tasca de construir habitatges econòmics per la perifèria barcelonina perquè eren terrenys barats i havia força espai per a urbanitzar. Per aquest motiu, l’Ajuntament de Barcelona va cedir per un total d’11 milions de pessetes els terrenys destinats a la construcció de la segona fase de les Cases del Governador que mai no es va fer, a la Obra Sindical del Hogar. Aquesta entitat pública, doncs, va aprofitar una porció de sòl delimitada pels carrers de Góngora, Almansa i Artesania i per sobre de la Via Favència fins el carrer del Quarter de Simancas, a Roquetes, per a la construcció de 1.464 habitatges de 35 a 50m2 en una superfície total de 4ha. Els edificis són tots ells idèntics, configurats com a blocs de quatre plantes entre els quals havien espais destinats a zona verda. El pressupost destinat fou de 66.700.000 pessetes, i el resultat fou unes edificacions de mala qualitat amb problemes d’humitat i construïts també amb ciment aluminós. El règim era de tinença, doncs una vegada els pisos eren ocupats per una família, aquesta no se’n podia anar i vendre-se’ls. Tal com descriví l’arquitecte Jordi Borja al número 10 de la revista CAU, “l’urbanisme de l’OSH es caracteritzava en general per la seva localització perifèrica, edificant sovint en sòl no urbanitzable, rústic, de poc valor i de difícil integració en el teixit urbà. És un urbanisme subintegrat i marginal, amb dèficits d’infraestructures, falta de serveis, absència de manteniment, zones verdes i enllumenat...”
Socialment, la gent d’aquests blocs era de classe treballadora que es guanyava la vida a les grans fàbriques, estava sindicada i tenia més sensibilitat política. Pels voltants dels blocs, on les zones verdes no es van fer, el mateix veïnat va fer els seus jardinets particulars i, fins i tot, van arreglar aquests espais per a la celebració de festes, revetlles i per fer petar la xerrada.
Els anys del “desarrollisme”
El barri de Verdum era escàs d’equipaments i serveis. Durant la postguerra només es van inaugurar les escoles Agustina de Aragón (enmig de la Via Júlia) i Luz Casanova (al carrer d’Almansa i pertanyent a les monges anomenades Damas Apostólicas).
L’arribada de Josep Maria de Porcioles a l’alcaldia de Barcelona l’any 1957 va obrir una nova etapa de creixement urbanístic, demogràfic i econòmic conegut com a “desarrollisme”. El 26 de juliol d’aquell any es va aprovar el Plan de las Roquetas, que legalitzava les barraques i les construccions il·legals, i afectava una porció del barri de Verdum compresa entre els carrers de Góngora, Artesania i Almansa, i el 14 de març de 1958 va arribar el Plan Prosperidad-Verdún, que afectava la resta del barri, augmentant l’edificabilitat, eliminant zones verdes i densificant la població. Els nous habitatges erigits durant els anys del “desarrollisme” es farien sobre espais lliures d’edificacions, respectant les construccions existents d’abans de la guerra, sense superposar-se a la trama existent i adaptant-se a allò que ja hi havia.
A mitjans de la dècada de 1960, Verdum era un barri d’uns 50.000 habitants repartits entre unes 10.000 famílies, un volum de població difícil d’absorbir perquè no es feien les polítiques adequades ni es destinà el pressupost necessari. Bona part de la seva gent eren immigrants procedents sobretot d’Andalusia i de Galícia, la majoria obrers especialitzats i ma d’obra dedicada al món industrial i de la construcció. L’índex de capacitat econòmica era molt baix i els infants enregistraven uns ínfims nivells d’escolarització, essent molt freqüent la incorporació al món laboral a partir dels dotze anys.
L’any 1962, es va inaugurar l’escola Ton i Guida, un centre possible gràcies als pares i mares i a l’ajut de persones sensibilitzades, i caracteritzada pel seu sistema pedagògic que suprimí els uniformes, s’obri a totes les classes socials i promogué la llengua i la cultura catalana. Durant aquella dècada, les antigues alumnes d’una escola religiosa van obrir la guarderia Los Enanitos, situada en un desnivell de la Via Favència entre els carrers d’Almagro i Artesania, la qual va protagonitzar una destacada lluita veïnal contra la seva desaparició. El 1970 es va inaugurar el col·legi Mio Cid, al carrer de Casals i Cuberó, el 1972 van començar les obres de construcció d’un institut de formació professional, i el 1975 un grup de gent del barri va inaugurar l’Escola d’Adults Freire en uns locals de la parròquia de Sant Sebastià.
De la fi del franquisme fins els nostres dies
A les acaballes del franquisme, l’11 d’abril de 1970 es va constituir l’Associació de Veïns de Nou Barris, que reclamava el dret de la gent a continuar vivint als seus barris, garanties d’habitatges assequibles en cas d’enderrocs, més equipaments i serveis i unes millors comunicacions. I enfront del Pla General Metropolità de 1976 elaborat per la Corporació Metropolitana de Barcelona, el veïnat va reclamar el seu Pla Popular que recollia les reivindicacions dels habitants dels Nou Barris.
Els blocs de l’Obra Sindical del Hogar patien serioses afeccions, i per això la mateixa Obra va decidir d’augmentar les quotes dels residents per tal de disposar d’un pressupost destinat a reparacions, però com que els diners no s’empraven, el veïnat va engegar una manifestació en contra i van crear una coordinadora per trobar solucions. Finalment, l’any 1976 van aconseguir que l’Obra s’encarregués de les reparacions, però les feines es van fer ràpid i malament, fet que originà noves protestes. Tanmateix, les Cases del Governador també es trobaven en una situació extrema de degradació.
Des de l’any 1984, el barri de Verdum s’emmarca dins del Districte 8 o de Nou Barris, i es troba delimitat pel triangle que dibuixen el carrer de l’Artesania, la Via Júlia i la Via Favència. En els darrers trenta anys, les actuacions veïnals han anat tenint més força, veu i capacitat de decisió a través de les associacions i entitats, i ara també per mitjà dels plans comunitaris. Paral•lelament, la població de Verdum ha rebut una segona allau immigratòria procedent de països estrangers, un fenomen que ha generat un impacte territorial i ha obligat a definir novament el marc de convivència i el concepte de ciutadania.
La regeneració de tot el barri s’inicià a partir del 1987 i fins els nostres dies, amb la rehabilitació dels blocs de l’Obra Sindical del Hogar per part de l’empresa de la Generalitat ADIGSA, i des del 1994, els blocs de les Cases del Governador s’han anat enderrocant i substituint per nous habitatges.
Ricard Fernández i Valentí
