MARÇ. S'inaugura el bust al doctor Pi i Molist

El diumenge 9 de març de 1930 va tenir lloc l'acte oficial d'inauguració del bust en homenatge a l'impulsor de l'Institut Mental de la Santa Creu, doctor Emili Pi i Molist. Obra de l'escultor Carles Flotats, feta amb bronze (bust) i pedra (base o peanya) i sufragada pel personal mèdic de la citada institució, es va ubicar als jardins de l'entrada de l'edifici. El descobriment va anar a càrrec del doctor Cercavins, i tal com descrivia la premsa de l'època "El monumento (...) es severo y sencillo, en consonancia con las líneas arquitectónicas y el carácter de la persona y del cargo que ostentaba quien sienta en él, como podrán ver nuestros lectores en el sitio a ello dedicado".

Degut a les inclemències del temps, la sessió inaugural es va celebrar a dins del teatre, amb l'assistència del personal facultatiu del Mental, autoritats religioses i mèdiques com representants de la Reial Acadèmia de Medicina, l'Hospital Militar, el Sindicat de Metges de Catalunya, la Unió Mèdico-farmacèutica de Catalunya, l'Institut Frenopàtic i el Manicomi de Palma de Mallorca, entre d'altres. També hi anaren periodistes dels diaris "La Vanguardia" i "El Noticiero Universal". Els parlaments van anar a càrrec del secretari de l'hospital de la Santa Creu i Sant Pau Felipe Cruz i del director del Mental doctor Cercavins, el qual va parlar sobre el manicomi, els malalts i els seus tractaments i finalment sobre la figura d'Emili Pi i Molist. D'aquest es va destacar que fou precursor de la psiquiatria hospitalària a Catalunya i un notable analista de l'obra de Miguel de Cervantes de la seva època. El canonge doctor Vilaseca va tancar el torn de discursos.

El bust, amb el pas dels anys i les reformes posteriors fetes a l'edifici del Mantal, va passar a ubicar-se a l'interior. Amb motiu del desmantellament definitiu del manicomi el 1987, es va traslladar el 1998 a l'entrada del nou Centre de Dia Pi i Molist, ubicat al barri de Can Peguera, en un dels edificis de l'antic Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos (després col•legi Ramiro de Maeztu). No obstant, els continus actes de vandalisme van obligar a instal•lar el bust a l'interior del centre, on actualment es manté preservat.

GENER. La nova divisió territorial de Barcelona crea el districte de Nou Barris

El 18 de gener de 1984 el Consell Plenari de l'Ajuntament de Barcelona va aprovar la nova divisió territorial de la ciutat que establí un total de 10 districtes. D'aquesta manera es culminà un procés on van participar diferents entitats i institucions oficials, a més de professionals experts. El principal motiu que va portar a aquest canvi va ser perquè la gran transformació urbanística produïda als anys 60 i 70 no s'ajustava a la realitat administrativa heretada, gairebé intacta des del 1933. La darrera modificació havia estat feta el 22 de març de 1949 quan part del Districte IX (que agrupava Horta, el Guinardó i Sant Andreu de Palomar) es va separar en dos districtes: el IX (Sant Andreu) i el XII (Horta, Guinardó i Montbau). Durant el període de la Transició, de cara a facilitar les gestions administratives de la població andreuenca i evitar tant els llargs desplaçaments com les aglomeracions en un sol indret, l’any 1979 es produí una descentralització del Districte IX el qual es va dividir en dos. D'una banda s'agruparen els barris de Canyelles, Torre Baró, Ciutat Meridiana, Trinitat Nova, Trinitat Vella, Vallbona, Porta, Guineueta, Torre Llobeta, Prosperitat, Verdum, Roquetes i Ramon Albó que crearen el Districte IX Nord amb seu central a la ronda de la Guineueta Vella. La resta de barris, és a dir, Sant Andreu, Congrés, Sagrera, Navas, Bon Pastor i Baró de Viver definiren el Districte IX Sud amb seu central a la plaça d'Orfila.
Finalment, després d'una ponència sobre la divisió territorial de Barcelona on cada grup polític municipal va fer les seves aportacions i d'haver recollit les propostes d'una Comissió Ciutadana per a l'estudi de la divisió de la ciutat, es va aprovar la creació dels 10 districtes. El resultat de la reestructuració, en base a un respecte de les unitats històriques, a criteris socioculturals, a descentralitzar l'administració local i a fomentar la participació ciutadana va donar lloc, entre d'altres, al nou Districte 8 o de Nou Barris que agrupava, d'una banda, els barris del nord de Sant Andreu que havien format part de l'Asociación de Vecinos 9 Barrios: La Guineueta, Les Roquetes, Verdum, La Prosperitat, La Trinitat Nova, Torre Baró, Ciutat Meridiana i Vallbona. L'excepció va ser La Trinitat Vella que s'agregà al Districte 9 o de Sant Andreu. D'una altra, també es van incorporar els barris de Santa Eulàlia de Vilapicina, Torre Llobeta, Porta, El Turó de la Peira i Can Peguera, els quals havien format part de l'Asociación de Vecinos Porta-Ramón Albó-Vilapiscina-Turó. Inicialment es va preveure que el nou districte s'anomenés Zona Nord, però les pressions veïnals aconseguiren que s'acabés anomenant Nou Barris en record de l'associació fundada el 1970.
El 22 de desembre de 2006 en el Plenari del Consell Municipal es va fer l'aprovació de la nova divisió de Barcelona en 73 barris. D'aquesta manera Can Peguera va passar a ser barri independent mentre que Santa Eulàlia de Vilapicina i Torre Llobeta es van unificar formant el barri de Vilapicina i la Torre Llobeta.

NOVEMBRE. El Turó de la Peira destapa el problema de l'aluminosi

Imatge de l'esfondrament del bloc d'habitatges del Turó de la Peira.

Foto: Marcel·lí Sàenz

Ara fa 30 anys, la història del barri del Turó de la Peira va canviar definitivament. La matinada de l'11 de novembre de 1990 un bloc d'habitatges situat al número 33 del carrer del Cadí va patir un esfondrament parcial amb el resultat d'una veïna morta, l'Ana Rubio, i dos ferits greus. Això va confirmar una sospita que els veïns i veïnes portaven temps debatent. A més, ja s'havien donat casos similars anteriorment a Barcelona, com ara l'enfonsament d'una casa el 1972, al barri de Gràcia, o el despreniment d'uns balcons al carrer de la Reina Amàlia el 1975, al barri del Raval. A més, el 1986 la Generalitat de Catalunya ja havia comunicat als col·legis professionals de les possibles patologies perilloses que patien els edificis construïts entre els anys 1954 i 1964.

Poc abans de la tragèdia, el 1988, l'aleshores president de l'Associació de Veïns de Turó de la Peira, José Molina Ayala (soci de l'Arxiu) va deixar el seu càrrec per obrir un despatx d'advocats, on va assessorar gratuïtament a molts veïns i veïnes que ja alertaven de problemes com ara trencaments del sostre, la paret o la cornisa de casa seva. L'esmentada associació va forçar unes reunions amb l'Ajuntament de Barcelona i amb l'arquitecte dels blocs del barri, en Romà Sanahuja i Bosch (1907-1996), per tal de fer un informe. Aquest home, que havia estat arquitecte municipal durant la dictadura franquista i home molt influent, era mal recordat en aquella època perquè cobrava molt cares les reparacions dels edificis i cobrava suplements de lloguer. Després de les reunions no va haver resposta, va passar un any en silenci i, finalment, es va consumar la tragèdia que va destapar definitivament el fenomen de l'aluminosi que durant tant de temps les administracions havien amagat.

Interior d'un bloc d'habitatges del Turó de la Peira apuntalat. Foto: Arxiu Betevé

Un total de 15 blocs i 4.000 habitatges erigits entre 1953 i 1961 s'anaven desfent perquè patien aquesta patologia. L'aluminosi és una afecció del formigó deguda al tipus de ciment emprat per a la construcció d'edificis. El ciment aluminós, amb una gran quantitat d'alúmina que forjava més de pressa, es feia servir en la fabricació de certes bigues. Amb el pas del temps el formigó es feia menys resistent i més porós posant en perill l'estabilitat de l'edifici. Aquest material ja havia estat prohibit a països com ara Alemanya, Dinamarca Finlàndia, França, Noruega i Suècia. Per a la construcció dels blocs del Turó de la Peira es va emprar ciment d'aquestes característiques subministrat per Ciments Molins, la qual el 1928 havia comprat la patent a la francesa Lafarge. A Espanya no va ser fins el 1968 que es va elaborar una normativa que requerís una justificació especial per al seu ús, i no es va prohibir definitivament fins al 1975 arran d'uns importants sinistres ocorreguts al Regne Unit.

La mateixa nit de l’esfondrament hi va haver una manifestació de cinc mil persones que denunciaven la negligència de les administracions i de l'arquitecte Sanahuja. A les parets de les cases del barri es van fer pintades de "Sanahuja assassí" i "No més morts al Turó". El cas va anar a judici i en Sanahuja va assumir el deure moral com a constructor dels habitatges, per bé que no va col·laborar tal i com havia promès. El 1993, el jutge d'instrucció número 1 de Barcelona va decretar el sobreseïment lliure i arxiu de la causa judicial oberta per depurar les responsabilitats, quedant l'assumpte sense culpables.

Un carrer del Turó de la peira, on s'observen els nous blocs (esquerra) i els antics

remodelats (dreta). Foto: Arxiu Vilaweb

Entre 1990 i 2005 molta gent del barri va haver de marxar de les seves llars (provisionalment en hotels o bé reallotjats als nous habitatges erigits a l'illa dels antics tallers d'autobusos) i d'altres hagueren de malviure temps amb les seves cases apuntalades. Algunes, fins i tot, no ho van superar i van acabar morir "de pena". En la reconstrucció del barri es van enderrocar cinc blocs en molt mal estat i se'n van edificar vuit de nous. La resta es van haver de rehabilitar completament. Les despeses de la remodelació del barri van anar a càrrec de les administracions però també una part de la butxaca dels veïns i veïnes. En l'enderroc dels blocs afectats es va descobrir la vergonya: només un dels edificis tenia fonaments, i a dins els murs hi havien ficat de tot per a omplir-los com ara trossos de càntirs, pantalons, palla, gorres dels paletes i calçat. A més, les bigues de ciment aluminós havien estat fabricades allà mateix, en una bòbila habilitada. 

En l'actualitat, però, el barri ha guanyat en qualitat de vida, doncs s'han remodelat molts carrers i places, a més d'aconseguir-se nous equipaments com ara un ambulatori, transport públic, una escola, un poliesportiu i dos centres cívics. L'any 2015, amb motiu dels 25 anys del succés, la periodista Laura De Andrés Creus (sòcia de l'Arxiu) va publicar un llibre titulat "Vides apuntalades. 25 anys d'aluminosi al Turó de la Peira" (Universitat Oberta de Catalunya. Reportatges 360º. Barcelona, 2015) on s'explica detalladament la història d'aquest succés que enguany compleix 30 anys. Un exemplar dedicat per la mateixa autora es troba a la biblioteca de l'Arxiu i és de consulta pública per a qui estigui interessat a saber-ne més.

D'esquerra a dreta: José Molina (advocat i antic pressident de l'A.V. Turó de la Peira),

Antonio Silva (actual president de l'associació) i Laura De Andrés (periodista

i autora del llibre "Vides apuntalades. 25 anys d'aluminosi al Turó de la Peira").

Foto: Consuelo Bautista

OCTUBRE. Fernando Rodríguez Ocaña es presenta a regidor de Sant Andreu

El 16 d'octubre de 1973 van tenir lloc les eleccions per escollir regidor de districte. Sant Andreu era aleshores el Districte IX i integrava el territori de l'actual Nou Barris. Malgrat que els qui es presentaven acostumaven a ser gent afí al règim franquista, aquella vegada va haver una excepció com va ser en Fernando Rodriguez Ocaña (Porcuna, Jaén 1922 - Barcelona 2000), veí de la Trinitat Nova, un indret que va descriure com un descampat ple de fangs i barrancs. Arribat a l'esmentat barri a finals dels anys cinquanta, fugint de la misèria de la seva terra, va començar a treballar a l'empresa Mevosa-Mercedes Benz. Allà es va fer militant clandestí de Comissions Obreres fins a infiltrar-se al comitè de l'empresa i participar en les negociacions de la patronal.

Dins el moviment associatiu veïnal la seva figura va anar agafant cada vegada més protagonisme. De seguida es va adonar que la construcció dels barris es feia sense cap tipus de planificació urbanística: manca d'aigua i serveis elementals, carrers sense asfaltar i sense clavegueram, escàs enllumenat i manca de transport públic, a més d'una falta total d'equipaments com eren escoles, guarderies, ambulatoris i centres socials, entre d'altres coses. Va ser aleshores quan Rodríguez Ocaña va encapçalar les protestes veïnals a la Trinitat Nova alhora que participà en la gestació de la FAVB.

En un intent personal d'aportar aires democràtics, es va presentar amb el lema de "Candidato de los trabajadores" a les eleccions. D'acord amb el sistema representatiu havien de sortir els regidors de la quota corresponent al terç familiar. Amb el suport de l'entramat veïnal, el concurs clandestí de Bandera Roja i la solidaritat de l'Assemblea de Catalunya es va organitzar la candidatura veïnal encapçalada per Rodríguez Ocaña.

La seva campanya es va fer de manera econòmica i senzilla, entrevistant-se amb el veïnat i parlant amb el mateix llenguatge d'aquella gent tant senzilla. Per damunt de tot es va basar en la transparència pressupostària, fer arribar les exigències veïnals a l'Ajuntament, rebre el suport de professionals i especialistes, crear espais comunitaris d'utilitat pública i la construcció d'habitatges amb una amortització no superior al 10% del salari. A més, disposava el seu càrrec a voluntat dels veïns i veïnes.

L'aval de la candidatura el va sufragar ell mateix (150.000 pessetes) amb el suport encobert d'algun grup polític clandestí.

El dissabte dia 20 del mateix mes es van donar els resultats. Malauradament, tot i que Rodríguez Ocaña va guanyar per majoria (15.705 vots), aquella regidoria no va poder ocupar-la, ja que la Junta Electoral, a instàncies del governador civil, va impugnar la seva elecció al·legant que no havia presentat els comptes de la seva campanya en el termini de les quaranta-vuit hores posteriors al coneixement del resultat. Finalment van col·locar de regidor a Alfonso Guasch Carrete, que havia obtingut 12.467 vots, és a dir, 3.238 menys que Rodríguez Ocaña.

Fotos: Europa Press i Kim Manresa.

JULIOL. S'inaugura l'escola Tibidabo

El dimecres 30 de juliol de 1969 es va fer la inauguració oficial de l'escola Tibidabo, aleshores "Colegio Nacional Tibidabo". L'edifici es va emplaçar al número 10 del carrer de Joaquim Valls, al barri de la Propseritat. L'acte va estar presidit per l'alcalde de Barcelona Josep Maria de Porcioles, la dlegada encarregada d'Educació Montserrat Tey, el conseller de Districte Josep Antoni Sauqué, el delegat de Serveis de Cultura senyor Sicart i una representació veïnal del barri de les Roquetes encapçalada per Florencio Merino. El mossèn i ecònom de la parròquia de Sant Isidre va procedir a fer la benedicció de les instal·lacions. L'edifici, que es preveia posar en funcionament per al 15 de setembre d'aquell any, comptava amb 22 aules per a l'ensenyament primari i 2 guarderies per a 40 nens i nenes (separats) cadascuna. El cas és que, arribats al mes de setembre, per raons inexplicables, l'escola no es va posar en funcionament. Finalment, el 30 d'octubre següent, en una reunió entre la inspectora Maria Jesús Cebrian i  els 13 docents del centre, es va acordar la posada en marxa de l'escola, nomenant com a directora provisional a la professora Maria Dolores Placeres Campos.

El primer curs només tingué 340 alumnes, però ja al curs següent va arribar fins als 914. Des d’aleshores, l'escola va fer diversos canvis de cara a assolir els serveis pendents, com ara la guarderia, les pistes esportives, el menjador, el gimnàs, el teatre i la recuperació del pati de les Tortugues, actuacions que han arribat fins als nostres dies. El diumenge 1 de febrer de 1976 es va poder celebrar per primera vegada una assemblea de pares i mares gràcies al suport del nou director, i aleshores va haver ocasió de debatre problemes i aportar solucions per millorar el centre educatiu. Aquesta mateixa associació de pares i mares esmentada va lluitar també, junt amb altres entitats educatives i veïnals, per la implantació de semàfors al barri.

Des del 2007 elabora el Projecte EMMA que treballa la gestió de les emocions de l’alumnat a través del teatre. En l'actualitat el CEIP Tibidabo és un centre d'una línia que acull 225 alumnes molt vinculat a la Prosperitat. El 2019, coincidint amb la celebració del centenari del barri, es van fer els actes de celebració del 50è aniversari de l'escola. Diverses entitats utilitzen les instal·lacions per a desenvolupar les seves activitats. El seu projecte educatiu aposta per la innovació i fomenta tant l'aprenentatge cooperatiu com el talent de l'alumnat, treballant amb grups reduïts en diverses àrees. Participa també en nombrosos programes i projectes educatius i és preparadora de Cambridge.

Fotos: Arxiu CEIP Tibidabo, Grup de Facebook "Antiguos alumnos del Colegio Nacional Tibidabo de Barcelona" i Pérez de Rozas (La Vanguardia)

JUNY. La Nissan i la Motor Ibérica, un tema d'actualitat... ara fa 44 anys

L'efemèride d'aquest mes de juny té a veure amb un tema tant d'actualitat com és Motor Ibérica, de la qual pertany la factoria Nissan de Barcelona, en procés de tancament, fet que ha provocat les protestes dels seus treballadors i treballadores. Si ens remuntem 44 anys enrere, l'1 de juny de 1976, 250 dones i fills dels treballadors de Motor Ibérica, amb el suport de l'Asociación de Vecinos de 9 Barrios, van iniciar una tancada a l'església de Sant Andreu, a la plaça d'Orfila, en suport a la vaga de treballadors de Motor Ibérica, que es va perllongar 28 dies, fins van ser violentament desallotjats per la policia.

Els orígens del conflicte es remunten al 27 d’abril de 1976 quan es trobava en procés de negociació el conveni col·lectiu provincial del metall, ocasió en la qual els treballadors van sol·licitar a l'empresa la readmissió de 18 empleats acomiadats en el conflicte ocorregut el 1974, així com un augment lineal de 4.000 pessetes i la retirada d'uns 200 expedients oberts després de les aturades parcials enregistrades en aquelles mateixes dates.

L'empresa va acceptar discutir l'augment salarial, però es va negar rotundament a considerar la readmissió dels acomiadats. Els obrers, per la seva banda, consideraven que aquesta última reivindicació era la més important. Aviat aquesta discrepància de prioritats va generar un conflicte obert que va afectar a més de 3.500 obrers de les tres factories de Motor Ibérica al Poblenou, la Zona Franca i a Montcada i Reixac. La tensió es va incrementar quan l'empresa va sancionar a uns 1.800 obrers amb suspensió d'ocupació i sou.

Com a reacció, unes 300 dones i fills de vaguistes van protagonitzar, durant un mes, una tancada a l'església de Sant Andreu de Palomar, a la plaça d'Orfila. Això va ser possible gràcies al suport de Josep Camps i Ignasi Pujades, rector i vicari respectivament de la parròquia andreuenca. L'acció va despertar una activa solidaritat de pràcticament totes les associacions veïnals de Barcelona. Una d'elles va ser l'Asociación de Vecinos de 9 Barrios. I això no va ser pas casualitat, doncs molts dels treballadors de Motor Ibérica eren residents del nord de Sant Andreu, actual districte de Nou Barris. Aquella va ser una lluita de dones, on elles tingueren un paper fonamental i decisiu. Aconseguiren un extraordinari suport econòmic de fins a 17 milions de pessetes, a més d'aigua, menjar i medicaments. Una de les dones destacades en la lluita fou la Maruja Ruiz, lluitadora veïnal del barri de la Prosperitat, que s'encarregà de dirigir el tancament, doncs el seu marit treballava a Motor Ibérica. També va participar la seva filla, la María Dolores Medialdea, la qual feia els encàrrecs de provisions sense que li cobressin res a canvi.

Aquella tancada, malauradament, no tingué un final feliç. El dia 28 del mateix mes de juny va entrar la policia a desallotjar el temple. Ho van destrossar tot. Elles es van posar les jaquetes de Motor Ibérica sense portar res més a sota. Les autoritats policials van ordenar que se les traguessin, però al veure els pits nusos de les dones, especialment els pits molt grans d'una tal Júlia, van ordenar que se les tornessin a posar. A més, cap de les reivindicacions obreres va ser atesa i bona part dels treballadors va decidir de reincorporar-se al treball. Dels 1.800 acomiadats van ser readmesos 700 gràcies a una demanda per acomiadament improcedent.

Amb motiu dels 40 anys d'aquest esdeveniment, el 2017 es va celebrar un acte commemoratiu amb les protagonistes d'aquella efemèride i una exposició fotogràfica a l'església de Sant Andreu, a la plaça d'Orfila. Ara fa 44 anys l'experiència va servir per despertar consciències. I de la situació actual en relació al tancament de la Nissan, la darrera factoria de Motor Ibérica de Barcelona, despertarà consciències com va passar al 1976?

Fotos: Andreuenc.cat, Manel Armengol, Pilar Aymerich.

MAIG. Quan la "reina de los cloaqueros" visitava les Roquetes

Durant els anys 60, al mes de maig de cada any, la vicepresidenta de l'Asociación Española contra el Cáncer, Maria Marta Moragas Montis, visitava el barri de les Roquetes, on era popularment coneguda com la "reina de los cloaqueros". El motiu d'aquest sobrenom era que, coincidint amb la campanya de donatius per la lluita contra el càncer, s'instal·laven en diversos barris de Barcelona unes taules amb gent voluntària on tothom qui volgués fes un donatiu. Ella presidia la taula de la Rambla, però a l'endemà anava de visita als barris que tenia designats per comprovar quina havia estat la recaptació. I concretament a les Roquetes, la seva presència va coincidir tot just en el moment en què els veïns i veïnes construïen ells mateixos la xarxa de clavegueram, és a dir, entre 1963 i 1967. Heu de recordar que aquesta iniciativa és una fita històrica batejada per l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris com "Urbanizar en domingo". La popularitat d'aquesta dona de la burgesia va arribar fins el punt que tothom l'anomenà la "reina de los cloaqueros", la qual cosa, per cert, a ella no li molestava, tot al contrari, perquè tenia bona relació amb la gent d'allà malgrat les diferències de classe social.

La Maria Marta de Moragas Montis va ser qui organitzà per primera vegada la campanya de recaptació contra aquesta cruenta malaltia, a partir de l'any 1958, coneguda com a "Día Mundial del Cáncer". Apart d'aquesta campanya que es celebrava el maig de cada any, havia també l'anomenada "Fiesta de la Banderita" que es celebrava als mesos de novembre, també per recollir fons en la lluita contra en càncer. Esposa del doctor Ricard Moragas Gràcia, també participà en recolectes per acabar la construcció del temple de la Sagrada Família. Acabat el franquisme desaparegué temporalment, si bé després reaparegué a la vida pública participant en presentacions literàries.

En l'actualitat aquesta recol·lecta anual es celebra cada mes de juny, i les taules ja no estan presidies per dones de l'alta burgesia, generalment mullers dels homes addictes al règim.

Fotos: Pérez de Rozas (La Vanguardia)

ABRIL. S'inaugura la primera fase del Parc Central de Nou Barris

El dissabte 24 d'abril de 1999 a la nit va tenir lloc la festa d'inauguració oficial de la primera fase del nou Parc Central de Nou Barris. L'acte va comptar amb veïns i veïnes dels barris dels voltants, autoritats com l'alcalde de Barcelona Joan Clos i el regidor del districte Antoni Santiburcio. Allà mateix va fer una actuació a les 22.00 h. el grup teatral Els Comediants titulada "Lluna creixent", un espectacle concebut expressament per aquest nou espai. El parc, obra dels arquitectes Carme Fiol i Andreu Arriola, es va desenvolupar als voltants dels terrenys de l'antic Mental i de l'antiga barriada de Can Carreras. Es van invertir uns 1.000 milions de pessetes per urbanitzar 77.986 m2 de superfície. En el seu disseny es va pensar tant en el trànsit con en el moviment de persones que habitualment fan ús dels equipaments: Seu del Districte de Nou Barris, biblioteca Zona Nord, tresoreria de la Seguretat Social, caserna de la Guàrdia Urbana i Fòrum Nord de la Tecnologia (Cibernàrium). També es va plantejar com un recinte sense camins principals, ni direccions marcades, on el verd i l'aigua són els grans protagonistes. El parc inclou zones verdes, arbrat, unes escultures de fusta en forma de pèrgoles, àrees de passeig, zones esportives i espais per a jocs infantils. Hi ha, a més, quatre fonts ornamentals. L'any 2003 es va finalitzar la segona fase del parc, de 88.652 m2 i el 2007 la tercera, de 10.615 m2, tot travessant e passeig de Fabra i Puig i arribant fins a la plaça de Karl Marx. Precisament al mateix 2007 el parc va rebre el premi internacional d’arquitectura International Urban Landscape Award, un guardó instituït pels organismes Eurohypo AG, Topos i Architecture and Whonen que premia la regeneració d’espais urbans tenint en compte criteris de sostenibilitat i d'innovació.

Foto: Àlex Garcia (La Vanguardia)

MARÇ: l'aqüeducte de Dos Rius comença a distribuir aigua fins a Barcelona

El 28 de març de 1871 l'aqüeducte de Dos Rius va començar  a subministrar aigua des de la comarca del Maresme fins a Barcelona. Al seu pas per l'actual districte de Nou Barris (aleshores encara del poble de Sant Andreu de Palomar), des de Santa Coloma de Gramenet, la infraestructura travessava el riu Besòs per l'estret del Rec Comtal, entre la Trinitat Nova i Torre Baró, per mitjà d'un sifó de fundició d'un quilòmetre de longitud amb 100 metres de cota màxima i 20 metres de mínima. Des d'aquest punt fins a la riera d'Horta, amb un altre sifó de fundició de 97 metres de cota màxima, la conducció comprenia quatre viaductes: al barranc de Can Campanyà, entre les Roquetes i la Trinitat Nova; al torrent de Canyelles, on després es construiria el parc de la Guineueta; a la riera de Sant Andreu, entre les actuals ronda de la Guineueta Vella i rambla del Caçador; i al torrent de Can Quintana, al carrer dels Pirineus. També comprenia sis sifons de maçoneria i un de ciment més un pas amb mur.

Entre 1890 i 1897 amb l'entrada en funcionament de la Central del Besòs, un elevador impulsava de 18.000 a 22.000 metres cúbics diaris d'aigua captada de l'aqüeducte de Dos Rius. L'elevació de les aigües es feia per mitjà d'un sifó. A la muntanya de Torre Baró hi havia, a més, una petita estació elevadora destinada a abastir els barris situats a més altitud, capaç de bombejar fins a 2.700 metres cúbics al dia. Anys després les instal·lacions es desenvoluparen amb més captacions al riu Besòs, la construcció de nous dipòsits al barri del Guinardó (de 16.000 metres cúbics) i un altre a la muntanya Pelada. El 1910 subministrava a Barcelona de 20.000 a 40.000 metres cúbics diaris. A partir de 1967 per la seva obsolescència va deixar de funcionar, per bé que la distribució quedà compensada amb l'entrada en funcionament la moderna xarxa d'abastiment d’aigües del riu Ter. Malgrat això, en l'actualitat en algunes seccions continua el transport d'aigua, fet que es reflecteix en determinats trams encara visibles al districte de Nou Barris.

L'origen d'aquesta infraestructura es deu a la societat Palau García y Compañía la qual entre 1857 i 1865 va adquirir els drets sobre les conques de les rieres de Rialp i Canyamars per conduir-les a Mataró. Però les dificultats econòmiques van portar a cedir els drets de la concessió als empresaris Miguel i Julio Costa el 16 de maig de 1865, els quals els traspassaren a la Compagnie des Eaux de Barcelone el 12 de desembre de 1868. Les obres de construcció, sota la supervisió dels arquitectes belga Mr. Vuigner i Manuel Valera, van consistir en la construcció d'un llarg aqüeducte de 47,786 quilòmetres de longitud fins al barri del Guinardó (llavors del poble de Sant Martí de Provençals), on s'enmpaçaren dos grans dipòsits destinats a evitar les interrupcions del servei en cas de reparació o reforma de les galeries d'absorció o conducció. Aquest indret va ser posteriorment enjardinat i batejat com a Parc de les Aigües.

Allà s'hi va construir la Casa de les Altures, una residència particular d'estil neomudéjar, obra de l'arquitecte Enric Figueres, per a Nicolau Reculez Chevaliez, director de la Compagnie des Eaux de Barcelone. L'obra de la infraestructura va tenir un pressupost total de 4.588.000 francs belgues.

Fotos: Carme Martín, AHRNB.

GENER. Setmana de l'Infant

Quan va esclatar la Guerra Civil, les tradicionals cavalcades de Reis Mags van ser suprimides per altres festivitats laiques, fet que suposà un parèntesi i, alhora, el punt i final del model de cavalcada vigent des del 1855. Les rues van desaparèixer així com qualsevol principi i element religiós, essent substituïdes per la Setmana de l'Infant, un precedent del Festival de la Infància i la Joventut. Es va emprar com a eina revolucionària d'accés a l'educació i a la cultura. Els nens i nenes refugiats eren acollits i s'entretenien amb representacions teatrals que vingueren a reemplaçar les representacions religioses, celebrades al teatre Olympia o bé al Novedades. També es feia repartiment de joguines però sense Reis Mags. El certamen es va celebrar entre el 1937 i el 1939 de l'1 al 7 de gener al Palau Nacional i al Pavelló de Belles Arts del recinte firal de Montjuïc s'organitzaven activitats com escenificacions de joguines, concursos de dibuix, treballs manuals, exposicions, curses de patinets, concurs de baldufes, bicicletades, concursos fotogràfics, redaccions, concurs de contes, composicions literàries i tallers diversos.

 

Al diari La Vanguardia del 6 de gener de 1939 tenim constància d'aquesta notícia on es fa esmena de les escoles Hermenegildo Giner de los Ríos i Les Roquetes i que aquí hem volgut recuperar, la qual diu literalment: "Siguiendo su benemérita actuación en pro de las instituciones y organismos infantiles, los soldados de la D.C.A. han cedido a los niños de los Grupos escolares barceloneses su ración de pan correspondiente a un día. Los Grupos escolares favorecidos han sido: el de «Hermenegildo Giner de los Ríos», en el «Turó de la Peyra»; el de «Luís Vives», conocido por «L'Olivereta», de la barriada de Sants; el de. «les Roquetes», de la barriada de Verdun; y la Escuela del Bosque, del Guinardó. Con este motivo organizóse un acto al que asistieron el Comisario de la Agrupación de Barcelona, de la D.C.A., señor Romero Solana, y los señores Garraux, Comisario de la Batería de Depósito; del Pino, Comisario de la X Batería, y Lacarrateim, teniente del Arma y numerosos soldados de la D.C.A., francos de servicio. En presencia de los profesores de los citados. Grupos, los comisionados procedieron al reparto del pan a los niños, los cuales recibieron esta ofrenda con grandes muestras de alegría. El Comisario, señor Solanas, dirigió unas breves palabras y algunos niños ejecutaron danzas y cantaron escogidas canciones que deleitaron a los reunidos". Puntualitzar que D.C.A. vol dir Defensa Contra Aeronaus.

SETEMBRE. Es deixa de subministrar aigua procedent del Rec Comtal

El 25 de setembre de l’any 1965 es va suprimir el subministrament d'aigua procedent del Rec Comtal, però malgrat això el tram a cel obert va continuar essent d'ús veïnal formant part de la identitat dels barris. Ja als anys setanta, el tram al seu pas per la Trinitat Vella va ser soterrat, amb la desaparició de la caseta de la comporta que regulava el cabal de la sèquia.

El Rec Comtal, al seu tram a cel obert en l’actual districte de Nou Barris va continuar essent emprat especialment per a usos rurals. Fins els anys vuitanta van romandre les restes de la comporta de la roca Foradada a la Trinitat Vella. El 1985 es va inaugurar el parc de la Unitat, al barri de Vallbona, la qual cosa va permetre la urbanització d'un tram que es va integrar a la nova zona verda. A més, s'hi van deixar anar ànecs i peixos. Aquell mateix any va coincidir amb la dissolució de la Societat de Propietaris del Rec Comtal.

El Reixagó, el Rec Comtal i la mina, des la llera del riu  Besòs fins  al  Parc de les Aigües, es  van incloure a l'Inventari de Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Montcada i Reixac, elaborat el 1999 per l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona i al Catàleg i Pla Especial de Protecció del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Montcada i Reixac. Durant l’esmentat any es van iniciar les obres de rehabilitació d'aquests elements i, finalment, en Ple Municipal del 18 de juliol de 2013 celebrat a l'Ajuntament de Montcada i Reixac, es va reconèixer la importància de la mina, el Rec Comtal i el Reixagó tot declarant-los béns d'interès cultural local.

En l’actualitat, pel seu extraordinari valor històric com a infraestructura medieval d'abastiment d'aigua a Barcelona, ha de mantenir conservat el seu tram a cel obert, rehabilitat i integrat al paisatge urbà. Els projectes de rehabilitació previstos han d'integrar-los però sense que es perdi la seva essència original.

Paral·lelament, l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris ha demanat l'anulació definitiva del projecte d'ecobarri a Vallbona per preservar l'horta "La Ponderosa" al  tractar-se de  la darrera finca agrària de Barcelona, regada amb aigües del Rec Comtal. Fins i tot, mereixeria la pena d'elaborar un projecte cultural i pedagògic relacionat amb el món rural que integrés aquest espai únic a la ciutat.

Fotos: Jesús Pérez (Associació per a la recerca i la divulgació de la memòria de Trinitat Vella) i Ricard Fernández.

FEBRER. Entra en servei la nova Estació Distribuïdora d'Aigua de la Trinitat

El 7 de febrer de 1973 el ministre d'Obras Públicas Gonzalo Fernández de la Mora va inaugurar les noves instal·lacions de l'Estació Distribuïdora d'Aigua de la Trinitat,  al barri de la Trinitat Nova, entre l'actual Ateneu Popular de 9 Barris i la desapareguda escola Sant Josep Oriol. Amb un pressupost de 556 milions de pessetes, tenia per funció repartir, regular i lliurar als diferents pisos de pressió de la xarxa arterial de Barcelona l'aigua procedent de l'Estació de Tractament d'Aigua Potable del riu Ter. Consta de dos centrals subterrànies de turbinat, una càmera de bombes, tres nivells de dipòsits de regulació, 400 metres de galeries que uneixen els seus diferents elements funcionals, així com les canonades corresponents DN 600 a DN 1600. El cabal nominal d'entrada és de 8 m3/seg. Els dipòsits de l'Estació de Tractament d'Aigua Potable del riu Ter connecten directament amb el pis de Cota 130. Quatre turbines aprofiten l'energia que produeix l'aigua al baixar els pisos de cotes 100 i 70. L'energia generada alimenta la estació d'impulsió a una cota 200 i en connexió amb la xarxa exterior es compensen els superàvits o dèficits produïts. Sis obturadores de disc garanteixen l'abastament en cas que les turbines es trobin fora de servei. La seva entrada en servei va comportar el tancament de la Casa de l’Aigua de la Trinitat Nova i de la Trinitat Vella el 30 de març de  1989. Actualment ha esdevingut el punt de sortida de la connexió del riu Ter amb el riu Llobregat mitjançant un túnel sota la falda de Collserola que comunica amb el dipòsit de la Fontsanta, a Sant Just Desvern, en servei des de l'any 2011. Des d'aleshores, el sistema Ter-Llobregat distribueix aigua a 120 municipis de 9 comarques de la Regió Metropolitana de Barcelona, incloent la mateixa ciutat de Barcelona. Subministra aigua a més de 5 milions d'habitants.

Foto: Pérez de Rozas (La Vanguardia)

DESEMBRE. Les Roquetes inaugura la línia 127 de "Bus del Barri"

Foto: José Mora Martín (www.autobusesbcn.es)

El 20 de desembre de 2002 va ser inaugurada la línia 127 al barri de les Roquetes. Inicialment, el nou servei funcionava de dilluns a dissabte no festius, disposava d’un total de 23 parades i intervals de pas de cada 30 minuts, circulant de les 7:00h del matí fins a les 21:00 h del vespre. La terminal es va establir a la Via Favència, a prop de l’estació “Canyelles” de la L3 de metro. Continuava per Palamós, Sa Tuna, Aiguablava, Les Torres, Pla de Fornells, Mina de la Ciutat, Cantera, Llobera, baixada del Pedregar, Cantera, Mina de la Ciutat, Jaume Pinent, Romaní, Garigliano i Artesania per retornar a la Via Favència.

El 15 de juny de 2005, va ampliar el recorregut fins l’estació “Torras i Bages” de la L1 de metro a través de la Via Favència, Gran de Sant Andreu, plaça de Mossèn Clapés, Palomar, passeig de Torras i Bages, Via Favència i Palamós. El servei va incorporar un vehicle més per mantenir els mateixos intervals de pas.

Foto: TMB (www.tmb.cat)

El 28 de abril de 2006, un acord entre l’Associació de Veïns de les Roquetes i TMB va aconseguir que ampliés el seu recorregut amb 11 noves parades. El nou itinerari per les Roquetes s’efectuaria per Jaume Pinent, Pla de Fornells, Les Torres, Mina de la Ciutat, Cantera, Llobera, Rodrigo Caro, Artesania, Quarter de Simancas, Almansa i Via Favència, on estableix correspondència amb la L3 de metro a l’estació “Canyelles”. A partir del 30 d’abril següent, va passar a funcionar els diumenges i dies festius. El 2 d’abril de 2009, va ampliar lleument el seu recorregut pel passeig de Torras i Bages amb l’establiment de dues noves parades que permetien l’enllaç amb la línia 126 de Bus del Barri de Sant Andreu.

Finalment, el 12 de maig de 2010 va ser perllongada d'un costat fins a la plaça de Karl Marx per facilitar l'enllaç amb altres línies d'autobús, i d'un altre fins el barri de la Trinitat Vella circulant pels carrers de Palamós i Sa Tuna, Pont de Sarajevo, Almassora, Mireia, Turó de la Trinitat, carretera de Ribes, Peníscola, Pare Manjón, Ausona, Mireia, Pont de Sarajevo i Sa Tuna per agafar novament el carrer d’Aiguablava, on hi ha el final de la línia.

SETEMBRE. S'aprova la construcció de l'església de Sant Mateu, a la Guineueta

El 21 de setembre de 1963 l'arquebisbe de Barcelona Gregorio Modrego va signar el decret d'edificació de la nova parròquia de Sant Mateu per a una demarcació que comprenia el passeig de Valldaura, el passeig Universal, la carretera Alta de les Roquetes i el torrent de Canyelles. La raó va ser perquè es preveia la construcció del nou barri de la Guineueta, per a més de 12.000 habitants. El primer rector va ser Mossèn Josep Comerma. Els dies 20 i 21 de setembre de 1964 allà es va celebrar la primera Festa Major, i el 27 d'octubre següent es va demanar autorització per fer-hi la primera missa.

El 1965 va obrir l'escola Ginesta, iniciativa d'en Comerma, per donar resposta a la manca de places escolars. Fou una escola parroquial catalana i activa dirigida per docents amb fortes inquietuds pedagògiques modernes per l'època.

Durant els anys posteriors es van ampliar les dependències annexes, concretament el 1998 la nova nau amb sostre a dues aigües i obra vista. Ara, la part antiga és la rectoria. El setembre de 2014 el cardenal arquebisbe Lluís Martínez Sistach, juntament amb el rector Mossèn Ferran Lorda, van presidir els actes del 50è aniversari del temple.

JUNY. Tanca el cinema Diamante

El 30 de juny de 1984 va tancar definitivament les seves portes el cinema Diamante. S'ubicava al número 44 del carrer de la Riera d'Horta, al barri de Santa Eulàlia de Vilapicina. La primera propietària fou Anna Ibáñez Beltrán, propietària dels terrenys la qual els va adquirir a Jaume Bofarull Baguer sota la condició que, a més dels blocs de pisos, hi hagués una sala de cinema. Va ser inaugurat el 26 de gener de 1963 amb la projecció del film "Los cuatro jinetes del Apocalipsis", de Vicente Minnelli. La sala, obra de l'arquitecte Jordi Vilardaga Roig, constava només de platea amb un aforament per a 736 espectadors. La decoració interior destacava per l'ús d'un color vermell viu present en parets i butaques. Va començar com a sala de reestrena amb l'habitual programa doble en sessió contínua. Cap a finals de 1975 el cinema va passar a ser explotat per la cadena CINESA convertint-se així en sala d'estrena. La programació es complementava sovint amb una reposició. Va ser durant els anys de la Transició quan s'exhibiren pel·lícules de cinema classificat "S", per sexe i violència. Actualment al seu lloc hi ha un supermercat de la cadena Condis.

MAIG. S'obre el cinema Paladium

Durant el mes de maig de 1967 va obrir al barri de la Guineueta el cinema Paladium. S'ubicava a la rambla del Caçador, entre el carrer de la Guineueta i la Via Favència, i es va erigir sobre un solar propietat de l'empresa Servicios Industriales y Recreativos, S.A. (SIRSA). Fou obra dels arquitectes Enric Piqué Marco i Artur Pascual Graneri i tingué un pressupost de 6,5 milions de pessetes. L'interior tenia capacitat per a 1.000 espectadors. El primer propietari va ser l'empresari Josep Pascual Graneri, germà d'Artur i titular de SIRSA. Als seus inicis va funcionar com a sala de reestrena, amb programes dobles de reposicions. El 9 de novembre de 1976 la sala va ser adquirida per CINESA, que la va convertir en cinema d'estrena, convertint-se així en la més perifèrica d'aquestes característiques. També s'hi van estrenar pel·lícules eròtiques. Finalment, davant la crisi de les sales de barri, el 26 de juny de 1983 va tancar definitivament les seves portes. Posteriorment el local va ser emprat per a diferents actes culturals, com projeccions cinematogràfiques, exposicions, taules rodones i xerrades, bàsicament activitats veïnals reivindicatives. Actualment l'edifici encara existeix i inclou un supermercat Sorli Discau més un aparcament per a automòbils que conserva el nom de Paladium.

ABRIL. S'inaugura el Parc Esportiu de Can Dragó

L'1 d'abril de 1990 es va inaugurar la primera fase del nou Parc Esportiu de Can Dragó. Amb motiu de la propera celebració dels XXV Jocs Olímpics a Barcelona, en els antics terrenys de RENFE-Meridiana es va projectar un espai esportiu a càrrec conjunt de l’Àrea d’Esports i l’Àrea de Projectes i Obres de l’Ajuntament de Barcelona i els districtes de Nou Barris i Sant Andreu. L’any 1986 es van iniciar les obres i el parc es va inaugurar en la data abans esmentada, amb l’entrada en servei de la pista d’atletisme i l’edifici Palestra. Tres anys més tard es va completar la resta del conjunt.
El nou espai recuperat per a la gent es va dividir en tres grans zones. La primera, des de l’avinguda de Rio de Janeiro fins al carrer del Pintor Alsamora, que inclou el camp de futbol amb graderia i la zona verda de parc on es troba la reproducció dels Aurigues Olímpics de bronze, obra de l'escultor Pau Gargallo, emplaçada sobre un turonet. La segona, s’estén des del carrer del Pintor Alsamora fins al carrer de Rosselló i Pòrcel, i conté les piscines cobertes i climatitzades, el llac i un gran espai tancat de gespa on es practica golf. La tercera, s’estén del carrer de Rosselló i Pòrcel fins al passeig de Valldaura, i inclou la pista d’atletisme i l’edifici Palestra.

Actualment, a més de centre esportiu també esdevé un lloc de pas i de reunió de persones, convertint-se així en una zona d’oci més del districte. Hi podem trobar pistes de petanca, taules de tennis de taula, cistelles de bàsquet i espais oberts per passejar i seure. Actualment s'està construint un nou edifici de fitnes i activitats dirigides al costat de la piscina, la qual cosa suposarà donar un nou ús a l'edifici Palestra.

Fotos: Josep Gri Espinagosa (Àrea de Projectes de l'Ajuntament de Barcelona), blog transformaporta.blogspot.com.

MARÇ. El tramvia s'endinsa a Nou Barris

El 18 de març de 1955, el tramvia es va endinsar fins a l'interior de l'actual districte de Nou Barris per l'avinguda de Borbó i fins a la plaça del Virrei Amat, doncs fins aleshores tant sols circulava per la frontera, és a dir, el passeig de Maragall. Va passar en la data esmentada, i ho va fer la línia 47 que finalitzava en l'altra extrem a la plaça de Catalunya. Aquesta millora, aprovada des de feia cinc anys enrere per l'Ajuntament de Barcelona, va servir per facilitar el desplaçament per motius de treball dels veïns i veïnes dels barris de la Torre Llobeta, Porta i Santa Eulàlia de Vilapicina mentre el metro no arribava.

La història del tramvia a Nou Barris va ser efímera, i va respondre al creixement de la població a les perifèries obreres mentre a molts barris ja s'anava suprimint.

Inicialment el final a la plaça del Virrei Amat era tot just al costat de la masia de Can Sitjar, on donava la volta mitjançant un petit bucle. Poc després, amb la urbanització de la plaça, es va construir la gran rotonda central que va servir per a què els tramvies poguessin donar la volta, ja que des de la postguerra només disposaven d'una sola controla.

Quatre anys després la línia 47 va ser perllongada fins al passeig de Verdum, el 1968 fou substituïda per autobusos i perllongada fins a la Guineueta, i el 1978 perllongada fins al nou barri de Canyelles.

FEBRER. S'inaugura el "Monument al Treball" a la Trinitat Vella

El 12 de febrer de 1961 l'alcalde de Barcelona Josep Maria de Porcioles va inaugurar a la confluència de l'avinguda Meridiana amb la carretera de Ribes, al barri de la Trinitat Vella, el Monument al Treball. L'acte va coincidir amb la celebració de la festa de Santa Eulàlia, patrona de la ciutat. Durant la cerimònia van actuar els cors de la Societat Coral l'Ideal d'en Clavé. L'escultura, feta de bronze, era obra de l'escultor Eduald Serra i Güell. Segons aquest autor, el monument "es tracta simplement d'un símbol en homenatge a la feina i en la seva concepció s'ha prescindit de la part anecdòtica per buscar només el seu valor plàstic i amb més llibertat en la composició de formes". La composició estava constituïda per quatre peces idèntiques, sobreposades una a l'altra i formant tres espais buits iguals que es combinaven amb la seva part sòlida. La idea era transmetre un sentit constructiu d'ordre i equilibri per la repetició d'elements en cadena, per la robustesa constructiva, per la mateixa noblesa del material i per l'harmonia del seu volum.

El cas és que al cap d'uns anys d'haver-se inaugurat, el 1973 l'obra fou traslladada a la muntanya de Montjuïc, concretament a l'estany de la plaça de Carles Buïgas, davant del Pavelló Alemany de Mies van der Rohe.

GENER. Adéu al "Xupa", l'autobús urbà de Ciutat Meridiana

L'1 de gener de 2010 va ser suprimida la línia d'autobús coneguda popularment com el "Xupa". Efectuava un servei urbà per Ciutat Meridiana i fou un precedent de l'actual "Bus del Barri". La seva creació vingué motivada per connectar la part baixa i alta del barri, acostant així el transport públic als llocs més inaccessibles i facilitar l’enllaç amb altres serveis d'autobús i l'estació de la RENFE. Va entrar en servei en una data indeterminada de l’any 1969. El recorregut s'iniciava a l’avinguda dels Rasos de Peguera i seguia pels carrers de Costabona, Les Agudes i Pearfita, per tornar a baixar per l’avinguda dels Rasos de Peguera fins el carrer de Vallcibera. No tenia número ni constava a cap guia de transports urbans de Barcelona, tant sols l’indicatiu de “Servicio interior” o "Circunvalación Ciudad Meridiana" i coneguda a efectes interns de Tranvías de Barcelona com a “Enlace línea 2”.

A diferència de les línies convencionals d’autobús en què el bitllet senzill era de 4 pessetes, aquesta, en canvi, només valia 1 pesseta, el mateix preu que el del caramel “Chupa-Chups”, d’aquí que popularment aquesta línia se la bategés com el “Xupa”. Pel que sembla, des dels seus inicis va gaudir d’un excel·lent nombre d’usuaris, motiu pel qual el microbús que tenia assignat fou substituït per un autobús estàndard.

L’1 de gener de 1974 va ostentar el número 602 i l’1 de juny de 1985 el 400. El 7 d’abril de 1994 va passar a ampliar el seu recorregut de circumval·lació tal i com el veïnat havia sol·licitat per a oferir major cobertura territorial i la possibilitat de desplaçar-se amb un sol bitllet des de qualsevol punt del barri. El 31 d'octubre de 2002 va canviar al número 159 i el 26 de setembre de 2003 va ampliar el recorregut amb l'obertura de la connexió entre el carrer de Perafita i l'avinguda dels Rasos de Peguera.

Finalment, l'ampliació del recorregut de la línia 83 per Ciutat meridiana i Vallbona va comportar la supressió definitiva del "Xupa", tot just ara fa vuit anys, malgrat l'oposició veïnal, posant punt i final a tota una institució del barri.

Fotos: Joan Antoni Solsona i José Mora Martín.