El 28 de març de 1871 l'aqüeducte de Dos Rius va començar a subministrar aigua des de la comarca del Maresme fins a Barcelona. Al seu pas per l'actual districte de Nou Barris (aleshores encara del poble de Sant Andreu de Palomar), des de Santa Coloma de Gramenet, la infraestructura travessava el riu Besòs per l'estret del Rec Comtal, entre la Trinitat Nova i Torre Baró, per mitjà d'un sifó de fundició d'un quilòmetre de longitud amb 100 metres de cota màxima i 20 metres de mínima. Des d'aquest punt fins a la riera d'Horta, amb un altre sifó de fundició de 97 metres de cota màxima, la conducció comprenia quatre viaductes: al barranc de Can Campanyà, entre les Roquetes i la Trinitat Nova; al torrent de Canyelles, on després es construiria el parc de la Guineueta; a la riera de Sant Andreu, entre les actuals ronda de la Guineueta Vella i rambla del Caçador; i al torrent de Can Quintana, al carrer dels Pirineus. També comprenia sis sifons de maçoneria i un de ciment més un pas amb mur.
Entre 1890 i 1897 amb l'entrada en funcionament de la Central del Besòs, un elevador impulsava de 18.000 a 22.000 metres cúbics diaris d'aigua captada de l'aqüeducte de Dos Rius. L'elevació de les aigües es feia per mitjà d'un sifó. A la muntanya de Torre Baró hi havia, a més, una petita estació elevadora destinada a abastir els barris situats a més altitud, capaç de bombejar fins a 2.700 metres cúbics al dia. Anys després les instal·lacions es desenvoluparen amb més captacions al riu Besòs, la construcció de nous dipòsits al barri del Guinardó (de 16.000 metres cúbics) i un altre a la muntanya Pelada. El 1910 subministrava a Barcelona de 20.000 a 40.000 metres cúbics diaris. A partir de 1967 per la seva obsolescència va deixar de funcionar, per bé que la distribució quedà compensada amb l'entrada en funcionament la moderna xarxa d'abastiment d’aigües del riu Ter. Malgrat això, en l'actualitat en algunes seccions continua el transport d'aigua, fet que es reflecteix en determinats trams encara visibles al districte de Nou Barris.
L'origen d'aquesta infraestructura es deu a la societat Palau García y Compañía la qual entre 1857 i 1865 va adquirir els drets sobre les conques de les rieres de Rialp i Canyamars per conduir-les a Mataró. Però les dificultats econòmiques van portar a cedir els drets de la concessió als empresaris Miguel i Julio Costa el 16 de maig de 1865, els quals els traspassaren a la Compagnie des Eaux de Barcelone el 12 de desembre de 1868. Les obres de construcció, sota la supervisió dels arquitectes belga Mr. Vuigner i Manuel Valera, van consistir en la construcció d'un llarg aqüeducte de 47,786 quilòmetres de longitud fins al barri del Guinardó (llavors del poble de Sant Martí de Provençals), on s'enmpaçaren dos grans dipòsits destinats a evitar les interrupcions del servei en cas de reparació o reforma de les galeries d'absorció o conducció. Aquest indret va ser posteriorment enjardinat i batejat com a Parc de les Aigües.
Allà s'hi va construir la Casa de les Altures, una residència particular d'estil neomudéjar, obra de l'arquitecte Enric Figueres, per a Nicolau Reculez Chevaliez, director de la Compagnie des Eaux de Barcelone. L'obra de la infraestructura va tenir un pressupost total de 4.588.000 francs belgues.
Fotos: Carme Martín, AHRNB.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada