Un indret anomenat "Els Quinze"

L'any 1901, coincidint amb la inauguració del tramvia elèctric de Barcelona a Horta, al voltant del passeig de Maragall hi havia una confluència de comunicacions. D'una banda, la carretera de Barcelona a Horta al seu pas pel camí de Sant Iscle (avinguda de Borbó) i el tram mig i inferior del passeig de Maragall, formant un eix de nord a sud. De l'altra, hi havia el tram superior del passeig de Maragall i el carrer d'Estébanez (Garcilaso) que formaven un eix d'oest a est. Pocs anys després, es va obrir l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat que comunicava amb el Guinardó. Tot aquest conjunt formava un traçat lineal d'uns 200 metres de longitud, definit com un espai fronterer entre les barriades d'Horta, el Guinardó, Santa Eulàlia de Vilapicina, els Indians i la Sagrera. El tramvia d'Horta efectuava parada al passeig de Maragall, entre el carrer d'Estébanez i el camí de Sant Iscle, i el preu del bitllet entre aquest lloc i Barcelona (i a l'inrevés) costava 15 cèntims. Des de llavors, aquella zona va passar a conèixer-se popularment com "Els Quinze", denominació que mai no ha estat oficialitzada però que ha arribat fins als nostres dies. En els bitllets del tramvia aquesta destinació s'indicava de tres maneres diferents: "Pl.Urquinaona-Dos Rius" (carrer desaparegut i absorbit per l'obertura de l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat), "Pl.Urquinaona-Carretera Sagrera" (Garcilaso), o bé "Pl.Urquinaona-Av.V.Montserrat". Quan els cobradors dels tramvies anunciaven amb veu alta la parada corresponent a "Els Quinze" sovint deien "Fàbrica", que en realitat no era una altra cosa que els generadors d'energia elèctrica dels tramvies situats a la cotxera d'Horta (posteriorment cotxera de Borbó). El preu del bitllet a 15 cèntims es va mantenir entre els anys 1901 i 1930.

El tram superior del passeig de Maragall i el carrer d'Estébanez (Garcilaso) es va formar a partir del traçat construït per al tramvia de vapor de la Sagrera a Horta, el 1883, de manera que no es correspon a l'antiga carretera de Barcelona a Horta. Aquest camí medieval en realitat transcorria des del naixement del passeig de Maragall amb el carrer del Fresser fins a la masia de Can Girapells. Des d'allà, prenia l'actual carrer de la Garrotxa fins a un tram de l'antic camí de Sant Iscle (avinguda de Borbó) i, vorejant la riera d'Horta (carrer de Cartellà) finalitzava a l'antic municipi de Sant Joan d' Horta (actual barri d'Horta). Antuvi, el passeig de Maragall es coneixia durant el segle XIX com a carretera nova d'Horta, per diferenciar-la de l'antiga. Va començar a urbanitzar-se a partir de l'any 1911 i fou batejada en honor al poeta català Joan Maragall i Gorina el 6 de maig de 1915 (encara que inicialment el tram inferior comprès entre la plaça de Maragall (abans del General Magaz) i el carrer del Fresser es va denominar avinguda de Martínez Anido).

Al barri del Guinardó el carrer de la Font Castellana va canviar el nom pel de Dos Rius el 23 desembre 1913 perquè per allà transcorria la canalització d'aigües de l'aqüeducte de Dos Rius, una infraestructura de 40 quilòmetres de longitud compresa des de la comarca del Maresme fins a la Muntanya Pelada. Finalment, aquest carrer va desaparèixer per a esdevenir una important via de comunicació que va donar lloc a l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat.

Als voltants d'"Els Quinze"  hi havia algunes masies que van ser reflex d'un passat rural com Torre Llobeta, Can Xiringall, Can Bartra i Can Sabadell, les quals tenien en propietat grans extensions de terreny dedicats al conreu. Els productes es venien als mercats d'Horta, Sant Andreu, Gràcia i el Born. Com a curiositat, entre els anys 1901 i 1905, el tercer camp de joc del Futbol Club Barcelona es va instal·lar al costat de la masia de Can Sabadell. Just al costat ,l'Ajuntament de Barcelona va cedir uns terrenys compresos entre els carrers d'Estébanez i de les Acàcies per a què el doctor Jaume Ferran i Clua disposés d'un laboratori i desenvolupés així les seves investigacions.

Amb la inauguració del tramvia elèctric de Barcelona a Horta, el 21 de maig de 1901, es van estrenar les noves cotxeres situades al camí de Sant Iscle amb la Riera d'Horta sobre els terrenys de la masia de Can Xiringall. Aquestes dependències disposaven d'un dipòsit per a material mòbil i d'una sala de màquines per a generar electricitat.

A partir de la dècada de 1920 van començar a proliferar pels voltants d'"Els Quinze" les primeres urbanitzacions, formades per casetes unifamiliars d'una o dues plantes promogudes per cooperatives de treballadors o bé per empresaris particulars que van adquirir aquells terrenys a molt baix preu per a poder edificar. La gran majoria de carrers eren polsegosos, fangosos i intransitables quan plovia. A això calia afegir la manca d'una xarxa de clavegueram, llevat d'algun sistema privat d'evacuació en infraestructures sanitàries domèstiques. Molts carrers no disposaven d'enllumenat elèctric o d'aigua corrent. Els habitatges, de 40 m2 a 70 m2 de superfície, es van edificar amb precàries tècniques de construcció. Les façanes eren senzilles, amb poca o cap decoració, però qui disposava de més poder adquisitiu va incorporar balcons més solemnes, imatges religioses, un rellotge de Sol, adornaments de pedra o de ferro, petits mosaics i, fins i tot, elements modernistes. L'interior constava generalment de cuina, menjador, tres habitacions més un lavabo i un safareig a la part posterior. Moltes disposaven de patis interiors amb palmeres i magnòlies. El telèfon i el cotxe van quedar reservats a les classes més benestants.

Aquest paisatge format per camps de conreu esquitxats per masies i petits nuclis urbans es va mantenir fins a la postguerra. A mitjans de la dècada de 1940, a la confluència del passeig de Maragall amb un carrer que a partir de 1955 es batejaria com Ramon Albó, es va inaugurar el col·legi Divina Pastora de les Mares Franciscanes, una escola religiosa d'ensenyament primari per a nenes. El 7 de juliol de 1942 el carrer d'Estébanez va passar a dir-se Garcilaso i l'avinguda del Mariscal Joffre (camí de Sant Iscle) es va rebatejar com avinguda de Borbó. A partir de l'any 1948, el Patronat Municipal de l'Habitatge va iniciar la construcció d'un nou barri sobre terrenys de la masia de Torre Llobeta. Els habitatges van ser ocupats entre 1952 i 1955 i formaven un conjunt de blocs amb patis interiors agrupats en quatre illes de cases separades en grups de dos per una gran plaça enjardinada. A l'octubre de 1952 va obrir el cinema Montserrat, una sala de reestrena que oferia programes dobles i que es va constituir com un centre d'oci dels barris dels voltants.

La millora de la situació econòmica va comportar un augment de la població procedent de la resta d'Espanya cap a Catalunya i especialment cap a Barcelona, fet que va estimular el sector de la construcció. Com a conseqüència, durant la dècada de 1950 i especialment en la de 1960, les zones rurals van desaparèixer definitivament per donar pas a nous blocs d'habitatges que van urbanitzar aquell sector, otorgant-li gairebé l'aspecte que ofereix actualment. Al seu voltant, tots els carrers es van empedrar o asfaltar i es van instal·lar infraestructures com enllumenat, clavegueram i gas allà on encara no n'hi havia.

La xarxa de transport va millorar amb l'arribada del metro el 21 de juliol de 1959, sumat a la presència de diverses línies de tramvia i autobús. Paral·lelament, la cotxera d'Horta va ser reformada i ampliada convertint-se en la cotxera de Borbó. Allà, el 18 de març de 1971 va ser el punt de sortida de la rua de vehicles històrics que van acomiadar definitivament el tramvia de Barcelona. Des d'aleshores, el dipòsit va passar a ser únicament d'autobusos, fet que va originar un augment de la contaminació que va portar com a conseqüència una protesta veïnal que exigí el trasllat de les instal·lacions a canvi de construir-hi al seu lloc els equipaments necessaris per als barris.

La presència de nombrosos comerços de molt variada oferta atorgà vida i dinamisme a la zona, la qual s'havia convertit en un important nus de comunicacions amb alts nivells de trànsit automobilístic i una elevada densitat de població. A mitjans dels anys seixanta es van obrir les Galeries Varsòvia, situades entre el passeig de Maragall i el carrer de Varsòvia.

Amb l'arribada de la democràcia es van anar produint canvis destinats a millorar la qualitat de vida  El 19 abril 1982 va arribar la L4 de metro que va establir correspondència amb la L5 a l'estació "Maragall". El 1983 la masia de Torre Llobeta va obrir rehabilitada com a centre cívic municipal per al barri. No obstant això, la resta de masies dels voltants no van córrer la mateixa sort perquè van ser enderrocades per donar lloc a nous blocs d'habitatges. Amb la decadència de les sales de reestrena, el cinema Montserrat, que efímerament va funcionar com a Sala X, va tancar definitivament les seves portes el 1987 edificant al seu lloc un bloc d'habitatges. El model de comerç que era tan canviant en uns temps molt canviants, va provocar la decadència progressiva i el tancament de les Galeries Varsòvia. Actualment, les instal·lacions són ocupades per una clínica dental. Per promoure el comerç de barri, un grup de comerciants i professionals va crear l'Eix Maragall amb l'objectiu de defensar els drets col·lectius de comerciants, dinamitzar la vida del barri i conservar les festes populars.

A mitjans de 1999 es va obrir el tram de la ronda del Mig entre el Guinardó i l'avinguda Meridiana, no com una via ràpida tal i com preveia el Pla Comarcal de 1953, sinó com un bulevard amb àmplies voreres, arbres, bancs per seure i carril-bici. El carrer de Ramon Albó va poder ser reformat gràcies a l'enderroc de l'antic col·legi Divina Pastora i al trasllat uns metres cap a la dreta de la boca de metro que hi havia just davant, donant lloc a una placeta. El 15 de desembre de 2003 es va celebrar l'acte de clausura definitiva de les antigues cotxeres d'autobusos de Borbó, que posteriorment foren enderrocades. Al seu lloc s'ha erigit un equipament esportiu, una biblioteca, un casal d'avis i un ambulatori, fent realitat un somni veïnal després d'una llarga i dura lluita considerada exemplar. Aquell any va coincidir amb la finalització de les obres de reforma del passeig de Maragall, amb una lleu ampliació de les voreres i el foment del comerç de barri.

Ricard Fernández i Valentí