El passat dimecres dia 25 de setembre a les 17.30 h a l’escola Freire va tenir lloc la xerrada que portava per títol "La dona i l'educació". L'activitat, celebrada a la sala d'actes i emmarcada dins la Festa Major de Verdum, va comptar amb l'assistència d'unes 60 persones. L'organització anà a càrrec de l'A.V. de Verdum, l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris i el Centre de Formació d'Adults (C.F.A.) Freire.
La companya i col·laboradora Montse Argente s'encarregà de donar la benvinguda i de presentar a la ponent, la Roser Solà i Montserrat. Nascuda a Mataró, és llicenciada i doctora en història econòmica. Des del 1966 es va assentar a Nou Barris, per bé que anteriorment ja coneixia l'actual districte ja que els caps de setmana anava a la guarderia Los Enanitos a folrar llibres. Va formar part de l'equip humà que va fundar l'escola Pla de Fornells el 1966, exercint de professora en aquest centre docent fins el 1971. Des d'aquell any i fins el 1976 marxà a l'escola Ton i Guida, on va desenvolupar juntament amb altres docents una interessant tasca pedagògica renovadora. Entre el 1979 i el 2000 va exercir de mestra a l'institut Sant Andreu-Valldaura. També ha estat docent a Xile i a la Universidad Centroamericana de Managua. Si alguna cosa ha caracteritzat a la Roser ha estat la seva preocupació per la millora del sistema educatiu i del nivell escolar dels alumnes de Nou Barris. És també sòcia de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris d'on ha fet col·laboracions, especialment en la publicació d'articles a la revista "L'Arxiu", a més d'altres contribucions personals.
Després la paraula va passar a la Roser, la qual va agrair la presència a la sala d'antics alumnes seus, alhora que va remarcar l'especial importància pedagògica que va tenir el C.F.A. Freire no només a Nou Barris sinó també a nivell de Barcelona. Les explicacions van anar acompanyades d'un PowerPoint il·lustratiu per fer-ho més amè i comprensiu per a tothom.
Va començar remarcant que el 90-95% dels docents que van fer renovació pedagògica van ser dones. Per escriure el llibre "L'ensenyament a Nou Barris" (número 6 de la Col·lecció Favència) va anar a consultar en diversos arxius i centres de documentació, al Col·legi d'Arquitectes i a l'hemeroteca de La Vanguardia, a més d'haver fet entrevistes a antics alumnes, docents i personal administratiu. La xerrada es va fonamentar a resumir l'esmentat llibre, el qual es troba encara disponible i a la venda a la seu de l'Arxiu i a les principals llibreries de Nou Barris.
Va definir una primera corresponent a la Segona república. Aleshores l'actual territori de Nou Barris tenia només uns 6.000 habitants. Només havien escoles en cases particulars. Arribada la Segona República es va creure en la necessitat de construir una escola. Es va aprofitar el material de l'antic Pavelló de Suècia procedent de l'Exposició Internacional de 1929 per construir el nou Pavelló de les Roquetes. Començà a impartir el 1933. Tenia 5 aules per a uns 160 alumnes. L'escola era mixta, gratuïta, obligatòria, laica, renovadora i catalana, és a dir, l'esperit del Patronat de l'Ajuntament de Barcelona per fomentar l'escola de pedagogia renovadora. També es va habilitar l'antiga església de Santa Engràcia, a la Prosperitat, com a escola.
La segona etapa és el franquisme, període caracteritzat per la depuració de mestres, l'ús exclusiu del castellà, massificació a les aules, separació d'alumnes per sexes, promoció de les escoles religioses, ajut a les escoles privades, autoritarisme, ordre i disciplina, pedagogia basada en la memorització de la matèria i una doctrina basada en el nacional-catolicisme (Deu, pàtria i família). Les competències passaren al Ministeri d'Educació. Als anys quaranta la Falange va tenir molta força a les escoles, igual que l'Església.
Als anys cinquanta els barris de Nou Barris començaren a créixer en població amb 25.000 nous habitants. Es van fer escoles noves com l'Agustina de Aragón (enmig de la Via Júlia), Sant Josep Oriol (a la Trinitat Nova), Sant Antoni Maria Claret (a les Roquetes) i Sant Jordi (a la Trinitat Nova). On ara hi ha el C.F.A. Freire va sortir la primera escola de dones religioses, de les Damas Apostólicas, abans de traslladar-se al carrer d'Almansa. També existí l'escola de formació de monges de la Santa Creu, on ara hi ha la plaça de Karl Marx. El Taller de Natzeret, a la Via Favència, era escola de formació professional, i la guarderia Los Enanitos iniciativa de la parròquia de Sant Sebastià. Les escoles privades més destacades foren l'Avellaneda, 23 d'Abril i Sant Lluís.
Als anys seixanta van ascendir al poder membres de l'Opus Dei amb la intenció de millorar el sistema educatiu degut a què encara hi havia molt d'analfabetisme i molts infants sense escolaritzar. Aleshores van aconseguir desplaçar a la Falange.
Es van crear escoles cristianes compromeses en base al Concili Ecumene aprovat sota el papat de Joan XXIII, en què l'Església havia de servir als pobres i als més necessitats. Va ser una resposta dintre d'un sector més moderat i democràtic de l'Església, monges i capellans que van reivindicar aquest esperit. Entre les escoles cristianes compromeses es van inaugurar la Sant Josep Obrer, Benjamí, Ginesta, Pla de Fornells, Jesus-Maria, Claudina Thevenet i el Centre Escolar Valldaura. En aquella època es van crear també moltes acadèmies privades i algunes escoles públiques. El Ton i Guida fou una escola fundada per la Maria Antònia Canals, una dona de conviccions cristianes formada sota la renovació pedagògica. L'objectiu era que l'alumne gaudís a classe, que no rebés sinó creés, i que la persona fos persona des de curta edat.
Una tercera etapa va ser als anys setanta al produir-se un gran canvi en el sistema educatiu. L'Estat espanyol es comprometé a què tots els alumnes espanyols estiguessin obligatòriament escolaritzats fins els 14 anys. Davant la manca de més oferta pública es subvencionaren escoles privades per tal de què els alumnes més desfavorits poguessin estudiar. A finals de la dècada la Generalitat de Catalunya es va fer càrrec de la competència d'ensenyament. Es construïren noves escoles, més públiques que no pas privades, com l'IB Sant Andreu i l'IFP Guineueta. A més, moltes acadèmies privades van acabar desapareixent. L'escola Freire s'obrí el 1972. Un altre centre educatiu fou l'escola especial Les Lletres per alumnes discapacitats.
La quarta etapa englobaria a partir dels anys vuitanta, sota un sistema democràtic on la Generalitat de Catalunya assumiria definitivament les competències d'educació. Es volia restaurar el què havia fet el patronat de Cultura dels anys trenta. Aleshores molts docents van haver de reciclar-se paulatinament en el nou sistema de renovació pedagògica per no haver de marxar. En definitiva, es va democratitzar el sistema educatiu. Es crearen els consells escolars representats per docents, alumnes i personal no docent; es van elaborar els mapes escolars amb la població de la zona; es contracten als mestres des de la Generalitat i es fan concerts amb les escoles privades moltes de les quals se salven d'haver de tancar. Es crearen escoles públiques noves com l'Amadeu Vives, la Mercè Rodoreda, la Benjamí i la Galileo-Galilei. L'escola Pla de Fornells es va ubicar en un nou edifici, igual que l'institut Sant Andreu que estava en barracons i l'institut Guineueta que estava en els baixos d'un edifici. En aquest sentit, la Generalitat va adaptar els edificis a les exigències de la renovació pedagògica (laboratoris, aules de música, gimnasos...). Les escoles passaren a ser mixtes (nens i nenes) i sense control ideològic, sense massificacions (control del nombre d'alumnes per aula), amb més creativitat,pedagogia més comprensiva i en català. Els pares i mares començaren a tenir pes i importància cada vegada més creixent.
Després d'haver resumit les quatre etapes pedagògiques, la Roser es va referir a les escoles religioses, les escoles parroquials i les acadèmies privades.
Les escoles religioses depenien de congregacions religioses, acostumaven a ocupar edificis grans i es caracteritzaven per tenir continuïtat en la direcció del centre. Això va ser molt valorat per pares i mares que veien ordre i disciplina, fet que animava a matricular-los no tant per les creences sinó pels valors. Generalment es valoraven les activitats com les colònies però en canvi el sistema pedagògic era molt tradicional. Les Dames Apostòliques de l'escola Luz Casanova van obrir els patis als barri per a fer esport, la qual cosa van fer una educació del jovent molt interessant. Les escoles parroquials foren obra de capellans molt oberts compromesos políticament i socialment. Totes apostaren per la renovació pedagògica. El Ton i Guida fou la més paradigmàtica, on l'educació va prevaldre per sobre la instrucció, a l'abast de tothom, integradora socialment i en català. Els principis de la pedagogia activa eren fomentar la lliure expressió, la iniciativa, la creativitat, la coeducació, ni premis ni càstigs, l'educació estètica, l'educació plàstica i l'educació musical. Pel que fia a les acadèmies privades, s'acostuma a tenir una visió molt pejorativa. Algunes d'elles van fer una tasca important, com la Sant Lluís, l'Avellaneda i la Sant Ferran. D'altres, en canvi, no eren així sinó amb docents mal formats (per exemple matrimonis, familiars i amistats sense titulació oficial) i una pedagogia autoritària i memorística en locals molt deficients.
La ponència va finalitzar amb una referència a l'escola Freire i a l'escola de música La Guineu, ambdues de gran renovació pedagògica, amb forta presència de dones i un model educatiu basat en el protagonisme i la participació dels alumnes tot promovent la creativitat. Com a reflexió final, la Roser va afirmar que a Nou Barris sempre ha hagut una especial preocupació per l'educació, essent les claus per al bon funcionament el lideratge, un bon equip de mestres ben preparat i apassionat i una bona infraestructura. Va finalitzar amb una pregunta: el tarannà dels ciutadans de Nou Barris i la realitat de l'ensenyament actual es correspon amb tants esforços passats?
Acabada la xerrada el públic assistent va respondre amb un fort aplaudiment i va poder gaudir d'un pica-pica i un refrigeri. Al final de l'acte, tant la Montse com la Roser foren obsequiades amb uns rams de flors. Tanmateix es van vendre alguns exemplars del llibre "L'ensenyament a Nou Barris", dels quals la mateixa Roser va poder dedicar i signar als compradors.
Fotos: Pilar Escamilla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada