Nou Barris als llibres: La vida no regalada

Heus aquí la novel·la/biografia o la biografia/novel·la, tant se val, d’un personatge, avui dia ben conegut als ambients culturals i musicals barcelonins, que va créixer i forjar la seva personalitat al que ara es coneix com la perifèria de la ciutat, i que en la infància del protagonista Lorenzo Almendro eren les catacumbes de Barcelona, com algun crític ha dit dels paisatges de Nou Barris on es desenvolupa aquesta obra.
Alter ego del conegut Luis Cabrera, en Lorenzo quan s’inicia l’obra és un nen tímid i alhora curiós nascut a la Sierra Màgina de Jaén que emigra amb els seus pares a Barcelona cap allà 1964, que creix i passa la seva adolescència i joventut al barri de Verdum i que en acabar l’obra abandonarem ja com a persona adulta amb identitat d’andalunyo, plenament conscienciat políticament i socialment per les moltes experiències que ha viscut i que conformen la seva vida, aquella que ens explica al llarg del llibre.
L’obra es construeix amb la veu pròpia del personatge i les seves vivències a les barriades de Verdum, Roquetes i els voltants, cosa que ens permet a lespersones oriündes de la zona, reconèixer indrets de la nostra memòria col·lectiva de barri, des de l’Agrupación Escolar Mixta Agustina de Aragón, al camp de Les Roquetes (actual Muntanyesa), passant pel bar Calero, la farmàcia del doctor Fàbregas o la Licorería Prat amb la magnífica i encertada descripció que l’autor fa dels seus propietaris, en Juan i la Flora a qui encara podem trobar qualsevol tarda, asseguts a un banc del carrer de Joaquim Valls, on hi havia la seva bodega.
De lectura apassionant, a través dels girs argumentals i de les trames inesperades ens hem retrobat amb múltiples històries properes que entrecreuen precarietat, migració, bandes d’adolescents, identitat, compromís polític, música, cante, flamenco -perquè cal dir-li flamenco i no flamenc- i un micromón urbà oblidat, però ben conegut per a els que hi vivim i hem llegit el llibre.
La lectura d’aquesta obra més enllà de la trajectòria del protagonista ens ofereix un viatge per tota l’evolució política, cultural i social que ha viscut Nou Barris en els darrers cinquanta anys i les conseqüències que aquesta evolució ha tingut sobre les persones que hi viuen.
I sobre aquest desenvolupament sociopolític i cultural és obligat destacar  els moviments que, promoguts per la parròquia de Sant Sebastià, es reunien a Viladrosa, 100: el Centre Social Roquetes, l’Associació de Veïns de Verdum, el Grup de Joves Excursionistes i el Col·lectiu Cristià de Base a qui més endavant s’afegiria la Peña Flamenca Enrique Morente, creada pel protagonista del llibre. És interessant destacar com es repassa l’activitat de totes aquestes agrupacions legals, així com també els moviments dels grups polítics clandestins (OCE, Bandera Roja, PSUC, UCL...)  que actuaven pels barris dels voltants, l’activisme social que duien a terme un grapat de nois i noies que, aquells i aquelles que som de generacions més joves, ens miràvem amb el respecte i la curiositat que dona allò desconegut.

Al llarg del llibre se citen persones que han estat i són referents en el moviment veïnal de Nou Barris: José Carrasco, Mª Ángeles Rivas, Ignasi Català, Manuel Rodríguez, Manuel Vital, Jordi Mena i d’altres, també es relata l’experiència de la detenció de Cabrera, la seva estada a la comissaria de Via Laietana i el trasllat posterior a la presó Model, el viatge amb el mític Interrail al llarg d’Europa, amb tres col·legues i el trencament a la tornada, amb la seva organització marxista i maoista per acostar-se a posicions llibertàries, al barri de més amunt: Roquetes.Però abans de tot això, l’any 1970 en Luis Cabrera, Lorenzo Almendro en el llibre, va fundar la primera penya flamenca que va dur el nom d’Enrique Morente i fou a Nou Barris, al carrer Viladrosa, 100, a l’espai cedit per la parròquia, amb el beneplàcit i recolzament del capellà del moment en Manel Folch Ribas, que més tard i com tants altres de Nou Barris, deixaria els hàbits per amor. Tot va començar amb una cançó que sonava en el mític programa de Ràdio Juventud, Romero y su tocadisco flamenco: “Sentado sobre los muertos”, de Miguel Hernández, cançó que despertà en Cabrera l’interès per Morente. Sense pensar-s’ho massa, es planta a la ràdio, demana al Ricardo Romero el telèfon del cantaor i d’allà cap a Madrid a conèixer-lo i a viure una nit inoblidable, acompanyat de grans figures del cante com Camaron i d’altres. Tot això narrat magistralment a La vida no regalada.
I dit i fet, segons els estatuts de constitució que hem revisat per a l’elaboració d’aquesta ressenya, amb la denominació de Peña de Cante Flamenco Enrique Morente, es constitueix una entitat recreativa de la qual serà president honorari el famós cantaor de flamenco, Enrique Morente, per entendre els components de l’esmentada entitat, que el cantaor és un dels més fidels intèrprets de la més pura virtut del cante flamenco.
Durant vuit anys, fins al 1978 en què es dissol, la penya programa i organitza concursos d’art flamenc, festivals, vetllades literàries i conferències, amb una junta directiva formada per tretze membres: president, vicepresident, secretari, vicesecretari, tresorer, comptador (?) i set vocals, amb una quota mensual de 50 pessetes i 100 pessetes com a dret d’entrada, a més de l’aval de dos socis de l’entitat. El president de l’entitat fou sempre Juan Manuel Caro, atès que en el moment de la fundació de la penya, en Cabrera encara és menor d’edat. 
Per donar-nos una idea de la formalitat de la penya, crida l’atenció l’article 20 dels estatuts on es diu textualment que: ... darà de baja al socio moroso y se suspenderá con caràcter temporal hasta la próxima asamblea de socios, que por su conducta alejada de la recta y virtuosa vida social se considera indeseable.
Durant tota la seva existència, la penya va estar compromesa amb els problemes socials del veïnat dels barris i participà activament en les accions reivindicatives a més de desenvolupar la important activitat cultural per què fou creada.
En definitiva i per acabar, celebrem aquesta obra i recomanem la seva lectura, ens cal descobrir noves veus, escoltar nous discursos i resseguir nous traços per poder anar ampliant l’horitzó dels barris i de la gent que conformem Nou Barris, perquè obres com aquesta són una onada d’aire fresc que ens fa pensar d’on venim com a barri, com a districte, i ens aporta i ens ajuda a descobrir la nostra història. Animeu-vos a llegir-la i també a escriure la vostra història veïnal, entre totes i tots construirem el que ha de ser, el que ja és, la història social i comuna de Nou Barris!

Montse Argente Jiménez

Cabrera, Luis: La vida no regalada. Barcelona. Rocaeditorial, 2021

Revista "L’Arxiu", número 81, tercera època. Desembre 2021