Tal com era ara
fa cinquanta anys. Són fàcilment identificables els trets més significatius malgrat
que la torre (amagada) no havia començat la seva segona vida. De bòbila, n’hi havia
gairebé a cada barri degut a l’afany constructor de l’època.
Però us volíem
parlar una mica del carrer de Cartellà que, amb la seva prolongació com a
carrer de Costa i Cuixart fins l’avinguda de Borbó, esdevingué la rambla del
barri: les inundacions del setembre de 1978 per les fortes riuades, van obligar
als veïns a tallar el trànsit a Borbó, davant de les cotxeres. I és que aquest fenomen
no era la primera vegada que es produïa encara que no pas amb aquella
intensitat. Afortunadament, entre els veïns previnguts, no es produí cap
víctima. Fins i tot, van forçar al alcalde Socías-Humbert a visitar les
destrosses. Aquest es va comprometre a buscar solucions (que passaven per la
construcció d’un col·lector amb més capacitat i ampliar la xarxa de
clavegueram), per la qual cosa va demanar ajut al llavors governador civil José
María Belloch Puig (pare del actual alcalde de Saragossa).
La fàbrica, que
es veu en primer terme, va tenir poca vida laboral, però, més amunt, a l’alçada
del número 87, on avui hi ha un popular supermercat, estava establerta un altre
fàbrica molt més “sensible” en diríem avui. Era la “Unión
Químico-Farmacéutica”. Fundada al 1936, va ser el primer fabricant de penicil·lina
al Estat espanyol, antibiòtic declarat “d’interès nacional” el 1948. També va
tenir la concessió exclusiva de la fabricació d’opiacis, estupefaents
precursors de la morfina, droga emprada legalment en medicina com analgèsic en
el tractament del dolor. Però la insalubritat de les primeres matèries (l’empresa
proporcionava llet als treballadors per combatre possibles intoxicacions degudes
a la manipulació de fulles d’opi), mals olors, inflamabilitat, riscos
d’explosions… van fer que l’empresa, també degut a la creixent població del
barri, al constant perill de riuades i a les lògiques necessitats d’expansió,
adquirís una altra fàbrica a un polígon industrial del Vallès Oriental, a tocar
de la carretera N-II i es traslladés a principis dels 80, encara que mantingué
un servei d’autobusos per portar el personal des del carrer de Cartellà,
emplaçament de l’antiga fàbrica, fins el nou centre de treball.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada