El Cementiri de Sant Andreu

L’origen del cementiri de Sant Andreu es remunta a l’edat mitjana, quan el cementiri parroquial de Sant Andreu de Palomar s’havia quedat petit. A partir de l’any 1837, l’Ajuntament de la vila va decidir d’enderrocar la vella església per fer-ne una de nova, i va buscar un nou emplaçament per a la necròpolis, fora de l’àmbit urbà però relativament proper i en un indret exempt de riuades i possibles problemes sanitaris. Inicialment es va proposar d’ubicar-lo on avui dia hi ha el barri de la Prosperitat, a una vinya del campaner senyor Trescals, més amunt de la masia de Can Tissó, però finalment es van escollir els terrenys de la masia de Can Calç. Es tractava d’un espai tranquil ben a prop del camí de Sant Andreu a Horta i, a més, es trobava en una lleugera elevació a resguard de la riera de Sant Andreu.

Segons Mossèn Joan Clapés i Corbera, a les seves Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar explica que a l’any 1839 es va procedir a la benedicció i inauguració del nou cementiri (prèvia benedicció). No obstant això, darreres investigacions apunten l’existència d’indicis que confirmarien la seva obertura a l’any 1834, com per exemple la carta de l’alcalde Josep Baucells al governador civil on deia textualment que “desde el 21 de octubre de 1834 se halla construído el cementerio rural”. Per aquells temps, quan alguna persona moria hi havia una dita popular que deia que “aquell se n’ha anat a Can Borràs”. El pas del ferrocarril de la companyia del Nord per l’actual avinguda Meridiana es va convertir en un obstacle entre Sant Andreu i el cementiri, la qual cosa obligava a creuar pel Pont del Dragó.

El 1863 es va fer una primera intervenció de reforma del cementiri que comportava una ampliació per la part posterior, i dos anys després es va publicar un reglament. Algunes de les disposicions destacades que es feren vigents foren: els nínxols es construirien amb muntants i arc de pedra treballada, parets de maó pla i volta de pitxolí; la conducció dels difunts a la capella, per la celebració de misses de cos present i posterior enterrament es pagaria la quantitat de 4 rals; per celebrar els aniversaris a la capella del cementiri s’exigirien 20 rals a favor del fons del cementiri; l’Ajuntament de Sant Andreu de Palomar, malgrat no haver autoritzat la conducció dels cadàvers al cementiri amb cotxes fúnebres, va determinar que quan es traslladés el difunt per mitjà de cotxes fúnebres, la Junta cobraria 4 rals per cada cadàver en concepte de drets, i als propietaris d’un nínxol se’ls cediria un altre de nou sense ossera per un valor de 160 rals que és el preu del cost material, o bé per un valor de 260 rals en cas que es vulgui ossera.

El 1886 es va procedir a fer obres menors, com la plantada d’arbres a la rampa d’accés al cementiri des del carrer del Bruc (actual Piferrer). Igualment, l’alcalde andreuenc Josep Soldevila i Soler va eliminar la presència de calaveres escampades per arreu, en plena superfície, per convertir aquell espai en un jardí de plantes tropicals i passeigs formosos. De pas, el recinte es va ampliar amb la construcció de més nínxols. Les obres van tenir un cost de 8.215,80 pessetes.

Amb l’agregació de la vila de Sant Andreu de Palomar a Barcelona, el recinte funerari va passar a mans del nou Districte IX. Com a conseqüència, els serveis funeraris es van municipalitzar fent un arrendament per deu anys a l’associació anomenada Unió d’Empresaris de Pompes Fúnebres. Les famílies andreuenques, però, es negaren a rebre aquests serveis perquè tal associació feia la feina molt malament fins al punt de rebre moltes queixes. Per tant, el sistema de trasllat dels difunts es va continuar fent en baiards (a pes de braços), alhora que van demanar a l’administració municipal que les famílies tinguessin el dret de decidir com volien que es transportessin els seus parents morts. De tota manera, a Sant Andreu es va acabar establint un sistema de cotxes fúnebres a càrrec del senyor Sitjà mitjançant un contracte amb l’Ajuntament de Barcelona, pel qual va haver de dipositar una caixa de 200.000 pessetes en concepte de fiança per respondre a les penyores a imposar en cas d’incompliments. Les empreses funeràries lliures que prestaren els seus serveis per l’antiga vila foren les de Can Massegues i la Fenícia, S.A., mentre que d’establertes van existir la Neotàfia i la Soledad.

El 1899 l'Ajuntament de Barcelona aprovà una primera ampliació del cementiri, una actuació d’urgència amb la construcció de 500 nínxols. El projecte va anar a càrrec de l’arquitecte Pere Falqués. Per això, a principis del segle XX es van adquirir uns terrenys annexos. D’altra banda, esmentar que el Pla Jaussely de 1905 preveia una ampliació del cementiri, un projecte que quedava integrat dins d’un seguit d’equipaments a ubicar al costat de l’avinguda Meridiana.

El 1919 es va fer una nova ampliació amb l’obertura de dos nous accessos, obra de l’arquitecte Agustí Domingo Verdaguer (aleshores cap de la Secció de Cementiris de l’Ajuntament de Barcelona). El 2 de setembre de 1924 s’iniciaren les obres d’una altra de major envergadura, amb la construcció de 4844 nínxols, l’edificació dels recintes Protestant i d’Avortaments, la construcció del pavelló higiènic i magatzem, l’ampliació de l’antecementiri i de les dependències administratives i el traçat de les clavegueres. El 1927 es va inaugurar la nova façana que dóna al carrer dels Garrofers, obra d’Agustí Domingo Verdaguer.

El resultat d’aquestes ampliacions va ser que es podia distingir la part antiga d’estil neoclàssic de la part moderna més funcional. Malgrat les tombes emplaçades al terra, la majoria conformaven carrers amb nínxols. L’interior també contenia una zona reservada per a enterrar-hi els cristians protestants. A la placeta d’entrada es trobaven els panteons i sepulcres d’importants famílies, com la Basté Ros, la Forner, la Iglesias Riera, la Servat, la Benguerel, la Fàbrega, la Gallardo Campañá, la Rivera, els Santaló, els Duran, la Giraudier, la Martí, l’Esteban-Lúcia, l’Aguyé, la Guardiola, la Puig i Saladrigas, la Busquets Vilà, l’Albiñana, l’Oriol, la Barbarà, la Bordas, la Vintró, la Regàs, la Zaragoza, la Mussons-Estebanell, la Corominas-Sardà, la Grífol, la Guix o la Fabra. Una de les tombes més visitades era la del capellà del barri Francesc Plana i Saña i la del poeta i dramaturg Ignasi Iglésias i Pujades (1871-1929).

Durant els anys de la Segona República es va plantejar una altra ampliació del recinte, però per diversos problemes amb propietaris de terrenys no es va poder tancar cap acord. Amb l’esclat de la Guerra Civil, la necròpolis va passar a denominar-se Cementiri d’Harmonia de Palomar a partir de l’any 1937.

Ja a la postguerra, el 1940 es va erigir el Panteó del Soldat. Obra dels arquitectes J. Gordillo i M. Nibó, esdevingué un espai monumental dedicat als soldats franquistes morts sense recursos. L’escultura del soldat és d’autor desconegut, però ha estat atribuïda a Frederic Marés. Precisament allà, durant l’època franquista els militars hi acostumaven a celebrar misses el dia dels Fidels Difunts, cada 2 de novembre.

Als anys 1943 i 1952 es van projectar noves ampliacions del cementiri, amb 4214 nous nínxols i 100 tombes menors, de les quals només es van poder fer escasses actuacions.

El 1951, la comunitat israelita de Barcelona va negociar amb l’Ajuntament de Barcelona l’establiment d’un recinte hebreu a l’espai central anomenat Recinte Lliure. La concessió va ser feta, de manera que així es va crear el segon cementiri jueu de la ciutat. A prop del departament tercer s’alçava un monòlit amb una campana a la part superior. Diu la tradició que aquest monument commemora un accident que van sofrir uns soldats i un bombers al xocar el seu cotxe en un accident de tràfic.

El 1956 es va plantejar una nova ampliació, amb la incorporació de 5365 metres quadrats, tot adquirint terrenys de la masia de Can Valent. Es preveien 72 tombes menors, 2128 nínxols senzills, 480 nínxols preferents amb ossera, 31 solars per a panteons, 2 brolladors, un campanar i la urbanització del recinte. Degut a què el projecte va comportar despeses addicionals, va obligar a introduir modificacions consistents a oferir noves sepultures tot rendibilitzant la superfície de terreny disponible. Aquell mateix any, l’arquitecte Ramon Térmens Mauri va projectar el campanar, la construcció més alta del cementiri, i el 1958 es va enllestir la capella, també del mateix autor.

Durant la dècada del 1970, la proposta de creació d’una àrea de nova centralitat sobre els terrenys de RENFE-Meridiana, amb la construcció d’equipaments terciaris i la avinguda de Rio de Janeiro, preveia la integració del cementiri al voltant d’un gran parc. El 1984 es va aprovar definitivament el Pla Parcial del Sector RENFE-Meridiana per tal de donar funcionalitat a l’espai abans ocupat pels tallers ferroviaris. El 1992 es va fer una primera restauració de les façanes i el mur i el 1999 es van fer obres d’urbanització de l’antecementiri, amb motiu de l’obertura de l’avinguda de Rio de Janeiro i la conseqüent desaparició d’un tram del carrer de Piferrer.

Amb motiu de l’aprovació del PERI de Porta es va projectar la configuració d’un cinturó verd pels voltants del cementiri que aniria acompanyat d’un nou tanatori. Serveis Funeraris de Barcelona, S.A. es comprometia al finançament no només d’aquest equipament, sinó també d’aquestes obres d’adequació exterior del recinte, amagant el mur del cementiri amb una pantalla de vegetació. El pressupost era d’uns 500 milions de pessetes. Es preveia un tanatori per a vuit sales de vetlla, la construcció d’un aparcament i la restauració de la masia de Can Valent per a habilitar-la com a saló d’actes civils o religiosos. Els usos d’aquest casalot havien d’estar relacionats amb l’activitat funerària perquè així ho establia la normativa de la Generalitat. Les obres de reforma havien d’afectar 140 nínxols que s’haurien de traslladar perquè es preveia una nova entrada al recinte del cementiri per l’avinguda de Rio de Janeiro. L’oposició majoritària del veïnat del barri de Porta va obligar el regidor del districte de Nou Barris a acatar la decisió popular i renunciar al projecte del tanatori.

Precisament, el 12 de juliol de 2000 l'A.VV. de Sant Andreu i la Comissió Sant Andreu de Palomar Salvem el Cementiri van redactar i signar un manifest on demanaven l’anulació del projecte del tanatori, la rehabilitació de la masia de Can Valent per acollir serveis de tipus funerari i el retorn administratiu del cementiri a Sant Andreu.

En l’actualitat, els símbols franquistes del Panteó del Soldat han estat retirats (en virtut de la Llei de Memòria Històrica del 2007) i s’ha rehabilitat tot el mur perimetral del cementiri, així com l’entrada principal del 1927.

Ricard Fernández i Valentí