Celebrada una passejada pel barri del Congrés

El passat dissabte dia 12 va tenir lloc la passejada pel barri dels Congrés que anualment es celebra en el marc de la Festa Major del Congrés. El punt de trobada va ser a les 11.00 h a la plaça del Congrés Eucarístic amb Felip II, i va tenir com a guies el Ricard Fernández i Valentí que col·labora tant a l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris com a l'Arxiu Històric del Congrés-Indians, i el Ricard Sas i Filella, historiador que col·labora en aquesta segona entitat i és soci de l'Associació de Veïns del Congrés-Indians. Enguany ambdós arxius han decidit de participar conjuntament tant en la definició de la ruta com en l'elaboració del butlletí "Petit Arxiu".

El punt de sortida va coincidir amb l'indret on hi ha la primera pedra, col·locada el 30 de maig de 1953. El barri està delimitat pels carrers de Ramon Albó, Riera d'Horta, Concepción Arenal, Cienfuegos, Puerto Príncipe i Alexandre Galí. Ocupa 16,5 hectàrees i compta amb poc més de 13.000 habitants. La seva creació vingué motivada per l'impacte del XXXV Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona, sumat a l'intent de resoldre el problema de l'habitatge. Fou iniciativa de burgesos industrials i financers d'inspiració catòlica representats per l'Associació Catòlica de Dirigents i l'Església.

El 8 de gener de 1952 es constituí el Patronat de les Vivendes del Congrés Eucarístic, entitat que va estructurar les bases jurídiques, econòmiques i socials per a la construcció del nou barri. El 18 de març següent van signar un manifest per donar a conèixer el projecte a la ciutadania i aportar quotes fundacionals de 100.000 pessetes. La plaça és el centre neuràlgic del barri, punt de trobada veïnal i de celebracions. Està coronada amb quatre torres a cada cantonada més un conjunt de blocs d'habitatges complementats amb patis interiors i espais verds. El traçat dels carrers, sent l'eix vertebrador el carrer de Felip II, es va pensar per a integrar els barris circumdants. El procés de construcció va finalitzar el 1967, amb un total de 2.772 habitatges, 315 locals comercials i 229 edificis. Els arquitectes van ser Josep Soteras Mauri, Carles Marquès i Antoni Pineda. El pressupost va ascendir a 391 milions de pessetes dels quals 30 foren aportats directament pels socis fundadors.

Travessant la plaça es va arribar a la parròquia de Sant Pius X, el principal temple religiós del barri. El nom es deu en homenatge al Papa Giuseppe Melchiore Sarto. La primera pedra fou col·locada el 20 d'octubre de 1960 i s'inaugurà a l’any 1963. És obra de l’arquitecte municipal Josep Soteras Mauri.

El nou edifici, pressupostat en uns 8 milions de pessetes, té una superfície de 1.750 m2. i una capacitat per a 800 persones. L'estructura és una gran nau que forma una volta de canó suportada per mitjà d'arcs parabòlics de formigó armat entrecreuats. La coberta i la base es separen per una franja de vitralls que atorguen il·luminació interior. La planta baixa és d'obra vista. L'interior inclou una petita capella del Santíssim situada a un lateral al costat de l'entrada de la parròquia. Hi ha una torre de 45 metres d’altitud destinada a campanar, però no disposa de campana degut a què no es va fer prou recaptació al barri per col·locar-la. La creu que la corona va ser instal·lada amb l’ajut d’un helicòpter. A l'esquerra del temple es troba l'escola Arrels. Iniciativa del Patronato Escolar els orígens es remunten el 1960. De caràcter religiós, era coneguda com a Institución Teresiana per a nenes. A partir del 1981 es va cedir la titularitat a la Societat Limitada "Arrels", fet que va suposar el canvi de nom del col·legi. Des d'aquell moment es va especialitzar en educació preescolar i EGB, eliminant la segregació de nens i nenes. S'ha dedicat a l'escolarització dels alumnes procedents de l'entorn del barri, i actualment imparteix educació infantil i primària. I a la dreta del mateix temple hi ha l'institut La Salle Congrés, inaugurat el 1959 pels Hermanos de la Salle. Inicialment escola per a nens, posteriorment incorporà l'oferta de batxillerat superior i l'oficialitat i el mestratge en Mecànica i Electrònica.

La Llei d'Educació del 1970 va replantejar l'enfocament acadèmic, creant-se un nivell d'EGB i BUP. S'optà pel règim de concerts plens, així els alumnes podien gaudir de gratuïtat o semigratuïtat dels 6 als 17 anys. A partir del 1981 va passar a especialitzar-se en educació secundària i va acabar amb la segregació de nens i nenes. Des del 1994 s'imparteix el batxillerat en totes les seves especialitats.

Continuant pels carrers del Cardenal Tedeschini i del Cep varem arribar fins a l'antiga seu de l'escola Pompeu Fabra, nascuda l'any 1959 com a Cooperativa Escolar Pompeu Fabra. El centre es va basar en les propostes de l’escola activa catalana començant com a llar d’infants i després com a escola. Va ubicar al carrer del Cep l'ensenyament primari i al carrer de Felip II la llar d'infants. El 1968 amb motiu del centenari del naixement de Pompeu Fabra l’escola adoptà aquest nom. El 1970 s'inscriví com a Cooperativa Cultural Pompeu Fabra formant part del Col·lectiu d’Escoles Privades per l’Escola Pública Catalana. El 1987 s’integrà a la xarxa d’escoles públiques. Des del curs 2003-2004, després de llargues reivindicacions, va estrenar un nou edifici al barri del Indians, entre els carrers de Concepción Arenal i Olesa.

Sortint novament al carrer del Cardenal Tedeschini es va arribar fins a la masia de Can Ros o de Ca l'Armera, l'existència de la qual és, com a mínim, del 1671. Des d'inicis del segle XVII era propietat de la família Paguera, i a mitjans del segle XVIII va passar a mans de la família Ros. Maria Micaela de Borras de Casanovas es casà el 1829 amb Joan Antoni de Paguera Bayllet, el 1837 va enviudar i contragué matrimoni amb Maties Ramon de Casanovas, morint el 1867. El seu cosí Joan Baptista de Ros i Molins heretà les propietats i després ho va fer el seu fill Joaquim de Ros i de Càrcer. El fill d'aquest, Ignasi de Ros i de Puig, s'hi refugià durant la Guerra Civil. El 1942 la masia fou restaurada i condicionada com habitatge permanent, restauració feta pel seu fill Joaquim de Ros i de Ramis, juntament amb Francesc d'Asís Viladevall. El juny de 1947 va morir Ignasi de Ros i de Puig, deixant en herència la propietat als seus vuit fills i la casa al seu fill Joan, el qual vengué els seus terrenys al Patronato de Viviendas del Congreso Eucarístico. La masia presenta tres cossos i una coberta a quatre vessants. La façana principal conserva restes d'esgrafiats. El cos lateral dret té una galeria a l'alçada del primer pis, i l'altre cos les estances pròpies i l’habitatge dels masovers. Gairebé a tocar la façana principal hi ha adossada la capella. 

Darrera la casa es conserva una bassa d'aigua on s'hi abocaven les aigües de caràcter medicinal d'una mina procedent d'Horta. A la planta baixa hi ha el rebedor i al primer pis uns gabinets articulats al voltant d'un rebedor octogonal. L'horta era coneguda i sovint hi anava la gent a comprar verdures. Les vinyes eren destacades i la família recollia les rendes de la producció. També es donava una plantació de moreres com aliment pels cucs de seda que criaven. Un aqüeducte subterrani transportava les aigües a les terres d'un propietari de Sant Martí de Provençals i era administrada segons els seus usos, per això encara es conserva la torre d'aigua que la bombejava. A mitjans dels anys 90 els cellers i magatzems han estat transformats en el restaurant Tasca i Vins.

Prosseguint pel carrer de Concepción Arenal es va arribar a l'illa ocupada per l'antic Canòdrom Meridiana. Construït entre 1961 i 1964 i conegut com "el casino dels pobres“, és obra dels arquitectes Antoni Bonet Castellana i Josep Puig Torné, i rebé el Premi FAD d’Arquitectura el 1964. L'edifici té una estructura parabòlica de 107 metres de longitud i de dues plantes. L'estructura d'acer ofereix una imatge esvelta i lleugera. La planta és lenticular, molt transparent i dóna al conjunt l'aspecte d'unes ales d'avió. El sostre de la planta baixa inclou les grades al centre i terrasses laterals. L'empresa que el gestionava disposava d'un altre canòdrom al carrer de Llençà, el Pabellón.

Mentre va ser actiu es convertí en punt de trobada i de relacions socials. Allà s'hi van celebrar campionats nacionals i internacionals. Va ser el darrer canòdrom d’Espanya i va tancar el 2006. Malgrat les reivindicacions veïnals per destinar l'edifici a usos culturals, ha acollit un centre de creació d'empreses. Però el solar on hi havia la pista juntament amb les pistes de tennis del costat s'han reivindicat per a la construcció d'equipaments.

Travessant el carrer de Pardo es va entrar als actuals jardins de Vèlia, que antuvi van albergar el Club patí Congrés, nascut el març de 1959. Integrava el patinatge, l’hoquei patins i la secció de bàsquet Mare Nostrum, la qual rebé el suport de l'empresa tèxtil Cotolene. La secció d'hoquei desaparegué entre el 1967 i el 1978, reapareixent de la ma de l'ex-jugador del Barça Lluís Zuriaga. La secció de patinatge artístic ha estat una de les més premiades amb nombroses campiones de Catalunya, Espanya i Europa. Als anys vuitanta, degut a protestes veïnals dels habitants de l'illa, el Club va traslladar-se el 1987 a les pistes de l'escola Pegaso, a la Sagrera. Després d'anys d'abandonament, actualment hi ha uns jardins interiors.

Travessant els carrers de Vèlia i de Cardenal Tedeschini el grup va fer aturada als jardins de Massana, formats per dues placetes laterals i una de central. El nom es deu a l’existència d’una bòbila anomenada Can Massana. El fet que sigui una illa oberta reflecteix l'aplicació de l'experiència pilot del corrent arquitectònic anomenat "Ciutat Oberta" sota el lema "Sol, aire i vegetació", consistent en la configuració d'illes obertes amb habitatges, jardins, zones de jocs infantils i equipaments diversos. Allà mateix va existir el camp de futbol, els orígens del qual es remunten al 1957 quan es creà l'equip de futbol Club Deportivo Viviendas del Congreso, gestionat pel mateix veïnat del barri. El 1958 es va enllestir el camp constituït en el Comité del Campo de Deportes de VCE. Dintre del futbol base va participar en diferents categories. La temporada 1972-73 aconseguí el subcampionat de la Copa Barcelona i el subcampionat d’Espanya en categoria d’alevins. A partir del 1976 s'inicià un conflicte entre el club i els propietaris del pati interior. Finalment, el 29 de juliol de 1983 el club es va traslladar malgrat les lluites veïnals que van acabar en càrrega policial contra els qui s'hi van oposar al desmantellament del camp. Després d'anys d'abandonament, el 1999 s'hi van construir uns jardins i s'arreglaren les placetes laterals.

Sortint de l'interior de l'illa i creuant el carrer de Sant Pasqual Bailón s'arribà fins a la placeta interior que acull Can Clariana Centre Cultural. Inicialment l'edifici fou únicament la seu de l'Associació de Veïns del Congrés-Indians. Constituïda el 27 d'abril de 1969 com a Associació de Veïns VCE-Can Ros, nasqué amb motiu d'un conflicte degut al dubte sobre qui havia de pagar uns desperfectes d'uns habitatges, el veïnat o bé el Patronat. El principal objectiu de l'associació ha estat plantejar i solucionar els problemes del barri. El 1970 va començar a editar un butlletí per als socis. Els anys 70 les reivindicacions anaren encaminades a millores urbanístiques i a arreglar la situació legal dels habitatges. Els anys 80 foren de conflictes, els anys 90 estigueren marcats per la crisi econòmica i l’envelliment del barri, i a partir del segle XXI es va procedir a una modernització de l’entitat, alhora que s’aconseguiren moltes de les reivindicacions pendents. L’1 de juliol de 2017 es va inaugurar la remodelació de l’edifici convertit en Can Clariana Centre Cultural, un espai on es desenvolupen activitats culturals.

Baixant pel carrer de Felip II, travessant el pas de Sant Tarsici i continuant pel carrer d'Alexandre Galí es va arribar a la darrera parada de la ruta, davant la seu de l’Agrupació Congrés.

Fundada el 1956 als números 20-22 del carrer de Federico Mayo (actual Alexandre Galí), inicialment es denominà Asociación de Padres de Familia de San Pío X fins al 1960 que canvià el seu nom per l'actual. Primer va ser sala de cinema i punt de trobada per tal que la gent del barri es pogués conèixer i integrar. D’aquestes trobades s'anaren formant les seccions de teatre, l’esbart, una coral, els escacs i el tennis taula. També s’hi feien xerrades, cursos, fòrums, etc. L’any 2007 fou guardonada amb el Premi Sant Andreu per la seva dedicació al barri fomentant l’associacionisme. Actualment hi ha les seccions del grup de teatre La Trapa, l’esbart Joventut Nostra i el tennis taula. Acabada la passejada el públic assistent va expressar la seva satisfacció. Igualment es va agrair la inestimable col·laboració de les dues entitats. Per als qui ho desconeguin, l'Arxiu Històric del Congrés-Indians forma part de l'Associació de Veïns del Congrés-Indians sota el nom de Vocalia de Memòria Històrica, i ha nascut el 2015 amb el propòsit de recuperar, estudiar i difondre la memòria històrica de dues realitats ben distintes com són el Congrés i els Indians, alhora que vol defensar un patrimoni històric que, tot i existir, actualment l'Ajuntament de Barcelona no el té catalogat.

Fotos: Ricard Fernández i Ricard Sas.