dimecres, 16 d’octubre del 2019

Celebrada una passejada pel barri dels Indians


El passat divendres 27 de setembre va tenir lloc la passejada històrica pel barri dels Indians que anualment es celebra dins el marc de la Festa Major de l'Antic Barri dels Indians. El punt de trobada va ser a les 18.00 h a la plaça del Rom Cremat, i va tenir com a guies el company i president de l'Arxiu Jordi Sànchez i Ruiz, el company Ricard Fernández i Valentí que col·labora tant a l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris com a l'Arxiu Històric del Congrés-Indians, i el Ricard Sas i Filella, historiador que col·labora activament en aquesta segona entitat i, a més, és soci de l'Associació de Veïns del Congrés-Indians. Enguany ambdós arxius històrics han decidit participar conjuntament tant en la definició de la ruta com en l'elaboració del butlletí "Petit Arxiu" que per al veïnat dels Indians ha estat una gran novetat.
Des de la plaça del Rom Cremat, el grup es va dirigir al carrer de Concepción Arenal fins el passatge de la Companyia, un carrer del barri de Navas però que formava part dels Indians. Apareix per primer cop en el projecte d’urbanització de l’heretat de Ca n’Ausellàs en data de 24 de març de 1897. La part del passatge que no forma part de l'esmentada masia es parcel·là al segle XX en la finca de la família Ustrell. El 14 de juliol de 1976 s’aprova el Pla General Metropolità (PGM) on es preveu la desaparició d’aquest carrer.


Des d'allà es va creuar el carrer de Biscaia per anar a buscar el passatge d'Àrtemis, un carrer situat a la illa de la plaça de Maragall i el carrer d’Olesa i els carrers de Biscaia, Juan de Garay i Navas de Tolosa. Està situat al barri de Navas però pertanyia a Sant Andreu de Palomar. L'abril de 1931 el president de la Cooperativa de Funcionaris Públics per a la Construcció de Cases Barates, Pere Mach, sol·licità la construcció de 26 cases de planta baixa i pis amb un soterrani per cada una d’elles. El projecte és de l’arquitecte Joan Ventura. El conjunt es conserva en la seva totalitat llevat del número 1 que es va enderrocar per construir l’edifici de 1983 i el del número 25 per un edifici de 1975. Els números 27, 28 i 29 no formen part del conjunt original.
A través de la banda dreta de la plaça de Maragall i pel carrer de Puerto Príncipe amb Campo Florido es va recordar Can Berdura i la fàbrica Rolseson. Can Berdura era una masia que s'enderrocà el 1956 quan es van obrir els carrers de Campo Florido i Puerto Príncipe. L’heretat estava situada al paratge de Vilatrau i tenia una superfície de 12.241,25 m2. Es tractava d'una masia petita on els propietaris hi vivien i cultivaven les seves terres i n'agafaven d'altres en arrendament. Les verdures i hortalisses eren venudes a la parada del mercat del Clot que tenia la Concepció Berdura, coneguda com la Sió de Can Berdura.


A mitjans del segle XIX el propietari era Mariano Berdura i Gaig, el qual es casà en dues ocasions, primer amb Francisca Mas i Rocafort amb qui tingué tres fills i en segones núpcies amb Francisca Crusens i Bonet amb qui tingué quatre fills més. Morí l’any 1899 i l’heretat passà als seus fills Martí i Salvador els quals parcel·laren la finca. Molta gent creu que el barri dels Indians prové dels terrenys de Can Berdura però majoritàriament neix de l’heretat de Ca n’Ausellàs. D'altra banda, la Roselson era una empresa dedicada a la construcció de ràdios, tocadiscos i amplificadors fundada el 1960 per la família Rosselló. Situada en l'actual edifici industrial que hi ha a Puerto Príncipe, entre Campo Florido i Pinar del Río, fou referent dels sistemes de so d'alta fidelitat integrats al mobiliari. El 1974 l'empresa va presentar suspensió de pagaments i el febrer de 1975 els treballadors van aconseguir evitar un expedient d'acomiadament que afectava a la meitat de la plantilla. Finalment el 1978 el govern injectés 50 milions de pessetes i nomenés un gerent de l'INI, mentre la gestió passava als treballadors. No obstant això, la marca va acabar desapareixent. El juny de 1977 el caixer de l'empresa fou assassinat per dos atracadors quan ell i el director administratiu havien retirat uns 3 milions de pessetes de l'oficina del Banc de Biscaia de la plaça de Maragall. Actualment la planta baixa de l'edifici és el pàrquing del Manau i les plantes superiors són llogades a diferents empreses.


Continuant pel mateix carrer fins a Pinar del Río es va fer referència a l'oblidada però importantíssima masia de Ca n'Ausellàs, situada a la illa dels carrers de Puerto Príncipe, Pinar del Río, Matanzas i Campo Florido. L’heretat tenia una superfície de 107.723 m2. A mitjans del segle XIX la propietària era Teresa Minguella i de Torres. Després els succeí el seu fill Ferran Vedruna i Minguella. Aquest morí el 24 de setembre de 1874 i heretà el seu fill Ricard Vedruna i Cruylles, el qual va patir una crisi econòmica que l’obligà a demanar diversos crèdits amb la garantia de les seves propietats, entre les que hi havia Ca n’Ausellàs que hipotecà el 1891 i vengué el 5 de febrer de 1898 als socis que projectaren la urbanització d’un nou barri (actual Indians): els germans Manuel i Pere Romaní i Torruella, Pere Oliva i Amat i Andreu Lluís i Badia. El 24 de març de 1897 presentaren el plànol de la configuració i parcel·lació amb el traçat dels carrers dividint l’heretat en 23 illes.
Resseguint pel carrer de Pinar del Río fins a Matanzas el grup es va aturar davant la placa que recorda l'existència del refugi antiaeri, iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona a través del Servei de Defensa Passiva Antiaèria. Les obres es van iniciar a la tardor del 1936 sota la direcció del conseller-regidor Manuel Muñoz Díez amb un pressupost de 66.228,44 pessetes. Consta d'una galeria amb volta de mig punt formada per un únic corredor sense ramals o Canvis de direcció. Es preveia reutilitzar-se com a clavegueram una vegada acabés la guerra. Tenia una longitud de 153,40 metres, una amplada d'1,80 metres, una alçada de 2,10 metres i a 5 metres de profunditat. Disposava de tres accessos a les Cantonades dels carrers que creuaven Pinar del Río en forma de travesser per evitar l'entrada de metralla. La renovació de l'aire es feia per pous de ventilació. Actualment es conserven 148,71 metres del refugi.


El mateix carrer de Matanzas va servir per explicar un destacat espai d'oci: la pista de ball Río de Janeiro i el cinema Río. La pista de ball es va obrir als inicis dels anys cinquanta. Els promotors del local van ser els germans Joan i Josep Escofet i Sabanés i també Francesc Boada i Tapias, fill de Can Clariana. El recinte era envoltat per un porxo lleugerament enlairat sobre la pista de ball, que també s’emprà per a patinatge. Sobre un podi cobert havia l'orquestra que amenitzava les sessions de ball. Als estius, a banda d'organitzar-hi les populars revetlles, s'hi projectaven també pel·lícules a l'aire lliure. L'any 1962 va tancar i al seu lloc es va projectar la construcció d'una sala de cinema de barri. Els mateixos germans Joan i Josep Escofet i Sabanés i Francesc Boada i Tapias van decidir-ne la construcció. El 30 de maig de 1963 fou inaugurat el nou cinema Río, amb entrada en el número 40 del carrer de Matanzas. En els seus inicis era una sala de reestrena amb programes dobles. Anys després, l'empresari Pere Balañá va adquirir el cinema, sotmetent-lo a una remodelació interior obra de l'arquitecte Antoni Bonamusa. El 29 gener 1973 va reobrir completament renovat i com a local de grans estrenes cinematogràfiques. La sala constava d'una platea amb 796 butaques i un amfiteatre amb 404 butaques. El juliol de 2002 tancà definitivament les seves portes.


Enfilant camí amunt pel carrer de Garcilaso es va arribar als terrenys de l'escola Doctor Ferran i Clúa i l'institut Alzina, punt on es va explicar l'existència del tercer camp del Barça, la masia de Can Sabadell i els laboratoris del Doctor Ferran. El 1901 el Barça va disposar del seu tercer camp de futbol en uns terrenys al costat de la masia de Can Sabadell. Feia 110 metres de llarg per 80 metres d’ample i tingué un cost de 1000 pessetes. La inauguració va tenir lloc el 23 de novembre de 1901. Durant la temporada 1901-1902 va guanyar la Copa Macaya i el Campionat de Catalunya. Al maig de 1902 va celebrar el primer campionat nacional. L’expectació que generava Joan Gamper com a jugador va fer que alguns dels partits hi assistissin fins a 10.000 persones. La temporada 1902-1903 es va crear la Copa Barcelona. La temporada 1903-1904 va jugar per primera vegada un partit internacional. A principis de 1905, el club va haver de marxar perquè els propietaris dels terrenys de Can Sabadell preveien urbanitzar-los.
D'altra banda, allà a prop existí la masia de Can Sabadell se l’havia conegut com el Mas dels Tarongers. Tradicionalment fou una de les moltes propietats del marquès de Santa Creu. El 31 de gener de 1884 el marquès ven la propietat directe a diversos inversors, tot i que el juny del mateix any 1884 serà adjudicada a un d’aquests, Pere Navarro i Comella. Aquest mor el 20 de juny de 1893 i la propietat passa a la seva vídua, Leonor Serramalera i Aleu que la ven el 2 d’abril de 1898 als hereus de confiança de Josep Oriol Parés i Comaduran. Aquests hereus ja disposaven de la propietat útil de la masia i les terres del Mas dels Tarongers. El mateix 2 d’abril de 1898, Salvador Riera i Giralt, propietari del Mas Guinardó compra la finca i unifica les propietats directe i útil amb la intenció de parcel·lar tota l’heretat.


Pel que fa als laboratoris del doctor Ferran, va ser el23 de febrer de 1899 quan Jaume Ferran i Clua va comprar un solar a Salvador Riera i Giralt, propietari de Can Sabadell, situat entre els carrers de la Manigua, Estébanez (ara Garcilaso), Acàcies i el passatge de Salvador Riera. S’especialitzà en bacteriologia i microbiologia. Entre les seves fites professionals cal destacar el descobriment de la vacuna contra el còlera, la del tifus i la de la tuberculosi i va millorar la vacuna antiràbica del doctor Pasteur. A la seva mort l'activitat del centre continuà fins el 1971, i dos anys després l'Ajuntament adquirí la finca per construir-hi pisos i aparcaments, però les pressions veïnals aconseguiren que s’hi edifiqués l’escola Doctor Ferran i Clua, que s’inaugurà el curs escolar 1982-83. Al curs següent s’iniciaren les classes a l’institut L’Alzina. Actualment el terreny dels antics laboratoris també acullen una llar d’infants i un centre cívic.
Deixant enrere el recinte de l'escola es va continuar pel carrer de les Acàcies i el carrer de Prats i Roqué fins a la cruïlla del passeig de Maragall amb l'avinguda dels Quinze. Va ser la darrera parada on es van fer cinc cèntims sobre la masia de Can Xiringoi i la fita coneguda com "Els Quinze". La masia estava situada a l’avinguda dels Quinze Cantonada amb el carrer de Prats i Roqué. La família Armengol hi vivia des del segle XVII fins el 1971 en que es vengué a una constructora per enderrocar-la i edificar el bloc actual.


El 20 de febrer del 1900 l’empresa Tranvias de Barcelona a San Andrés y Extensiones expropià a Pere Armengol i Sagués una finca per construir la cotxera de tramvies que s’inaugura el 1901. A la dècada dels anys 20 va patir dues noves expropiacions per l’obertura del carrer de Prats i Roquer i per la conversió del camí de Sant Iscle en avinguda. Als anys 50 s’expropià un altre solar per la construcció del metro, i anys després novament per la construcció del ramal de metro que uneix la L4 i la L5 i 5, i la finca que avui és el passatge de Maria Àngels Rivas. Després de més de 450 anys, els Armengol continuen vivint en l’única parcel·la que els hi resta de Can Xiringoi, on els anys 50 del segle XX Josep Armengol i Sardà construí un edifici per a la seva família.
D'altra banda, la confluència formada pel camí d'Horta a Barcelona (l'actual avinguda dels Quinze i els trams mig i inferior del passeig de Maragall) i la carretera d'Horta a Sant Martí de Provençals (el tram superior del passeig de Maragall i l'actual carrer de Garcilaso), des del 21 de maig de 1901 efectuava la seva parada el tramvia elèctric de Barcelona a Horta. El preu del bitllet entre la plaça d'Urquinaona i aquesta fita valia 15 cèntims de pesseta. Des de llavors, l'indret fou popularment conegut com a "Els Quinze", denominació que ens ha arribat en l'actualitat. Des d'aquest any el nom ha quedat oficialitzat en la nomenclatura de Barcelona amb el canvi de nom de l'avinguda de Borbó per avinguda dels Quinze.


Acabada la passejada el públic assistent va expressar la seva satisfacció especialment pel fet d'haver explicat aspectes històrics fins ara inèdits i desconeguts del barri. Igualment es va agrair la inestimable col·laboració de les dues entitats. Per als qui ho desconeguin, l'Arxiu Històric del Congrés-Indians forma part de l'Associació de Veïns del Congrés-Indians sota el nom de Vocalia de Memòria Històrica, i ha nascut el 2015 amb el propòsit de recuperar, estudiar i difondre la memòria històrica de dues realitats ben distintes com són el Congrés i els Indians, alhora que vol defensar un patrimoni històric que, tot i existir, actualment l'Ajuntament de Barcelona no el té catalogat.

Fotos: Antonio Silva, bcnsostenible.cat, Joan Termes i Ricard Fernández

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada