Celebrada la 5a passejada per Vilapicina

El passat dissabte 5 d'octubre va tenir lloc una passejada històrica pel barri de Vilapicina que anualment es celebra amb motiu de la Festa Major de Vilapicina i la Torre Llobeta. Enguany s'ha arribat a la cinquena edició i ha comptat amb la participació tant de l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris com de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Torre Llobeta i Vilapicina. Com cada any la ruta varia per tal de donar a conèixer diferents indrets tots ells de gran interès i, aquesta vegada, a més de Vilapicina i la Torre Llobeta, també s'han visitat els barris de Sant Andreu, de Porta i del Turó de la Peira, que antuvi van formar part del mateix territori mentre que en l'actualitat ja no és així per decisió administrativa. D'altra banda, una vegada més l'entitat va reivindicar que Vilapicina recuperi el seu nom original, és a dir, Santa Eulàlia de Vilapicina.

El punt de trobada fou a les 10.00 h del matí a la plaça de Garrigó, on van assistir una trentena de persones. L'indret rep el nom de la masia i l’heretat de Can Garrigó situada al carrer d’Escòcia amb Santapau. Garrigó és el malnom de la família Campmany que eren els masovers. El primer Garrigó fou Joan Campmany i Sitjà, el qual es traslladà a la masia amb la seva família a la dècada de 1830 i es mantingueren fins a l’enderroc del 1961. El propietari, Josep Vilardebó i Moret, sol·licità l’aprovació d’un projecte d’urbanització aprovat el 15 de maig de 1896. Malauradament, el 14 d’octubre del mateix any morí abans d’iniciar la parcel·lació i el seu nebot vengué l’heretat l’1 de juny del 1900 a Àngels Puig i España que començà la seva urbanització.

El 6 d’octubre de 1947 ella morí i l’heretat es repartí entre els seus fills Maria, Mercè, Montserrat i Delmir de Caralt i Puig. El 1961 Josep Maria de Quadras i de Caralt, fill de Montserrat de Caralt, vengué la masia. Delmir de Caralt oferí una part dels seus terrenys a l’Ajuntament de Barcelona per construir l’escola "El Timbaler del Bruc" i demanà permís per construir el seu edifici de l'illa formada pels carrers de Santapau, Riera d’Horta, Emili Roca i Escòcia. El 1947 la propietat de la plaça passà a Montserrat de Carat i Puig, i a la seva mort el 24 de gener de 1956 passà al seu fill Josep Maria de Quadras i de Caralt. El 7 de juny de 2002 l’Ajuntament de Barcelona expropià la plaça i dos anys després la va reformar i construir un pàrquing soterrani.

Continuant pel carrer d'Escòcia es va arribar al passatge de Santa Eulàlia. El 1902 Elisa Carbó i Ferrer va comprar aquesta finca delimitada pels carrers B (Pardo), la riera d’Horta, C (Antoni Costa) i I (Escòcia). El 10 de novembre de 1912 va morir i les seves propietats passaren a mans dels seus fills Montserrat, Elisa i el pintor Ramon Casas i Carbó. El 7 març de 1928 Ramon Casas i el seu nebot Santiago Codina i Casas construïren un conjunt de cases en aquesta finca en diverses fases fins el 29 d’octubre de 1931 en què començà la quarta. Malauradament aquesta serà la darrera ja que el pintor morí el 29 de febrer de 1932. L'illa no estava del tot construïda i la família Codina Casas començà a llogar les cases construïdes i a vendre els solars que havien quedat buits.

La propietat de l'illa es repartí entre els hereus de Montserrat Casas i la seva germana Elisa. El 1954 els germans Eduard i Àngels Rocamora Nieto, néts de Montserrat Casas, vengueren la seva part. Elisa Casas va morir el 29 d’octubre de 1960 i les cases passaren als seus quatre néts Elisa i Fernando Albaladejo Codina, i Santiago i Josep Codina Ruiz. El 14 de juliol de 1976 el conjunt va quedar afectat urbanísticament preveient-se el seu enderroc. El 8 de novembre de 2017 s’aprovà la desafectació de totes les cases gràcies a una forta reivindicació veïnal. Avui dia continua aquesta lluita ja que l’Ajuntament de Barcelona preveu l’expropiació del passatge, obliga als veïns a pagar les despeses de la seva reforma i a acceptar una empresa municipal, i ha iniciat un expedient d’expropiació del pàrquing en superfície perquè sigui l'Ajuntament de Barcelona qui construeixi un edifici de quatre plantes.

Carrer d'Escòcia més avall es troba el passatge d'Escòcia, que consta d’un conjunt de 12 cases de planta baixa, situades 4 en el carrer d’Escòcia i 8 en el mateix passatge. Actualment només se'n conserva una al carrer d’Escòcia i 7 més al propi passatge. Està afectat urbanísticament des de l'aprovació el 1976 del “Plan General Metropolitano” (PGM) que el considera com a zona d’equipaments i rehabilitació. Són les cases més antigues de tot el carrer d’Escòcia. El passatge és un cul de sac que té una llargada de 34 metres i consta com a carrer d’Escòcia nº16. La finca original prové de l’heretat de Can Garrigó. L’autor del projecte de construcció és l’arquitecte Josep Masades.

El maig de 1923, la propietària dels terrenys, Àngela Jacas i Gascó, promogué la urbanització del passatge. Com a curiositat dir que el permís d’obres el va signar Ferran Fabra i Puig, aleshores alcalde de Barcelona.

El final del carrer desemboca a l'avinguda Meridiana, denominació que prové dels estudis iniciats el 1791 que es proposaren per a la creació del metre definit com la deumilionèsima part del quadrant d’un meridià terrestre. Per realitzar els càlculs s’utilitzà la distància entre les ciutats de Dunkerque i l’antic far de Barcelona. El 1848 Espanya aprovà el metre i el 1855 Ildefons Cerdà es basà en aquest meridià per urbanitzar dues noves vies de la ciutat, una l’avinguda Meridiana i l’altre fou la seva perpendicular anomenada avinguda del Paral•lel. A la dècada de 1860 els germans Girona Agrafel construïren la línia del ferrocarril del Nord que seguia part del recorregut de l’avinguda Meridiana. A partir de la meitat del segle XX es soterraren les vies del tren i l’avinguda Meridiana es convertí en una mena d’autopista. Aquesta transformació suposà l’ampliació de l’avinguda, l’enderroc de multitud de cases i la desaparició de carrers sencers com és el cas del carrer d’Orense del que avui dia només es conserva la casa del carrer d’Escòcia cantonada amb l’avinguda Meridiana. Un altre exemple és al carrer de la Jota on es pot comprovar que les cases comencen en els nº6 i 7.

Caminant per aquesta avinguda es va arribar fins el passeig de Fabra i Puig i l'espai on abans hi hagué la masia de Ca la Ràbia. El 16 de novembre de 1870 l’Ajuntament de Sant Andreu de Palomar aprovà el projecte d’una nova via que havia d’unir el carrer de Casesnoves (ara Gran de Sant Andreu) i la barriada de Santa Eulàlia de Vilapicina.

Aquest projecte va ser iniciativa de Josep Maria Nadal i Vilardaga. El 8 de març de 1884 es projectà la conversió del passeig en rambla. Oficialment es va inaugurar el 13 d’abril de 1890. El 18 de desembre de 1918 va passar a anomenar-se passeig de Fabra i Puig. Inicialment el passeig arribava a l’altura del camí de Sant Iscle ja que un conjunt de cases del carrer de Santa Eulàlia (ara Vilapicina) bloquejaven l’obertura de la nova via. El 1916 s’expropiaren les cases i així el passeig s’allargà. A la dècada dels anys 90 el passeig s'obrí fins el passeig de Valldaura. La rambla es va mantenir fins el 16 d’octubre de 1969 quan el passeig es va convertir en una via ràpida. Gràcies a la reivindicació veïnal el 3 de desembre de 1984 s’aconseguí recuperar la rambla entre els carrers Gran de Sant Andreu i Concepción Arenal i el 20 de maig de 1999 aquest sector canvià oficialment de nom a Rambla de Fabra i Puig.

D'altra banda, l’heretat de Ca la Ràbia anava des del carrer de Concepción Arenal fins gairebé a l’altura del carrer d’Antoni Costa/Manuel Sancho, i des del torrent de Can Piqué fins entre el carrer de la Jota i el passeig de Fabra i Puig. La masia estava situada al mateix passeig de Fabra i Puig, entre l’avinguda Meridiana i el carrer de Pardo. Durant generacions la família Saladrigas va ser la propietària. Joan Saladrigas i Basté a la dècada de 1850 li expropiaren una part de la finca per construir el ferrocarril del Nord. Després de la seva mort el seu fill Narcís Saladrigas i Sagristà, a la dècada del 1870 li expropiaren una part de la finca per urbanitzar la rambla de Santa Eulàlia. A la seva mort la vídua Anna Constansó i Surroca heretà tot el patrimoni Saladrigas i inicia la urbanització de les seves finques. La masia fou venuda el 1896 a Climent Guix i Sabadell i Jeroni Duran i Giralt.

Creuant l'avinguda Meridiana hi ha l'estació de Rodalies-RENFE de "Sant Andreu-Arenal". El 1909 s’inaugurà el baixador de Sant Andreu Nord (o Sant Andreu de Dalt) situat al carrer del Voló cantonada Orense (avui part de l’avinguda Meridiana). Aquesta estació es mantingué en funcionament fins al soterrament de la línia del ferrocarril el 1955, fet que comportà la construcció d’una nova estació al passeig de Fabra i Puig amb avinguda Meridiana.

Prosseguint pel passeig de Fabra i Puig i el carrer de Concepción Arenal es va arribar fins on hagué Can Magarola, aproximadament a l’altura entre el carrer de Sòcrates i el carrer de l’Abat Odó. El 6 de juny de 1593 Jaume de Magarola comprà l’heretat. El darrer propietari de la nissaga fou Victor de Magarola i Bru. Aquest, el 1864, renuncià a favor de la seva germana, Montserrat. El 30 d’abril de 1861 la societat dels germans Girona expropià 64.878,62 m2 per construir la línia del ferrocarril del Nord i els seus tallers. Per problemes econòmics, des del 1859, Victor de Magarola havia hipotecat Can Magarola, i finalment, el 31 de gener de 1879, vengué la masia i la terra que li quedava a Engràcia Planas i Ramoneda. Ella morí el 1886 i l’heretà la seva filla, Engràcia Batista i Planas. El 1891 la propietat de Can Magarola passà als hereus de confiança d’Engràcia Batista que dividiren la masia per poder viure diferents llogaters. Can Magarola es va enderrocar el 1966 en construir-se l’avinguda Meridiana.

Una mica més amunt hi havia Can Cerdà, masia situada al carrer del Cementiri nº1 (després anomenat carrer de Piferrer). Fou enderrocada el 1966 per la construcció de l’avinguda Meridiana. La construcció del ferrocarril del Nord va partir l’heretat en dues parts i una fou expropiada. A mitjans del segle XIX el propietari era Joan Cerdà i Artés, casat amb Maria Ribó i Sagristà. La parella no tingué descendència i el 20 de maig de 1868, a la mort de Maria Ribó, Can Cerdà passa a ser propietat de la seva neboda Maria Ribó i Payerol. A tocar de la masia existí la coneguda font i repartidor de la societat de la mina de la Font de Canyelles que es constituí el 1852 i de la qual precisament Joan Cerdà fou un dels fundadors.

Creuant novament l'avinguda Meridiana i entrant al Parc Esportiu de Can Dragó pel carrer de Rosselló i Porcel el grup va fer aturada al Cementiri de Sant Andreu. A la dècada de 1830 es construí a tocar de la riera de Sant Andreu (ara carrer dels Garrofers) i el camí de Santa Eulàlia. Actualment se’l considera el segon cementiri més antic de Barcelona, després del de Poblenou. El recinte ha patit diverses ampliacions i reformes de les quals destaca la de 1927 quan l’arquitecte Agustí Domingo i Verdaguer construí la nova façana del carrer dels Garrofers.

Al sortir del recinte es va fer camí amunt pels carrers dels Garrofers i de l'Escultor Ordóñez fins a l'alçada del carrer de la Maladeta, el qual abans del 5 de setembre de 1907 s’anomenava carrer de Piqué i era un tram del torrent que duu el mateix nom. Aquest nom prové de la masia de Can Piqué que estava situada al carrer de Sant Iscle, i que a partir de 1881 es conegué com a Can Pisaca. El carrer s’urbanitzà a partir de la dècada de 1830 d’una forma lenta, ja que les finques eren propietat de diversos propietaris.

Pel mateix carrer de l'Escultor Ordóñez s'arribà fins el carrer del doctor Pi i Molist, també conegut fins el 19 de maig de 1914 com a passeig o carretera del Manicomi ja que fou projectat per connectar la rambla de Santa Eulàlia amb l’Hospital Mental de la Santa Creu dirigit pel doctor Emili Pi i Molist. Amb els diners de l’herència del doctor i de la seva muller, Antònia Bacigalupi i Maymó s’accelerà la construcció del manicomi després de molts anys de retard.

Creuant aquest carrer hi ha el passatge del Doctor Pi i Molist, on destaca un edifici amb un rellotge de sol. Aquest element mereixeria tenir protegida la seva façana per la seva importància com a únic rellotge de sol esgrafiat de Nou Barris. Actualment la casa està amenaçada pel pla urbanístic en vigor preveient-se el seu enderroc i el de totes les cases que donen al carrer de Sant Iscle a canvi de fer una nova plaça. Aquestes cases antigues del carrer de Sant Iscle són les darreres que subsisteixen de l’anterior alineació del camí de Sant Iscle i pràcticament l’últim testimoni d’aquest camí mil·lenari. Des de diverses entitats com l’Associació de Veïns del Turó de la Peira, la Societat Catalana de Gnomònica o l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris es pretén la protecció i catalogació d’aquesta casa per assegurar també la conservació del rellotge de sol.

El grup va continuar cap avall pel carrer del Doctor Pi i Molist fins a la plaça del Virrei Amat, on es va parlar de dos elements importants com Can Sitjà i l'església de Santa Eulàlia. La primera fou la casa més gran del poble de Sant Andreu de Palomar, també coneguda com la Casa dels Set Balcons o el Col·legi de la Bona Vida, doncs en aquest palau es feren concorregudes trobades anuals de personalitats de l’alta classe social i noblesa de Barcelona.

Els marquesos de Castellbell foren els seus propietaris fins a ple segle XX, quan ho vengueren a la família Pujadas, masovers de la casa des del segle XVIII. Podem conèixer molt bé com era aquesta masia gràcies a les descripcions fetes per Rafael d’Amat de Cortada, 1r baró de Maldà en el seu dietari conegut com a "Calaix de Sastre". Als anys 60 l’entitat bancària "La Caixa" va comprar a Pere Pujadas i Armengol aquest palau per enderrocar-lo i construir el gratacels que actualment presideix la plaça. El 21 de març de 2015 l’alcalde de Barcelona va inaugurar un monòlit en memòria de Can Sitjà en la nova plaça també anomenada Plaça de Can Sitjà.

Pel que fa al temple, el seu origen es remunta el 1885 quan Josepa Solà i Fatjó decidí oferir uns terrenys de la seva finca per construir una nova església ja que la vella havia quedat petita. Anà a veure a Narcís Cot i Isern, rector de Santa Eulàlia de Vilapicina, i li oferí la proposta. Aquest acceptà i demanà l’aprovació del bisbe de Barcelona que també acceptà. L’arquitecte municipal Josep Domènech i Estapà preparà un plànol per ubicar l’emplaçament de la futura església, d'una superfície de 2.527 m2 situats principalment a la finca de Can Solà, però 202 m2 dins de l’heretat de la Torre dels Anglesos. El fet que els terrenys de la nova església estiguessin situats en dues finques i amb dos propietaris complicà l’operació que es solucionà amb una permuta de terreny. La cessió gratuïta es produí el 31 de desembre de 1885 on el bisbe de Barcelona Jaume Català i Albosa preparà l’acte de col·locació de la primera pedra. El fet d’existir encara la primitiva i mil·lenària església de Santa Eulàlia ha fet que aquesta sigui coneguda sovint com l’església Nova.

Acabada la passejada el públic assistent es va mostrar una vegada més molt satisfet per l'experiència, i és d'esperar que el proper any es torni a comptar amb la col·laboració de l'Arxiu amb un nou itinerari diferent als anteriors que ajudi a descobrir aspectes inèdits i desconeguts de la història d'aquest barri així com a sensibilitzar en la defensa del patrimoni i dels elements que atorguen identitat alhora testimonis supervivents d'una època passada.