El passat dijous 30 de novembre a les 19.00 h va tenir lloc al vestíbul de l’Espai Via Favència (seu de l’Arxiu) el debat que portava per títol “Dones represaliades de Nou Barris”. L’acte va comptar amb l’assistència d’una vintena de persones. La companya Montse Argente va donar la benvinguda al públic assistent. Va explicar que l’activitat es feia amb motiu del 25 de novembre que és el "Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones". Com a espai que recupera la memòria històrica que és l’entittat es va pretendre commemorar la data posant de relleu la violència política que algunes dones van patir. Per aquest motiu es van convidar a tres testimonis que ho van patir i van estar recloses a la presó de dones de la Trinitat Vella.
La primera a parlar va ser la Maribel Ferrándiz Blas, veïna de Can Peguera. Va ser militant de la Jove Guàrdia Roja, branca juvenil del Partit Comunista d’Espanya. Ella i el seu germà han presentat una querella contra l’anomenada brigada político-social, la policia franquista que torturava als dissidents al règim. Ho han fet per fer justícia i perquè quedi inclosa en la memòria històrica. Ella va ser detinguda el 1971 per la seva militància política i va anar a la comissaria de policia de la Via Laietana. També recordà com van enxampar a d’altres companys i companyes perquè a dins del partit hi havia un delator. Va estar reclosa 32 dies a la comissaria de Via Laietana i més d'un any a la presó de la Trinitat, i ens recorda com a la comissaria es practicaven diferents tipus de tortures, tant físiques com psicològiques. Havia uns calabossos on es dormia al terra i no hi havien condicions higièniques. Després va ser jutjada i enviada a la presó de dones de la Trinitat Vella. A dins del centre penitenciari estaven separades les preses comunes de les que ho estaven per motius polítics. Així, per exemple, les activistes polítiques estaven completament aïllades de la resta de companyes per evitar possibles influències. Les estudiants rebien relativament millor tracte.
La segona testimoni a parlar va ser l’Àngels Rabadà Núñez, mestra d’escola. Al deixar els estudis per anar a treballar a les fàbriques va contactar per primera vegada amb militants clandestins de CC.OO. Després d’haver estat detinguda en una manifestació fou enviada a una comissaria de policia del carrer del Torrent de l’Olla, al barri de Gràcia, que actualment no existeix. Va estar a la presó de dones de la Trinitat Vella durant un mes i mig. La segona vegada que fou detinguda va ser a Matadepera l’any 1974, quan van fer una pintada que deia “Franco asesino” amb motiu de l’execució del Salvador Puig Antich. Va ser traslladada a la caserna de la Guàrdia Civil del carrer de Sant Pau, on va ser severament interrogada. A la presó de dones hi estigué 15 dies. Va recordar com les responsables de dirigir el centre eren les monges de les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey, en comptes de funcionàries.
La tercera testimoni va ser la Mari Carmen Medina Rodríguez, infermera a l’Hospital de Sant Pau i antiga veïna de Nou Barris. Des de ben jove i per tradició familiar ja tenia simpaties per les idees comunistes. Ella treballava en una fàbrica de termos i es va assabentar que a Vallvidrera es va organitzar una protesta dels sector del metall, on decidí assistir. Una delatora va avisar a la policia, la qual va desfer la concentració. Amb ella la van arrestar juntament amb d’altres participants. Fou traslladada a la comissaria de la Via Laietana, on recordà les deplorables condicions de les instal·lacions i a la que estaven sotmesos els presos i preses. Per sort li van fer poca cosa, no la van torturar. De la comissaria no van anar als jutjats sinó que fou directament enviada a la presó de dones. Allà les monges donaven roba nova perquè rebutjaven la pròpia que portaves. No tenien contacte amb la resta de preses. Al cap d’un mes va sortir en llibertat provisional. De fet, estava condemnada a quatre anys per difusió de propaganda il·legal, associació il·lícita i reunió il·legal. Afortunadament rebé un indult.
També hi estigué present al debat la Montse Fernández Garrido, advocada, dirigent feminista, mediadora familiar, activista de la memòria històrica i escriptora. Néta del guerriller Juan Garrido Donaire “Ollafría”, aquest fet va provocar, entre d’altres coses, que la seva família fos empresonada i vexada tota família, inclosa la filla menor d'edat. El seu pare, l’Antonio Fernández López, fou condemnat a dotze anys de presó. Acabada la carrera de Dret, va exercir de professora del Màster de Dret de Família i Infància de la Universitat de Barcelona, va assolir la presidència i vicepresidència de l'Il·lustre Col·legi de l'Advocacia de Barcelona, fou fundadora i membre de la European Women Lawyer Association i patrona de la Fundació Olof Palme. Des de molt jove va col·laborar amb el PSUC i fou membre de l'Organització Feminista Revolucionària. El 1978 s’encarregà de la revista “Vindicación Feminista” i el 1983 va col·laborar a la revista “Poder y Libertad”, portaveu del Partido Feminista de España, fundat per Lídia Falcón. Ella va explicar que durant els anys seixanta i setanta es va lluitar sobretot per la llibertat i, més endavant, per l’amnistia i l’Estatut d’autonomia. També va fer referència als moviments feministes d’aquells anys i de com les dones es van organitzar especialment a partir del 1976, on es van debatre diversos temes en les assemblees. De fet, va remarcar que la lluita feminista era (i és) una lluita política i va posar d’exemple alguns relats de repressió de dones durant el franquisme dels quals ella fou testimoni.
Acabada la xerrada el públic assistent va aprofitar per fer preguntes i comentaris. L’acte, que ha estat enregistrat, ja forma part del nostre fons documental i està disponible al Canal Memòria de l'Arxiu https://www.youtube.com/watch?v=mV9Nm1Xq0fY, va finalitzar amb un fort aplaudiment. La Montse Fernández Garrido va obsequiar a l'Arxiu amb un exemplar del seu nou llibre “Tres generaciones rebeldes”, del qual va fer una dedicatòria.
Fotos: José María Medina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada