El passat dissabte 24 de febrer va tenir lloc una passejada de barri per l’avinguda Meridiana. L’activitat, emmarcada dins la commemoració del 40è aniversari de la darrera divisió territorial de Barcelona en 10 districtes fou realitzada amb la col·laboració del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias (CEII). El punt de trobada va ser a l’avinguda Meridiana amb el carrer del Cardenal Tedeschini, a les 10.00 h, en els jardins d’Ángeles López de Ayala. Allà es va congregar el públic assistent, al voltant de 30 persones. Per part de l’Arxiu les explicacions anaren a càrrec del company i president de l’entitat, Jordi Sànchez i Ruiz. En aquest punt de partida es va parlar sobre Can Cascante, una finca amb dues cases propietat de Josep Cascante i Anglada. A mitjans de la dècada dels 50 els hereus vengueren la propietat, per la qual cosa s’enderrocaren les cases i s’erigiren els edificis actuals corresponents als carrers d’Emilia Pardo Bazán, d’Olesa, Cardenal Tedeschini i als jardins d’Ángeles López de Ayala. Actualment es conserva una palmera dels jardins de Can Cascante.
Travessant l’avinguda Meridiana i enfilant camí cap amunt el grup va efectuar una parada a la plaça de la Tolerància, indret on es va explicar la història de la fàbrica Pegaso i es va recordar l’atemptat terrorista al centre comercial Hipercor. El 1856 es constituí la Societat Industrial Farinera Barcelona i entre 1857 i 1860 s’erigí una fàbrica a la Sagrera, a tocar de la riera d’Horta. Després de diversos problemes econòmics entrà en liquidació i el 1875 es vengué la fàbrica a la societat Seriñana, Rubies, Rimbau i Cia. El 1876 s’ampliaren les instal·lacions i anà canviant de propietaris. El 24 de febrer de 1907 l’empresa Hispano-Suiza va adquirir la fàbrica per a la construcció d’automòbils de luxe i competició i motors d’aviació. El 23 de desembre de 1915 s’amplià amb la compra de terrenys de la Fabra i Coats. El 1946, l’Institut Nacional d’Indústria adquirí la fàbrica i s’instal·là amb el nom d’ENASA (Empresa Nacional de Autocamiones, S.A.) tot comercialitzant els seus camions i autobusos amb el nom de Pegaso. El 1980 la fàbrica es traslladà a la Zona Franca i el 1995 va desaparèixer. Pel que fa a l’atemptat terrorista, el 19 de juny de 1987 a les 16.08 h un cotxe bomba del Comando Barcelona d’ETA estacionat en el garatge del carrer de Dublín va explotar sota el centre comercial Hipercor. Van morir 21 persones i 45 resultaren ferides. Tres dies després s’organitzà una manifestació multitudinària de rebuig a l’atemptat. El 26 de juny de 2003 es va inaugurar al parc de Can Dragó un monument en memòria de les víctimes i el 17 de juny de 2017 s’instal·là a l’avinguda Meridiana, davant de la plaça de la Tolerància, un faristol dins del projecte de senyalització de la memòria democràtica de Barcelona.
La següent parada va ser a la cruïlla amb el passeig de Fabra i Puig, una artèria la construcció de la qual l’aprovà l’Ajuntament de Sant Andreu de Palomar el 16 de novembre de 1870 per unir el carrer de Casesnoves (Gran de Sant Andreu) amb Santa Eulàlia de Vilapicina. El 8 de març de 1884 es projectà la conversió del passeig en rambla, inaugurant-se el 13 d’abril de 1890. El 18 de desembre de 1918 el passeig de Santa Eulàlia es batejà amb el nom de Fabra i Puig. El 1916 s’expropiaren cases per allargar-lo fins els carrers de Sant Iscle i Vilapicina. El 16 d’octubre de 1969 el passeig es va convertir en una via ràpida. Gràcies a la reivindicació veïnal el 3 de desembre de 1994 s’aconseguí recuperar la rambla entre els carrers Gran de Sant Andreu i Concepción Arenal i el 20 de maig de 1999 aquest sector canvià de nom a rambla de Fabra i Puig. Aquell mateix any es va obrir fins el passeig de Valldaura. Uns pocs metres més amunt, davant la plaça de Josep Benet hi ha l’estació “Fabra i Puig” de Rodalies-Renfe. El 1909 s’inaugurà el baixador “Sant Andreu Nord” (o “Sant Andreu de Dalt”) situat al carrer del Voló cantonada al carrer d’Orense (avui part de l’avinguda Meridiana). Es mantingué en funcionament fins el soterrament de la línia ferroviària el 1955. Posteriorment es va construir una nova estació a prop del passeig de Fabra i Puig batejada com a “Sant Andreu Arenal” per la seva proximitat al carrer de Concepción Arenal. El juliol de 2023 passà a anomenar-se “Fabra i Puig” per unificar el nom amb l’estació de metro de la L1.
Creuant la Meridiana a la banda del districte de Nou Barris el grup va fer una aturada al parc de Can Dragó per explicar els tallers del Nord (després Renfe-Meridiana) i la masia de Can Diumenjó. El 28 d’octubre de 1856 s’inicia el procés d’expropiació de terrenys per construir la línia de tren de Barcelona a Saragossa gràcies al conveni amb la societat dels germans Girona. Amb els anys els tallers s’anaren ampliant amb l’expropiació de terrenys de les masies. El 1941 els tallers, de Caminos de Hierro del Norte de España, van ser adquirits per Renfe. A partir dels anys 50 el soterrament de la línia ferroviària per la urbanització de l’avinguda Meridiana i la impossibilitat de fer passar locomotores a vapor va propiciar la desaparició de les instal·lacions, fet que s’accelerà arran d’un incendi produït el 21 de febrer de 1965. Pel que fa a la masia de Can Diumenjó, anteriorment coneguda com a Can Barcaloni, Can Figarola i Can Vilar, el nom amb què fou coneguda es degué quan el seu propietari Jeroni Tomàs Papiol establí l’heretat el 9 de març de 1655 a Joan Diumenjó. Aquesta finca començà a parcel·lar-se a partir de 1771. El 6 de març de 1911 s’expropià gran part de l’heretat per l’ampliació dels tallers del Nord, fet que acabà sentenciant la pròpia masia, la qual es va enderrocar el 1929.
Creuant novament a la banda corresponent al districte de Sant Andreu el grup va caminar fins a la Riera de Sant Andreu, fita on es va fer referència a Can Cerdà i a la Font de Canyelles. La masia de Can Cerdà estava situada al carrer del Cementiri núm.1 (carrer de Piferrer). A mitjans del segle XIX, quan el propietari era Joan Cerdà i Artés es produí l’expropiació de bona part de la finca per la construcció del ferrocarril del Nord. Fou enderrocada el 1966 per la construcció de l’avinguda Meridiana. Relatiu a la Font de Canyelles cal remuntar-se al 7 d’octubre de 1711 quan el batlle general del Reial Patrimoni de Catalunya concedí l’aprofitament de les seves aigües a l’Ajuntament de Sant Andreu de Palomar. El 27 de juny de 1852 es signà un conveni amb la societat Riera, Molins, Massadas i Cia. per a la construcció de la mina. Degut als plets d’alguns propietaris que consideraven que podia perjudicar el cabal de les seves mines o els seus interessos en crear-se una servitud de pas, el 4 d’agost de 1857 es solucionà mitjançant conveni i indemnitzacions. El 16 de gener de 1858 va acordar amb la propietària de Can Diumenjó la construcció del repartidor general en els seus terrenys, a la cruïlla de la carretera de Dalt (carrer de Concepción Arenal) amb el camí de Santa Eulàlia (carrer de Piferrer). El 5 de febrer de 1860 la societat passà a dir-se La Mina d’Aigua de Canyelles.
Arribats a la plaça d’en Xandri amb Bartrina, fins el 1988 allà va existir Can Xandri, masia situada entre aquesta plaça i el carrer de Sant Hipòlit de la qual només es conserva la premsa de vi del segle XVIII, situada enmig de la citada plaça. De fet es tractava d’un conjunt de cases unides de planta i pis de la família i com a casa de camp. El 24 d’agost de 1789 el matrimoni Nicolau Pujadas i López i Josepa Costa i Rusiñol establiren una finca a Miquel Boguñà i Guardiola, el qual construí tres cases unides. Els descendents anaren parcel·lant la seva propietat en solars per edificar especialment als propis membres de la seva família, una urbanització que fou coneguda com a Barriada de Xandri, tot i integrar cases d’altres finques.
La plaça de Miquel Casabancas i Joanico va ser ‘indret on es va explicar la història de la Casa Asil, una fundació privada sense ànim de lucre que acull una residència, un centre de dia per a gent gran i el col·legi Sagrada Família de Sant Andreu de Palomar en l’illa formada pels carrers de Bartrina, Dragó, Arquímedes i Agustí i Milà. Arrel de l’epidèmia de còlera de 1865 Pere Xercavins i Carol (rector de la parròquia de Sant Andreu) i la Mare Anna Maria Janer i Anglarill (fundadora de la Congregació de Religioses de la Sagrada Família d’Urgel) es reuniren amb l’alcalde Ramon Planas i Planas per acordar l’obertura d’una casa d’acollida i cura de gent gran vulnerable. El 20 de gener de 1866 al carrer Gran de Sant Andreu s’instal·laren en l’immoble anomenat Casal del Salí. El 1868 es traslladà a l’emplaçament actual i l’escola començà a funcionar el 1879. La institució fou defensada pels mateixos andreuencs durant la Setmana Tràgica de 1909. Durant la Guerra Civil es convertí en magatzems del ram de la construcció. Després del conflicte tornà a obrir. L’any 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Travessant per sota el Pont del Dragó fins el passeig de Valldaura amb Argullós es va parlar de Can Dragó, nom que prové d’una companyia de soldats de l’exèrcit borbònic anomenats “Dragons” que, durant la Guerra de Successió, el 1714, es va instal·lar en aquesta masia. Situada en el triangle format per l’avinguda de Río de Janeiro, l’avinguda Meridiana i el passeig Valldaura, disposava d’un gran terreny agrari i d’una mina d’aigua per regar els camps i donar servei al casalot. Amb la construcció del ferrocarril del Nord i la urbanització del passeig de Valldaura l’heretat quedà partida en diferents sectors. El 1932 es va expropiar i enderrocar per ampliar dels tallers del ferrocarril. El 1929 es construí una nova masia coneguda com a Can Dragó Nou que existí fins el 1974.
A la confluència de l’avinguda Meridiana amb l’avinguda de Río de Janeiro es va tenir un record especial dels antics ponts de ferro. La conversió de l’artèria com a una autopista urbana el 1967 va comportar la separació entre els barris de banda i banda. Per aquest motiu es van construir uns ponts de ferro elevats i uns passos subterranis perquè els vianants la poguessin creuar. N’hi havia a la plaça de les Glories, al carrer d’Aragó, al carrer de la Muntanya, a de la plaça de Ferran Reyes, a la Riera de Sant Andreu, a la plaça de Mossèn Clapès i a la Trinitat. A partir del 1989 s’executà la reurbanització de l’avinguda Meridiana amb voreres més amples i semàfors a les cruïlles, la qual cosa suposà la desaparició dels ponts elevats de ferro, per bé que el que unia les dues Trinitats no desaparegué fins el 2010.
Entre el carrer d’en Tissó i la Via Favència existí el carrer de la Cooperació. Degut a l’eixamplament de l’avinguda Meridiana el costat mar d’aquest va desaparèixer per bé que el costat Muntanya segueix existint però com a avinguda Meridiana, malgrat que han desaparegut totes les construccions antigues llevat de tres cases. A l’altra banda de l’avinguda, a la carretera de Ribes, hi ha una rèplica de la creu de terme de l’antic poble de Sant Andreu de Palomar feta l’any 1996. Entre el 2009 i el 2015 estigué situada a l’avinguda Meridiana però la desaparició de l’espai i el jardí on era la creu va fer que es traslladés a la seva ubicació actual.
Finalment, a través dels carrers de Sa Tuna, Palamos i Garbí es va arribar davant la Casa de l’Aigua de la Trinitat Nova, la darrera parada de la passejada. Obra de l'arquitecte Pere Falqués i dels enginyers Felip Steva i Joan Sitges, es va erigir entre els anys 1915 i 1920 amb motiu d'una epidèmia de febre tifoide que va afectar a Barcelona l'any 1914 i que va obligar a modernitzar la xarxa de subministrament a la ciutat. El 1969 va ser connectada a la xarxa del riu Ter. El 31 de març de 1989 deixà de funcionar per obsoleta i el 2015 es convertí en espai cultural i cívic i centre d'educació ambiental.
El públic assistent, que va quedar força satisfet per l’activitat, va tenir ocasió d’adquirir el butlletí número 153 del Petit Arxiu relatiu a la present passejada per l’avinguda Meridiana. Si voleu saber amb més detall sobre la història de cada parada no dubteu a adquirir un exemplar. Allà mateix es va fer el comiat del grup, alhora que se li va agrair la seva assistència a la ruta i se l’informà de les properes activitats previstes.
Fotos: Arnaldo Gil i Montserrat Massot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada