dissabte, 3 de novembre de 2012

IGNASI IGLÉSIAS I PUJADES


Sepulcre d'Ignasi Iglésias, al Cementiri de Sant Andreu

Aquests dies dedicats al record dels familiars i amics desapareguts, caminant pel Cementiri de Sant Andreu vaig passar pel davant de la tomba d’Ignasi Iglésias, que no deixa d’ésser un conveí més. Vaig creure necessari dedicar-li un pensament des d’aquest blog, més que res perquè els més joves sàpiguen qui va ser i què va representar envers la urgència del problema dels retirs obrers, l’aprovació del Projecte de Llei de Previsió del Treball.
Ignasi Iglésias i Pujades (Sant Andreu de Palomar, 19 d’agost de 1871 – Barcelona, 9 d’octubre de 1928) fou un poeta i dramaturg vinculat amb el moviment modernista. El seu pare era maquinista de la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Al carrer on va néixer, el carrer de l’Ordre (que avui porta el seu nom), la meitat de veïns eren empleats dels tallers d’aquella companyia. El 1884 el seu pare fou traslladat a Lleida i allà va marxar l’Ignasi amb tota la família.
En la seva època d’estudiant a Lleida, ja va començar a escriure obres de teatre, representar-ne i fins i tot pintar decorats. Retornat a Sant Andreu als 17 anys, es matriculà, contra la opinió del seu pare que volia que fos enginyer, a la Llotja de Mar on fou company d’Isidre Nonell i de Joaquim Mir, entre d’altres. En aquells temps, l’Ignasi compartí les seves aficions pictòriques amb les literàries i periodístiques, arribant a fundar diverses publicacions de caire catalanista. No obstant, l’art dramàtic es fa present en la evolució de la seva obra i al llarg de la seva adolescència artística s’anirà manifestant la que serà la base de la seva obra posterior: la oposició entre el món dels humils (els obrers) i el dels rics.

Sepulcre d'Ignasi Iglésias, davant d'una agrupació de nínxols assolellats

Les influencies que li vingueren del modernisme que s’estengueren com a moviment literari, tractaven de treure la decadència en què es trobava la societat catalana per la pèrdua del seu caràcter propi i genuí. Aquesta idea només podia venir d’Europa i la revifalla del teatre català només podia ser possible amb l’adopció dels cànons dramàtics del teatre, el pensament franco-alemany del moment (Nietzsche, Zola…) i el naturalisme: Íbsen, Tolstoi… L’Ignasi es formava una cultura literària llegint obres d’aquests autors estrangers (“aleshores de tendències pernicioses” ens diu mossèn Clapés).
El seu naixent reconeixement públic es va veure estroncat per l’estrena de L’Argolla el 1894 que, per la seva temàtica (una relació incestuosa) i la actitud moral i la filosofia que expressava contraries a la malfiança burgesa i a la repressió social que es vivia, originà el seu allunyament de l’escena barcelonina  i el reduís a treballar amb societats locals o provincials.
El seu ideari reflecteix molt bé la situació dramàtica en que vivia el món obrer: El cor del poble i, sobretot, Els vells. Amb el temps evoluciona: el seu teatre prioritza l’emoció per sobre dels problemes, passant-los de particulars a col·lectius i contraposant els instints de l’home amb el deure de guanyar-se la vida. Amb Les Garses, el noucentisme ja afermat, defensa ja valors burgesos i desapareixen aquells valors espontanis i radicals.
Amb la Setmana Tràgica (1909), culminà aquest canvi d’actitud i els gustos del públic. Els arguments d’Iglésias ja no interessen com abans. Els anys entre 1911 i 1928 foren de desorientació artística: les seves estrenes ho foren amb la dificultat de trobar local i no fou aliena l’aparició del cinema. Condicionat per les exigències dels empresaris, el seu teatre, allunyat del seu transcendentalisme anterior, deriva cap a comèdies costumistes.

Casa natal d'Ignasi Iglésias

Els darrers anys transcorren apartat del món de l’escena, envoltat d’altres autors modernistes. Però encara rebé la consideració del Govern Francès que, al 1921, li atorgà la Creu de la Legió d’ Honor i obtingué un èxit que fou el colofó de la seva exitosa carrera teatral: l’any 1926 estrenà al teatre Novedades La llar apagada, que presenta el drama d’un matrimoni que no pot tenir fills. Aquest drama presenta sobre els altres més matisos, riquesa de llenguatge, emocions i una intensitat més humana que en tots els anteriors. Es va representar més de cinquanta vegades al Novedades i fora de Barcelona.
El Febrer del 1927 se li reté un gran homenatge ciutadà per la seva aportació al teatre català amb representacions extraordinàries de les seves obres, concerts de sardanes i audició de l’Orfeó Gracienc.
El 9 d’octubre de 1928, “el poeta del poble” morí sobtadament al seu domicili del passeig de Sant Joan.
Temps a venir l’Institut Nacional de Previsió concedí “A Don Ignasi Iglésias, autor del drama social “Els vells”, la Medalla d’Or de la Previsió Social”.
Dos anys més tard, el diumenge 12 d’octubre del 1930, segon aniversari de la mort del poeta, foren traslladades les seves despulles a la tomba definitiva del Cementiri de Sant Andreu del Palomar que, al poc, quedà completament colgada de flors i després, la comitiva es dirigí a la casa número 37 del carrer de l’Ordre on va néixer Ignasi Iglésias. Allà, l’Orfeó “L’Eco de Catalunya” interpretà “El Cant de la Senyera” i es descobrí una làpida costejada pels mateixos veïns del carrer que assenyala la casa on va néixer el poeta. Se li va donar el seu nom al carrer i s’obrí una escola que també porta el nom d’Ignasi Iglésias al passeig de Torras i Bages. Gairebé al costat del domicili es fundà l’any 1982 i sota el nom d’Arxiu Històric de Sant Andreu de Palomar el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias que, cada any, el primer diumenge d’octubre, promou una ofrena floral (a la que s’uneixen altres entitats de Sant Andreu) a la tomba del mestre.


Josep Maria Babí Guimerà

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada