Sepulcre d'Ignasi Iglésias, al Cementiri de Sant Andreu
Aquests dies
dedicats al record dels familiars i amics desapareguts, caminant pel Cementiri de
Sant Andreu vaig passar pel davant de la tomba d’Ignasi Iglésias, que no deixa
d’ésser un conveí més. Vaig creure necessari dedicar-li un pensament des d’aquest
blog, més que res perquè els més joves sàpiguen qui va ser i què va representar
envers la urgència del problema dels retirs obrers, l’aprovació del Projecte de
Llei de Previsió del Treball.
Ignasi
Iglésias i Pujades (Sant Andreu de Palomar, 19 d’agost de 1871 – Barcelona, 9
d’octubre de 1928) fou un poeta i dramaturg vinculat amb el moviment
modernista. El seu pare era maquinista de la Companyia de
Ferrocarrils del Nord. Al carrer on va néixer, el carrer de l’Ordre (que avui
porta el seu nom), la meitat de veïns eren empleats dels tallers d’aquella companyia.
El 1884 el seu pare fou traslladat a Lleida i allà va marxar l’Ignasi amb tota
la família.
En la seva
època d’estudiant a Lleida, ja va començar a escriure obres de teatre, representar-ne
i fins i tot pintar decorats. Retornat a Sant Andreu als 17 anys, es matriculà,
contra la opinió del seu pare que volia que fos enginyer, a la Llotja de Mar on fou
company d’Isidre Nonell i de Joaquim Mir, entre d’altres. En aquells temps, l’Ignasi
compartí les seves aficions pictòriques amb les literàries i periodístiques,
arribant a fundar diverses publicacions de caire catalanista. No obstant, l’art
dramàtic es fa present en la evolució de la seva obra i al llarg de la seva adolescència
artística s’anirà manifestant la que serà la base de la seva obra posterior: la
oposició entre el món dels humils (els obrers) i el dels rics.
Sepulcre d'Ignasi Iglésias, davant d'una agrupació de nínxols assolellats
Les
influencies que li vingueren del modernisme que s’estengueren com a moviment
literari, tractaven de treure la decadència en què es trobava la societat
catalana per la pèrdua del seu caràcter propi i genuí. Aquesta idea només podia
venir d’Europa i la revifalla del teatre català només podia ser possible amb l’adopció
dels cànons dramàtics del teatre, el pensament franco-alemany del moment
(Nietzsche, Zola…) i el naturalisme: Íbsen, Tolstoi… L’Ignasi es formava una
cultura literària llegint obres d’aquests autors estrangers (“aleshores de tendències
pernicioses” ens diu mossèn Clapés).
El seu naixent
reconeixement públic es va veure estroncat per l’estrena de L’Argolla el 1894 que, per la seva temàtica (una relació incestuosa) i la actitud
moral i la filosofia que expressava contraries a la malfiança burgesa i a la repressió
social que es vivia, originà el seu allunyament de l’escena barcelonina i el reduís a treballar amb societats locals
o provincials.
El seu
ideari reflecteix molt bé la situació dramàtica en que vivia el món obrer: El cor del poble i, sobretot, Els vells. Amb el temps evoluciona: el
seu teatre prioritza l’emoció per sobre dels problemes, passant-los de
particulars a col·lectius i contraposant els instints de l’home amb el deure de
guanyar-se la vida. Amb Les Garses, el
noucentisme ja afermat, defensa ja valors burgesos i desapareixen aquells
valors espontanis i radicals.
Amb la Setmana Tràgica (1909), culminà aquest canvi d’actitud i els gustos del públic.
Els arguments d’Iglésias ja no interessen com abans. Els anys entre 1911 i 1928
foren de desorientació artística: les seves estrenes ho foren amb la dificultat
de trobar local i no fou aliena l’aparició del cinema. Condicionat per les exigències
dels empresaris, el seu teatre, allunyat del seu transcendentalisme anterior,
deriva cap a comèdies costumistes.
Casa natal d'Ignasi Iglésias
Els
darrers anys transcorren apartat del món de l’escena, envoltat d’altres autors
modernistes. Però encara rebé la consideració del Govern Francès que, al 1921,
li atorgà la Creu
de la Legió d’
Honor i obtingué un èxit que fou el colofó de la seva exitosa carrera teatral: l’any
1926 estrenà al teatre Novedades La llar apagada, que presenta el drama d’un
matrimoni que no pot tenir fills. Aquest drama presenta sobre els altres més
matisos, riquesa de llenguatge, emocions i una intensitat més humana que en
tots els anteriors. Es va representar més de cinquanta vegades al Novedades i fora de Barcelona.
El Febrer
del 1927 se li reté un gran homenatge ciutadà per la seva aportació al teatre català
amb representacions extraordinàries de les seves obres, concerts de sardanes i
audició de l’Orfeó Gracienc.
El 9 d’octubre
de 1928, “el poeta del poble” morí sobtadament al seu domicili del passeig de
Sant Joan.
Temps a
venir l’Institut Nacional de Previsió concedí “A Don Ignasi Iglésias, autor del
drama social “Els vells”, la
Medalla d’Or de la Previsió Social”.
Dos anys
més tard, el diumenge 12 d’octubre del 1930, segon aniversari de la mort del
poeta, foren traslladades les seves despulles a la tomba definitiva del
Cementiri de Sant Andreu del Palomar que, al poc, quedà completament colgada de
flors i després, la comitiva es dirigí a la casa número 37 del carrer de l’Ordre
on va néixer Ignasi Iglésias. Allà, l’Orfeó “L’Eco de Catalunya” interpretà “El Cant de la Senyera” i es descobrí
una làpida costejada pels mateixos veïns del carrer que assenyala la casa on va
néixer el poeta. Se li va donar el seu nom al carrer i s’obrí una escola que
també porta el nom d’Ignasi Iglésias
al passeig de Torras i Bages. Gairebé al costat del domicili es fundà l’any
1982 i sota el nom d’Arxiu Històric de Sant Andreu de Palomar el Centre
d’Estudis Ignasi Iglésias que, cada any, el primer diumenge d’octubre,
promou una ofrena floral (a la que s’uneixen altres entitats de Sant Andreu) a
la tomba del mestre.
Josep Maria Babí Guimerà
