El passat dilluns dia 28 de maig un grup de gent col·laboradora de l'Arxiu va ser convidada per Aigües de Barcelona (AGBAR) a visitar el túnel del Mina-Grott. El punt de trobada va ser a les 10.00 h. del matí al camí del Pantà, tot just davant l'entrada que dóna a les proximitats del pantà de Vallvidrera. Per part de l'entitat van assistir la Lupe Feria, la Montse Argente, l'Arnaldo Gil, l'Antonio Silva, el Ricard Fernández i el Jordi Sànchez. Mentre que per part del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias va venir en Pau Vinyes, que alhora també és soci nostre.
L'amfitrió va ser el Bernat Rovira, director de l'anomenada Zona Barcelona Sud d'Aigües de Barcelona. Uns tècnics de SOREA, empresa del grup AGBAR del sector del medi ambient que gestiona tots els processos relacionats amb el cicle integral de l'aigua, van fer de guies, van proporcionar cascs, botes d'aigua i armilles reflectants, i es van encarregar d'obrir i tancar el recinte.
La visita va tenir una durada de poc més d'una hora i mitja. Un viatge fantàstic molt interessant per una mina que té força història i que encara conserva diferents elements de diverses èpoques, des de trams naturals sense revestir on s'aprecia l'evolució natural de les roques, trams semirevestits amb maons o bé trams completament revestits amb ciment per tal d'evitar possibles esfondraments. Restes de l'antiga infraestructura elèctrica, galeries secundàries, canalitzacions, indicadors de distància, roques alterades per l'acció de l'aigua, estalactites i alguns forats al terra que deixen entreveure la canalització soterrada van ser altres elements d'interès d'un indret que, malgrat estar tancat al públic per la seva perillositat, cada tram explica una història. L'accés al què va ser l'estació inferior de l'antic trenet roman tancat i força inundat d'aigua i vegetació, apart de trobar-se habitat per uns okupes.
L'origen d'aquesta mina va lligat a la construcció del pantà de Vallvidrera. A la segona meitat del segle XIX, el llavors municipi de Sant Vicenç de Sarrià contenia un nucli aïllat anomenat Santa Maria de Vallvidrera, l'economia es fonamentava en l'explotació dels boscos i en el cultiu de cereals i vinya. Amb el propòsit de millorar la productivitat, es va plantejar la construcció d'un embassament que recollís les aigües pluvials per destinar-les posteriorment als regadius. L'arquitecte Elies Rogent Amat va ser l'encarregat de dissenyar el pantà de Vallvidrera, un embassament d'gravetat amb un gran mur de maçoneria, típic de les regions muntanyoses, una obra d'enginyeria molt valorada en aquella època. Es va inaugurar el15 de juliol de 1864. Paral·lelament, el municipi de Sarrià es trobava faltat d'una bona xarxa de distribució d'aigua potable. Per això i amb l'objectiu que les aigües del pantà es distribuïssin per tota la localitat a través d'una gran conducció, unes obres dutes a terme sota la direcció el mestre d'obres Antoni Campañà.
El resultat final va ser d'una galeria de 1290 metres de longitud, trobant-se la boca de sortida a 50 metres de la presa del pantà i la boca d'entrada al costat de la Costa de Vallvidrera. Aquest nou túnel es va batejar amb el nom de Mina-Grottt.
Ja al segle XX, el 18 de maig de 1907 un jove empresari de 25 anys d'edat anomenat Heribert Alemany Escardó va presentar un projecte de parc d'oci en Vallvidrera, concretament als voltants de la finca i terrenys propietat de l'alcalde Miralles (Can Sauró i el torrent de Llevallol), de Can Sibina i del pantà de Vallvidrera, batejat amb el nom de Lake Walley Park. Preveia la instal·lació d'atraccions, zones esportives i berenadors. Per accedir amb comoditat, es construiria un petit ferrocarril que circularia per l'interior del túnel del Mina-Grott, l'interior es decoraria amb llums de colors per oferir un aspecte "fantàstic" durant el breu viatge. En vistes de que les atraccions i equipaments esportius s'anirien implantant progressivament, es va creure que l'obra més prioritària era la construcció del tren miniatura.
A l'interior del túnel es va instal·lar una via única de 600 mm similar a les usades en trens de mines, que respectaria la fossa central per on circulava l'aigua canalitzada del pantà cap a Sarrià. A cada boca es va construir una petita estació sense andanes i d'extremada senzillesa. El material mòbil constaria d'una vagoneta d'11,2 metres de longitud amb una capacitat per a 32 persones assegudes en seients distribuïts de forma 2+2 en compartiments tancats amb portes corredisses de reixa de corral. A cada extrem aniria el conductor al tractar-se d'una unitat bidireccional. El vehicle funcionava elèctricament mitjançant un parell de motors de 220V i 5CV de potència. El corrent elèctric la prendria a través d'un cable que discorreria paral·lel a la via que faria la mateixa funció d'un tercer carril. En cas d'avaria del corrent es tallava per evitar accidents i en cada extrem de la vagoneta hi havia uns fars portàtils.
A l'interior del túnel es va instal·lar una via única de 600 mm similar a les usades en trens de mines, que respectaria la fossa central per on circulava l'aigua canalitzada del pantà cap a Sarrià. A cada boca es va construir una petita estació sense andanes i d'extremada senzillesa. El material mòbil constaria d'una vagoneta d'11,2 metres de longitud amb una capacitat per a 32 persones assegudes en seients distribuïts de forma 2+2 en compartiments tancats amb portes corredisses de reixa de corral. A cada extrem aniria el conductor al tractar-se d'una unitat bidireccional. El vehicle funcionava elèctricament mitjançant un parell de motors de 220V i 5CV de potència. El corrent elèctric la prendria a través d'un cable que discorreria paral·lel a la via que faria la mateixa funció d'un tercer carril. En cas d'avaria del corrent es tallava per evitar accidents i en cada extrem de la vagoneta hi havia uns fars portàtils.
El pressupost de les obres va ascendir a un total de 11.841,30 pessetes. Va entrar en servei el 3 de juny de 1908. Es va establir una tarifa única que sempre es va mantenir invariable, de 25 cèntims. Per facilitar les comunicacions, el funicular de Vallvidrera va obrir un petit baixador del qual a través d'un nou pont sobre la via accedia fins a l'estació inferior. L'èxit de públic es va traduir en 32000 bitllets venuts en tan sols un mes d'haver entrat en funcionament, fet que va posar en evidència la rendibilitat del servei.
No obstant això, el director del funicular de Vallvidrera, Eugene Koetlitz, va denunciar la perillositat del petit tren i provisionalment el governador civil de Barcelona va ordenar el seu tancament. Va ser llavors que en l'assumpte va intervenir Carles-Emili Montañés Criquillión, enginyer expert en matèria ferroviària i centrals elèctriques que va treballar a la Companyia General de Tramvies i a la Barcelona Tramways Company Limited.
El mateix Montañés va prometre al Govern Civil de Barcelona que a canvi de restablir el servei del Mina-Grott, presentaria un projecte d'explotació mitjançant una concessió ferroviària, idea considerada favorable que finalment va portar el dia 6 del mateix mes i any a la reobertura al públic de servei. Per aquell llavors, la Societat d'Atracció de Forasters a través de la seva revista Barcelona Atracció va reconèixer a l'Mina-Grott com transport d'interès turístic. L'explotació a mans de Montañés va resoldre la situació legal mitjançant la constitució d'una empresa anomenada Ferrocarril Metropolità Miniatura de Vallvidrera, poc després batejada com Ferrocarril Metropolità de Les Planes a Vallvidrera. Finalment, el Govern Civil de Barcelona va acordar com a solució definitiva que el senyor Montañés estaria obligat a presentar un projecte de ferrocarril de característiques normals que enllacés Barcelona amb el Vallès i que circulés per terrenys revertibles a l'Estat, la inauguració comportaria el tancament definitiu del Mina- Grott. Finalment, una Real Ordre de 9 d'agost de 1909 ho va reconèixer com a ferrocarril de passatgers.
El mateix Montañés va prometre al Govern Civil de Barcelona que a canvi de restablir el servei del Mina-Grott, presentaria un projecte d'explotació mitjançant una concessió ferroviària, idea considerada favorable que finalment va portar el dia 6 del mateix mes i any a la reobertura al públic de servei. Per aquell llavors, la Societat d'Atracció de Forasters a través de la seva revista Barcelona Atracció va reconèixer a l'Mina-Grott com transport d'interès turístic. L'explotació a mans de Montañés va resoldre la situació legal mitjançant la constitució d'una empresa anomenada Ferrocarril Metropolità Miniatura de Vallvidrera, poc després batejada com Ferrocarril Metropolità de Les Planes a Vallvidrera. Finalment, el Govern Civil de Barcelona va acordar com a solució definitiva que el senyor Montañés estaria obligat a presentar un projecte de ferrocarril de característiques normals que enllacés Barcelona amb el Vallès i que circulés per terrenys revertibles a l'Estat, la inauguració comportaria el tancament definitiu del Mina- Grott. Finalment, una Real Ordre de 9 d'agost de 1909 ho va reconèixer com a ferrocarril de passatgers.
Per a la prolongació del tren de Sarrià fins al Vallès amb el repte de superar la barrera física que suposava la muntanya de Collserola, va comptar amb l'ajuda del seu amic Frederick Stark Pearson, enginyer i financer canadenc que va visitar la capital catalana el juny de 1911. Entusiasmat de la seva experiència, va fundar a Toronto en el mateix any la societat Barcelona Traction Light and Power Company Limited (la Canadenca) i va projectar una ordenació territorial que va suposar la llavor de l'anomenada Gran Barcelona: la ciutat comercial (Barcelona capital des del Llobregat fins al Besòs), la ciutat residencial (Collserola) i la ciutat industrial (les comarques vallesanes). Va ser el mateix Pearson qui a través de la Barcelona Traction va adquirir les accions de Ferrocarril de Sarrià a Barcelona, S.A. (que incloïa el tren i el funicular de Vallvidrera) per a la constitució l'1 d'abril de 1912 de la companyia Ferrocarrils de Catalunya S.A.
En iniciar les obres de construcció del nou tram ferroviari que incloïa la perforació d'un túnel sota la muntanya de 1625 metres de longitud, esporàdicament el Mina-Grott es va utilitzar tant per al transport d'obrers com per al trasllat de petits materials de construcció. Desgraciadament, va succeir un fatal succés l'any 1915, en plena Primera Guerra Mundial, quan l'enginyer Pearson va morir a bord del transatlàntic Lusitania amb el qual viatjava en ser torpedinat i enfonsat per un submarí alemany en ple oceà Atlàntic. Aquest succés que tant va traumatitzar no va impedir que les obres ferroviàries continuessin, i el 28 de novembre de 1916 es va inaugurar el tram Sarrià-Les Planes. Al dia següent, el Mina-Grott va tancar definitivament, i tant les instal·lacions ferroviàries com la vagoneta de passatgers van ser desmantellades.
En iniciar les obres de construcció del nou tram ferroviari que incloïa la perforació d'un túnel sota la muntanya de 1625 metres de longitud, esporàdicament el Mina-Grott es va utilitzar tant per al transport d'obrers com per al trasllat de petits materials de construcció. Desgraciadament, va succeir un fatal succés l'any 1915, en plena Primera Guerra Mundial, quan l'enginyer Pearson va morir a bord del transatlàntic Lusitania amb el qual viatjava en ser torpedinat i enfonsat per un submarí alemany en ple oceà Atlàntic. Aquest succés que tant va traumatitzar no va impedir que les obres ferroviàries continuessin, i el 28 de novembre de 1916 es va inaugurar el tram Sarrià-Les Planes. Al dia següent, el Mina-Grott va tancar definitivament, i tant les instal·lacions ferroviàries com la vagoneta de passatgers van ser desmantellades.
El senyor Montañés va vendre els seus drets de possessió del Mina-Grott que van tornar novament a pertànyer a la Comunitat de Partícips de la Mina Pantà de Vallvidrera. Amb el pas dels anys, es van realitzar reformes interiors a les parets del túnel, bàsicament revestiments de protecció, a causa del progressiu deteriorament. En esclatar la Guerra Civil, el túnel de la mina es va utilitzar per transportar municions cap a Barcelona i amagar material bèl·lic per evitar que les tropes enemigues el localitzessin i el bombardegessin. A partir de la dècada de 1940 es va aprofitar per fer passar un col·lector que formaria part d'una nova xarxa de subministrament d'aigua potable. A l'interior de la mina es van construir galeries secundàries de menors dimensions que enllaçaven amb altres mines d'aigua. Anys després, la Companyia d'Aigües de Sabadell també va construir un col·lector per al desenvolupament d'una nova xarxa d'aigua potable entre Barcelona i el Vallès.
El pas del temps va portar a la mina fins a una situació d'extremada degradació i perillositat fins que la Societat d'Aigües de Sant Cugat (SOREA), propietària de la mina, es va encarregar de la seva neteja, rehabilitació i manteniment. Actualment s'ha procedit a la rehabilitació del pantà de Vallvidrera, de la Casa del Guarda (obra també d'Elies Rogent) i dels voltants del parc.
El pas del temps va portar a la mina fins a una situació d'extremada degradació i perillositat fins que la Societat d'Aigües de Sant Cugat (SOREA), propietària de la mina, es va encarregar de la seva neteja, rehabilitació i manteniment. Actualment s'ha procedit a la rehabilitació del pantà de Vallvidrera, de la Casa del Guarda (obra també d'Elies Rogent) i dels voltants del parc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada