El passat dijous 28 d'octubre a les 19.00 h va tenir lloc a la seu de l'Arxiu (Espai Via Favència) la conferència que portava per títol "L'abastament d'aigua a Nou Barris". L'activitat va comptar amb la presència d'una vintena de persones, tant gent de Nou Barris com persones vingudes d'altres districtes interessades en conèixer la història de les infraestructures que, des del districte, han abastit a bona part de la ciutat de Barcelona, actualment elements patrimonials. La ponència ha anat a càrrec de Manel Martín Pascual, soci de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris. Per als qui el desconeguin, dir que actualment és professor i catedràtic d’Ensenyament Secundari, havent ocupat diversos càrrecs de responsabilitat, a més d'haver col·laborat en la implantació de la norma de Qualitat ISO 2008 en el sistema educatiu català. Llicenciat, Màster i Doctor en Història Contemporània, és autor de diversos llibres, articles, conferències i itineraris. Una part significativa de la seva recerca s’ha especialitzat en la història de l’abastament d’aigua a Barcelona en època contemporània. En aquest terreny, entre altres, destaquen títols com ara "El Rec Comtal, 1822-1879. La lluita per l'aigua a la Barcelona del segle XIX" (1999), "Aigua i societat a Barcelona entre les dues exposicions (1888-1929)" (2007), "Barcelona: Aigua i ciutat. L’abastament d’aigua entre les dues exposicions (1888-1929)" (2009) i "Aigües de Barcelona, 150 anys al servei de la ciutat (1867-2017)" (2017). Va ser també un dels fundadors del Grup d'Història de Nou Barris-Can Basté i és vicepresident del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias.
La presentació va anar a càrrec del company Arnaldo Gil, el qual va fer cinc cèntims sobre la seva trajectòria. Seguidament el Manel Martín Pascual va procedir a fer la conferència. L'explicació va anar acompanyada d'un PowerPoint il·lustratiu amb imatges força interessants i inèdites, alhora que les explicacions foren molt amenes i que van captar de seguida l'atenció i l'interès del públic.
Entre d'altres coses, va puntualitzar que Nou Barris és un exemple únic a nivell de Catalunya en concentració d'aqüeductes i infraestructures d'aigua i, a més, el desenvolupament al nord de Barcelona es degué perquè pel pendent orogràfic va ser més fàcil aprofitar l'aigua de la conca del riu Besòs que no pas la del Llobregat, la qual hagué d'esperar fins a finals del segle XIX.
La història de l'abastament d'aigua a Barcelona i al territori de Nou Barris en particular es remunta amb l'aqüeducte romà, que captava l'aigua del riu Besòs fins a la colònia Barcino i va funcionar fins als segles VIII o IX. Durant el segle X el proveïment d'aigua era especialment a través dels pous que agafaven l'aigua soterrània. Va ser aleshores en època medieval sota el mandat del comte Mir que es va crear el Rec Comtal, una infraestructura que resseguia un traçat similar a l'aqüeducte romà. Entre els segles XV i XVIII no hagueren grans transformacions pel que fa a l'abastiment d'aigua.
Entre 1778 i 1786 es va construir la mina de Montcada per augmentar el volum d'aigua. El 1826, per tal d'augmentar la disponibilitat d'aigua a Barcelona, va entrar en servei l'aqüeducte Baix de Montcada. El 1879 va entrar en servei la Casa de l'Aigua de Montcada, amb tres pous de bombeig d'aigua. Per tal de modernitzar la xarxa d'abastament d'aigua el 1891 l'arquitecte Pere Falqués va projectar l'aqüeducte Alt de Montcada, del qual n'ha quedat com a testimoni actual la mina de la Ciutat i el Pont dels Tres Ulls. Per diversos problemes burocràtics no es va poder tirar endavant el projecte. No obstant això, arran d'una febre tifoide el 1914 deguda a la contaminació de l'aigua per la filtració d'aigües fecals va motivar una reforma i modernització urgent. A la Trinitat Vella i a la Trinitat Nova es van erigir els conjunts de la Casa de l'Aigua per bombejar, depurar i elevar l'aigua i així distribuir-la per Barcelona. Una nova canalització va substituir l'aqüeducte Baix de Montcada i, a més, es van revestir les antigues infraestructures per evitar filtracions d'aigües contaminades. Entre 1915 i 1919 van entrar en servei en quatre fases. Anys posteriors es va anar modernitzant la maquinària. El 1962, degut a unes inundacions que van tenir com a resultat la contaminació dels pous de Montcada, l'abastament es va passar a fer per mitjà d'una connexió amb el riu Ter. Això es va fer efectiu el 1969. Finalment, l'envelliment de les instal·lacions i el fet que a principis dels anys setanta s'havia construït una moderna estació distribuïdora a la Trinitat Nova, el 31 de març de 1989 les tres Cases de l'Aigua van deixar de funcionar.
En l'actualitat el conjunt de Montcada és un museu, el conjunt de la Trinitat Vella pertany al MUHBA i a Trinijove i el conjunt de la Trinitat Nova és un centre cultural i d'interpretació de l'aigua. Al marge d'aquesta infraestructura, també existeix la Central del Besòs, l'aqüeducte del Baix Vallès i l'aqüeducte de Dosrius, de finals del segle XIX. La primera encara funciona com a centre de tractament de les aigües i els aqüífers del Besòs, mentre que els aqüeductes han deixat de funcionar, esdevenint elements patrimonials. I des de l'any 2011 es va posar en servei la canalització de gairebé 15 quilòmetres de longitud que connecta per la falda de Collserola l'estació distribuïdora a la Trinitat Nova amb l'estació de la Fontsanta, a Sant Just Desvern.
Acabada la conferència, el públic va aprofitar per fer preguntes i comentaris. Per a totes aquelles persones que no van tenir l'oportunitat de venir a l'activitat, la xerrada va ser enregistrada i emesa en directe a través del grup de Facebook, on ha quedat publicada per a la seva lliure consulta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada