El passat diumenge 19 de juny va tenir lloc la passejada pel barri de la Guineueta. L'activitat, que va comptar amb l'assistència d'una vintena de persones, estava emmarcada dins els actes de la Festa Major de la Guineueta. Va tenir la col·laboració de l'Associació de Veïns i Veïnes de la Guineueta i de Projectart-Nou Barris Televisió. El punt de trobada va ser a les 10.00 h del matí als jardins de Llucmajor, davant del parc de la Guineueta. Les explicacions anaren a càrrec dels companys Jordi Sànchez i Arnaldo Gil.
Des dels jardins de Llucmajor es va entrar a dins del parc de la Guineueta. El seu origen es remunta a l'any 1917 quan l’Ajuntament de Barcelona va projectar al Pla d’Enllaços un gran parc que portés directament a la serra de Collserola. Aquest pla va quedar suspès fins que el Pla Comarcal de 1953 el reactivà. El 1962 s'aprovà la construcció del parc al torrent de la Guineueta. El parc es va obrir l’any 1968 amb el nom de Jardins de San Juan de Puerto Rico, però poc després va haver de tancar i reformar per reobrir el 6 de desembre de 1971. Obra dels arquitectes Joaquim Casamor i Antoni Riera i l’enginyer Albert Serratosa, el parc consta d'una zona més planera dominada per l’escultura de la Guineu i un llac, una gran plaça que esdevé escenari d’actes populars, culturals, polítics i reivindicatius, i una part costeruda i boscosa que porta fins a la via Favència i la serra de Collserola. Anteriorment al parc travessaven pel bell mig del barranc els aqüeductes de Dosrius i del Baix Vallès.
Sortint del parc el grup es va enfilar per la rambla del Caçador fins a la Via Favència i la plaça de Karl Marx. Durant els anys seixanta es va fer realitat bona part del barri de la Guineueta. Van ser adquirides 21,6 hectàrees de terreny amb un cost d'urbanització de 59 milions de pessetes. Per a la construcció d'habitatges, hi van participar l'Obra Sindical del Hogar, la Cooperativa La Puntual, la immobiliària DARSA, FECSA, Catalana de Gas i Telefónica. Els blocs van erigir entre els anys 1962 i 1970 i van començar a habitar-se a partir del 1964. Sota la rambla del Caçador discorre la riera de Sant Andreu. Rere la Via Favència, tot just al costat de l'església de Sant Mateu, al setembre de 1965, un grup de pares i mares amb el suport del rector de la parròquia de Sant Mateu, mossèn Josep Maria Comerma van inaugurar l'escola Ginesta en uns barracons habilitats. L'escola, de tarannà català i cristià, es caracteritzà per aplicar una pedagogia moderna, orientada al desenvolupament global de la persona basada en el respecte per la personalitat de l'alumne i la seva llibertat, així com en la promoció de la participació activa dels infants en el seu propi aprenentatge. El 1995 degut als problemes econòmics, tancà les seves portes, malgrat les lluites per a mantenir-la oberta. On ara hi ha el barri de Canyelles va existir el nucli de la Guineueta Vella, un conjunt d’habitatges d’autoconstrucció erigit als anys 20 als voltants de la masia de Can Guineueta. L'any 1964, el Pla parcial de la Guineueta va preveure la desaparició d'aquest nucli a canvi d'uns nous blocs d'habitatges que donarien lloc a l'actual barri de Canyelles. El veïnat va decidir oferir resistència perquè es negaren a marxar del barri per anar a viure a Ciutat Meridiana a canvi de rebre 1.000 pessetes d'indemnització. Per aquest motiu, la líder veïnal Mari Àngels Rivas va encapçalar una lluita per aconseguir que se’ls oferís la compra de pisos al mateix indret.
Des de la plaça de Karl Marx es va baixar pel carrer de Vilalba dels Arcs. A ma dreta s'observa la masia de Can Carreras i el parc Central de Nou Barris. Can Carreras, probablement erigida al segle XVIII i també coneguda com a Torre sala o Mas Sala, al segle XX va passar a mans de Lluís Guarro i Casas, conegut fabricant de paper. Des dels anys 90 fou expropiada per l'Ajuntament de Barcelona i resta pendent de reforma per fer-hi un centre cultural. Va ser al 1947 quan als seus voltants es van erigir habitatges de planta baixa, d’altres d’autoconstrucció i petits horts, on visqueren una vuitantena de famílies. Allà es constituí una associació veïnal que va haver de treballar per fer arribar els serveis d’aigua i llum al barri. Des del 1953 va quedar afectada per una llei d’expropiació, ratificada l’any 1974. L’Ajuntament de Barcelona, finalment, va fer efectiva aquesta llei als anys 90 per alliberar sòl i ampliar el parc Central de Nou Barris. Aquest, a més, es va fer també sobre els terrenys de l'antic Mental. Obra dels arquitectes Carme Fiol i Andreu Arriola, el 1999 es va inaugurar la primera fase i el 2003 la segona. Un tram de l'aqüeducte del Baix Vallès es conserva i serveix de pont. Pel passeig de Fabra i Puig, que divideix el parc en dues parts, es va sortir al passeig de Valldaura. Allà hi ha l'ambulatori, inaugurat el 2 de maig de 1967. Des d'un primer moment es va convertir en el centre més avançat de l’època, oferint servei de radiologia i anàlisi clínics i disposant d'un equip de 75 metges. També s’hi va ubicar la inspecció sanitària i una agència de l’Instituto Nacional de Previsión. Desenvolupava, a més, un servei d’urgències. Entre el 1999 i el 2001 es va remodelar. Al 2012 va tancar el servei d’urgències, fet que va generar una mobilització veïnal amb tancaments pacífics i manifestacions setmanals que van durar 37 mesos seguits. Seguint passeig avall va existir un pont metàl·lic que servia per travessar d'una banda a l'altra quan encara no havia semàfors. A prop de la plaça de la República hi ha el mercat de la Guineueta, inaugurat al gener de 1965 per abastir el barri i als futurs habitatges encara en construcció. L’any 2010 es va sotmetre a un procés de remodelació total que el va modernitzar, tot creixent en superfície i incorporant una nova marquesina.
Des del passeig de Valldaura es va entrar pels carrers d'Alsàcia i de Marie Curie. Com a elements destacats hi ha la masia de Ca n'Amell Gran, l'església del Mental i l'edifici del Mental. La masia de Ca n'Amell Gran va ser erigida entre els segles XVI i XVII pels comtes de Vilafranquesa. El 1870 es va enderrocar el cos més antic i es va construir el nou, el què actualment coneixem. El 1880 la Molt Il·lustre Administració de l'Hospital de la Santa Creu va comprar els terrenys per a erigir el futur Institut Mental. Als anys 70 la parròquia de Sant Rafael va dur a terme moltes activitats culturals en aquest casalot. El 1979 va obrir el Centre d'Esplai Guineueta. El 1996 l'edifici va passar a mans de l'Ajuntament de Barcelona que, després d'unes obres de remodelació que van comportar l'enderroc del cos més antic, el 2003 va reobrir reconvertida en el Centre Cultural Ca n'Ensenya. De baixada cap a la plaça Major de Nou Barris es troba l'església del Mental, recentment restaurada. Aquest edifici formava part del conjunt del Mental Va ser batejada en honor a Sant Rafael perquè el nom d’aquest arcàngel significa “Déu sana” o bé “medicina de Déu”. Esdevingué el centre religiós de les persones ingressades al sanatori i del personal que hi treballava. Era lloc de pregària i d’oració, i els diumenges i festius s’hi feien les misses. Amb l’esclat de la Guerra Civil, uns milicians republicans la van saquejar i se’n van endur tota mena d’objectes de valor. Durant la postguerra va tornar a funcionar, però, a mesura que l’Institut Mental va iniciar el procés de decadència i l’enderroc progressiu dels pavellons, el temple va anar perdent activitat per la disminució del nombre de pacients ingressats. Finalment, quan el Mental va tancar l’any 1986, el temple va ser abandonat i va començar un lent procés de degradació.
La darrera parada va ser davant l'antic edifici de l'Institut Mental de la Santa Creu. Construït entre 1885 i 1915 per l’Hospital de la Santa Creu, estava situat en una finca d’unes 50 hectàrees i es va edificar segons el Proyecto Médico Razonado para la construcción del Manicomio de la Santa Cruz de Barcelona (1859), obra del doctor Emili Pi i Molist. Aquest projecte pretenia dotar Barcelona d’un manicomi modern que apliqués les teràpies més modernes. L’arquitecte Josep Oriol i Bernadet el va projectar el 1859 i l'arquitecte Elies Rogent va dur a terme les obres de construcció. Una part de les obres va ser sufragada per Pi i Molist i la seva dona, Antònia Bacigalupi. Tenia capacitat per a 700 malalts que es distribuïen segons sexe, categoria social i malaltia. L’ordre religiosa de l’Hospital de la Santa Creu se’n va encarregar de la gestió. Els malalts duien a terme feines d’agricultura i ramaderia i treballaven en diversos tallers. A partir del 1972 el personal religiós va ser substituït per terapeutes professionals. A causa de la precarietat econòmica i les noves tendències psiquiàtriques, la institució va esdevenir inviable. El tancament definitiu, malgrat les lluites veïnals per impedir-ho, va tenir lloc el setembre del 1987. Actualment el que resta dempeus de l'edifici acull des de l'any 1988 la Seu del Districte de Nou Barris, la biblioteca Zona Nord, la tresoreria de la Seguretat Social i la caserna de la Guàrdia Urbana. Al costat esquerra hi ha l'edifici del Fòrum Nord de la Tecnologia (Cibernàrium). Quan a partir del 1968 s'inicià l'enderroc progressiu dels pavellons del Mental, es van anar erigint els blocs d'habitatges de Barcinova i Calinova. Concretament els veïns i veïnes de Calinova van iniciar a l'estiu de 1976 una protesta contra l'augment abusiu dels lloguers. La lluita va aconseguir frenar l'augment dels preus.
A la plaça Major de Nou Barris es va fer foto de grup i el comiat de les persones assistents, les quals es van mostrar molt satisfetes tant per la passejada com per les explicacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada