El BAR PLANAS, ahir i avui

Està mirant la gent si ve el tramvia pel revolt del carrer de Sant Francesc Xavier? No es fàcil perquè estem al 1980 i ja feia uns quants anys que ja no donaven servei, però les vies encara hi eren: la transformació de la Via Júlia, amb les obres del metro, acabava de començar, però sí que donava servei el bus del mateix número, el 50, que el va substituir. La parada estava (i està), al mateix lloc però no on espera la gent per veure’l venir, sinó a l’altra costat del carrer del Mas Duran.

El Bar Planas, a la Via Júlia cantonada amb el carrer del Mas Durán, era el típic bar familiar de barri, aixopluc de nombroses associacions, totes elles desaparegudes. Recordem “La Estrella de Mar”, agrupació coral que pertanyia a la Federació de Cors d en Clavé, el Club Ciclista Roquetes i la U.D. Roquetes, que hi tenia local social i vestidors per manca de serveis al camp de futbol del mateix nom: els jugadors, en calça curta, feien el trajecte per la vorera de la Via Júlia cliquejant els tacs de les botes sobre el ciment fins el camp de joc, a uns 200 metres més enllà.

El bar va ser enderrocat a principis dels anys 2000 i al seu lloc hi ha un nou edifici d’habitatges amb una clínica odontològica als baixos.

Josep Maria Babí Guimerà

Can Dragó nou, el camp de la Bloc i la Zona Verda

(Cliqueu sobre l’ imatge per veure el detall de les fotografies)

La nova Can Dragó, aixecada el 1929, representava l’ideal de la torreta que, a la recerca d’aire lliure, jardí, etc., perseguien treballadors o menestrals de Sant Andreu. La família Soca edificà la nova casa entre els carrers d’Argullós i de Joaquim Valls, prop de l’actual avinguda de Rio de Janeiro.

Malgrat que l’aspecte intern tenia una distribució interna funcional, i que continuava l’activitat agrària, l’aspecte extern, amb finestres més grosses, s’adaptava més al corrent lúdic de l’època. Tenia tres cossos i altres dependències, fins i tot, al jardí una casa de nines feta d’obra que es va posar al descobert al enderrocar la casa.

Durant la Guerra Civil la vinya va ser malmesa: els ceps van ser arrencats per la població per fer-hi llenya. Va ser un avís de la regressió i la posterior desaparició del cultiu a causa de la pressió urbanística. Llavors, els de Can Dragó van decidir treure un rendiment al terreny situat entre els carrers de Joaquim Valls i de Tissó. Aquest va ser l’origen del camp de futbol de la Bloc que, malgrat el nom, no tenia res a veure amb la Casa Bloc de Sant Andreu, l’edifici d’ habitatges socials de la GATPAC. Això si, un dels equips que hi jugaven era el la U.D. Bloc, que tenia la seu social a la fonda de Can Joan, a l’altra banda de la via del tren (i posteriorment de l’avinguda Meridiana), avui desapareguda, a tocar de la plaça de Mossèn Clapés. Un altre club que hi jugava com a local, era el C.F. Formentera, nom del carrer adjacent. Els vestidors els tenien a una de les dependencies habilitades al lateral de la casa, darrera de la porteria més propera al carrer de Joaquim Valls.

El camp de la Bloc era considerat zona verda des del 1957 però el 1973 s’hi aixecaren pisos seguint la línia del carrer de Formentera i ocupant mig solar. Els veïns es mobilitzaren per aconseguir la zona verda a l’espai restant amb accions diverses, però això ja és una altra història. La nova Can Dragó va ser enderrocada en aquesta època (1973) per donar lloc a la construcció de l’avinguda de Rio de Janeiro.

Josep Maria Babí Guimerà

 

Bibliografia:

Francesc Pujol, Rotllana, número 47, desembre 1990. Fotografies A.H.R.N.B.
El Museu del Futbol de Prosperitat: Salvador Farreras, Robert Lahuerta, Josep Mª Babí. Fotografies: A.H.R.N.B.

La BODEGA MUNICH de Can Peguera

A les cases barates de Can Peguera, durant la dècada de 1930 hi havia la bodega Munich. Ubicada al número 37 del carrer d’Espinauga, era punt de reunió d’activistes, principalment anarquistes. La raó d’això es degué a què en aquest barri obrer, la CNT tenia gran influència, fet pel qual el va convertir en el nucli urbà de tot Barcelona i el segon de Catalunya de major d’implantació obrera amb afinitat a la ideologia anarcosindicalista.

Un client força habitual era en Manuel Molin, “Juanele”, secretari general de la FAI i director de la revista “Tierra y libertad”. Altres clients van ser aquells veïns del barri que formaven part de l’equip de redacció del diari “Solidaridad Obrera”.

Quan va esclatar la Guerra Civil, el local es va convertir en la seu del Comitè Local de Milícies, i després, durant els primers anys de la postguerra i sota el règim franquista,  fou emprat per les noves autoritats com a local per censar la població del barri.

Ricard Fernández i Valentí

El Bar Ramón

Diumenge, dia de lleure. Els nois pugen a les bicicletes i es fan retratar per a immortalitzar el moment abans de sortir a menjar-se la carretera (de Ribes, és clar), els baixos dels pantalons subjectats amb pinces rodones perquè la tela no sigui agafada pels rajos de les rodes de la màquina.

Era el punt de reunió de la colla, un bar al que encara no havien arribat les begudes de cola i que anunciava, pintat al vidre, “ Vinos y licores”. Al seu interior esperaríem trobar olor a vinassa, un taulell de marbre i, al darrera i al costat, botes de fusta (potser fabricades pel boter que tenia taller obert al carrer Gran de Sant Andreu al barri de Tramuntana) amb diferents tipus de vi. Tot a granel.

La foto està presa davant de la porta del Bar Ramón, l’any 1950. Aquest bar estava situat a la Via Júlia, cantonada amb el carrer de Joaquim Valls, costat muntanya però formant part d’un paisatge que, diríem, d’un altre planeta. Res del que es pot veure en l’actualitat ens ho pot recordar. En aquest indret queden vestigis de tendals d’un quiosc de diaris que ja porta molts anys tancat, però que s’hi ha de passar per davant si vens de la Prosperitat i vas a l’Arxiu.

Josep Maria Babí Guimerà

JUNY. Obre el cinema Cristal

Durant el mes de juny de l’any 1961, va obrir les seves portes als números 84-86 del carrer de Viladrosa, a la barriada de les Roquetes, el cinema Cristal, sobre els terrenys d’una antiga i bonica sala de ball amb escalinates i jardí. Es tractava d’una sala de bones dimensions, de 1.100 localitats, de les quals 700 corresponien a la platea i les 400 restants a l’amfiteatre. L’edifici fou obra de l’arquitecte Josep Canela, i el titular que el regentava, en Manuel Barber García. Des dels seus inicis, aquest cinema va estar concebut com a sala de reestrena, per la qual cosa s’oferia diàriament un programa doble a preus populars. Durant aquells anys, aquest cinema era considerat el millor, el més bonic i el més equipat de totes les sales de projeccions emplaçades a l’actual Nou Barris. A partir de l’1 de gener de 1963, el local va passar a mans de Pere Balañá, el qual el va regentar conjuntament amb en Manuel Barber. Aleshores l’interior de la sala es va modernitzar una mica més i es van introduir millores com la instal·lació d’aire condicionat. L’any 1973, en Manuel Barber va desentendre’s i la sala va passar a mans exclusivament de Pere Balañá, que va mantenir actiu el cinema fins el seu tancament, el 31 de desembre de 1984.