dissabte, 30 de novembre del 2013

L'Arxiu celebra els seus 30 anys d'història amb la presentació de l'exposició "PERILL PATRIMONI"


El passat dijous dia 28 a les 7 de la tarda va tenir lloc la inauguració de l'exposició fotogràfica "PERILL PATRIMONI", destinada a mostrar imatges del patrimoni passat i present de tots i cadascun dels barris que formen part del districte de Nou Barris. Alhora, es pretén sensibilitzar de la necessitat de preservar uns elements que han fet història i han atorgat una personalitat en aquest territori, que és únic i irrepetible, i amb un valor més enllà de la concepció turística. D'aquesta manera es culminava el present any dedicat especialment al patrimoni, un cavall de batalla on la nostra entitat sempre ha estat molt reivindicativa.
L'acte, molt especial, estava emmarcat dins la commemoració del 30è aniversari de la fundació de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, inscrita oficialment un 20 de novembre de 1983. El vestíbul de l'Espai Via Favència va comptar amb un notable nombre de visitants interessats en la presentació d'una exposició que romandrà visitable fins el 14 de gener de 2014. El fred no va ser impediment per a què un munt de persones assistissin al nostre local.


Els parlaments van anar a càrrec del nostre col·laborador Jordi Sánchez Ruiz, del recent anomenat president de l'entitat Arnaldo Gil, i de la nostra gran col·laboradora Maria Lluïsa Serralta. Tots tres membres van fer un breu repàs sobre el què ha suposat l'existència de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, l'objectiu de l'exposició fotogràfica així com l'explicació d'experiències personals.
El moment més emotiu va ser just en el moment en què als dos fundadors de l'entitat, l'Arnaldo Gil i la Maria Lluïsa Serralta, foren reconeguts per la seva excel·lent trajectòria. Al primer se'l va obsequiar amb un clauer de plata amb un gravat del castell de Torre Baró, icona de Nou Barris, mentre que la segona va rebre una preciosa placa als seus trenta anys de col·laboració. 
Després dels parlaments i de l'homenatge als fundadors, el públic assistent, que fou convidat a un aperitiu, va procedir a visitar l'exposició.


Més enllà dels 30 anys, l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris viu una època daurada, sense perdre aquell esperit d'entitat popular sense ànim de lucre que des del primer dia l'ha caracteritzat, al peu del canó, defensant el patrimoni, difonent la memòria històrica i oferint el millor servei possible a les persones.


dijous, 28 de novembre del 2013

Exposició "PERILL PATRIMONI"


Amb motiu del 30è aniversari de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, avui dijous dia 28 es presenta l'exposició "PERILL PATRIMONI".

L'acte tindrà lloc a les 19h. a la seu de l'Arxiu, a l'Espai Via Favència. L'exposició romandrà visitable al públic els dimarts i els dijous de 18h. a 20h. del 28 de novembre d0enguany fins al 16 de gener de 2014.

No hi falteu!!!

dilluns, 25 de novembre del 2013

EL JOC DE NOU BARRIS, per Joscar


Farmàcia Borràs

Ha estat la primera del barri de la Prosperitat i una de les quatre o cinc primeres del districte de Nou Barris.

Al passeig de Valldaura cantonada amb el carrer de Sant Francesc Xavier, des del 1961, ha vist passar la vida dels habitants dels barris veïns, las transformacions urbanístiques, l’arribada del metro... Ha patit robatoris i atracaments, guàrdies interminables i, fins i tot, han nascut infants dins la farmàcia i els clients s’han sentit tractats com a amics.

Però potser poca gent sap que, abans del seu actual emplaçament, el 1957 es va instal•lar uns metres mes enllà, dins del barri de Porta. A quin carrer?


a)    Artá

b)    Horizontal

c)    Garrofers

d)    La Selva


La resposta correcta a la pregunta de la setmana passada és la:
d) Capella de Can Masdéu. L’encertant ha estat la Ruth. Però n'hi ha més: la mateixa Ruth ens ha explicat que d’aquest mosaic n’hi ha a d’altres llocs. Concretament a 'hort/jardí de les monges hospitalàries de Canyelles. I com que eren unes rajoles i un disseny molt comuns a l’època, no descartem que se'n puguin trobar també en altres edificis.

dimecres, 20 de novembre del 2013

60 anys del TAC o PÉNJAMO


Enguany, es compleixen 60 anys de la inauguració del primer autobús urbà al territori de l’actual Nou Barris, un precedent dels serveis de proximitat o “Bus del Barri” que avui dia trobem implantat a diferents barriades de Barcelona. És per això que mereix la pena recordar la història d’un autobús que simbolitzà l’inici de la fi de l’aïllament dels barris populars del nord de Barcelona quan fou inaugurat, i l’inici de les lluites veïnals a gran escala per demanar millores en el transport públic quan va ser suprimit.
Després de diverses gestions, l’any 1942, la dissolta Asociación de Propietarios de las Afueras de San Andrés es va poder recompondre novament regida per una Comissió Gestora sota l’autorització del Governador Civil, i vigilada pel nou règim franquista. El mateix any de la seva recomposició, els seus nous membres van encaminar els seus treballs per mirar d’aconseguir transport públic pels barris del nord de Sant Andreu i facilitar així el desplaçament dels seus habitants, una població que tenia una tendència progressiva a créixer i que es trobava en situació gairebé d’aïllament.


Transcorreguda una dècada, el 21 de setembre de 1952 va haver una reunió de la Comissió Gestora amb comercials i industrials de la barriada de Roquetes convocats per la Comissió de Festes, en la què es va parlar sobre els treballs realitzats, on destacaven les gestions per aconseguir una línia d’autobús. Per tal de fer un seguiment de les tasques assenyalats i iniciats per la Comissió de Festes, es va celebrar l’anomenada Ponència de la Barriada de les Roquetes, essent el seu president en Francesc Robusté i Borràs. En el mes d’octubre següent, es va establir contacte amb el Conseller del Districte IX Sr. Rosal per sol·licitar una línia d’autobusos des de la Via Júlia fins a un nus de comunicacions que permetés la correspondència amb altres serveis de transport. El 21 de gener de 1953, el Conseller del Districte IX, Josep Maria Pasqual i Graneri, va notificar a la Comissió Gestora que s’autoritzava la línia sol·licitada. Donat que Tranvías de Barcelona no es va mostrar favorable a la seva explotació, finalment aniria a càrrec d’un particular, tot i ésser un moment relativament inoportú si tenim en compte que el transport públic de Barcelona estava en procés de municipalització. El 30 d’octubre següent, un dictamen va atorgar la concessió amb caràcter provisional i a precari a l’empresa "Talleres Aragall y Compañía", propietat d’en Francesc Aragall i Romeu. El seu local era una concessionària amb garatge de la firma automobilística Ford ubicat al carrer de Gabriel y Galán, al barri del Clot. A més de la venda i reparació de vehicles, també es dedicava al lloguer d’autobusos per a serveis discrecionals.


El diumenge dia 17 de novembre de 1953 es va inaugurar el primer servei urbà d’autobús en el territori de l’actual Nou Barris, “que no por su corto recorrido, sino por su eficacia tiene una importancia suma en nuestros transportes urbanos ya que permite un directo acceso, desde el centro de la ciudad a unas barriadas sitas en las afueras nordeñas de ex pueblo de San Andrés  que alcanzan un censo de población de veinticinco mil vecinos; tales son los núcleos urbanos que son conocidos por Las Roquetas.” A la festa inaugural va assistir nombrós públic veí de les barriades del nord de Sant Andreu que esperava l’arribada de les autoritats que organitzaven l’acte, entre les quals estigueren presents el tinent d’alcade de Transports i Circulació Sr. Rosal Catarineu, en representació de l’alcalde de Barcelona; el conseller delegat del districte de Sant Andreu Pasqual Graneri; el general d’Artilleria de la IV Regió Sr. Pérez Porro; el mestre Palanca en representació de l’Obra Sindical del Hogar; i el president de la Junta de Veïns de les Roquetes Sr. Robusté, entre d’altres.


La cerimònia va començar amb una missa a càrrec de Mossèn Josep Camp, capellà de la parròquia de Santa Engràcia, el qual va beneir els tres autobusos allí estacionats. A l’encreuament de la Via Júlia amb el carrer de Joaquim Valls fou erigit un arc de fullatge i banderoles el pas del qual estava tancat per una cinta inaugural que fou tallada per la senyora Maria Cid, esposa d’en Pascual Graneri. A continuació, en una tribuna aixecada al mateix carrer, van fer els corresponents discursos els senyors Robusté, Graneri i Rosal. Posteriorment, les autoritats van pujar als tres autobusos per fer el trajecte inaugural, i al finalitzar foren obsequiats amb una copa de vi per cortesia de l’Asociación de Propietarios y Contribuyentes de las Roquetas, al seu local social. A partir de la tarda del mateix dia, el servei es va obrir al públic.


La nova línia, al pertànyer a l’empresa Talleres Aragall y Compañía, va rebre el nom popular de “TAC” (per les inicials de l'empresa), però també fou coneguda com el “Pénjamo” (per una cançó popular de l'època anomenada "Vamos llegando al Pénjamo" (ciutat de Mèxic), de Pedro Infante). El recorregut era de doble circumval·lació, i transcorria des de Via Júlia per Argüelles, Santa Engràcia, Font de Canyelles, passeig de Valldaura, plaça de Llucmajor, passeig de Verdum, passeig del Doctor Pi i Molist, plaça del Virrei Amat, passeig de Fabra i Puig, Concepción Arenal, Malats, Gran de Sant Andreu, Agustí i Milà, Bartrina, pont del Dragó, passeig de Valldaura i Via Júlia. L’oferta es va cobrir amb dos autobusos de petites dimensions, concretament un Ford Hércules i un Berliet. El primer era de color vermell i efectuava el recorregut en sentit contrari a les agulles del rellotge, mentre que el segon era platejat i circulava en el mateix sentit de les agulles del rellotge. A mesura que es va anar guanyant passatge, el servei es va reforçar amb dos cotxes més, un per a cada sentit. Més endavant, l’empresa de Francesc Aragall es va constituir sota el nom de "Transportes Urbanos Enlace Metro, S.A." (TUEMSA) i va situar un nou local més a prop del recorregut de la línia, al carrer de Malgrat. La línia funcionava de les 5:00h del matí fins a les 23:00h de la nit els dies feiners, i fins a les 3:00h de la matinada dissabtes i festius. El preu del bitllet era de 60 cèntims.


Malgrat que el servei va gaudir d’un excel·lent nombre de passatgers, el procés de municipalització va desembocar a què l’Ajuntament de Barcelona, el 27 de juliol de 1960 acordés declarar caducada la concessió del “TAC” o “Pénjamo”. El fet que es posessin traves per una possible renovació, TUEMSA es va veure obligada a renunciar al servei, el qual anà a parar a mans de Tranvías de Barcelona, que inicialment no el va voler. El 17 d’octubre següent, la línia es va rebatejar sota la denominació “R” i amb un nou recorregut entre Fabra i Puig i les Roquetes, passant a circular únicament pel passeig de Fabra i Puig, plaça del Virrei Amat, passeig del Doctor Pi i Molist, passeig del Verdum, plaça de Llucmajor, passeig de Valldaura, Font de Canyelles, Santa Engràcia i Argullós, al barri de la Prosperitat, abandonant el doble itinerari circular. L’oferta es cobrí amb dos vehicles “Aclo” reformats a un sol pis. El canvi va disgustar al veïnat, i així ho va expressar l’Asociación de Propietarios y Contribuyentes de las Roquetas: “el primitivo recorrido era más completo, ya que en su doble circunvalación enlazaba con metro y autobuses y permitía el desplazamiento rápido a San Andrés para las compras y otros menesteres cuando en nuestra barriada no existía, todavía, mercado”. El 23 de febrer de 1964 la línia R va canviar el seu distintiu pel número 13.

Foto: Arxiu Toni Rovira

El 19 d’agost següent es van suprimir les línies 11 i 13 d’autobús, substituint-se per la nova línia 12, amb un itinerari comprès entre tots dos serveis anteriors, del Bon Pastor a la Prosperitat. Circulava pels carrers de Sant Adrià, Gran de Sant Andreu, passeig de Fabra i Puig (tornada per Felip II, Escòcia, Dublín i Sant Ildefons amb motiu de la conversió de l’antiga rambla en una avinguda de sentit únic de circulació), plaça del Virrei Amat, passeig del Doctor Pi i Molist, passeig del Verdum, plaça de Llucmajor, passeig de Valldaura, Font de Canyelles, Santa Engràcia i Argullós L’oferta es cobrí amb tres autobusos “Aclo-Seida” de petites dimensions. El motiu d’aquest canvi es degué per tal d’eliminar una de les dues terminals emplaçades en el passeig de Fabra i Puig que ocasionava congestió del trànsit, i s’eliminava també la superposició d’una part del recorregut que coincidia amb un tram de menor passatge. Es va implantar la tarifa de 4 pessetes en lloc de l’especial de 3 pessetes, i es van eliminar també tres vehicles per donar així millor servei.

Foto: José Mora Martín

En l’actualitat, evolució de l’antiga línia 12 ens ha arribat la línia 132 de “Bus del Barri”, amb un trajecte de circumval·lació amb origen i final a la plaça del Virrei Amat que connecta els barris de Porta i la Prosperitat. En els propers anys s’anirà implantant la nova xarxa ortogonal d’autobusos que suposarà un canvia radical amb la substitució de totes les línies convencionals per unes altres de noves. Els trajectes abandonats s’hauran de cobrir amb nous serveis de proximitat, tal i com passa ara mateix. En aquest sentit, poder tornar a veure una línia de “Bus del Barri” amb un recorregut molt similar al del “TAC” o “Pénjamo” no resultaria pas utòpic. Ben aviat, a mig termini el temps ho dirà.


Ricard Fernández i Valentí

diumenge, 17 de novembre del 2013

EL JOC DE NOU BARRIS, per Joscar


Enrajolat


És el sòl d’un edifici religiós que l’Arxiu va visitar el mes d’abril del 2011 i que està situat en un lloc molt pintoresc. Al cap del temps es conserva en bon estat aquest clar exemple de rajola catalana.

Volem saber de quin edifici es tracta.


a)    Església de Santa Engràcia

b)    Ermita antiga de Santa Eulària

c)     Església de Sant Marc

d)    Capella de Can Masdéu


La resposta correcta a la pregunta de la setmana passada era la:
d) El barri de l’Arnau és Vallbona.

diumenge, 10 de novembre del 2013

EL JOC DE NOU BARRIS, per Joscar

Petit Indi


L’Arnau és un noi que viu al seu propi món acompanyat d'una guineu i una cadernera que és la seva gran esperança als concursos d’aus cantores de les rodalies.
Per les tardes visita a la seva mare, interna a la presó de Wad-Ras o acompanya al seu oncle Ramon al Canòdrom Meridiana.
Filmada en escenaris naturals, el director Marc Recha ha construït la pel·lícula donant-li un caire de western a un territori fronterer.
Quin és el barri de l’Arnau?


a)     Ciutat Meridiana

b)     Torre Baró

c)     La Guineueta

d)     Vallbona


La resposta a la pregunta de la setmana passada és la:
b) La mare d’en Francesc era espiritista. I amb això donem per acabada la passejada pel Cementiri de sant Andreu al voltant de la diada de Tots Sants que ens ha acompanyat les darreres setmanes.

dilluns, 4 de novembre del 2013

EL JOC DE NOU BARRIS, per Joscar



El “santet” del cementiri

El “santet” del cementiri de Sant Andreu (no és l’únic: al cementiri del Poble Nou n’hi ha un altre), es deia Francesc Pla Sañas i era un seminarista molt conegut per la gent de la vila de Sant Andreu que va morir molt jove, als 25 anys d'edat, de pena (encara que d’altres diuen que de tuberculosi, cosa que no seria gens d’estranyar perquè en aquella època es vivia enmig d’un gran fangar d’analfabetisme, insalubritat, jornades laborals de dotze hores…) perquè el senyor bisbe el va fer sortir del seminari i abandonar la carrera religiosa a causa de les activitats a que es dedicava la mare del noi.

La tomba d’en Francesc Pla Saña, situada sota l’església del cementiri mirant cap a llevant, sempre és coberta de flors, encara avui, des del dia del seu traspàs.

Però, quines eren les activitats de la mare d’en Francesc que van arruïnar la seva vocació?


a)     Era fetillera

b)     Es dedicava al espiritisme

c)     Era anarquista

d)     Era protestant



La resposta correcta a la pregunta de la setmana passada era la:
d) Construcció del campanar de l’església del cementiri.

Se’ns ha “anat l’olla”?
A l’Arxiu sempre intentem donar les nostres opinions amb el màxim rigor possible i després de contrastar-les. Això no priva de presentar-les, de vegades, amb unes gotes d’humor.
En el cas del campanar del cementiri, és clar que a algú se l'hi ha “anat l’olla”, però no hem estat nosaltres. La idea de la pregunta de la setmana passada la varem treure precisament de la pàgina que adjuntem (amplieu-la si cal), del llibre “CLASSICISME I MODERNISME EN EL CEMENTIRI DE SANT ANDREU  (Raquel Lacuesta-Margarita Galcerán-Margarida Nadal-Jordi Pujol) Ed. F12 serveis editorials. 1ª edició: nov. 2009, L-1826 del fons bibliogràfic de l’Arxiu, pag. 228. En aquest cas han estat els autors del llibre.


No obstant això anterior varem fer una consideració. L’arquitecte Ramón Térmens va construir el campanar a l’any 1956 i l'Sputnik I el van posar en òrbita els soviètics el 4 d’octubre del 1957, és a dir, un any més tard, i aquell artefacte era senzillament una esfera metàl•lica de mig metre de diàmetre i no pas de un coet. Per tant, els comentaris dels escriptors van desencaminats. Però hi ha més. Situats al davant del campanar es poden observar xiprers de diferents mides (res a veure amb els que s’hi podrien trobar al cementiri al 1956 però és clar que n’hi havien i que l’arquitecte tenia molt clar quina era la seva forma). I ens preguntem, a la vista de la fotografia que acompanyem: i si el senyor Térmens va voler donar al seu campanar la forma d’aquest arbre ornamental característic i representatiu dels recintes funeraris perquè la seva forma s’adaptés a l’entorn?



NOVEMBRE. La "Nit d'Ànimes"


Coincidint amb les festivitats de Tots Sants i dels Fidels Difunts, entre finals d'octubre i principis de novembre la Comissió Nit d'Ànimes del Casal de Barri de la Prosperitat celebrava l'anomenada "Nit d'Ànimes".
Precedent de l'actual festa de Halloween, la tradició explica que per Tots Sants els morts visiten als vius. Aquesta visita de les ànimes dels avantpassats té lloc de nit quan tot tipus de personatges que s'assimilen a la mort, com fantasmes, ànimes i esperits deambulen pels carrers buscant els seus parents.

dissabte, 2 de novembre del 2013

El Cementiri de Sant Andreu


L’origen del cementiri de Sant Andreu es remunta a l’edat mitjana, quan el cementiri parroquial de Sant Andreu de Palomar s’havia quedat petit. A partir de l’any 1837, l’Ajuntament de la vila va decidir d’enderrocar la vella església per fer-ne una de nova, i va buscar un nou emplaçament per a la necròpolis, fora de l’àmbit urbà però relativament proper i en un indret exempt de riuades i possibles problemes sanitaris. Inicialment es va proposar d’ubicar-lo on avui dia hi ha el barri de la Prosperitat, a una vinya del campaner senyor Trescals, més amunt de la masia de Can Tissó, però finalment es van escollir els terrenys de la masia de Can Calç. Es tractava d’un espai tranquil ben a prop del camí de Sant Andreu a Horta i, a més, es trobava en una lleugera elevació a resguard de la riera de Sant Andreu.
Segons Mossèn Joan Clapés i Corbera, a les seves Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar explica que a l’any 1839 es va procedir a la benedicció i inauguració del nou cementiri (prèvia benedicció). No obstant això, darreres investigacions apunten l’existència d’indicis que confirmarien la seva obertura a l’any 1834, com per exemple la carta de l’alcalde Josep Baucells al governador civil on deia textualment que “desde el 21 de octubre de 1834 se halla construído el cementerio rural”. Per aquells temps, quan alguna persona moria hi havia una dita popular que deia que “aquell se n’ha anat a Can Borràs”. El pas del ferrocarril de la companyia del Nord per l’actual avinguda Meridiana es va convertir en un obstacle entre Sant Andreu i el cementiri, la qual cosa obligava a creuar pel Pont del Dragó.



El 1863 es va fer una primera intervenció de reforma del cementiri que comportava una ampliació per la part posterior, i dos anys després es va publicar un reglament. Algunes de les disposicions destacades que es feren vigents foren: els nínxols es construirien amb muntants i arc de pedra treballada, parets de maó pla i volta de pitxolí; la conducció dels difunts a la capella, per la celebració de misses de cos present i posterior enterrament es pagaria la quantitat de 4 rals; per celebrar els aniversaris a la capella del cementiri s’exigirien 20 rals a favor del fons del cementiri; l’Ajuntament de Sant Andreu de Palomar, malgrat no haver autoritzat la conducció dels cadàvers al cementiri amb cotxes fúnebres, va determinar que quan es traslladés el difunt per mitjà de cotxes fúnebres, la Junta cobraria 4 rals per cada cadàver en concepte de drets, i als propietaris d’un nínxol se’ls cediria un altre de nou sense ossera per un valor de 160 rals que és el preu del cost material, o bé per un valor de 260 rals en cas que es vulgui ossera.
El 1886 es va procedir a fer obres menors, com la plantada d’arbres a la rampa d’accés al cementiri des del carrer del Bruc (actual Piferrer). Igualment, l’alcalde andreuenc Josep Soldevila i Soler va eliminar la presència de calaveres escampades per arreu, en plena superfície, per convertir aquell espai en un jardí de plantes tropicals i passeigs formosos. De pas, el recinte es va ampliar amb la construcció de més nínxols. Les obres van tenir un cost de 8.215,80 pessetes.



Amb l’agregació de la vila de Sant Andreu de Palomar a Barcelona, el recinte funerari va passar a mans del nou Districte IX. Com a conseqüència, els serveis funeraris es van municipalitzar fent un arrendament per deu anys a l’associació anomenada Unió d’Empresaris de Pompes Fúnebres. Les famílies andreuenques, però, es negaren a rebre aquests serveis perquè tal associació feia la feina molt malament fins al punt de rebre moltes queixes. Per tant, el sistema de trasllat dels difunts es va continuar fent en baiards (a pes de braços), alhora que van demanar a l’administració municipal que les famílies tinguessin el dret de decidir com volien que es transportessin els seus parents morts. De tota manera, a Sant Andreu es va acabar establint un sistema de cotxes fúnebres a càrrec del senyor Sitjà mitjançant un contracte amb l’Ajuntament de Barcelona, pel qual va haver de dipositar una caixa de 200.000 pessetes en concepte de fiança per respondre a les penyores a imposar en cas d’incompliments. Les empreses funeràries lliures que prestaren els seus serveis per l’antiga vila foren les de Can Massegues i la Fenícia, S.A., mentre que d’establertes van existir la Neotàfia i la Soledad.
El 1899 l'Ajuntament de Barcelona aprovà una primera ampliació del cementiri, una actuació d’urgència amb la construcció de 500 nínxols. El projecte va anar a càrrec de l’arquitecte Pere Falqués. Per això, a principis del segle XX es van adquirir uns terrenys annexos. D’altra banda, esmentar que el Pla Jaussely de 1905 preveia una ampliació del cementiri, un projecte que quedava integrat dins d’un seguit d’equipaments a ubicar al costat de l’avinguda Meridiana.



El 1919 es va fer una nova ampliació amb l’obertura de dos nous accessos, obra de l’arquitecte Agustí Domingo Verdaguer (aleshores cap de la Secció de Cementiris de l’Ajuntament de Barcelona). El 2 de setembre de 1924 s’iniciaren les obres d’una altra de major envergadura, amb la construcció de 4844 nínxols, l’edificació dels recintes Protestant i d’Avortaments, la construcció del pavelló higiènic i magatzem, l’ampliació de l’antecementiri i de les dependències administratives i el traçat de les clavegueres. El 1927 es va inaugurar la nova façana que dóna al carrer dels Garrofers, obra d’Agustí Domingo Verdaguer.
El resultat d’aquestes ampliacions va ser que es podia distingir la part antiga d’estil neoclàssic de la part moderna més funcional. Malgrat les tombes emplaçades al terra, la majoria conformaven carrers amb nínxols. L’interior també contenia una zona reservada per a enterrar-hi els cristians protestants. A la placeta d’entrada es trobaven els panteons i sepulcres d’importants famílies, com la Basté Ros, la Forner, la Iglesias Riera, la Servat, la Benguerel, la Fàbrega, la Gallardo Campañá, la Rivera, els Santaló, els Duran, la Giraudier, la Martí, l’Esteban-Lúcia, l’Aguyé, la Guardiola, la Puig i Saladrigas, la Busquets Vilà, l’Albiñana, l’Oriol, la Barbarà, la Bordas, la Vintró, la Regàs, la Zaragoza, la Mussons-Estebanell, la Corominas-Sardà, la Grífol, la Guix o la Fabra. Una de les tombes més visitades era la del capellà del barri Francesc Plana i Saña i la del poeta i dramaturg Ignasi Iglésias i Pujades (1871-1929).



Durant els anys de la Segona República es va plantejar una altra ampliació del recinte, però per diversos problemes amb propietaris de terrenys no es va poder tancar cap acord. Amb l’esclat de la Guerra Civil, la necròpolis va passar a denominar-se Cementiri d’Harmonia de Palomar a partir de l’any 1937.
Ja a la postguerra, el 1940 es va erigir el Panteó del Soldat. Obra dels arquitectes J. Gordillo i M. Nibó, esdevingué un espai monumental dedicat als soldats franquistes morts sense recursos. L’escultura del soldat és d’autor desconegut, però ha estat atribuïda a Frederic Marés. Precisament allà, durant l’època franquista els militars hi acostumaven a celebrar misses el dia dels Fidels Difunts, cada 2 de novembre.
Als anys 1943 i 1952 es van projectar noves ampliacions del cementiri, amb 4214 nous nínxols i 100 tombes menors, de les quals només es van poder fer escasses actuacions.
El 1951, la comunitat israelita de Barcelona va negociar amb l’Ajuntament de Barcelona l’establiment d’un recinte hebreu a l’espai central anomenat Recinte Lliure. La concessió va ser feta, de manera que així es va crear el segon cementiri jueu de la ciutat. A prop del departament tercer s’alçava un monòlit amb una campana a la part superior. Diu la tradició que aquest monument commemora un accident que van sofrir uns soldats i un bombers al xocar el seu cotxe en un accident de tràfic.



El 1956 es va plantejar una nova ampliació, amb la incorporació de 5365 metres quadrats, tot adquirint terrenys de la masia de Can Valent. Es preveien 72 tombes menors, 2128 nínxols senzills, 480 nínxols preferents amb ossera, 31 solars per a panteons, 2 brolladors, un campanar i la urbanització del recinte. Degut a què el projecte va comportar despeses addicionals, va obligar a introduir modificacions consistents a oferir noves sepultures tot rendibilitzant la superfície de terreny disponible. Aquell mateix any, l’arquitecte Ramon Térmens Mauri va projectar el campanar, la construcció més alta del cementiri, i el 1958 es va enllestir la capella, també del mateix autor.
Durant la dècada del 1970, la proposta de creació d’una àrea de nova centralitat sobre els terrenys de RENFE-Meridiana, amb la construcció d’equipaments terciaris i la avinguda de Rio de Janeiro, preveia la integració del cementiri al voltant d’un gran parc. El 1984 es va aprovar definitivament el Pla Parcial del Sector RENFE-Meridiana per tal de donar funcionalitat a l’espai abans ocupat pels tallers ferroviaris. El 1992 es va fer una primera restauració de les façanes i el mur i el 1999 es van fer obres d’urbanització de l’antecementiri, amb motiu de l’obertura de l’avinguda de Rio de Janeiro i la conseqüent desaparició d’un tram del carrer de Piferrer.



Amb motiu de l’aprovació del PERI de Porta es va projectar la configuració d’un cinturó verd pels voltants del cementiri que aniria acompanyat d’un nou tanatori. Serveis Funeraris de Barcelona, S.A. es comprometia al finançament no només d’aquest equipament, sinó també d’aquestes obres d’adequació exterior del recinte, amagant el mur del cementiri amb una pantalla de vegetació. El pressupost era d’uns 500 milions de pessetes. Es preveia un tanatori per a vuit sales de vetlla, la construcció d’un aparcament i la restauració de la masia de Can Valent per a habilitar-la com a saló d’actes civils o religiosos. Els usos d’aquest casalot havien d’estar relacionats amb l’activitat funerària perquè així ho establia la normativa de la Generalitat. Les obres de reforma havien d’afectar 140 nínxols que s’haurien de traslladar perquè es preveia una nova entrada al recinte del cementiri per l’avinguda de Rio de Janeiro. L’oposició majoritària del veïnat del barri de Porta va obligar el regidor del districte de Nou Barris a acatar la decisió popular i renunciar al projecte del tanatori.
Precisament, el 12 de juliol de 2000 l'A.VV. de Sant Andreu i la Comissió Sant Andreu de Palomar Salvem el Cementiri van redactar i signar un manifest on demanaven l’anulació del projecte del tanatori, la rehabilitació de la masia de Can Valent per acollir serveis de tipus funerari i el retorn administratiu del cementiri a Sant Andreu.


En l’actualitat, els símbols franquistes del Panteó del Soldat han estat retirats (en virtut de la Llei de Memòria Històrica del 2007) i s’ha rehabilitat tot el mur perimetral del cementiri, així com l’entrada principal del 1927.



Ricard Fernández i Valentí