El castell de Torre Baró. Història i recuperació (I). Precedents i origens

Comencem una nova sèrie d'articles relacionats amb la història del castell de Torre Baró, recuperat i reinaugurat el passat dia 11 de novembre com a mirador i punt d'informació de Collserola. En aquest sentit, també ens centrarem especialment en totes aquelles gestions que l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris ha fet durant tres dècades per aconseguir salvar-lo de la seva desaparició per donar-li un ús públic o social, filosofia que la nostra entitat aplica quan proposa preservar aquelles edificacions que considera patrimonials. En el present article farem referència a les altres dues Torres del Baró precedents de l'actual, així com a l'origen de l'actual castell fins els anys del desarrollismo.

El castell de Torre Baró constitueix una autèntica icona del districte de Nou Barris per la seva antiguitat, la seva singularitat i la seva posició geogràfica, sent visible des de molts punts de Barcelona i fins i tot des d'uns quants quilòmetres de distància. Encara que rep aquesta denominació gràcies a la barriada on s'emplaça i no al revés com molts creuen, anteriorment hi van haver dues Torres del Baró. La primera d'elles va pertànyer al marquès de Santa Maria de Barberà, propietari de l'anomenada Quadra de Vallbona (una part de la qual s'emplacen actualment els barris de Torre Baró, Ciutat Meridiana i Vallbona), que es va erigir en un enclavament proper a l'actual estació ferroviària de "Torre Baró-Vallbona-Ciutat Meridiana". A causa de les seves simpaties amb l'arxiduc Carles d'Àustria, l'edifici va ser destruït en 1714 durant la Guerra de Successió per les tropes de Felip V com a represàlia. Posteriorment, el 1797 es va construir una segona torre, que el 1873 la va vendre juntament amb els terrenys circumdants al marquès de Vallbona Manuel Maria de Sivatte i Llopart (1865-1931), el qual desenvolupà diversos càrrecs importants en el Carlisme català, arribant a ser president del Cercle Tradicionalista de Barcelona i un dels fundadors de la societat anònima Foment de la Premsa Tradicionalista (òrgan rector del diari El Correo Catalán).

La família Sivatte solia passar llargues estades en una casa de la vila de Sant Vicenç de Sarrià i a la Torre del Baró. Durant bona part del segle XIX i part del XX, just al costat de la torre a la carretera de Ribes, es va instal·lar un portazgo, és a dir, un avantpassat dels peatges d'autopista on els carros i diligències havien d'aturar-se i pagar una suma de diners per poder prosseguir el seu viatge. Estaven regits per arrendataris que procuraven treure'n el màxim rendiment possible. Amb el producte obtingut, que no era gaire, l'Estat mantenia així el cos d'enginyers civils i atenia la conservació dels camins i carreteres. Pel que sembla, els altercats eren habituals en aquest punt perquè la majoria dels majorals passaven sense satisfer l'import.

Durant els anys compresos de la postguerra a l'anomenat desarrollismo, aquesta torre va ser testimoni de les nombroses voltes ciclistes que se celebraven amb motiu de les festes majors dels barris. Finalment, la construcció de la nova avinguda Meridiana com a autopista urbana va propiciar el 1967 l'enderrocament de l'antiga torre del Baró, juntament amb les altres cases construïdes al llarg de la carretera.

L'actual Torre Baró que ens ha arribat fins als nostres dies es va erigir a principis del segle XX. El 26 de març de 1904 es va constituir davant notari la Compañía de Urbanización de las Alturas del Noreste de Horta "Las Roquetas", que tenia com a objectiu la creació d'una ciutat-jardí de cases unifamiliars en els boscos de la serra de les Roquetes i que actualment ocupen les cases d'autoconstrucció que conformen el barri de Torre Baró. El Consell d'Administració estava format per nou membres (industrials, enginyers i advocats) entre els quals van destacar Romà Fabra i Puig i Manuel Maria de Sivatte Llopart. Tot i la baratura dels terrenys, els problemes econòmics sumats a l'escassa densitat de població i les males comunicacions van fer fracassar la iniciativa, de manera que només es va materialitzar la carretera Alta de les Roquetes a través de la qual es preveia la prolongació del tramvia de Barcelona a Horta per connectar amb la nova urbanització.

Una altra element que va quedar del frustrat projecte va ser el castell d'estil medieval inacabat a la part més alta del Turó de les Roquetes, que en realitat es preveia com a hotel singular. Propietat de Manuel Maria de Sivatte i Llopart, la construcció es va iniciar l'any 1905. Es desconeix el seu arquitecte i manquen plànols de l'època. Es va concebre com un edifici aïllat, construït en maçoneria comuna amb obertures emmarcades en maó vist. Està format per dos cossos ben diferenciats, el primer dels quals és una construcció de planta quadrada amb un petit retrocés al qual se li va afegir un segon cos en forma de torre. L'edificació, de planta baixa i tres pisos per l'entrada principal, es va incrementar en un pis més a causa de la topografia del terreny al costat oest. El regust medievalista es manifesta en les obertures de mig punt i en la coronació a base de merlets que imiten una fortificació.

Sobre l'origen de la torre hi ha altres versions que, malgrat molts testimonis asseguren ser certes, en realitat són llegendes. D'una banda, es diu que aquest castell no es va pensar com a hotel sinó com una torre de repòs per a la filla de Sivatte que patia de tuberculosi. Els metges havien aconsellat que anés a respirar l'aire pur de la muntanya per a curar-se, però que en morir abans de la finalització de les obres, el castell va quedar inacabat. Una altra història no atribueix la malaltia a la seva filla sinó al seu fill Manuel María, malalt de diftèria, el qual, a diferència de l'anterior, sí que va sanar, de manera que la torre va quedar inacabada.

Durant els anys posteriors, el castell va ser punt de trobada d'excursionistes que es delectaven de les magnífiques vistes de Barcelona i de les comarques vallesanes, i de famílies humils procedents de les barriades de Sant Andreu, Trinitat, Vilapicina, Roquetes, Verdum, Charlot i Prosperitat que els diumenges i festius anaven a celebrar els seus tradicionals "aplecs" i "fontades". Expliquen algunes llegendes que al voltant del castell es van arribar a celebrar aquelarres.

Quan esclatà la Guerra Civil fou l'única vegada que el castell va desenvolupar veritablement una funció com a tal en tant fortalesa de defensa. Va ser ocupat per soldats republicans que hi van instal·lar al costat unes bateries antiaèries amb dues metralladores. Eren similars a les del Turó de la Rovira, però més senzilles. Aquestes, en canvi, situades al Carmel, disposaven d'uns focus de llum que servien per a enfocar als avions enemics i així disparar-los. Per tant, ambdós punts estratègics es coordinaven entre sí. A la planta baixa del castell els soldats van instal·lar una cuina i un menjador i a la planta superior unes lliteres.

El 1939, sota la immediata postguerra, els voltants del castell es van utilitzar com a camp de concentració per a recloure als presoners del bàndol republicà, una funció efímera que no va tenir continuació. El 1942 els soldats nacionals van abandonar definitivament el castell restant novament abandonat, moment en què molts veïns hi arrencaren les bigues de fusta de melis de les plantes interiors per a vendre-la al mercat, doncs la seva qualitat es pagava a bon preu. Va ser així com el castell va quedar buit per dins, romanent només les façanes de pedra. Igualment, les portes de les entrades i de les finestres corregueren la mateixa sort.

En els anys del desarrollismo, a petició de les Auxiliares Seglares Diocesanas presents des de l'inici de la parròquia de Sant Sebastià, es va plantar una creu de ferro a pocs metres del castell, construïda per uns voluntaris residents al barri de Verdum. L'acte de benedicció va tenir lloc el 20 de maig de 1962, i des de llavors l'indret es va convertir en punt de trobada de feligresos que sovint es congregaven mitjançant els anomenats Grupos de Amistad.

En el proper article es farà referència a les primeres reivindicacions per a la conservació del castell com a patrimoni i icona dels 9 Barris precedents a la fundació de l'Arxiu.