dijous, 24 de juny de 2021

L'Arxiu recupera la Marxa Nocturna per Collserola amb una passejada dedicada al patrimoni de l'aigua


El passat dissabte dia 19 va tenir lloc una ruta per Collserola dedicada al patrimoni de l'aigua a Nou Barris. Després d'un any sense haver-se pogut organitzar degut a la crisi sanitària del Covid-19 que va obligar a suspendre-la per primera vegada en 30 anys, s'ha pogut tornar a recuperar la Marxa Nocturna o Clàssica d'Estiu. El punt de trobada va ser al conjunt històric de la Casa de l'Aigua de la Trinitat Vella, a les 21.00 h, on es van congregar una vintena de persones. La benvinguda va anar a càrrec del company Arnaldo Gil, responsable també d'oferir algunes explicacions juntament amb el Jordi Sànchez i el Ricard Fernández. Allà es va aprofitar l'ocasió per repartir el darrer número del butlletí "Petit Arxiu" dedicat a aquesta passejada, del qual es van vendre força exemplars.
El grup va començar per visitar l'interior de les instal·lacions de la Casa de l'Aigua de la Trinitat Vella, entrant a la sala de màquines i passant breument per la sala de comportes on encara hi ha aigua. En aquest conjunt patrimonial hi estigué present l'Amador Expósito Muñoz, president de l'Associació Comissió per la Recerca i la Divulgació de la Memòria de Trinitat Vella, el qual va explicar que en l'antiga sala de màquines es reposaran algunes de les electrobombes que al seu moment foren desmuntades i que ara han estat restaurades i reconstruïdes. I és que allà sempre s'ha reivindicat que, a més de centre cultural, l'indret esdevingui també un centre d'interpretació de la indústria de l'aigua.



A través del túnel que connecta ambdós conjunts (per sota de l'avinguda Meridiana i la línia del ferrocarril) es va arribar fins a la Casa de l'Aigua de la Trinitat Nova, on es va fer una visita tant al gran dipòsit d'aigua com a la part superior on es troba la piscina de cloració, actualment coberta. Esmentar que totes aquestes instal·lacions, obra de l'arquitecte Pere Falqués i dels enginyers Felip Steva i Joan Sitges, es van erigir entre 1915 i 1920 amb motiu d'una epidèmia de febre tifoide que va afectar a Barcelona l'any 1914 i que va obligar a modernitzar la xarxa de subministrament d'aigua a la ciutat. El 1969 van ser connectades a la xarxa del riu Ter. El 1989 van deixar de funcionar per obsoletes i tingueren diferents destinacions una vegada rehabilitades després d'anys d'abandonament: entre el 2008 i el 2011 la Casa de l'Aigua de la Trinitat Vella va passar a acollir les entitats Trinijove i el Centre Cultural Frederica Montseny i a estar gestionada pel Museu d'Història de Barcelona (MUHBA); mentre la Casa de l'Aigua de la Trinitat Nova es convertí el 2015 en espai cultural i cívic i centre d'educació ambiental.



Sortint del recinte es va efectuar una breu parada al Xalet de la Trinitat, l'únic exemple existent d'un projecte de ciutat-jardí a la serra de les Roquetes que mai no es va realitzar, juntament amb el castell de Torre Baró i la carretera Alta de les Roquetes. La casa va ser inaugurada el 12 d'octubre de 1915. Els terrenys on fou construït llavors es venien a un preu molt econòmic, propietat de Manuel María de Sivatte, el principal promotor. No obstant, a causa dels problemes econòmics i les males comunicacions amb la resta de Barcelona van fer fracassar el projecte. Al seu voltant eren habituals els aplecs, les ballades de sardanes o la celebració de festes. La casa fou habitada fins als anys setanta en què els seus propietaris van marxar. Fins fa pocs anys va romandre penjat un cartell on deia “Se vende”, amb un número de telèfon.
D'allà la colla va enfilar muntanya amunt per fer una breu parada a les casetes dels aqüeductes del Baix Vallès i de Dosrius. El primer (de l'Empresa de Aguas del Bajo Vallés) connectava amb Barcelona des de Barberà del Vallès (1881) i és visible tant a Ciutat Meridiana (en dos trams) com a Torre Baró (en tres trams) i al parc Central de Nou Barris; mentre que el segon (de Palau, García & Cía) connectava amb Barcelona des de Dosrius (1871) i algunes restes són visibles des de l'avinguda de Vallbona. Ambdós van passar a mans de la Societat General d'Aigües de Barcelona i travessaven pel territori de Nou Barris (al barranc de Can Campanyà, al torrent de Canyelles i a la riera de Sant Andreu) fins el Guinardó.



El camí va continuar fins el punt on es troba mig desenterrat el Pont dels Tres Ulls. Aquesta infraestructura erigida a principis del segle XX és en realitat un aqüeducte amb tres ulls de bou que formava part de l'anomenat Aqüeducte Alt de Montcada, iniciat l'any 1891 però que per diversos problemes mai no es va finalitzar. El pont es convertí en una icona de la Trinitat Nova fins els anys 70 en què fou enterrat per les runes que allà s'hi abocaven. Existeix un projecte per desenterrar-lo i rehabilitar-lo, a més de condicionar els entorns, per bé que actualment les obres estan aturades.
Des d'allà, pel camí de les Quatre Estacions i el carrer de Riudecanyes es va arribar fins el castell de Torre Baró, on el grup va aprofitar per fer una aturada i sopar. Aquest edifici, icona de Nou Barris, formava part de l'esmentat projecte de ciutat-jardí que no es va poder completar. L'any 1904 es va constituir la societat Compañía de la Urbanización de las Alturas del Noreste de Horta "Las Roquetas", essent un dels accionistes Manuel María de Sivatte Llopart. L'edifici, que imita un castell, és obra de l'arquitecte Josep Torres Argullol. Entre 1915 i 1918 es van fer les obres de construcció per bé que mai no es va acabar ni habitar. Durant la Guerra Civil es va convertir en punt estratègic coordinat amb les bateries antiaèries del Turó de la Rovira. Als anys quaranta va ser buidat per dins pels veïns i veïnes que van vendre la seva fusta al mercat negre per tal de poder subsistir. A partir dels anys 70 es va reivindicar la seva recuperació, fins i tot el 1983 i 1984 es van fer acampades demanant la regeneració de la muntanya. Finalment, l'11 de novembre de 2014 l'edifici es va rehabilitar i obrir com a mirador i punt d'informació de Collserola.



Tot just al costat del castell hi ha un dipòsit subterrani d'aigua erigit entre 1969 i 1973 (que connecta amb la nova xarxa  del riu Ter) destinada a millorar la distribució d'aigua a Torre Baró i alimentar 22 fonts públiques més tres que es van instal·lar noves. Les dificultats per accedir a l'aigua corrent van provocar diverses lluites veïnals. Al barri no hi arribava l’aigua potable i les queixes no foren escoltades fins que el 1972 es va mobilitzar tot el barri de Ciutat Meridiana i Torre Baró per tallar l'avinguda Meridiana. Grans i petits van baixar massivament de la muntanya per tallar pacíficament l’autopista. Arrel d’aquesta acció l’Ajuntament de Barcelona es va comprometre a canalitzar l’aigua fins a les cases.
Muntanya amunt es va caminar pel Turó de les Roquetes, el Turó Blau, el Turó d'en Segarra (des d'on es pogueren contemplar les excel·lents vistes panoràmiques de Barcelona) i el Turó Sul fins arribar a la Font de Santa Eulàlia, la qual és dintre dels terrenys de la fundació de l'Hospital de Sant Pau i molt transitada, doncs és al camí que, des de la carretera Alta de les Roquetes, condueix a l'altra vessant de la muntanya. Va ser cuidada durant molts anys per un grup de gent que van fer possible tot l'arbrat de l'entorn i que actualment es pot gaudir.



Sortint per la carretera Alta de les Roquetes es va anar cap a la Font Vella de Canyelles. L'esmentada infraestructura, de principis del segle XX, havia de servir per comunicar amb la ciutat-jardí que no es va arribar a materialitzar. Per allà es preveia que hi circulés un tramvia entre Horta i Torre Baró. Malgrat tot, els nombrosos problemes deguts amb els propietaris de terrenys afectats pel pas de la carretera van fer que la seva construcció fos molt lenta i plena d'entrebancs.
Vessant avall es va fer una aturada davant la Font Vella de Canyelles, recuperada l'any 1993 per l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris i el grup ecologista GRODEMA. Es troba en el tàlveg situat darrere del complex esportiu Brafa, ben a prop del nucli urbà, per bé que passa desapercebuda per tenir un accés sense indicacions. A finals dels anys 90 l'Associació de Veïns i Veïnes de Roquetes va derrocar una parcel·la que tancava el pas a aquesta font. Actualment la font es troba en un estat d'abandó deplorable. No brolla aigua a causa del vandalisme que ha inutilitzat el brollador. Encara es pot apreciar en una paret part de la canalització de la font que proveïa d'aigua al poble de Sant Andreu de Palomar.



Mereix esmentar que, gràcies a les noves tecnologies, una pantalla plegable i un projector de butxaca van possibilitar en alguns punts de la ruta de fer un passi d'imatges històriques i actuals que serviren per explicar aspectes interessants i poc coneguts dels indrets per on es passava. Concretament va ser a la Casa de l'Aigua de la Trinitat Nova, al Pont dels Tres Ulls i a la Font Vella de Canyelles.
Marxant de la font i continuant per zona forestal, la ruta va acabar al carrer de l'Artesania, al barri de les Roquetes, on es va fer el comiat del grup, el qual es va mostrar molt satisfet per l'experiència, tant pel que fa a la qualitat de l'itinerari com per les explicacions aportades. El company José María Medina es va encarregar de fer el reportatge fotogràfic de la ruta, del qual es pot veure un resum en vídeo al grup de Facebook de l'Arxiu.


Fotos: José María Medina i Ricard Fernández.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada