dimarts, 30 d’octubre del 2012

DELMIRO DE CARALT Y NOU BARRIS



Durante el año 2012, por parte del Arxiu Històric Roquetes Nou Barris, se están realizando diferentes actividades relacionadas con el mundo de la Cinematografía y muy especialmente sobre los cines de barrio.
Una lluviosa mañana del 12 de octubre, uno de nuestros socios, Jordi Sánchez, realizó, dentro de los actos de la Festa Major de Vilapicina i la Torre Llobeta, una extraordinaria exposición, que con el título “Centenari del Passatge de Santa Eulàlia”, se hacía referencia a la vinculación al barrio de la familia del pintor Ramón Casas. Se colocó una placa, en el Passatge de Santa Eulàlia esquina a Escocia, como homenaje de los vecinos de aquella zona. El acto contó con la exposición en unos paneles de la historia de aquellas calles. La exposición estuvo muy bien documentada con todo tipo de fotografías, planos, historia de las calles, datos biográficos de algunos de los protagonistas, etc.
Revisando los paneles observé que entre los personajes citados estaba Delmiro de Caralt, nombre que a mi me sonaba por estar relacionado con el mundo de la Cinematografía. Días más tarde, solicité ayuda a Jordi Sánchez, en relación a la vinculación del citado señor con Nou Barris. Muy amablemente me facilitó datos que desconocía, y que unidos a otros datos biográficos paso a exponer a continuación:



Delmiro de Caralt i Puig
Nació en el Paseo de la Bonanova, de Barcelona, el 19 de junio de 1901, en el seno de una muy acomodada familia dedicada a la industria textil. Estudió Peritaje Mercantil y Dirección de Industrias Textiles y Tintoreras. Hasta 1920 trabajó en los negocios familiares. Cuatro años más tarde inició, sólo por afición, lo que sería el núcleo de su colección bibliográfica, que andando el tiempo había de convertirse en la biblioteca privada de libros especializados en cine más importante de España. Socio del Centre Excursionista de Catalunya, realizó en dicha institución la mayor y más reputada parte de su producción de cine aficionado, documental y de ficción, que le ocupó esporádicamente de 1925 a 1964. En 1937 participó en la creación de la Unión Internacional de Cinema Amateur, de la que fue el representante de España hasta 1971. En 1972 hizo donación a la Fundación Mediterráneo de su ya importante biblioteca especializada, que incluía fototeca, una colección de carteles, una de las hemerotecas mejor surtidas de España y un interesante conjunto de aparatos precinematográficos. Siguió al frente de su biblioteca hasta el fín de sus días. En 1985 se creó un Patronato entre la Fundación Mediterráneo, el Departament de Cultura de la Generalitat i su familia. Desde hace unos años la considerada como la biblioteca de cine más importante de España y una de las más importantes de Europa es conocida como biblioteca de la Filmoteca de Catalunya i de Cinema Delmiro de Caralt.

Masía de Can Garrigó (1959)


Vinculación con Nou Barris
Su madre, María dels Àngels Puig era prima segunda del pintor Ramón Casas, cuya familia era propietaria de amplios terrenos por la zona de Santa Eulàlia. María dels Àngels Puig era propietaria de todos los terrenos de Can Garrigó, incluida la masía del mismo nombre, y los terrenos que iban desde la actual Meridiana hasta la calle de Emili Roca. En 1902, al enviudar, comenzó a parcelar y a vender parte de sus terrenos. Falleció en 1947, y su hijo Delmiro se quedó con todos los terrenos de la familia en Vilapicina que todavía no habían sido vendidos. Delmiro de Caralt realizó una protesta, ante las autoridades municipales, sobre la construcción del barrio del Congreso, ya que incluía una afectación a unos terrenos suyos de Vilapicina. En 1964 solicitó permiso de construcción de viviendas para la parcela comprendida entre las calles de Riera de Horta, Santapau, Emilio Roca y Escocia. Al morir, el 28 de noviembre de 1990, todavía poseía diversas propiedades en aquella zona, como era la propiedad de la Plaza Garrigó, planificada en 1896, usada por vecinos, pero mantenida en propiedad por su familia. Tras su fallecimiento, al no tener descendencia directa, su propiedades pasaron a su sobrino. El 7 de junio de 2002 el Ayuntamiento expropió forzosamente la plaza para la construcción de un aparcamiento subterráneo.


Roberto Lahuerta Melero

dilluns, 29 d’octubre del 2012

La Via Favència: quatre imatges, quatre èpoques

Principis dels anys 1960. Gran bosc elèctric, torres d’alta tensió i línies telefòniques.

1979. Edificis emblemàtics: el mercat de Montserrat, el camp del C.F. Montañesa, els cinemes Trindad i Favencia, l’escola Cardenal Cisneros, els tallers del metro, el “bloc fantasma”, la creu de la Trinitat Nova… Les torres ja no hi son. S’endevinen encara els antics barrancs.

Anys 80. Esclarida. A punt de començar les obres de la Ronda de Dalt.

2012 (en l’actualitat). La Ronda de Dalt, soterrada a trossos, deixa veure els budells per sota l’avinguda Meridiana, farcits de vehicles que entren i surten del Nus de la Trinitat.


Josep Maria Babí Guimerà


dilluns, 22 d’octubre del 2012

Locomotora "Santa Fe" als Tallers de RENFE-Meridiana


La foto és de l’any 1965. Observem la façana dels Tallers de RENFE-Meridiana (antuvi Tallers del Nord), i una majestuosa locomotora de vapor “Santa Fe” (ex-MZA) a punt d’entrar en servei.
Se’n deia així perquè aquestes locomotores tenien una disposició d’eixos 1-5-1 i la primera que es va construir ho va ser pel ferrocarril “Atchison-Topeka-Santa Fe”, abreviat com a “Santa Fe” i que va ser un dels més llargs dels Estats Units.
La primera locomotora va sortir dels tallers de “La Maquinista Terrestre y Marítima” de Sant Andreu l’any 1942, se’n van arribar a construir 22 unitats i era la segona més potent d’Europa. El cert és que cada país encarregava a les companyies constructores les màquines amb unes característiques específiques. Així, per arrossegar trens de mercaderies de 600 tones a 30 Km/h, salvar rampes pronunciades i poder consumir alhora carbó de mitjana qualitat com el que es produïa a Espanya en aquella època es van encarregar aquests tipus de màquines que pesaven 140.000 quilos.
En els últims temps el carbó va ser substituït per fuel que s’injectava directament al cremador de la caldera. El tènder podia carregar 8 tones de combustible i 28 d’aigua. L’indicatiu que la locomotora cremava fuel era la lletra F que anava al rètol vermell que portava a la part davantera després del les xifres que indiquen el número d’eixos (en la nostre màquina, 1 eix davanter, de guia, i 5 motrius: 1-5-0) i els darrers eren el número d’ordre de fabricació. Cada roda motriu feia 1.52 metres de diámetre.
La progressiva electrificació i la posada en servei de locomotores dièsel a partir dels anys 50, va fer que els trens de vapor quedessin destinats a recorreguts de llargues distàncies. La última locomotora de vapor es va apagar a l’any 1974 a l’estació de Vicálvaro (Madrid) pel llavors príncep d’Espanya.
Malgrat que es tracti d'una simulació digital, podeu veure circular una Santa Fe clicant a l’enllaç http://www.youtube.com/watch?v=JACdn5ssJrM. Una Santa Fe en perfecta estat de conservació, es troba al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú.
Josep Maria Babí Guimerà

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Salvem el xalet de la Trinitat



Entre els carrers d’Aiguablava i Palau-Solità i l’avinguda de Vallbona es poden contemplar les runes de l’antic xalet de la Trinitat. Aquesta casa va ser inaugurada el 12 d’octubre de 1915 per l’empresari i propietari de terrenys Manuel de Sivatte, i era la primera mostra d’un conjunt d’habitatges unifamiliars destinat a les classes mitjanes i populars previstos a construir a la serralada de Roquetes. Malauradament, els problemes econòmics i financers van impedir que el projecte s’arribés a fer realitat. El xalet va estar habitat fins acabada la Guerra Civil, i després quedà abandonat fins els nostres dies.
Des de l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris es reclama la seva preservació per a la memòria històrica del barri i com a patrimoni històrico-arquitectònic del districte, tot atorgant-li algun tipus d’ús social o municipal que garanteixi la seva rehabilitació.
  
Ricard Fernández i valentí

OCTUBRE. Inauguració popular d’un nou institut



El 20 d’octubre de 1976, l’Associació de Veïns de Nou Barris va fer una inauguració popular i simbòlica del nou Institut de Batxillerat Sant Andreu-Valldaura, que va incloure un professorat triat pel mateix veïnat, essent així una experiència pilot que el Ministeri d’Educació i Ciència no va acceptar. La materialització d’aquest equipament educatiu tant necessari per al districte s’aconseguí gràcies a les constants pressions socials mitjançant peticions a les diferents administracions, tancades i manifestacions.
El nou institut s’erigí sobre els terrenys de l’antiga fàbrica Harry Walker, havent de suspendre les obres d’un altre centre que s’estava executant en terrenys de RENFE-Meridiana, els fonaments del qual tot just s’emplaçaven allà per on havia de passar la futura avinguda de Río de Janeiro i després d’haver invertit dos milions de pessetes. Inicialment, el conjunt arquitectònic el formaven un conjunt de barracots que donaven cabuda a 640 alumnes, quan la demanda era de 2.200. Anys després es va fer l’ampliació i l’edifici definitiu que ens ha arribat fins els nostres dies.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Els Tallers del Nord (1947)


De fet el seu nom oficial era “Talleres Generales de Material y Tracción de la Estación de San Andrés”. Així mateix. I amb majúscules.
Els primitius tallers foren bastits a la segona dècada del segle XIX per donar servei a la línia Barcelona-Saragossa, impulsada pels germans Girona, que tenia l’origen a l’Estació del Nord i que va arribar a la capital de l’Aragó el 1861.
 
Encara que els de més edat recordem les grans naus que hi havia al costat muntanya de l’avinguda Meridiana (i que anaven del què avui són els carrers de Torrent de Can Piquer/Río de Janeiro fins als de Rosselló i Porcel/Garrofers), pocs, llevat de veterans treballadors dels tallers, sabíem el què hi havia i tot allò que s’hi feia a dins.
 
La progressiva electrificació va introduir les grues-pont capaces d’aixecar una locomotora sencera, que pesava entre 3000 i 5000 tones –o les seves parts més pesades, com la caldera- i las màquines-eina, amb motors independents. Això va produir una distribució més racional dels tallers per poder ser aprofitades aquestes millores de cara a la major optimització del material ferroviari, doncs no calia canviar de taller per realitzar les diferents operacions.
Locomotores penjades de cadenes d’una gran grua pont operada des d’una cabina (vegeu-la a dalt de tot de la grua), d’altres en procés de reparació i/o revisió (encara que no tinguessin cap averia, s’havia de fer una revisió exhaustiva de tot el material cada 4-5 anys), sobre els fossats d’entrevies.
Aquests tallers, juntament amb els de Valladolid foren els més grans d’Espanya a la seva època. La progressiva electrificació de la xarxa ferroviària va provocar el seu tancament a final dels anys 70. Quan van ser enderrocats, es va construir al seu lloc el Parc Esportiu de Can Dragó, en el tram comprés entre el camp del  C.F. Alzamora i el bosquet amb la quadriga d’en Gargallo que corona un turonet cobert d’herba però farcit amb la runa dels edificis enderrocats. Avui dia, aquesta part del territori pertany al barri de Porta.
 
 
Josep Maria Babí Guimerà
 

divendres, 12 d’octubre del 2012

Una visita molt entranyable


El passat dijous dia 11 a l'Arxiu ens van venir a visitar el nostre antic col·laborador Vicenç Bassachs acompanyat de la seva dona, la María. Tots dos van baixar expressament de Subiza (Navarra) per a veure'ns i romandre uns dies a Barcelona.

Tal i com es pot apreciar en aquesta fotografia, mantenen un aspecte excel·lent, i en la seva visita van comprovar per ells mateixos en quin estat es troba el nostre local i com hem guanyat en qualitat i servei.

En la seva breu estança el Ricard va aprofitar per a obsequiar-los amb un exemplar dedicat del seu llibre sobre la història dels transports a Nou Barris, i el Roberto també amb un altre exemplar dedicat però del seu llibre sobre els cinemes de Nou Barris.

Gràcies al Vicenç i a la María, aquella tarda va ser força més agradable i entranyable. Tots dos, socis fidels de l’Arxiu malgrat les distàncies, donen molts records a totes aquelles persones que han tingut el plaer de conèixer-los.

Gràcies per la vostra visita i fins aviat!!!

 

dissabte, 6 d’octubre del 2012

LA GRAN CACERA


No parlarem de la què ha fet córrer rius de tinta i que va celebrar a Bostwana un molt conegut personatge públic l’abril d’ aquest any, sinó d’una altra amb molta més transcendència social .

Pel juny del 1973, els habitants de Ciutat Meridiana, barri nou de trinca i vell de defectes, tingueren una idea molt original: com que hi proliferaven formosos exemplars de Rattus novergicus decidiren celebrar una cacera amb premis pel qui presentés l’exemplar trobat de major pes un cop comprovat aquest en les preceptives balances de plat.

L'Ajuntament, sempre disposat a fúmer enlaire qualsevol festa popular crítica, s’havia dedicat el dia abans a desratitzar, però hi havia massa “material” per acabar amb tot.

A la fotografia veiem la guanyadora que va caçar un magnífic exemplar de mig quilo, subjectant el trofeu per la cua.

Josep Maria Babí i Guimerà
(Amb un record pel mestre Huertas Clavería)

dilluns, 1 d’octubre del 2012

50 ANIVERSARIO DE LAS INUNDACIONES DEL VALLÈS Y EL BARCELONÈS


Mucho Se ha hablado en todos estos años de tan tremendas inundaciones que asolaron estas comarcas de Barcelona. Pero poco de estos últimos, los que vivían en un barrio pegado al río Besós, el barrio de La Catalana.
Aquella trágica noche para tantas personas se llevó 7 vidas de ese pequeño barrio cercano al río. Ellos no fue por la riada que bajaba por el río Besós, fue por que como dice el periódico en su edición del 23/09/2012 "UN ALUD DE RUNAS, CADÁVERES, BARRO Y ÁRBOLES LLEGÓ HASTA SAN ADRIÁN DEL BESÒS ".
Todo esto hizo que el puente del tren que se construyo para llevar material de una central eléctrica y otra de ambos lados del río se taponase y el agua empezó a subir hacia arriba, en sentido contrario a la que bajaba.
Aquella noche quiso la providencia que se salvasen algunas personas de las que allí vivían, algunas son parte de mi familia y otra gente conocida que a partir de algunos días después formaron parte de Nou Barris.
 
 
 
25 de septiembre del 62
Mi suegra se asustaba mucho de las tormentas , por lo que aquel día estaba pasándolo muy mal y no podía dormir , eso les salvó la vida .Le decía a mi suegro que se escuchaba un ruido muy raro cerca del río y gritos , mi suegro ya cansado de escucharla se levantó y salió a la calle para ver qué pasaba .Al abrir la puerta y mirar hacia la plaza que tenían delante no veía nada más que el agua de la lluvia , se dispuso a encender un cigarro ya que estaba levantado antes de volver a acostarse y en ese poco intervalo de tiempo al mirar hacia el mar vio subir el agua hacia las casas.
Solo le dio tiempo de coger a mi cuñado en brazos y decirle a su mujer que cogiera a la niña (mi mujer) y salir corriendo, al salir a la calle el agua ya les llegaba por la cintura. Se dirigieron hacia la vía del tren que pasaba por donde hoy está ese bloque grande de la Mina que da a la Ronda Litoral, allí estaban más altos .Mientras subían mi suegro vio que un vecino llevaba a sus dos hijos, uno de cada mano pero uno se le resbaló y no pudieron hacer nada por el .Otros vecinos se subieron a los arboles salvando así sus vidas.
La cosa no llego a mayores pues al final reventó la vía del tren dejando pasar el agua de la riada .Mi suegro se dirigió a la fábrica de motos que había al lado, creo que era La Bultaco, pero no estoy seguro, allí llamó a la Guardia Civil para decir lo que pasaba y él fue quien llamó al periodista Soler Serrano pues escuchaba siempre sus programas de las cosas que pasaban por España pensando en que pudiera ayudar en algo.
 
 
Fueron muchos los que se aprovecharon de aquella gente y del dinero que se dio para que pudieran salir adelante .Dicen que alguna de la misma gente que se puso allí para cuidar y vigilar que eso no pasase se quedaba directamente el dinero que llevaba la gente. Algunos habían pertenecido a unos cuerpos del Estado aunque ya estaban expulsados vete tú a saber por qué y se les dio trabajo en esas fabricas que estaban a los dos lados del río, Hidroeléctrica de Cataluña y Enher.
Lo perdieron todo, solo les quedó lo puesto .Hidroeléctrica les cedió unos días dentro de la fabrica un sitio donde poder vivir y les dio algo de dinero para poder comprarse ropa y cosas de primera necesidad. De las familias que trabajaban en esa empresa, 10 vinieron a vivir al barrio de La Guineueta con sus esposas e hijos, con lo cual, fueron de los primeros pobladores de este barrio pues los pisos que les dieron no estaban terminados, sin luz ni agua .De esos 3 bloques que les dieron a toda prisa no queda nada más que uno pues son los bloques que estaban delante del antiguo colegio Francisco Franco, en la C/ Rebeco (Isard). Así que hoy puede que en Canyelles viva algún@s de aquellos supervivientes a la catástrofe pues al tirar los bloques les dieron allí piso.
 
 
Cuando le preguntaban a mi mujer que entonces tenía 2 años y 3 meses que de quien era el vestido que llevaba decía "antes era de una niña, ahora es mío ".En la edición del Periódico antes citada se dice "La distribución de ayuda se hizo sin transparencia, prevalecieron las ayudas a las personas con poder, y a los dirigentes y especuladores sociales no fueron procesados.
Valga esto como un pequeño homenaje a aquella gente que murió en la parte baja del río, así como a tod@s la demás y no recibieron ningún tipo o casi ningún tipo de ayuda olvidándose de ellos con prontitud.
 
 
Diego Ortega Tamayo
Socio de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris
 

El primer edifici de Roquetes


 
Aquest edifici ha complert cinquanta anys. És per tant un dels més antics del barri de Roquetes. A la primera imatge, de l’any 1962, està pràcticament sol enmig dels carrers de Jaume Pinent i del Pla de Fornells, encara sense urbanitzar. Al davant es veu el transformador que donava la llum al polígon de les Cases del Governador.

A la segona foto ja es pot observar el barri en plena transformació amb l’esvoranc de la rasa de la Ronda de Dalt al davant.

Finalment, a l’última, en colors, aquesta tardor, amb el burgit d’una zona que s’ha convertit en el principal accés al barri per la confluència de tres carrers des de la Via Favència i en un indret ple de comerços, basars xinesos i bars. Per cere, als baixos del nostre edifici va tancar el passat mes de juny una agencia d’una caixa d’estalvis, i hi ha un cartell que hi diu que s’ha traslladat al número 71 del carrer de Pablo Iglésias. Això no és cert, no hi ha hagut tal trasllat perquè en aquesta adreça ja hi és una altra agencia de la mateixa entitat des de fa molt de temps. Ha estat simplement una eliminació. Cosa de les fusions bancàries que comporten l’eliminació d’agències i llocs de treball en els temps turbulents que ens ha tocat viure.

A dalt de la carena ho contempla, immutable al pas dels temps, el Castell de Torre Baró.
 

Josep María Babí Guimerá