dilluns, 30 d’abril del 2012

La plaça del Virrei Amat amb Can Sitjar


Quan al voltant de la plaça (fins el 1941 dedicada al poeta Joan Salvat Papasseit) hi circulaven els tramvies, hi trobem paisatges que es mantenen i d'altres que han desaparegut. Per exemple, l'edifici i la façana del Virrey Cinema es manté encara que no pas la seva funció. No així la plaça que als nostres dies està completament trasbalsada amb les obres dels nous accessos al metro. El carrer de Felip II moria a la plaça encara que més avall, a la alçada del carrer de Concepción Arenal, quedant tallat per unes naus industrials.

L'element més important de l'entorn a la fotografia és, sens dubte, la permanència encara de Can Sitjar, antiga casa senyorial dels marquesos de Castellbell, que posseïa terres des de la plaça i l'avinguda de Borbó fins al carrer d'Escòcia i la riera d'Horta. L'últim propietari fou la família Pujades. Després, passà a La Caixa, que l’enderrocà a principis dels anys 70 del passat segle per a construir el seu edifici, un gratacels.


Josep Maria Babí i Guimerà

dilluns, 23 d’abril del 2012

Presentat en públic el llibre LOS CINES EN NOU BARRIS, de Roberto Lahuerta Melero


El passat dijous, 19 d’abril a les 7 de la tarda, va tenir lloc l’acte de presentació al Centre Cultural “Els Propis” del nou llibre “Los cines en Nou Barris” de Roberto Lahuerta Melero. La sala va gaudir d’una destacada assistència de públic. Prèviament als parlaments dels membres de la taula, es va passar un audiovisual que en bona part resumia l’estructura del nou llibre. Les imatges dels antics cinemes de barri ja desapareguts no varen deixar indiferent a ningú i entre la gent es van sentir expressions d’enyorança i algunes rialles. Després de la breu sessió introductòria, va arribar el torn als responsables de fer els discursos de l’acte. Formaven la taula en Ricard Fernández i Valentí (cap de documentació i tresorer de l’Arxiu), en Tomàs Fernández i Valentí (germà de Ricard, crític de cinema, coordinador de les revistes “Dirigido por...” i “Imágenes de actualidad” i autor de diversos llibres de cinematografia), l’Arnaldo Gil Albacete (relacions públiques de l’Arxiu i un dels fundadors de l’entitat), i en Roberto Lahuerta Melero (col·laborador de l’Arxiu i autor del llibre a presentar). Alguns representants municipals del districte, tot i estar presents, no van intervenir en els parlaments.
En Ricard Fernández i Valentí, tot fent referència a l’esforç inversor per a fer realitat el llibre malgrat la crisi, va manifestar que l’Arxiu no s’aturarà a l’hora de contribuir a la difusió de la memòria històrica, encara que vinguin temps dolents. Va recomanar a tothom que compri i llegeixi el llibre, i que cadascú rememori les pel·lícules de la seva vida.
En Tomàs Fernández i Valentí va recordar de manera molt simpàtica i entranyable els seus anys d’infantesa i joventut com a usuari dels cinemes de barri, tot fent referències a anècdotes i a hàbits i costums que avui dia ja s’han perdut i que eren típics d’una època i d’unes generacions. Va reconèixer que les sales de barri van ser les responsables de la seva afició i erudició al món del cinema, i va agrair que s’hagi publicat aquest llibre.


L’Arnaldo Gil Albacete va destacar el mèrit de l’entitat en aquests temps de crisi que ara corren per haver tret a la llum un treball com aquest que és de producció pròpia, és a dir, finançat amb diners de l’entitat, sense subvencions ni editorials. Va fer esmena també als llibres publicats per part de membres col·laboradors de l’Arxiu en els darrers anys, i va donar a conèixer la nova col·lecció Favència, denominació sota la qual s’aniran publicant futurs llibres de producció pròpia en la mesura que sigui possible.
Finalment, en Roberto Lahuerta Melero va parlar de l’estructura del llibre, tot assenyalant les parts de què constava, així com aquells elements que per diverses raons es va veure obligat a excloure. Tot recordant el llibre de Joan Munsó Cabús “Els cinemes de Barcelona” que parla poc de les sales de barri i molt de les sales d’estrena, va voler fer justícia històrica dedicant força pàgines a tots els cinemes de Nou Barris per la importància que han tingut en les barriades perifèriques. Va acabar la seva participació agraint a aquelles persones i entitats que han fet possible un llibre que és resultat d’un excel·lent treball de recerca.


Totes les intervencions de la taula van ser aplaudides. A continuació, l’autor va procedir a la signatura dels exemplars que es van posar a la venda alhora que es va obsequiar al públic assistent amb un refrigeri i un pica-pica.
Des de la nostra entitat, volem agrair al Centre Cultural “Els Propis” per la confiança dipositada amb nosaltres, prestant-nos el local per a celebrar aquesta presentació. Recomanem, sens dubte, que qui estigui interessat a conèixer el món del cinema a Nou Barris, que no ho dubti i compri el llibre. Trobareu una descripció exhaustiva i minuciosa de tots i cadascun dels cinemes de barri que van haver al districte, dels cinemes de Sant Andreu i Horta els quals la gent de Nou Barris en va ser usuària, els espais que van ser emprats per al rodatge de pel·lícules, i els actors i actrius que han viscut (i encara viuen) al districte. A Nou Barris, el llibre “Los cines en Nou Barris” és, sens dubte, millor Sant Jordi d’aquest any.





diumenge, 22 d’abril del 2012

El Nord de Barcelona ara fa 90 anys


És la primera imatge de la Barcelona Metropolitana després de les agregacions (el 1903 es va absorbir Horta i fins al 1923 no es va incorporar la última, Sarrià). La imatge correspon a un fragment de una postal panoràmica del fotògraf francès Lucien Roisin que, allà per l’any 1920, s’establí a Barcelona per exercir el seu ofici.
La seva visió del què hauria de ser el territori que havia de patir el més gran canvi urbanístic en les següents dècades, va ser gairebé profètica.
Tot el territori que seixanta anys més tard havia de romandre els Nou Barris, no era més que un conjunt de casetes disseminades on, des de la distancia només es podien identificar alguna gran construcció com el Manicomi i alguna masia aïllada.
Amplieu la fotografia i intenteu identificar algun lloc que, malgrat estar molt canviat, encara persisteix. Malauradament, l’escassa sensibilitat de la pel·lícula de l’època, ens furta molts detalls, però sí que ens dona una imatge global del territori d’una Barcelona escassament poblada que acapara des del Tibidabo fins el Maresme.


Josep Maria Babí Guimerà

dijous, 19 d’abril del 2012

Presentació pública del llibre LOS CINES EN NOU BARRIS, de Roberto Lahuerta Melero

U.E. Sant Andreu: temporada 1970-71 sense tribuna‏


El passat diumenge 8 d' Abril es va publicar en aquest blog una històrica fotografia del bus que va sortir durant alguns mesos dels anys 1969-70 de la cotxera del carrer de les Monges per portar als socis de la U.E. Sant Andreu al camp del R.C.D. Español (l'antic Sarrià), on l’equip jugava els partits com a local degut a què el seu propi nou camp estava en construcció.
Com que també sóc fill del poble de Sant Andreu i en aquells temps n'era soci, vaig viure i gaudir dels millors anys de tota la història del club, voldria comentar i aclarir algunes inexactituds que presenta l'escrit del senyor Miquel Segura i Llop:
El Sant Andreu no va pujar a la Segona Divisió A, senzillament va pujar a Segona Divisió, dons la Segona B encara no existia (ja tornarem sobre això més endavant).
El què es va construir va ser un camp de futbol i no pas un estadi puix aquests són els recintes esportius que tenen pistes d'atletisme al voltant i d'altres instal·lacions per practicar d'altres esports...
El Sant Andreu no va jugar tota la temporada al camp de Sarrià. La temporada 1969-70 la va encetar al vell camp del carrer de Santa Coloma on encara hi va jugar tres partits com a local. Es va enderrocar a finals d’octubre del 1969 que va ser quan es va traslladar a Sarrià, on hi va disputar nou partits de Lliga i un de Copa com a local (els resultats esportius són una altra cosa…)
El camp va costar al voltant de 25 milions de pessetes de l’època i es va construir en poc més de tres mesos, puix es van emprar elements de formigó prefabricat per bastir les grades encara que la tribuna no es va completar amb la visera de plàstic amb les quatre barres fins a la temporada següent 1970-71 (la fotografia ens mostra la presentació de la plantilla per aquella temporada sense ella: la grada lateral que li correspon és més baixa). El motiu és que es van tenir que desviar i reubicar unes canonades del gas que passaven per on tenia que anar la cimentació dels pilars que havien de suportar-la (tot això a la vorera del carrer de Santa Coloma).
La inauguració oficial va tenir lloc el dia de Sant Josep del 19 de Març del 1970 amb un partit amistós entre la U.E. Sant Andreu i el C.F. Barcelona, que va guanyar aquest últim (0-1) amb un gol de Joaquim Rifé. Només tres dies més tard, el diumenge 22 de Març s’hi va jugar el primer partit oficial: Va ser contra l’Oviedo i va guanyar el Sant Andreu amb gol de Yanko Daucik de penal.
L’enllumenat artificial encara va trigar una mica més. Les quatre torres de llum no es van instal·lar fins el 1972 i es va celebrar el primer partit nocturn al camp del Sant Andreu el 13 d’abril de 1972, tot just fa 40 anys, un altre cop amb el C.F. Barcelona com a rival. Aquesta vegada va guanyar el Sant Andreu per 3 gols a 1.
Malauradament, aquella època daurada es va acabar per dificultats econòmiques, l’any 1977. No va baixar a Tercera Divisió perquè just aquell any es va crear una nova categoria, la Segona Divisió B, en la què va debutar en la temporada 1977-78. La resta ja és història, i qui estigui interessat en ampliar més dades estan totes al llibre del Centenari (2009).

Josep Maria Babí Guimerà

dilluns, 16 d’abril del 2012

L’església del Mental s’ensorra


Efectivament, després de tants projectes i estudis, l’església el Mental, un dels edificis més representatius del patrimoni arquitectònic de Nou Barris, s’ensorra.
Possiblement, han estat les obres de remodelació i ampliació del mercat de la Guineueta les que han afectat greument la cimentació de l’històric edifici, de tal manera que durant el cap de setmana del 7 d’abril, els serveis municipals de bombers varen acordonar l’edifici afectat amb cinta, per tal de barrar el pas a qualsevol veí que s’apropés.
Feia mesos que s’identificaren a tècnics que prenien anotacions sobre el terrat de l’església, per la qual cosa ens va fer pensar, optimistament, que aquesta actuació es podia relacionar amb un inici de les esperades obres de rehabilitació.
Malauradament, els fets ens han anat provant els mals averanys de què es tractava d’unes mesures preventives davant del deteriorat estat de l’edifici.


De res han valgut els projectes de remodelació que l’anterior equip municipal va presentar amb aires de triomfalismes electoral, ja què el continuisme i la deixadesa ha marcat la política de l’actual. Tal i com es va demostrar amb la manca de sensibilitat pel patrimoni del Districte amb l’inapel·lable enderroc del xalet de l’esmentat Mental. Ara li toc el torn a l’església, edificació que es veu abocada al més absolut dels abandonaments.
Mentrestant, el veïnatge no només observa amb resignació la possible demolició d’aquesta part de la seva història, sinó amb preocupació, per les possibles conseqüències que pot comportar per la integritat dels edificis propers i els possibles riscos davant d’un més que previsible enfonsament.
Aquestes són raons suficients per exigir de les autoritats del Districte una informació urgent, així com d’una ràpida implantació de les mesures necessàries davant les tràgiques conseqüències que l’actual estat de ruïna de l’edifici pot ocasionar.


  
Jordi Vilalta Fernàndez

diumenge, 8 d’abril del 2012

Hablemos de fútbol...


Pues si, si os parece vamos a hablar de fútbol y más concretamente de una foto de la que iba detrás desde hace la friolera de 43 años, porque es el tiempo que se cumple de la temporada futbolística 1969/70. El equipo de mi barrio (hasta el año 1897 un pueblo), el C.E. Sant Andreu decidió tirar abajo el viejo y caduco campo para construir un nuevo estadio más acorde con los tiempos que corrían y aprovechando que el equipo ascendió a 2ª A, categoría en la que permaneció varias temporadas.

La construcción del nuevo estadio se alargó toda la temporada y se optó porque el equipo jugase todos sus partidos de liga en el campo del R.C.D. Español (en el viejo estadio de Sarrià), dado que por aquel entonces el Sant Andreu era el filial de este club.

Ello propició que se habilitara un servicio especial de autobuses (bastantes) que cada 15 días hacían el servicio entre la cochera de la calle de les Monges /paseo de Fabra i Puig y Sarrià. El servicio lo prestó T.B. que utilizaba los coches adscritos a dicha cochera. Yo era uno de los usuarios habituales de dicho servicio, pues entonces era socio del C.E. Sant Andreu, así que con mis padres me iba a Sarrià a ver los partidos.

Como decía, hace 43 años que iba detrás de una foto de aquellos autobuses; muchas veces he estado a punto de preguntar a César o al señor Pere Ferré si no se les ocurrió ir a fotografiarlos, pero por una cosa u otra nunca lo pregunté. Por cierto, ¿no se os ocurrió?

Y mira por donde que por fin ha aparecido una. Se trata como podéis ver del coche numero 2182 con su publicidad Martini y al que vemos estacionado cargando a los forofos en la puerta de la cochera de la calle de les Monges. Fijaros que el precio del billete era de 6 pesetas.

Observad también que el autobús ya estaba casi lleno (quien sabe, quizás yo me encontraba ahí dentro o en la cola, porque os puedo asegurar que estaba aunque tal vez había salido en el coche anterior o en el final de la cola. Hubiera sido demasiado verme en esta foto.

Cuando este vehículo se fue salía otro de cochera y así hasta que no quedaba nadie en la cola. Esta era una de las unidades que entonces estaban asignadas diariamente a la línea 35 (Pl.Catalunya-Santa Coloma).

La foto corresponde al Fondo de Tomàs Fàbregas, fotógrafo de Sant Andreu. Ya me diréis qué os parece y si ha valido la pena esperar 43 años.


Miquel Segura i Llop

dijous, 5 d’abril del 2012

ABRIL. La batalla dels semàfors


Durant vint-i-quatre dies de mes d’abril de l’any 1976, el veïnat del barri de prosperitat es va posar en peu de guerra com a protesta per la mort d’un veí per atropellament, el dia 2 de l’esmentat mes, al carrer de Vinyar. De fet, no era la primera vegada que es sol·licitava la instal·lació d’un semàfor que permetés poder creuar el carrer amb seguretat, però l’Ajuntament no en feia mai cas. Va ser arran d’aquesta desgràcia que el veïnat va tallar diversos carrers com a protesta tot celebrant una manifestació en què hi van participar fins a 1.500 persones, moltes amb pancartes que deien “Semàfors sí, morts no”. El resultat va ser una patètica intervenció policial que actuà llençant trets de bales de goma. Finalment, després de celebrar diverses assemblees veïnals i de les constants pressions traduïdes en constants talls de la circulació, l’Ajuntament va acabar per instal·lar tres semàfors.

dilluns, 2 d’abril del 2012

Luis Eduardo Aute y el cine

Una de las muchas canciones hermosas que ha escrito el polifacético cantautor Luis Eduardo Aute tiene por título “Cine, cine”, compuesta en 1984. La letra dice así:
Recuerdo bien
aquellos «cuatrocientos golpes» de Truffaut
y el travelling con el pequeño desertor,
Antoine Doinel,
playa a través,
buscando un mar que parecía más un paredón.
Y el happy-end
que la censura travestida en voz en off
sobrepusiera al pesimismo del autor,
nos hizo ver
que un mundo cruel
se salva con una homilía fuera del guión.

Cine, cine, cine,
más cine por favor,
que todo en la vida es cine
y los sueños,
cine son.

Al fin llegó
el día tan temido más allá del mar,
previsto por los grises de Henri Decae;
cuánta razón
tuvo el censor,
Antoine Doinel murió en su «domicilio conyugal».
Pido perdón
por confundir el cine con la realidad,
no es fácil olvidar Cahiers du cinéma,
le Mac Mahon,
eso pasó,
son olas viejas con resacas de la nouvelle vague.

Escena de "Días de viejo color", con la presencia de Luis Eduardo Aute

Estos tecnicismos cinematográficos tienen una cierta explicación. El popular cantautor nació en  Manila (Filipinas) el 13 de septiembre de 1943, hijo de un catalán originario del barrio barcelonés de Gracia. En 1951 realizó su primer viaje a España, donde permaneció instalado en un hotel madrileño durante un año. A su regreso a Manila se le despertó un gran interés por el mundo del cine, y se sintió impactado  especialmente por dos películas: “La ley del silencio”, que le provocó una gran admiración por su director Elia Kazan, y “Niágara”, donde descubrió la gran belleza de Marilyn Monroe.
En 1954 la familia regresó definitivamente a España, inicialmente a Barcelona y posteriormente a Madrid. En su etapa adolescente el cine le fue interesando y se encontró de nuevo con Elia Kazan, a través de la mítica película “Al este del Edén”, que llegó a deslumbrarle. No es de extrañar que de su pluma, saliese una canción titulada “Las cuatro y diez”, que Rosa León la hizo popular en 1972:

Fue en ese cine, ¿te acuerdas?,
en una mañana, “Al este de Edén”,
James Dean tiraba piedras
a una casa blanca, entonces te besé.
Aquélla fue la primera vez,
tus labios parecían de papel,
y a la salida en la puerta
nos pidió un triste inspector nuestros carnets.
Luego volví a la academia
para no faltar a clase de francés,
tú me esperaste hora y media
en esta misma mesa, yo me retrasé.
¿Quieres helado de fresa
o prefieres que te pida ya el café?.
Cuéntame como te encuentras,
aunque sé que me responderás: muy bien.
Ten, esta foto es muy fea,
el más pequeño acababa de nacer.
Oiga, me trae la cuenta,
calla, que fui yo quien te invitó a comer.
No te demores, no sea
que no llegues a la hora al almacén;
llámame el día que puedas,
dáte prisa que ya son las cuatro y diez.

Programa de mano de la película “Al este del Eden

Sobre 1962, y tras una estancia en París, descubrió el cine de François Truffaut, Buñuel, Kubrick, Jean Luc Godard o Roger Vadim. También descubrió las letras de Brassens y Brel y algunas revistas especializadas. A partir de aquí decidió compaginar la pintura con la creación cinematográfica. Su primera actividad cinematográfica la desarrolló en 1963, trabajando como segundo ayudante de dirección en la película “Cleopatra”, de J. L. Mankiewicz; al año siguiente, con la misma responsabilidad, colaboró en la película dirigida por Maurice Ronet, “La vida es magnífica”, donde tiene un papel estelar Ginés Cuesta, cronista gráfico del barrio del Verdún, que cuenta con un legado de más de 4000 fotografías.
En 1967 apareció durante unos minutos en la gran pantalla, cantando en francés en una terraza de Torremolinos (Málaga), luciendo unas vistosas patillas. La película, obra de Pedro Olea, fue “Días de viejo color”.
En 1971 realizó los paneles para la obra “Marat Sade”, de Meter Brooks, y los carteles para los ciclos sobre Godard, Buñuel y el Nuevo Cinema Brasileño, del cine California, de Madrid.
En 1974 escribió la banda sonora de la película “Los viajes escolares”, de Jaime Chavarri. Tiempo más tarde lo hizo para “Emilia, parada y fonda”, de Angelino Fons, “Viaje a la Alcarria”, de Antonio Rico. En 1976 realizó la banda sonora de “La viuda andaluza”, de Francesc Betriu. Posteriormente realizó la misma función para las películas “In memoriam”, “Esposa y amante”, “Mi hija Hydelgart”, “Arriba Azaña”, “El hombre de moda”, “Función de noche”, “Pablo y Virginia”, entre otras más.

Escena de la película “La vida es mágnífica”, donde conversan Maurice Ronet y Ginés Cuesta
 
Roberto Lahuerta
Autor del libro “Los cines de Nou Barris”

El tramvia de la línia 50 al seu pas per la plaça del Virrei Amat


Els tramvies amb doble to blau (conegut popularment com “blau Porcioles”) del model “Washington” (perquè procedien d aquesta ciutat nord-americana, així que eren de segona mà) van ser els darrers i més moderns que van circular pels nostres barris, entre 1962 i 1971. Ja faltava ben poc per a la seva desaparició (vegeu al peu de la foto de la setmana passada sobre la vista que es tenia des del carrer de Valldaura a través del camp de la Muntanyesa, de la volta que, al final de trajecte, feia el tramvia a la Via Júlia, davant del mercat de Nostra Senyora de Montserrat.

El tramvia d'aquesta setmana ha baixat pel passeig del doctor Pi i Molist i està passant pel davant del Bar Roca, a la plaça del Virrei Amat, al costat de Vilapicina, a tocar la part de dalt del passeig de Fabra i Puig (sense urbanitzar encara) camí de l'avinguda de Borbó i "Els quinze" al  passeig de Maragall, cap el seu destí final a la plaça d'Espanya.

Josep Maria Babí i Guimerà