dijous, 27 de setembre del 2012

La YOUNG FUNDATION de Londres, de visita per l'Arxiu


Young Foundation és una fundació reconeguda internacionalment d’investigació i innovació social amb seu a Londres que té previst endegar un projecte per valorar el benestar i el poder de resistència dels joves en el seu entorn i el de les seves famílies.

Aquest projecte, dissenyat amb un nova metodologia, es durà a terme al barri de Roquetes, triat com a espai representatiu de Barcelona per als propòsits esmentats, de comú acord amb l’Ajuntament. Un altre barri triat a un altre país és a la ciutat de Malmöe (Suècia).

La comissió va realitzar una visita el passat dimecres 26 de setembre a la tarda on es realitzaren diverses sessions i/o trobades amb diferents entitats del barri. Una de les que s’han considerat necessàries per ser visitades per la comissió és el nostre Arxiu, el qual pot permetre ajudar a entendre l’evolució del barri i comprendre com és en l’actualitat.


Les representants de la Fundació, las londinenques Lucía i Nina, acompanyades pel regidor tècnic del Districte Ignasi Olivas, van ser rebudes pels membres del Consell Assessor Arnaldo Gil i Josep Maria Babí i van assistir molt complagudes a les projeccions que se’ls hi van fer, donant-los una imatge cabal de la evolució del territori i posteriorment del barri, des de principis del segle XX. Escoltaren atentament i demanaren esclariments a les explicacions que se’ls hi feia. Al final, reberen abundant material gràfic en forma de revistes i férem una petita sessió fotogràfica. En acabar marxaren cap al local de l’A.VV. de Roquetes.

Quan elaborin l’informe el presentaran a la Fundació i, un cop aprovat, el presentaran a la Comissió Europea la qual el farà públic.



Josep Maria Babí Guimerà
 

dimarts, 25 de setembre del 2012

“TAPI”, que este mes hubiese cumplido 60 años

 
El que fuera el más rebelde de los músicos de su tiempo, el inconformista batería que tocó con algunos de los mejores grupos del momento, este mes de septiembre hubiese cumplido 60 años. Josep María Vilaseca Delgado nació el 17 de septiembre de 1952, en el barrio de Sant Andreu. Su familia materna era originaria de Santa Eulália, donde residió durante sus primeros años, en una calle cercana a la plaza del Virrey Amat. Nada sabemos de sus tiempos escolares. En edad más adulta residió en la Calle de Tapioles, del barrio del Poble Sec. De ahí le viene el apelativo de “Tapi”, con que era conocido dentro del mundo musical. En los años sesenta se movió en ambientes de vanguardia musical. Durante un tiempo tocó con un grupo llamado “Vértice”, el más perfecto exponente del sonido Rhytm&Blues de Barcelona.
Enamorado de la música, en 1969, entró como batería en “Màquina!”, el buque insignia de la música progresista catalana del momento. El origen fundacional de “Màquina!” fue a finales de los sesenta a través de Jordi Batiste y Enric Herrera, músicos que habían tocado con Jaume Sisa, que junto a Luici Cavanach, J. M. París y Josep María Vilaseca crean el citado grupo. De seguida obtuvieron un gran éxito.  En 1971 grabaron el disco “Why?” donde se aprecia que suena muy diferente de los grupos de la época y da la impresión, cuando se escuchan sus grabaciones, que sean músicos de fuera. Cantaban en inglés, después de haber recibido influencias musicales de King Creamson o Brian Auger, entre otros. “Màquina!” actuaron en “Coconut”, la discoteca sita en Plaza de los Jardines de Alfabia, el 16 de abril de 1972. Por esa formación pasaron diferentes músicos hasta su desaparición a finales de 1972.
 
Màquina! en 1970 (Foto: Colita)
 
Tras la disolución de “Màquina!, “Tapi” encontró al guitarrista Miguel Ángel Núñez y ambos descubrieron que tenían las afinidades necesarias para unir fuerzas en un nuevo proyecto. Al apodo de “Tapi” añadieron las iniciales de Miguel Ángel Nuñez, MAN, y así sonó por primera vez “Tapiman”. La plaza de bajista fue adjudicada a Pepe Fernández, a quién “Tapi” conocía de su anterior etapa en “Vértice”. “Tapiman” grabó para EDIGSA, dos temas: “Hey you” y “Sugar Stone”, un fantástico manifiesto de su interés por el blues y el rock más enérgico. Tras la incorporación a filas del bajista entró en “Tapiman”  Max Sunyer uno de los más prolíficos músicos catalanes, que también había tocado con “Vértice”. Con la nueva formación se grabó “Love Country” y “Wallking all along the life”, que algunos críticos de la época compararon con la sensibilidad del extraordinario trío “Crosby, Stills, Nash & Young”, considerados los inventores de un estilo musical basado en una perfecta sincronización vocal, y estilizados, armónicos y contundentes acordes y melodías con guitarras acústicas, que algunos compararon en popularidad con los míticos “The Beatles”. “Tapiman” era considerada la banda más enérgica del panorama musical de aquel momento. Por la prensa especializada aparecían numerosas reseñas de sus actuaciones. EDIGSA lanzó en mayo de 1972 un álbum con 10 canciones, con sonido de alto voltaje, donde actuaban los 4 integrantes. La portada fue una imponente calavera rosa sobre un fondo azul celeste, cortesía de Guillem París. El disco tuvo muy buena crítica. “Tapi” era considerado como uno de los mejores baterías del país. Max Sunyer, único músico que se consideraba su trabajo a jornada completa se replanteo la situación y abandonó la banda, ante las ausencias de ensayos de sus compañeros. Sin él, “Tapiman” siguió su camino manteniendo su esencia roquera, hasta su disolución.
 
 
A finales de julio de 1973, “Tapi”, ingresó en “Lone Star”, convirtiéndose en el sustituto de Luís Masdeu. Su adaptación fue rápida y efectiva. Tocaba la batería de manera ejemplar. Según para qué piezas musicales, su inclusión en el grupo, fue como una inyección de moral. Las actuaciones del grupo tomaban nueva fuerza y entusiasmaban a sus seguidores. En junio de 1975, decidió dejar el grupo y hacer otro relevo con Luis Masdeu. Se reincorporó, nuevamente a “Lone Star”, en el verano de 1977. Permanece un año más. Dentro de la citada cooperación se ha producido un LP en el que canta como solista y comparte autoría de las letras de canciones y algo más con Pedro Gene, quien vuelve a ofrecerle su colaboración. Es su mejor época como batería experimentado. Aportó a “Lone Star” lo mejor que llevaba dentro, golpeando fuertemente los tambores e imponiendo su peculiar ritmo platillero. También es verdad, que su irregular forma de vida, plantearía algún que otro problema funcional al grupo. Cuando los responsables de “Lone Star”, decidieron dejar el local de grabación, sito en la calle de Enric Casanovas, del barrio de La Prosperitat, en 1977, se lo quedó “Tapi”, para la misma función. “Tapi” lo convirtió en un nuevo estudio de grabación “Nova1”, donde grabaron varios componentes de “Los Diablos” y “Santabárbara”. Con posterioridad el local se lo quedó el prestigioso guitarrista Sant Picó.
 
“Tapiman” en 1979
 
Tras salir definitivamente de “Lone Star”, graba el EP “Sauce” y en 1979 retoma “Tapiman”, reflotándolo. Una casa discográfica de Madrid le edita “En ruta”, que incluye canciones como “El rock del furgón”. La aventura dura un año. En años siguientes sigue como batería de distintos grupos y artistas. Compagina su actividad musical con un negocio de hostelería. En su declive, soñador y evolutivo, mató el gusanillo musical tocando el piano eléctrico y cantando temas bailables por terrazas y pubs. Los últimos años residió en Platja d’Aro (Girona). Falleció en el Hospital” Josep Trueta” de Girona el 28 de mayo de 1996.
 
 
Roberto Lahuerta Melero
 

La creu de la Trinitat Nova


 
Fins que Mossèn Armengol va arribar el 1959, la gent anava a missa els diumenges a la Trinitat Vella o a Santa Engràcia encara que a molts els hi quedés lluny i s’haguessin de desplaçar per descampats i terrenys irregulars, polsegosos o enfangats els dies de pluja.
Al arribar el mossèn, una de les primeres coses que va fer va ser transformar el petit local destinat en principi a botiga, en l’església de Sant Josep Obrer. Com que hi cabia molt poca gent, encara que per les celebracions dels dies feiners era suficient, les misses dels diumenges s’havien de fer al carrer traslladant l’altar a la porta de la botiga i fer participar als fidels des del carrer. Com que no hi havia bancs, havien d’estar drets amb el que això significava per la gent gran. Per avisar que anava a començar la missa, el qui havia de fer d’escolà passava pels carrers tocant una campana. Això va durar fins que no es va construir el barracó, el juliol del 1960 i per no molestar el trànsit.
Degut al soroll i als nens que cridaven i jugaven, es va traslladar l’altar a un dels angles de la cruïlla del carrer de Palamós amb Via Favència on ja no molestava el pas de la gent i dels que no hi participaven a l’Eucaristia: s’aprofitava l’espai no urbanitzat (que ara és un espai enjardinat) que no interferís el pas pel carrer. En aquest indret es va col·locar una creu que encara hi és i que forma part de la història del barri i del naixement de la Parròquia.
 

Josep Maria Babí i Guimerà

divendres, 21 de setembre del 2012

El Barça és més que un club... A NOU BARRIS

 
 
Enguany, es compleixen cinquanta-cinc anys de la construcció de la catedral del Futbol Club Barcelona per excel·lència: el Camp Nou. I ara, la qüestió a plantejar és què caram té a veure el Barça amb Nou Barris. Doncs bé, per increïble que pugui semblar, aquest club va aconseguir escriure breument un trosset de la seva història per terres del què avui dia és el nostre districte.
Quan el club es va fundar a l’any 1899, disposava d’un camp de futbol en el desaparegut Velòdrom de la Bonanova, al costat del Turó Park (1899), i a l’any següent, es va traslladar al costat de l’Hotel Casanovas, en terrenys on ara hi ha erigit l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. I el segon canvi, és a dir, en el tercer camp, cal explicar una història que va passar a Nou Barris.
En aquells temps, el Futbol Club Barcelona comptava amb 51 socis que abonaven una quota mensual de dues pessetes, o sigui, 22 pessetes a l’any. S’iniciava la nova temporada l’any 1901, i poc abans de començar, l’entitat havia rebut la comunicació que havien de marxar del seu emplaçament perquè s’havien d’iniciar les obres de construcció de l’esmentat hospital. Aleshores, cercant terrenys, calia trobar un espai ben comunicat amb el centre de la ciutat que permetés als socis i simpatitzants la possibilitat de traslladar-se còmodament amb transport. Finalment, aquest espai es va trobar i es va llogar, amb un caràcter provisional mentre no hi hagués un altre lloc millor.
 
 
Localitzar exactament on era el camp del Barça a Nou Barris no ha estat una tasca fàcil. Les fonts d’informació no acabaven d’aclarir-ho i sovint es trobaven contradiccions. Però finalment, segons la documentació consultada i el testimoni evident de les poquíssimes fotografies existents al respecte, se sap que el camp es va construir darrera de la masia de Can Sabadell, casalot emplaçat sobre els actuals terrenys ocupats per la cotxera de metro i la parròquia de la Mare de Déu de Fàtima, molt a prop del carrer de Peñalara i el passatge de Grau. La proximitat relativa amb el passeig de Maragall permeté bones comunicacions amb transport. Així, els assistents als tornejos de futbol agafaven el tramvia d’Horta i baixaven a “Els Quinze”, caminaven uns quants metres cap amunt i travessaven el pont sobre la riera d’Horta.
L’adequació del camp, que feia 110 metres de llarg per 80 metres d’ample, es va fer seguint criteris considerats força moderns i innovadors en aquells temps, orientat de manera que la llum solar no fes nosa als futbolistes mentre jugaven. Per iniciativa de qui havia estat el capità de l’equip, Ernest Witty, es va intentar sembrar gespa, tot seguint l’exemple dels camps de futbol anglesos, però es va haver de renunciar a la idea perquè econòmicament era molt cara de mantenir. Així, doncs, el terrenys devia de ser de terra esplanada d’on s’extraurien prèviament abans de cada partit totes les pedres i herbes que per allí hi haguessin escampades per a evitar molèsties als jugadors. La tasca la feien els mateixos jugadors, els quals, de passada, carregaven amb les porteries i fins i tot en Hans Gamper marcava les línies amb la regadora de calç. Hi havia un accés per al públic assistent i per als carruatges, sense taquilla, de manera que als espectadors no se’ls cobrava entrada.
 
 
Les obres de construcció tingueren un pressupost al voltant de les 1000 pessetes, llavors considerada una quantitat considerable. La inauguració oficial del nou camp tingué lloc el 23 de novembre de 1901, amb un partit entre el Futbol Club Barcelona i una colla de mariners del vaixell anglès Calliope, amarrat al port de Barcelona. El resultat va ser favorable al Barça per 4-0, amb tres gols marcats per Hans Gamper, la principal figura de l’equip. Mereix destacar-se que es van estrenar les primeres xarxes per a les porteries, que posaren fi a les discussions i les incidències sorgides sobre si la pilota havia entrat o no.
Era l’època que l’uniforme de l’equip el conjuntava una camisa de màniga llarga de dos colors, el blau i el grana, alternant-los a les mànigues, i pantalons blancs. En termes esportius, hi havia una diferència de nivell de joc entre els estrangers que treballaven a la ciutat i jugaven per afició i els jugadors nacionals que no estaven familiaritzats amb el control de la pilota, aleshores més pesant que les actuals. A més de Hans Gamper, una altra figura destacada de l’època fou Udo Steinberg.
Durant la temporada 1901-1902, el Barça va guanyar la Copa Macaya (el primer títol oficial de la història) i el Campionat de Catalunya, tot batent un rècord, sense haver empatat ni perdut cap partit i amb un balanç de seixanta gols a favor i dos en contra. Al maig de 1902, amb motiu de les festes de coronació del rei Alfons XIII es va celebrar el primer campionat nacional amb un primer partit contra el Madrid, el qual van derrotar per 3 gols a 1. però el trofeu peninsular va anar a parar a mans del Vizcaya, un equip format per una selecció de biscaïns que no existia legalment. L’expectació que generava en Hans Gamper va fer que alguns dels partits hi assistissin fins a 10000 persones.


Jugadors:
ALBÉNIZ, ALMASQUÉ, ARTURY, CHOWN, CONARRE, GARCÍA, LASARTE, LEASK, MORRIS II, MORRIS III, QUIRANTE, RIBA, SUNYÉ, GREEN, MEYER, STEINBERG i VINDERKHER.

Partits jugats al camp de Can Sabadell:
23-11-1901 AMISTÓS BARCELONA-GALLIOPE 4-0. 8-12-1901 AMISTÓS BARCELONA-CATALÀ 4-1. 22-12-1901 COPA MACAYA BARCELONA-ESPANYOL 7-0. 29-12-1901 AMISTOS BARCELONA-CATALÀ 8-0. 1-01-1902 COPA MACAYA BARCELONA-UNIVERSITARI 8-0. 6-01-1902 COPA MACAYA BARCELONA-HISPÀNIA 4-2. 19-01-1902 COPA MACAYA BARCELONA-ESPANYOL 4-0. 2-02-1902 COPA MACAYA BARCELONA-UNIVERSITARI 9-0. 16-02-1902 COPA MACAYA BARCELONA-CATALÀ 12-0. 9-03-1902 COPA MACAYA BARCELONA-HISPÀNIA 1-0. 23-03-1902 COPA MACAYA BARCELONA-CATALÀ 15-0.

La temporada 1902-1903 fou conflictiva, ja que el club es va negar a formar part de la Federación Gimnástica Española perquè aquesta pretenia el control sobre tots els clubs esportius i prohibia l’alineació de jugadors estrangers. Per fer-hi front, es va constituir l’Associació Catalana de Foot-Ball que agrupava els principals clubs catalans de futbol, que funcionava com un organisme d’interclubs i que importà d’Anglaterra el reglament de joc del futbol, que després es va traduir. A més, es va crear la Copa Barcelona, que el Barça va guanyar. Aquest trofeig el van haver de pagar els mateixos socis barcelonistes (aleshores uns 250) a 2,40 pessetes per persona. Tots els particfipants van rebre un premi: medalles per als tres primers, una bandera de linier per al quart, una pilota de reglament per al cinquè, uns guants de porter per al sisè, una manxa per al setè i un xiulet per al vuitè.


Jugadors:
ARÉVALO, CASTELLÀ, CASTILLO, CATPBELL, COSTAL, GAISSERT, GUARDIOLA, UTIERREZ, HARRIS II, JOHNSON, JORRO, LASSALETA, MARÍN, MASCARÓ, PAMIES, RENÉ, FISCHER, GAASS i HERESFORD.

Partits jugats al camp de Can Sabadell:
2-11-1902 AMISTÓS BARCELONA-IRISH 0-1. 9-11-1902 AMISTÓS BARCELONA-CATALÀ 3-1. 16-11-1902 AMISTÓS BARCELONA-UNIVERSITARI 2-1. 23-11-1902 AMISTÓS BARCELONA UNIVERSITARI 5-2. 30-11-1902 COPA MACAYA BARCELONA-HISPÀNIA 2-0. 21-12-1902 AMISTÓS BARCELONA-CATALÒNIA 5-0. 28-12-1902 AMISTÓS BARCELONA-X 1-0. 01-01-1903 AMISTÓS CATALÒNIA-BARCELONA 0-16. 11-01-1903 COPA BARCELONA BARCELONA IBÉRIA 7-0. 18-01-1903 AMISTÓS IRISH -BARCELONA 1-9. 25-01-1903 COPA BARCELONA BARCELONA-CATALÀ 2-1. 01-02-1903 COPA BARCELONA BARCELONA-X 13-0. 08-02-1903 COPA BARCELONA BARCELONA-INTERNACIONAL 6-0. 1-03-1903 COPA BARCELONA BARCELONA-HISPÀNIA 6-1. 8-03-1903 COPA BARCELONA BARCELONA-ESPANYOL 2-2. 16-03-1903 AMISTÓS BARCELONA-GALLIOPE 1-0. 22-03-1903 COPA BARCELONA BARCELONA-CATALÀ 4-2. 5-04-1903 COPA BARCELONA BARCELONA-IBÈRIA 8-0. 13-04-1903 COPA BARCELONA BARCELONA-IRISH 3-1. 19-04-1903 COPA BARCELONA HISPÀNIA-BARCELONA 0-1. 26-04-1903 COPA BARCELONA BARCELONA-ESPANYOL 2-2. 28-06-1903 AMISTÓS BARCELONA-SALUT 2-3. 27-07-1903 AMISTÓS BARCELONA-MATARONÍ 8-2.

La temporada 1903-1904 fou més aviat discreta, i fou també la primera vegada que el club va jugar un partit internacional, contra l’Stade Olympique de Toulouse, al qual van guanyar per 3 gols a 2. hans gamper va penjar les botes per a dedicar-se per complet als seus negocis, però malgrat intervindrà en alguns partits.


Jugadors:
ALMASQUÉ II, COMAMALA A., COMAMALA C, DACOSTA, DENEL, DOMÈNECH, DURAN ELLERS, FLAQUER, FONTANET, ROMÁ FORNS, GARRIGA, MACKENCIE, MARIAL, MAS, NOBLE, ORTIZ POMBO, SANPONS, SANZ, VINYES, XIFRA i SHOOTER.

Partits jugats al camp de Can Sabadell:
4-10-1903 AMISTÓS BARCELONA-INTERNACIONAL 6-1. 11-10-1903 AMISTÓS BARCELONA-CATALÀ 5-1. 18-10-1903 AMISTÓS BARCELONA-IRISH 3-2. 1-11-1903 AMISTÓS BARCELONA-X 7-0. 8-11-1903 AMISTÓS BARCELONA-SALUT 2-0. 22-11-1903 CAMPIONAT DE CATALUNYA BARCELONA-SALUT 10-0. 29-11-1903 CAMPIONAT DE CATALUNYA BARCELONA-JOVENTUT 3-0. 8-12-1903 AMISTÓS BARCELONA-ESPANYOL 1-3. 11-12-1903 CAMPIONAT DE CATALUNYA BARCELONA-INTERNACIONAL 1-1. 27-12-1903 CAMPIONAT DE CATALUNYA BARCELONA-CATALÀ 1-1. 3-01-1904 CAMPIONAT DE CATALUNYA BARCELONA-SANT GERVASI 10-0. 31-01-1904 CAMPIONAT DE CATALUNYA BARCELONA-SALUT 3-2. 7-02-1904 CAMPIONAT DE CATALUNYA BARCELONA-JOVENTUT 2-0. 14-02-1904 CAMPIONAT DE CATALUNYA BARCELONA-IBÈRIC 4-1. 17-02-1904 CAMPIONAT DE CATALUNYA BARCELONA-ESPANYOL 1-4. 21-02-1904 CAMPIONAT DE CATALUNYA BARCELONA-INTERNACIONAL 1-2. 28-02-1904 AMISTÓS BARCELONA-X 4-0. 13-1903-1904 CAMPIONAT DE CATALUNYA BARCELONA-SANT GERVASI 13-0. 27-1903-1904 AMISTÓS BARCELONA-ESPANYOL 0-1. 3-04-1904 AMISTÓS BARCELONA-ESPANYOL 1-2. 24-04-1904 CAMPIONAT DE CATALUNYA BARCELONA-ESPANYOL 4-4. 19-06-1904 AMISTÓS BARCELONA-SALUT 5-0.

A principis de 1905, el Futbol Club Barcelona va haver d’abandonar el camp i marxar a un altre lloc perquè els propietaris dels terrenys de Can Sabadell preveien urbanitzar-los. Així, doncs, en un moment de crisi esportiva pel club i de crisi social per la ciutat, es van traslladar a l’antic camp del desaparegut Futbol Club Hispania, en un solar sense edificar entre els carrers de París, Casanova, Londres i Muntaner.


Jugadors:
SOLER, MORRIS, VIDAL, QUIRANTE, HAMILTON, STANLEY, HARRIS, STEINBERG, PÉREZ, WHIL, MORRIS, BLACK i OSSÓ.

Partits jugats al camp de Can Sabadell:
24-09-1904 COPA SPORTSMEN'S CLUB BARCELONA-ESPANYOL 3-1. 26-09-1904 COPA SPORTSMEN'S CLUB BARCELONA-INTERNACIONAL 0-1. 26-10-1904 AMISTÓS BARCELONA-CATALÀ 0-1. 8-12-1904 AMISTÓS  BARCELONA-ESPANYOL 1-2. 26-12-1904 AMISTÓS BARCELONA-STADE OLYMPIQUE DE TOULOUSE 4-0. 11-12-1904 CAMPIONAT DE CATALUNYA BARCELONA-X 1-0. 8-01-1905 CAMPIONAT DE CATALUNYA BARCELONA-CATALÀ 6-0. 29-01-1905 CAMPIONAT DE CATALUNYA BARCELONA-INTERNACIONAL 2-2. 12-02-1905 CAMPIONAT DE CATALUNYA BARCELONA-ESPANYOL 1-1. 2-04-1905 CAMPIONAT DE CATALUNYA BARCELONA-CATALÀ 1-4. 7-06-1905 CAMPIONAT DE CATALUNYA BARCELONA-INTERNACIONAL 2-1. 21-06-1905 CAMPIONAT DE CATALUNYA BARCELONA-ESPANYOL 3-2. 6-01-1905 AMISTÓS BARCELONA-VILAFRANCA 6-0. 26-02-1905 AMISTÓS BARCELONA-CATALÀ 2-3. 16-06-1905 AMISTÓS BARCELONA-INTERNACIONAL 3-1.


Durant els anys que el barça estigué a Nou Barris, foren presidents de l’entitat Bartomeu Terradas i Brutau (1901-1902), Paul Haas (1902-1903) i Arthur Witty (1903-1905).
I acabada aquesta història, qui pot continuar afirmant que Nou Barris no té història? Doncs en té de molt antiga, i fins i tot del Barça.


Ricard Fernández i Valentí

dimarts, 18 de setembre del 2012

ACADEMIA “MOYA CLUA”

Todo empezó cuando visioné una fotografía, a través de un grupo en Facebook, “Fotos de La Guineueta por décadas”, donde se puede observar a una familia con 5 miembros. Detrás de la familia se observaba un letrero, bien colocado en la parte alta, que me llamó poderosamente la atención. El letrero que aparece en la foto era esquemático: “Moya Clua”. Inicialmente pensé que se trataba de alguna oficina electoral, de aquellas elecciones al llamado Tercio Sindical y Familiar, que se habían realizado en alguna ocasión por aquella década. Pronto me hicieron salir del error, ya que se trataba de una academia que había funcionado durante unos años en La Guineueta. Me llamó la atención que se le pusiera a la citada academia, el nombre de una persona en activo, y me tomé un cierto interés, por lo que había sido de la academia, de la que han ido apareciendo varias fotos y los recuerdos impagables de una alumna, María González Moreno, que pasó por sus aulas, hace ya varias décadas.
 
 
 

A mediados de la década de los años 60, se abrieron una serie de academias privadas, instaladas en los bajos de cualquier edificio, que ante la carencia existente en materia de educación, cubrió una función social, que en muchos casos, como ha sido las varias academias “Molina” que hay diseminadas por la Guineueta, el “Liceo Europa”, el “Liceo Luz”, sito en Casals Cuberó con Legazpi, y otros, no se ha tenido en cuenta, a la hora de pasar histórico balance.
La academia “Moya Clúa”, se abrió cuando el barrio de La Guineueta se fue poblando de recién llegados, y debió de cerrar cuando fueron aumentando las plazas escolares, a nivel municipal y a instituciones religiosas que se implantaron en diferentes barrios. En “La Vanguardia Española” del 16 de enero de 1970 se publicaba el estado de los 41 grupos escolares que estaban en marcha, varios de ellos por la zona del actual Nou Barris, y se tenían que finalizar antes de finales de 1971. La academia “Moya Clúa” estaba situada en los bajos del edificio de 15 plantas, un rascacielos en el cruce de Valldaura con Favéncia, que ocupó los números 111-1115 de Valldaura y 62 de Favéncia. Pocos rastros originales quedan después de tantas reformas, a pesar de que sólo han pasado sobre los 45 años. Algunas fotografías nos ayudaran a recordar la situación.
 
 Puerta de entrada de la clase de los niños
 
La academia constaba de dos clases una de niñas y otra de niños, de diferentes edades con un único maestro por clase. El director y propietario era el Sr. Cano. La entrada de los niños estaba en el lateral, en la esquina con Favéncia. La entrada de las niñas estaba justo enfrente de la entrada de los vecinos, en el interior que divide las dos isletas. A continuación, en el interior, se encontraba el Bar “Ibiza”, al frente del cual estaba el Sr. Angel. Al lado de la puerta de entrada vecinal había un colmado regido por el Sr. Manuel, que hoy con la persiana bajada, se mantiene con el cartel de “Se alquila”. A continuación estaba la clase de los niños, con la puerta de entrada que aparece en la foto. Una profesora que es recordada es la Srta Luque.
La academia “Molina” tenía su entrada en lo que hoy en día esta ocupado por la consulta de un veterinario. El local de la academia ocupaba lo que hoy es el local donde alquilan maquinaria. Con posterioridad se abrió otra academia, en zona de lo que después se convirtió en la parte superior del Parque Central de Nou Barris. En el barrio de La Prosperitat, en la calle de Tissó, desde hace años existe la “Academia Cano” cerrada hace varios años. ¿Existió relación con la “Moya Clúa”?
 
 Arriba: el director Sr. Cano y sus alumnos. Abajo: foto actual
 
Pero tras estos datos de la situación de la academia, quedaba algo para contar, según mi punto de vista: Quién era Moya Clúa?
 
PEDRO MOYA CLÚA
 
Barcelona (C. Muntaner nº 220), 26 de junio de 1918. Era hijo de un jornalero originario de Saldón (Teruel). Era el segundo de tres hermanos. Fue movilizado por el Ejército de la República en la llamada “Quinta del Biberón”. Había trabajado de mozo de almacén en “Can Vicens Ferrer”. Fue despedido después de la Guerra Civil. Encontró trabajo en una fábrica de vidrio, sita en la Plaza del Peso de la Paja. Allí fue elegido enlace sindical en las primeras elecciones sindicales dentro de la CNS, a finales de la década de los años 40. Anteriormente había militado en la UGT. Algunos antiguos militantes sindicales, principalmente de la CNT, a título personal, aprovecharon esta grieta que el Régimen ofrecía para introducirse en el organigrama de la CNS, la Central Nacional Sindicalista, el Sindicato Vertical del Régimen franquista. Los dirigentes sindicales franquistas vieron con buenos ojos la llegada de antiguos sindicalistas no radicales, a la estructura de la CNS. Deseaban que destacados líderes cenetistas ocupasen cargos en la CNS.
El caso de Pedro Moya Clúa fue de los que destacaron y tuvieron un cierto poder dentro del área sindical, a nivel de Barcelona. Se rodeó de colaboradores ugetistas. El sindicalismo pagaba las dietas, viajes, piso, empleo para los hijos, otras mil cosas...así compraban voluntades.
Quién lo conoció opinaba que su actuación no fue ni mala ni buena, sino un acomodado que llegó muy alto. Se propuso que los enlaces sindicales accedieran a cargos en los Consejos de Administración de las empresas. Fue el introductor de que los jubilados cobrasen por las entidades bancarias. Tenía su particular manera de hacer justicia. Existe la anécdota de que cuando iba con el ministro a alguna reunión de la OIT, a Europa, el ministro le llevaba la cartera, ya que el cargo de Moya Clúa era vitalicio y el del ministro no.
Miembro de las Cortes, como representante del Tercio Sindical, desde el 13 de mayo de 1949 hasta el 30 de junio de 1977, fecha en que se autodisolvieron las Cortes franquistas. Prueba de su poder fue que el 14 de septiembre de 1949 fue recibido por el Gobernador Civil de Barcelona, Baeza Alegría, al frente de una representación del Sindicato Provincial de la Construcción, Vidrio y Cerámica.
Fue recibido en audiencia por el Jefe de Estado, el 16 de febrero de 1972, en su calidad de Secretario 3ª de las Cortes y Presidente de la Unión Nacional de Trabajadores y Técnicos del Sindicato Nacional de Vidrio y Construcción.
Muy condecorado. Entre sus numerosos cargos hay que destacar el de Presidente Nacional de Montepío, Presidente de la Asamblea Provincial de Mutualidades, Presidente de la Sección Social del Sindicato de la Construcción de Barcelona. Tuvo un alto cargo en la Residencia Sanitaria “Francisco Franco”. Falleció en su domicilio de Barcelona el 1 de julio de 1979.                                                                                                         
 
 
Roberto Lahuerta Melero
 

divendres, 14 de setembre del 2012

TORNEM EL DIMARTS DIA 18!!!


No cal llegir a H.G. Wells.
Voleu viatjar al passat dels nostres barris? Doncs pugeu a la nostra màquina del temps. Veniu a l’Arxiu!!!
 
"Tots tenim la nostra pròpia màquina del temps: el passat son els records i el futur són somnis” (Jeremy Irons)
 

diumenge, 9 de setembre del 2012

In memoriam: LLUÍS GOMIS


Lluís Gomis de Prunera nació en el barrio de Gràcia de Barcelona, el 24 de abril de 1944. Su padre, durante unos años fue presidente del Orfeó de Gràcia, donde pudo ver actuar a varios grupos musicales y de rock, y se entusiasmó por la batería. Se integró en el grupo Los Catinos, con los que llegó a grabar algún disco. Con posterioridad estuvo en Los Wildest.
Lluís Gomis se incorporó a Los Sírex, desde mediados de 1963, cuando el grupo liderado por Leslie, entendieron que necesitaban un batería que se tomase la música en serio y fueron a buscarlo. Aportó al grupo su rotunda pero dúctil pegada. Formó con el grupo desde su incorporación hasta su fallecimiento. Estuvo desde las primeras grabaciones que dieron popularidad a Los Sírex como fueron “Muchacha bonita”, “La escoba”, “El tren de la costa”, y tantas otras que hicieron bailar a varias generaciones.
En el mundo del cine hay que destacar su actuación en la película “El último sábado”, considerada como la primera película del neorrealismo catalán, dirigida por Pere Balañà, que fue rodada en el invierno de 1965, en gran parte en escenarios de las Viviendas de la Obra Sindical del Hogar del Verdún y donde y también, se pueden visionar escenarios de La Guineueta. Lluís tuvo un papel más preponderante que el resto de los integrantes del grupo. Hizo el papel de Pepe, el botones de hotel, amigo del protagonista. La película fue pasada en una sesión por el Arxiu.
 
 
En 3 ocasiones, como mínimo actuaron los Sírex en Nou Barris: En la discoteca-boïte “Coconut”, situada en Jardines de Alfabia, y al precio de 100 ptas los caballeros y 50 ptas las señoritas, actuaron los días: -1 de febrero de 1970 -6 de septiembre de 1970 -31 de enero de 1971.
 
 
Tras la disolución de Los Sírex en 1972, fue contratado por Oriol Regàs como relaciones públicas de la mítica sala Boccacio. Se incorporó de nuevo a Los Sírex en la reaparición de 1978. Su última actuación con Los Sírex fue el sábado 1 de septiembre de 2012, en Vilafranca del Penedès. Falleció en La Pobla de Montornés (Tarragona), el 3 de septiembre de 2012. Estaba tomando una copa con un amigo, hizo el gesto de levantarse a pedir otra copa, y cayo fulminado por un infarto.
 
 
Roberto Lahuerta Melero
 

Aquell pont del Dragó

 
Si, és el pont del Dragó... de fa un munt d'anys. Però, quants?
Anem a fer una petita tasca de deducció A la fotografia (feta des del carrer de Bartrina) hi podem trobar moltes pistes:
1. Al rètol del bar hi figura un anunci de Coca-Cola. A l’any 1951 neix el primer embotellador espanyol (Cobega), que al 1953 inaugura la primera planta, a Barcelona, a la barriada de La Pau. L’esmentat rètol es veu força deteriorat pel pas del temps.
2. El noi entre els dos homes porta pantalons “de golf”, pas previ als pantalons llargs dels adolescents de finals dels anys cinquanta.
3. Els cotxes. En primer terme, borrós, assa un Biscúter que ja hem explicat tant en aquest blog com a la Revista, es va construir entre els anys 1953 i 1960. Per sota del pont entra un Seat 600, versió Normal (el primer matriculat fou el B-141.141 el 8 de juny del 1957, llàstima que d’ aquest, per la distancia no es pot llegir la matrícula). El cotxe negre de la dreta només deixa veure l’aleta de la roda davantera, un fanal, i una part quadrada del habitacle. Era, sens dubte, un cotxe d’importació, i força antic. No era un Citröen, ni un Peugeot ni tant sols un Fiat “Balilla”, de formes més arrodonides. Ens decantem per un Renault “Monaquatre”, construït a Billancourt, França, a partir del 1931. Motor de benzina de 1463 cc. i velocitat màxima de 85 km/h. Bon cotxe, dons portava nogensmenys de vint i tants anys a les carreteres…de l’època.
4. FRANCO FE. Al dentell del pont s’hi pot llegir aquesta inscripció que és, sens dubte, una abreviatura que vol dir “FRANCO FALANGE ESPAÑOLA”. Era una forma reivindicativa que, als anys cinquanta els falangistes (diguem-ne “purs”) volien lligar el seu partit (durant el franquisme la Falange va passar a dir-se “El Movimiento”) al nom del dictador, dons en aquells moments les seves figures polítiques i socials anaven minvant influencia i rellevància obrint pas als tecnòcrates del Opus Dei (el 1956 Laureano López Rodó fou anomenat Secretario General Técnico de la Presidencia del Gobierno per l’almirall Carrero Blanco, alhora ministre de la Presidencia), la qual cosa va originar un altre onada de dissidències en el sí del partit.
Per tot el què s’hi ha exposat podríem afirmar, amb poc marge d’error, que la fotografia va ser presa a la primavera o a la tardor (els homes no porten roba d’ abric però sí americana i jersei el noi) a l’any 1958.
 
 
Josep Maria Babí Guimerá
(amb la col·laboració de Roberto Lahuerta Melero)

P. S. Un cop publicada la foto, un amable comunicant ens ha informat que recorda que la pintada del dintell del pont es va fer a l'any 1946 amb motiu del suport que la FET va donar a Franco arrel de l'exclusió d'Espanya del concert económic europeu i de l'ONU, entre d'altres.
També ens explica que, amb motiu del rodatge de una pel·lícula, tot cobrint la pintada, el pont es va fer servir com a punt fronterer.
Tot plegat se'ns ha comunicat amb favor del máxim rigor possible de la informació.

dilluns, 3 de setembre del 2012

El Centro de Vida Comunitaria para Todos


La fotografia mostra una imatge del barracot que acollia l’anomenat “Centro de Vida Comunitaria para Todos”. Aquest espai, situat al carrer de La Fosca, al barri de la Trinitat Nova, va ser la seu de diverses entitats dels Nou Barris que el van utilitzar per a donar empenta a les seves reivindicacions veïnals.
En aquest espai es va fundar l’Associació de Veïns de la Trinitat Nova, i també va ser la seu de la revista “3 Ojos”, tot un referent de la premsa de barri.
Esmentar que a l’any 1974 el barracot va patir un atemptat feixista a les seves instal·lacions, si bé les activitats van continuar amb normalitat. Vinculat a aquest espai hi havia la figura de Fernando Rodríguez Ocaña, que a l’any 1973 es va presentar a les eleccions municipals per a ser regidor del districte de Sant Andreu, i malgrat haver-les guanyat, no li van acceptar per un defecte de forma en la seva candidatura.
Finalment, aquest barracot va ser enderrocat i a l’any 1986 es va construir al seu lloc la residència d’avis.



Ricard Fernández i Valentí

SETEMBRE. Contra un "pont" d'habitatges


 
Al llarg del mes de setembre de 1976, la ràpida acció veïnal del barri de la Prosperitat va impedir al número 80 del carrer d’Enric Casanovas s’aixequés un bloc de pisos per mitjà d’un pont que quedaria unit per les dues bandes del carrer. La iniciativa anà a càrrec de la mateixa constructora que havia edificat la meitat del popularment anomenat camp de la Bloc, actualment plaça de la Zona Verda. En un primer projecte, però, no s’havia pensat en un edifici pont sinó en un bloc que havia d’ocupar el carrer, deixant-lo sense sortida tot argumentant que aquest carrer seria mig eliminat en un futur. Les pressions veïnals van aconseguir que, finalment, la bastida que s’havia començat per a muntar el pont en pocs dies fos completament desmuntada i el projecte es suspengués.